En les meves habituals passejades matinals compto, des de fa un temps, amb la companyia ocasional d’un vell amic. Els dies que ell m’acompanya, les nostres passejades esdevenen un espai privilegiat en el que els records, la crítica, les reflexions, les idees i els pensaments flueixen amb facilitat. El meu amic i jo observem el món des d’òptiques diferents i això, més enllà de ser un problema, ens és un estímul pel fet que ens obliga a raonar i a argumentar els nostres respectius posicionaments, a vegades amb apassionament, però sempre amb absolut respecte a l’altra. No obstant la manera diferent que tenim de veure el món, sovint ens acabem adonant que són més les coincidències que ens apropen que no pas les divergències que ens separen. El meu amic i jo no només tenim punts de vista diferents sinó que també comportaments electorals; una circumstància que al seu torn és una altra avantatge que contribueix a animar el debat mentre caminem pel rodal. Comptat i debatut: el meu amic i jo gaudim periòdicament de l’oportunitat de poder contrastar punts de vista, d’argumentar i de defensar posicionaments i això –almenys a mi– m’enriqueix.

Que de què parlem? Doncs de pràcticament tot. Clar que els centres d’interès de les nostres converses varien segons el dia, segons el nostre estat anímic, segons les nostres respectives vivències i experiències personals… Així, un dia podem recuperar i repassar records d’infantesa i de joventut i l’altra aprofundir en els arrels d’aquell Sabadell que era i que ja no és. Parlem també de ciència, d’història, de vivències familiars, de cinema, de teatre, de literatura…, i parlem de política, atès que la política és una de les nostres grans passions comunes. De fet, elaboréssim un rànquing per classificar els temes objecte de la nostra atenció, la política n’ocuparia possiblement el primer lloc.

No fa massa dies, en ocasió de la imminent constitució ahir del Parlament de Catalunya i del debat d’investidura del president, ens preguntàvem què calia fer ara tenint en compte d’on venim, els errors comesos i el tens panorama polític enmig del qual ens estem movent. Ambdós, coincidíem en què l’objectiu primer hauria de ser que les forces polítiques parlamentàries s’obrissin d’una vegada per totes al diàleg i facilitessin –per acció o per omissió– la formació d’un govern que sense hipoteques jurídiques de cap mena i tampoc sense deixar a banda cap legítima aspiració, es marqués com a fita la normalització del país a partir de recuperar les institucions d’autogovern perdudes o que han resultat malparades per l’aplicació de l’article 155. Afegíem que a la consecució d’aquest objectiu calia dedicar-hi totes les energies, tant les polítiques com les socials. Tanmateix coincidíem en què l’eix vertebrador d’aquesta manera de procedir, hauria de passar per la recuperació dels valors encarnats en el catalanisme integrador nascut a finals del segle XIX que proclamava, defensava i unia –amb tots els matisos que hom vulgui, però sempre sota una mateixa i única bandera—  un ampli ventall de col·lectius socials i sobretot polítics que, com a mínim, abastaven l’espai polític que avui representen JxCAT, ERC, PSC i els Comuns que en conjunt disposen d’una majoria absoluta en l’actual Parlament.

Dissabte passat es complien 14 anys de la mort de Joan Reventós i Carner (1927-2004) que, com se sap, fou president del Parlament de Catalunya (1995-1999). Reventós, el dia que va prendre possessió del càrrec va pronunciar unes sàvies paraules que avui sonen més adients que no pas mai. “Hem de fer que aquest sigui un Parlament més obert, més transparent, en el que tothom s’hi senti representat i que ningú se’n pugui sentir decebut”. Una visió de com ha de ser el Parlament que ahir, en el discurs de presa de possessió, el nou president de la Cambra, Roger Torrent, semblava voler reblar. Que els fets ho confirmin!

Publicat a Diari de Sabadell, el 18 de gener de 2018