La cosa no pinta bé. Fa temps que no pinta bé. Cada dia que passa, el Tribunal Constitucional s’està mostrant més incapaç de “resoldre” una qüestió –la dels recursos d’inconstitucionalitat contra alguns articles de l’Estatut de Catalunya– que ben mirat ni tant sols no haurien d’haver estat acceptats a tràmit. És difícil entendre com un acord establert entre dos Parlaments sobirans i referendat per la ciutadania, pot acabar a mans de l’arbitratge d’un Tribunal Constitucional (TC) en què 4 dels seus membres han esgotat mandat, un altre ha mort i encara un altre està recusat i no pot prendre part en els debats. Si hi afegim que fins ara han estat votades sense èxit quatre propostes de resolució i que es porten pràcticament quatre anys d’intents, no ha de ser cap quimera el concloure que amb l’actual composició del TC, emetre una resolució sobre aquesta qüestió esdevé un repte impossible.
Declarava fa poc el líder de l’oposició Mariano Rajoy que demanar ara la renovació dels membres del TC “caducats” és “posar un torpedo a la línia de flotació del Tribunal”. I afegia Rajoy –amb qui en aquesta nova apreciació havia de coincidir José Blanco del PSOE— que no “es poden canviar les regles del joc quan ja s’ha jugat mig partit”. No deu recordar Rajoy que qui primer va posar un torpedo en la línia de flotació del TC va ser el seu propi partit en presentar els recursos. No es deuen adonar –ni Rajoy, ni en aquest cas tampoc Blanco— que les regles de joc, de fet, ja han estat canviades. I això des del moment en què els seus respectius partits no s’han posat d’acord ni per renovar els membres “caducats” ni per substituir el magistrat que va morir. Tot plegat contribueix a la deslegitimació de l’Alt Tribunal a la qual Rajoy i Blanco fan referència. És d’aquesta manera com pràcticament sense adonar-nos, el TC ha passat de ser un Tribunal garantista dels drets constitucionals i interpretador de la Constitució en positiu, a un Tribunal tutelador i restrictiu en la interpretació d’aquesta norma fonamental.
Algú va escriure que quan es parla de Catalunya, la persona que es troba més a prop d’un espanyol de dretes és sempre un espanyol d’esquerres. S’ho poden mirar com més el plagui els senyors Rajoy i Blanco, però sàpiguen que el mal ja està fet i que el Tribunal Constitucional, almenys en la seva actual composició, ha malbaratat la seva credibilitat gràcies, en gran part, també a la incompetència mostrada pels seus respectius partits polítics a l’hora de renovar-ne els membres “caducats”. I si ells creuen que després de quatre intents de resolució en relació a l’Estatut de Catalunya, el TC disposa d’alguna oportunitat més, que s’ho facin mirar. ¿O és que haurem de pensar que l’estratègia que apliquen es fonamenta en allargar i allargar les coses fins el moment –ben hipotètic per cert— en què l’un o l’altre (PSOE o PP) guanyin les eleccions per majoria absoluta i puguin imposar la “seva idea” quant a la renovació dels membres del Tribunal Constitucional?
L’Estat social de Dret es fonamenta en la divisió de poders i en el principi que la sobirania recau en la ciutadania. Un parell de característiques que, per dir-ho en paraules amables, han estat distorsionades. Almenys en aquest cas del TC de recursos d’inconstitucionalitat presentats contra l’Estatut de Catalunya.
Publicat a Diari de Sabadell, el 22 d’abril de 2010
No m’estranyaria que tot fos una manipulació perquè el TC no dicti sentència fins desprès de les eleccions. Tot això fa molt mala pinta!!! I com que m’ha agradat el teu escrit, si no et sap greu el comparteixo!! Petons.
Hola Joan, Això ja fa massa pudor. Fins quan caldrà que suportem impassibles la manipulació que estan fent dels drets dels catalans els anomenats espanyols? En el meu cas no acabo d’entendre, d’altra banda, què fa el poder judicial a mans dels dos partits polítics més populistes de les Espanyes??? El TC no hauria de ser independent i repartir justícia? Quin dret té el TC de tocar res de l’Estatut? Si més no hauria de dir si és correcte o no el text. O estic equivocat?
La paella se la passen de mà en mà quan els convé, perquè, en el fons, tant Rajoy com Zapatero tenen la mateixa idea de fons del què volen que sigui: un fotent mala maror i l’altra fent veure que ho vol arranjar.
Han passat vuit dies des de la publicació d’aquest article i el tema continua empitjorant. De fet, les aspiracions estatutàries del nostre Parlament aviat compliran un quinqueni.
El deteriorament manifest de l’ ‘alt tribunal’ constitucional està desacreditant el sistema sencer de l’ordenament jurídic de l’Estat. I, políticament, tot apunta que l’autogovern de Catalunya podria esdevenir un engany, de manera que la Constitució espanyola hauria estat, a la fi, un frau que ja dura 35 anys.
Pasi el que pasi, la monarquia, que encapçala el nostre ‘estat social i democràtic’ tindrà una nova oportunitat per escenificar emparaments i acollida de ‘tots els pobles d’Espanya’. Quedarà una Catalunya violentada i novament burlada la voluntat de ser de molts catalans i del nostre Parlament.
Calen fòrmules urgents per garantir la continuïtat de la convivència.