M’ha costat decidir-me. Feia temps que volia escriure sobre la manera que en ocasions es té d’entendre la tasca d’oposició política, en aquest cas al govern local. Però em resistia. Estava convençut que el pas del temps temperaria els ànims i posaria les coses en el seu lloc. Tanmateix, si ens atenem a l’actualitat, està clar que això no és així i que les acusacions contra l’equip de govern se succeeixen sense treva. D’aquesta manera no s’evita que la ciutadania, a voltes perplexa i d’altres desorientada, no acaba entenent massa res i s’instal•la en el tant-se-me’n-fotisme que és preludi del distanciament creixent entre política i ciutadania. Els fets esdevinguts en ocasió del procés d’adjudicació dels pisos socials de lloguer de Sant Oleguer, m’han acabat de convèncer que per una vegada i sense que això serveixi de precedent, escrigui reclamant una altra manera de fer política d’oposició.
Amb crispació, “acoso y derribo” res no s’aconsegueix. Potser que l’anècdota esdevingui part substantiva, mentre que la part substantiva passi a ser pura anècdota. Sóc dels que defensen que quan es formulen acusacions en relació a uns fets i/o per l’actuació d’unes persones, mai no es pot confondre fons i forma. En aquesta tessitura, si no es disposa de totes les proves (cosa certament difícil d’aconseguir) i això no obstant es vol treure profit d’una situació per un lògic interès de posicionar-se políticament, millor és aplicar-se i no barrejar política i honorabilitat. Fer les coses d’una altre manera és córrer el risc de no tenir en compte l’honor de les persones i de les institucions –mentre i tant no es demostri el contrari–, i deixar la porta oberta a interpretacions que seran difícilment reparables en el cas que es demostri que no hi havia motiu en la denuncia formulada. I és que quan s’han posat noms damunt la taula, si el desenllaç és que no hi havia motiu de denúncia, el dubte continuarà planant sobre les persones prèviament acusades, sense que qui va acusar-les no en pagui cap mena de peatge.
El lector comprendrà que tot plegat ve a tomb arran les acusacions que la portaveu d’ICV-EUiA a l’Ajuntament de Sabadell va fer fa un temps, a l’assegurar que una regidora i una funcionària municipal havien prevaricat i tingut tracte de favor envers determinades persones en ocasió del procés d’adjudicació d’uns pisos socials al barri de Sant Oleguer. Al formular públicament i mediàticament aquesta acusació, Garcia, reclamava la immediata destitució tant de la regidora com de la funcionària municipal i anunciava que el seu grup posaria el cas a mans de la fiscalia, com així va fer quinze dies després que ho també ho hagués fet l’alcalde Bustos en nom de l’equip de govern. Doncs bé, la fiscalia finalment s’ha pronunciat. Ho va fer fa uns dies mitjançant un decret d’arxiu de les diligències processals per no ser “els fets denunciats [per ICV-EUiA] constitutius de delicte”. Cal recordar que les denúncies presentades davant la fiscalia, eren de tracte de favor, de prevaricació i de suposada trama urbanística. Davant el contingut del decret dictat per la fiscalia, la pregunta és senzilla: ¿assumirà algú les responsabilitats inherents que s’haurien de derivar per haver formulat acusacions que posaven en qüestió l’honorabilitat política i professional d’algunes persones o es demanaran, com a mínim, excuses? Pel què estem veient això no passarà.
Caldria acabar amb la pràctica –per cert massa estesa arreu– de disparar contra qui sigui amb l’objectiu de desgastar un govern, sigui local, nacional o estatal. No ens adonem que per aquest camí els desgastats acaben essent els ciutadans i les ciutadanes, cansats d’assistir a situacions en què és més important fer soroll i aparèixer en els mitjans de comunicació que no pas presentar alternatives comprensibles per la ciutadania.
Publicat a Diari de Sabadell, el 29 d’abril de 2010
Ho sento, amic Joan, però avui no puc estar gens d’acord amb tu. És o no cert que la fiscalia ha certificat que més de la meitat dels pisos del complex Sant Oleguer s’han atorgat sense fer cas dels criteris que s’havien estipulat prèviament, o sigui que les irregularitats van força més enllà del que havia dit ICV-EUiA, que n’havia denunciat només una vintena? És cert o no ho és que la fiscalia ha confirmat que no va existir la Comissió d’Adjudicacions incomplint així el reglament? És cert o no que hi ha hagut familiars d’alts càrrecs municipals entre els beneficiaris? O no ha quedat demostrat que s’ha fet una gestió fatal del Complex Sant Oleguer i que això no s’ho pot permetre un país i una ciutat democràtica i curosa del diner públic? No estem potser d’acord en que denunciar aquest tipus de males pràctiques és l’obligació de tot partit polític i, diria més, de tot ciutadà?
Què la fiscalia hagi decidit que el cas no és de rellevància penal no significa absència de responsabilitats polítiques com a gestors de l’alcalde i la regidora de Serveis Socials. I, d’altra banda, tothom que s’hagi llegit la resolució de la fiscalia podrà arribar a la conclusió que la fiscalia no ha volgut lligar caps, que no ha volgut relacionar noms d’empreses i persones que han comprat les propietats dels avis que han anat a viure a Sant Oleguer a preus més baixos del de mercat. No s’ha volgut lligar, deia, aquests compradors amb els negocis que s’hagin fet després amb aquestes propietats. I per què no s’han lligat noms i actuacions? Doncs potser perquè els fiscals no són idependents, perquè hagués suposat massa feina, per no buscar-se problemes… Però el ciutadà de Sabadell té dret a saber que s’ha jugat alegrement amb els seus impostos i a sospitar que hi pot haver quelcom més greu. Per a què ens ha de servir a la democràcia per la qual vam lluitar si no és per exercir aquest control?
Tal faràs, tal trobaràs.
No saben els polítics que embrutant la credibilitat, i la honorabilitat, d’altres polítics el que fan és deixar en entredit la classe política a la que ells/ells pertanyen? Parles de política local però ho pots extrapolar a la nacional i a l’estatal. Realment, com tu ben dius, fan que els votants estiguen desencisats, confusos i farts. Només ens faltava l’església amb les seves faltes de moralitat.
Qui dóna exemple als nostres fills? Els mestres menystinguts, els polítics preocupats més pels vots que pels qui els vota, l’Església qüestionada, la banca engrapant els diners, i nosaltres, els pares, amb el cap pendent en si arribem a final de mes i en si tenim o no tenim feina.
Quin món de mones !
Es veu que a tots els ajuntaments “cuecen habas”. Aquí a S.F.G. i a un any de les eleccions, hem tingut una moció de censura. Han tret al partit que mes vots va aconseguir i ara tenim al que mes regidors va perdre. Tot sigui pel poder!!!!
Tens tota la raó amb el que dius, ja vaig dir un dia que en lloc de veure uns raonaments sembla que estiguem veient un combat de boxa verbal. Tot son retrets i acusacions, a veure qui la diu mes grossa.
No entenc aquesta manera de fer les coses, però ens trobem amb uns programes de T.V. en que els crits i acusacions fa que els nivells d’audiència creixin cada dia (on hem anat a parar!!) Potser els polítics creuen que actuant d’aquesta manera tindran mes popularitat. El que sí se es que el ressò mediàtic es gran…. i això potser es el que els interessa.
Viure per veure!!!
Crec que tens molta raó quan parles del tant-se-me’n-fotisme general de la ciutadania.
Això fa una pila d’anys que dura, però el problema està en que cada vegada es va fent el cercle més gran. Els que mai han volgut saber res de política, FINS ARA, TANT SE’LS HI EN FEIA que fos un partit com un altre. Els que més o menys hi podien tenir un cert interès, l’estan perdent cada cop més veient els resultats que cada dia evidencien més “en quines mans estem”, si és que hi ha algunes capaces d’aguantar-nos fort i no deixar-nos caure. Els que hi tenen interès, crec que estan plens de desconcert i que es tombin cap on es tombin, tot està igual de “podrit”. I en el que es refereix als polítics en general… no tinc ni paraules per descriure’ls. Ara, això sí, arguments no els en falten, sigui un o sigui l’altre, però trobar solucions, això ja és una altre història, crec que les veuen més avall que en el fons d’un pou.
El que a mí em fa certament por, és sentir a les noticies que cada dia augmenta el número de parats, cada dia hi ha més gent sense feina. Aquest tant-se-me’n-fotisme, es pot tombar cap a una banda molt perillosa. Fins ara, semblava que més o menys tots podíem anar vivint, uns més bé que altres però, sense aquesta preocupació que ens cau a sobre com una daga. Cada vegada hi ha més famílies que tots estan parats i que per molt que comptin els pocs diners de que disposen per passar el més, arribarà el moment, no massa llunyà, que ni podran posar el plat a taula. Aquesta situació porta a un mal viure, conseqüentment a una desesperació i a partir d’aquí, una impotència tant gran per poder sortir del forat, que pot portar a una rebel·lió.
Ens pot semblar que no arribarem tant lluny però, quan no hi ha menjar a casa per poder donar als teus fills, i veus que va passant el temps i cada cop s’espatlla més, vas perdent els estreps i vas derivant a una bogeria tal que et pot fer actuar d’una manera molt perillosa, no improbable, i molt cruel per tots plegats.
Moltes gràcies novament a totes i a tots per les vostres aportacions que enriqueixen el meu blog. Especialment al Sergi per la seva aportació que m’honora i que valoro molt, pel fet que, sense ambages, mostra la seva discrepància envers la meva reflexió; una discrepància que sens dubte ha de contribuir a què el lector/a es pugui formar la seva opinió a partir de les exposicions i argumentacions que tant el Sergi com jo mateix aportem. I això ha de ser necessàriament bo per a tothom i molt especialment per al debat polític. Més encara en els moments de trifulgues que vivim.
No he pogut llegir els comentaris fins avui. I haig de dir que comparteixo l’esperit del teu article, Joan. Al contrari, em preocupa el comentari del Sergi Calvo. I em preocupa per a insistència de seguir esquitxant, perquè el vestit no li han fet a la mida.
Parla d’un seguit d’irregularitats que s’han comès, reconegudes per la fiscalia, però que no han estat prou considerades com per merèixer un càstig. Aleshores, els fiscals “no són prou independents, perquè haguès suposat massa feina, per no buscar-se problemes…” És a dir, que si els fiscals no donen rellevància penal a les “meves” acusacions, els fiscals estan mediatitzats, no serveixen,… “Esquitxo la justícia, perquè no és receptiva a la meva demanda. La justícia només és justa quan treballa com jo crec que ha de treballar, perquè jo sóc el Just, l’Infalible”
El ciutadà de Sabadell ha de “sospitar que hi pot haver quelcom més greu”, perquè “nosaltres ens hem ocupat prou intensament a fer pública denúncia davant la premsa, amb noms i cognoms -abans de ser jutjades- d’aquelles persones que creiem sospitoses”. Em surt en castellà: “difama que algo queda”. Aquesta és la política honesta del que posseeix L’Única Veritat. Falli el que falli la justícia, la feina bruta ja és feta.
I això és democràcia. La democràcia que permet fer els controls als partits polítics, llençant sospites disfressades de veritats absolutes, buscant la difamació al preu que sigui, la que no pot permetre que un familiar d’un càrrec públic sigui beneficiari d’un bé públic. Ah, no! això és allò de “la dona del Cèsar no només ha de ser honrada, ho ha de semblar”
I si la democràcia no s’amotlla als meus interessos és que… és imperfecta!
Hola Xime, començaré pel final. Vens a dir que un familiar d’un càrrec públic sí que pot ser beneficiari d’un bé públic, i és cert, sempre que aquest familiar compleixi els requisits que prèviament s’han establert per a tots els ciutadans. I si coneixes bé el cas en qüestió sabràs que estem davant d’un doble problema. en primer lloc la irregularitat d’haver adjudicat un apartament de Sant Oleguer, fets per a sabadellencs ancians que no tenien casa en propietat, a persones no veïnes de Sabadell o que tenien una o més d’una casa. I en segon lloc que el familiar del càrrec públic a fet ús d’informació privilegiada perquè, sabedor de la necessitat que tenia un dels ancians irregulars de vendre la seva antiga casa per por de perdre l’apartament de Sant Oleguer que li havien concedit irregularment, s’ha aprofitat de la situació per fer una compra avantatjosa que no hauria pogut fer en un altre cas.
Parles també de difamacions, però no ho són perquè la fiscalia ha confirmat la veracitat de les denúncies i, a més, les ha triplicat en nombre. Inclús ens ha explicat que no hi va haver comissió d’adjudicació, deixant-se així en una situació al.legal als pobres ancians que ara ocupen aquests equipaments. En resum, que l’Auntament de Sabadell ha fet un bon nyap, i ara, en lloc d’intentar solucionar-lo no se li ocurreix res més que titllar de ressentits i calumniadors els denunciants. És cert que la fiscalia no ha donat rellevància penal al cas, però convindràs, si coneixes la gravetat dels fets, que un altre jutge o fiscal més diligent que hagués anat més enllà de la investigació de la Guàrdia Civil n’hi hagués pogut donar. Al cap i a la fi jutges i fiscals són persones amb les lògiques debilitats humanes.
Per últim et queixes que ICV hagués citat noms. Si no recordo malament, l’únic nom, apart del dels responsables polítics, era la de la cap de serveis, càrrec de confiança de la regidora de Serveis Socials, persona per tant coresponsable del desastre i que, curiosament, també tenia familiars com a beneficiaris. I convindràs també que quan s’acusa d’alguna malifeta és obligat dir-ne el nom o el càrrec dels malfactors. No es tractava de rumors, eren noms que apareixien en els expedients, i després la fiscalia ho ha confirmat tot ampliant-t’ho a més de seixanta casos.
No vull convertir el blog del Joan en una pissarra on anem posicionant-nos envers un tema que pot anar com la cançó de l’enfadós i en el qual, pel que veig, mai no arribaríem a coincidir. Respecte a la qüestió que ens ocupa –segurament en d’altres seuríem l’un al costat de l’altre– caminem per voreres diferents i en sentits oposats.
A mi em podria haver semblat lícit que davant algunes irregularitats s’haguessin demanat responsabilitats administratives i entrar en un debat polític amb els responsables. Però no. El que fa IC és acusar unes persones de delinqüents, de cometre prevaricació i, fins i tot, d’existir una trama urbanística. I no, no ha estat així. Llavors, perquè s’aireixen noms a la premsa –el de la regidora és públic, però no així el de la cap de serveis– abans de demostrar la culpabilitat de la denúncia? Tu mateix dius: “I convindràs també que quan s’acusa d’alguna malifeta és obligat dir-ne el nom o el càrrec dels malfactors”. Creus que pots qualificar les persones, encara ara i sense embuts, de malfactors?
Per això, “convindràs amb mi” que quan parlo de difamació no m’equivoco. Perquè la sentència no ha considerat que s’hagi comès delicte. La fiscalia l’ha rebutjat i ha reconegut, en canvi, que hi ha hagut errors administratius i incompliment dels procediments.
Bé, llavors el fiscal ja no és vàlid? La Guàrdia Civil ha aportat uns expedients (que desconec), però no són expedients que només demostren mala administració o incompliment dels procediments? És que, com que la Benemérita ha aportat uns expedients que avalen la denúncia d’IC, aquests investigadors, com els jutges i els fiscals a què et refereixes ja no “són persones amb les lògiques debilitats humanes?” –et cito.
En fi, que si l’Ajuntament ha comès errors, IC no s’ha quedat enrera. L’Ajuntament ha pogut pecar de destraler, de fer les coses malament (no de malfactor, encara que sigui perquè els jutges i fiscals “dèbils” no ho han considerat així), però IC ha pecat de mala fe, d’ambició desmesurada.
En política, Sergi, també és bo treballar amb “fair play”, i no sota la premisa del “tot s’ho val”. Aquest és un estil massa “mesetario”, que aquí enterboleix el tarannà al que estem acostumats.
I si em permets, com he dit abans, deixem-ho còrrer, perquè no crec que aquest blog sigui el lloc adient per debatre aquestes coses, menys quan existeix un pre-judici ferm i res no us farà canviar. Bé, res no, una sentència favorable i que us aplani el camí polític, sí.
L’apartat de comentaris o l’opina del meu blog estan oberts, no cal dir-ho, a les aportacions, consideracions, opinions de totes les persones que les vulguin fer. Per això van ser creats! Així que, Xime, no et preocupis gens ni mica pel risc de convertir aquest espai en una pissarra on s’anoten posicions…
Doncs abusant potser de l’amable comentari del Joan i excusant-me davant del Xime i davant de qualsevol altra persona que pugui llegir-nos voldria escriure encara al Xime allò que li diria si estiguéssim conversant sense asperesa. Li recordaria que no va ser ICV qui va judicialitzar el cas del complex de Sant Oleguer. ICV pretenia que s’estudiés el cas en una comissió d’investigació de l’Ajuntament de Sabadell però l’alcalde Bustos s’hi va negar i va ser ell qui va portar el tema a la fiscalia acusant ICV de difamació. I fou després d’això que el grup municipal d’ICV-EUiA, emplaçat ja en el terreny judicial, respongué acudint també a la fiscalia per aclarir perquè no es tractava d’una difamació i per si les greus irregularitats en l’adjudicació dels apartaments tinguessin rellevància penal. Per últim també li explicaria quin ha estat el guió de la resposta de l’alcalde Bustos, de l’executiva del PSC en l’escrit al diari Sabadell titulat “La persistent mala fe” i d’altres comentaris que semblen seguir un argumentari prefabricat. El guió consisteix en reconèixer les irregularitats com a administratives, però minimitzant-les, sense explicar en què han consistit, com si es tractés d’omissions burocràtiques, coses de paperassa aburrida. I, en canvi, el guió prossegueix ressaltant la ràbia, l’ambició del grup denunciant davant una bona persona, de tan bon tracte i tan amiga dels seus amics com és la regidora de Serveis Socials. Amb aquest guió s’intenta tapar que hi va haver més que negligència, hi va haver abús de poder, favoritisme, ocultació i, segons que va denunciar la funcionària que va destapar el cas, hi va haver amenaces i mobbing.