En el procel·lós mar polític en el qual ens trobem, on les naus suren al pairo de vents a voltes arrauxats, bo serà no perdre la calma, reflexionar i asserenar-nos per tal de veure-hi més clar quant al rumb i les prioritats que ens proposen aquells que amb el nostre suport aspiren a fer-se amb el timó del parlament i del govern del país el 27S. I és que des que es va desencadenar la tempesta política i social, a partir la primera de la sentència del Tribunal Constitucional de 2010 que retallava l’Estatut de Catalunya de 2006, i la segona de la crisi econòmica i dels seus efectes ‘en diferit’ del 15M, les forces polítiques de casa nostra han passat de reivindicar un pacte fiscal que equilibrés la desequilibrada balança entre allò que Catalunya aporta a l’Estat i allò que de l’Estat en rebem, a exigir, la pràctica majoria, el poder exercir drets que no caldria exigir atès que sobirania o dret a decidir són consubstancials amb la democràcia, a apostar, unes forces determinades, per un instrument de gestió política –la independència– que si bé compta amb el suport d’un sector ampli de la ciutadania, en cap cas n’és l’únic possible. I tot sense solució de continuïtat, en un totum revolutum en el que destriar blat i palla es fa pràcticament impossible arran la dificultat de discernir entre què pertany als drets democràtics, què al model o projecte de país, i què als instruments que l’han de fer possible.

Sigui com sigui, ha estat amb la campanya electoral i sobretot a partit dels resultats que s’han derivat de les eleccions del 24M que hem començat a assistir a una certa clarificació quant a les actituds i a les posicions que cada actor polític, que cada partit i/o moviment social defensa per abastar la Catalunya que es vol i quina ha de ser la via que cadascú considera més idònia per a concretar-la. Així, damunt la taula tenim servit el debat de fons que tant havíem trobat a faltar en relació al model/projecte de país al qual aspirem com a pas necessari, encara que no suficient, per a definir l’instrument polític del que ens hem de dotar per governar-nos millor en un món que per cert és cada vegada més interdependent.

En aquest context, les crisis del PSC i d’ara mateix de la federació de CiU que amenaçava a estendre’s a d’altres formacions, han de ser observades com a pols de les indecisions i inconcrecions davant una mateixa realitat: la que es deriva de la veloç evolució del país (el d’aquí i el d’allà) vers horitzons que eren inimaginables quan el ‘procés’ va començar a gestar-se prenent però en consideració un eix únic: independència, sí o no. Una evolució que socialment, i en gran part, va ser també empesa pels efectes de la crisi desencadenada el 2008 i que al seu torn ha propiciat ara la recuperació de l’altre eix de debat pràcticament oblidat: el social. A partir d’aquesta dualitat i de la nova escenografia que generava ha calgut la necessitat d’un reposicionament ràpid dels actors polítics, i també dels econòmics i  socials. I és que una cosa és l’eix independentista (entès com a l’instrument de gestió política), i l’altre l’eix social (que ens parla del model de país amb el debat dreta/esquerra com a rerefons). I tot plegat sense oblidar que ambdós eixos tenen en comú com a mínim un element en el que convergeix pràcticament la totalitat de la societat catalana: el dret a exercir el sobiranisme que recau sobre cadascú per decidir el model de país que volem i l’instrument que l’ha de fer possible.

Des d’aquesta perspectiva és que s’imposa estar més a l’aguait que no pas mai per ‘observar’ amb cura com cada actor es posiciona en aquest debat dual –que no excloent– que està canviant el mapa polític tal com fins ara l’havíem concebut. En especial hem d’estar atents a tot allò que cadascú diu defensar i a la coherència amb allò que es practica. I és que serà pels seus fets i no pas per les seves paraules que els acabarem per conèixer…

Publicat a Diari de Sabadell, el 2 de juliol de 2015