Els diaris de finals d’agost es feien ressò d’unes declaracions fetes pel Conseller de Salut Toni Comín a TV3, en les que assegurava que el pla de xoc preparat pel seu departament l’abril de 2016 per reduir en un 50% el temps mitjà d’espera per proves diagnòstiques i per a visites a l’especialista “s’estava complint”. Afegia que fins agost s’havien reduït un 24% les llistes d’espera i que en el decurs dels sis mesos següents s’assoliria l’objectiu fixat pel pla de xoc, atès que fins a finals d’any s’incorporarien al sistema de salut 500 professionals. No quedava gens clar en l’entrevista –tampoc se li va preguntar–  si es tractava d’incorporar 500 ‘nous’ professionals o de regularitzar 500 professionals que ja treballaven en el sistema de salut, però amb contractes precaris. Al marge d’aquesta precisió no gens menys rellevant, no tindria jo per què dubtar de la veracitat de les declaracions del conseller Comín si no fos que encara que no estigui bé fer-ho, posi  damunt la taula un cas d’una persona molt propera a mi que des del mes de gener està en l’espera de la primera visita d’especialista (de la que possiblement se n’haurà de derivar una intervenció quirúrgica); visita que li ha estat fixada pel proper mes d’octubre, és a dir per a deu mesos després d’haver estat sol·licitada pel seu metge de família. Aquesta mateixa persona, des del mes de maig d’enguany està pendent que li arribi la citació corresponent per fer-se una prova exploratòria que ha de repetir necessàriament cada dos anys. Es tracta de la mateixa prova que fa dos anys li va ser programada i portada a terme als quinze dies d’haver estat sol·licitada. Val a dir que ni en un cas ni en l’altre hi concorre el condicionant d’urgència.

Sé perfectament que una flor no fa estiu ni que unes bolves de neu fan hivern i que per un cas que conegui no es pot deduir que tothom qui està en l’espera de proves clíniques o de fixar visita d’especialista es trobi en una situació semblant a la descrita. Per això, aprofitant els dies darrers de vacances, vaig proposar-me portar a terme una molt rudimentària enquesta entre persones del meu entorn que, per allò de l’edat, tenen –tenim- un all o una ceba. Després d’interessar-me pel seu estat de salut, preguntava als meus enquestats –i si procedia–, el temps transcorregut des que el seu metge de família els havia derivat a l’especialista i que la visita s’hagués fet; també, en el cas d’estar en l’espera de proves exploratòries, quan temps passava entre el moment de ser sol·licitada i el de fer-se efectiva. He de dir que, en general, les persones enquestades em respongueren que les esperes sovintejaven més que no pas ho feien abans. Repeteixo: d’aquest sondeig particular meu d’aficionat no se’n pot desprendre cap mena de conclusió científica, però, talment com si d’un sondeig electoral es tractés, podria concloure’s que en matèria de llistes d’espera i de visites d’especialista hi ha una tendència que dista de la línia que apuntava el Conseller Comín a TV3.

Com sabem sobradament una cosa són les paraules, les promeses, i l’altra els fets. I potser ens hem acostumat -o ens han acostumat- a què en política no dir la tota la veritat o mentir no té costos ni es veu penat. Tampoc quant a les promeses que els polítics ens fan sobretot en períodes electorals, que en la majoria de casos queden oblidades sense que per això ningú tingui la dignitat de reconèixer-ho i d’explicar el perquè o, arribat el cas, fins i tot tenir la dignitat de dimitir per no haver complert allò que havia promès. Però també sabem que el verb dimitir no és un verb que es conjugui a casa nostra, i així ens va tot plegat. I de la mateixa manera que ningú no reconeix mai les coses que no fa o no s’han fet bé, impera per contra el principi que resa que si quelcom no ha sortit bé o no s’ha pogut fer, la culpa no és mai d’un mateix ja que sempre pot trobar-se a qui carregar els neulers.

Publicat a Diari de Sabadell, el 21 de setembre de 2017