Recents manifestacions dels alcaldes de Sabadell i de Terrassa, Antoni Farrés i Manuel Royes, fan que avui em torni a referir a les relacions –o potser millor a les no relacions– existents entre aquestes ciutats capdavanteres del Vallès Occidental, ciutats que són les que articulen els lligams del conjunt de poblacions i viles d’aquest territori i les que haurien de vetllar per la definició d’una política clara i coherent en benefici dels interessos dels seus habitants.

Per les informacions de les quals disposo Antoni Farrés esbossà, en una taula rodona en la qual prengué part en la veïna Terrassa, la idea tendent a unificar d’una banda les Cambres de Comerç i, de l’altra, les Caixes d’Estalvis en dues úniques institucions. Dies més tard, acusà des de Sabadell, a Royes d’actuar com a “escolanet” de Barcelona. Fàcil és suposar que les paraules de Farrés no agradaren gens ni mica a l’alcalde de Terrassa i president de la Diputació de Barcelona, Manuel Royes, el qual aprofità una intervenció radiofònica per a contestar-les i referir-se a Sabadell com a un mal soci –“un soci pobre”, per a ésser més exactes– amb el qual no desitjava tenir cap mena de negoci. Tot plegat d’un mal estil.

Em temo que en el fons de la qüestió, com sempre, s’hi troba la vella actitud de dues ciutats que han viscut sempre d’esquena i que, pel que sembla, hi continuaran vivint no tant per la voluntat dels seus habitants com per la manca d’entesa i de col.laboració institucional. No nego que en el rerafons de les actituds de Farrés i de Royes hi hagi part de fonament i de defensa d’interessos legítims. Té raó Farrés quan afirma que Sabadell i Terrassa viuen d’esquena però potser caldria recordar-li que no és tractant d'”escolanet de Barcelona” a Royes com s’aplana el terreny de la necessària entesa. Té raó Royes quant diu que Sabadell no ha sabut aprofitar l’ocasió dels Jocs Olímpics per treure’n més profit com també la té quan assegura que mentre Farrés ha tingut ocasió d’exposar les seves tesis a Terrassa ell, en canvi, no ha estat mai convidat a fer-ho a Sabadell. Però caldria preguntar-li, tanmateix, per la justificació dels seus posicionaments contraris a Sabadell.

Ni l’un ni l’altre es troben en possesió de la veritat. I és segur que res no aconseguiran sinó és canviant armes dialèctiques per diàleg franc en el qual no privi l’interès local i egoista sinó que, en una visió més ambiciosa, s’aposti en favor dels interessos supramunicipals. Quan ens trobem a les acaballes del segle XX i immersos en el procés que ens ha de conduir a la Unió Europea és un anacronisme que dues poblacions de la rellevància, pes i tradició de Terrassa i Sabadell, disposin, com a única via de comunicació directa d’una carretera, mal anomenada nacional. Aquest exemple és un clar exponent de com i quines són les vies de diàleg que al llarg de la història s’han obert entre les dues ciutats i és fàcil d’entendre alhora el perquè, trobant-se tant aprop viuen tant distants l’una de l’altra i no són capaces d’explicar-se projectes ni il.lusions i menys encara de definir una estratègia de projecció i de reforçament mutu en favor no només d’elles mateixes sinó que del conjunt de poblacions i viles de la comarca les quals assisteixen, com a observadors privilegiats, a un no diàleg que tampoc res els aporta.

Els ciutadans de Terrassa i de Sabadell, en la seva majoria, no es senten identificats amb les velles polèmiques i antigues picabaralles que engruixeixen l’anecdotari popular. De continuar per aquest viarany del no diàleg podria passar que algú s’aprofités de la situació i fes guanys en el riu revoltat. Per acabar amb aquesta tendència disposem del Consell Comarcal que s’hauria de constituir en punt d’encontre, de diàleg i de debat comarcal com a pas previ a la definició d’una estrategia comarcal a partir de la qual recuperar l’empenta i la il.lusió dels ciutadans en la vertebració d’un territori –obert a Catalunya i a Europa– amb més i millors serveis com a resultat de la conquesta i riquesa col.lectiva i no pas com a patrimoni exclusiu d’uns pocs.

N’haurem de continuar parlant.

Publicat a Diari de Sabadell, el 16 de gener de 1993