Si hi ha una època de l’any especialment rica en costums i tradicions aquesta és la del període nadalenc. Això és els dies compresos entre la festivitat de Santa Llúcia, l’11 de desembre, i La Candelera, el 2 de febrer. Cal només consultar el “Costumari català” de Joan Amades per a desfer qualsevol dubte que sobre aquesta qüestió hom pugui tenir.

De fet si ho fem amb una certa calma això de consultar el “Costumari”, ens adonarem ben aviat de les tradicions que, en el transcórrer del temps, han quedat oblidades. Veurem també com d’altres tradicions referides per Amades han arribat als nostres dies un xic modificades o que, fins i tot, ara corren el perill de desaparèixer o, com a mínim, de quedar relegades a la vitrina dels records a mostrar. Per fer-ho fàcil i entenedor: Fa uns anys, per exemple, ningú no dubtava, en la nit màgica de Nadal, de fer “cagar el tió” que prèviament havia estat separat, custodiat i alimentat zelosament per la mainada sota l’atenta mirada dels més grans. En arribar la vigília de Nadal el “tió” era posat a la vora del foc i més tard, en tornar de la “Missa del Gall” o abans del dinar de Nadal segons s’escaigués, els menuts de la casa, amb els ulls a vessar d’il.lusió, cantaven allò de: “Caga tió / pel naixement de Nostre Senyor…” tot esperant que el “tió” complís amb el ritus i obsequiés la família amb dolços de Nadal i la quitxalla amb entreteniments que els ajudés a fer més suportable l’ansiosa espera de l’arribada dels Reis de l’Orient.

La tradició del “tió” tenia, i encara té, nombroses variants. Totes elles adaptades a les circumstàncies i condicions de l’indret on es practica el costum. Es ben normal. No pot estranyar a ningú doncs que avui, en no haver-hi llars de focs a les cases, ens trobem amb “tions” en els llocs més insospitats i inversemblants. Menys encara pot sorprendre’ns la tendència cap la desaparició del “tió” i que obre, de bat a bat, les portes a l’entrada de tradicions vingudes d’altres països les quals, fins no fa pas massa, semblava tinguessin vedada l’entrada a casa nostra. Possiblement aquest sigui una cara més dels costos que cal pagar en aquest nostre món en el qual res és aliè a cap cosa.

Es així com de ben segur cada any, en arribar aquestes dates, en moltes llars i famílies es planteja un mateix dilema que dona pas a una mateixa polèmica: Cal respectar els antics costums i tradicions tal com els rebérem dels nostres pares o, contràriament, hem de mostrar-nos oberts a les que ens venen de més enllà de les nostres fronteres i que s’ajusten millor als nostres interessos? Cal ésser curosos amb la Diada de Reis o hem de deixar que el nòrdic Santa Claus o el francès Papa Noël franquegin la porta de les nostres llars? En favor d’una o altra opció hi ha partidaris, irreconciliables entre ells, disposats a esgrimir les mil i una raons en defensa del seu punt de vista. A la fi, per tal de contentar a tothom i evitar més discussions que les que són estrictament aconsellables en aquestes diades, s’acabarà aplicant la vella i pràctica solució de donar cabuda a tot sense cap altre problema que del lògic desconcert dels més petits.

Ens haurem d’anar acostumant a aquestes, de moment, estranyes i ambigües situacions. I és que l’actual ritme de vida no entén massa de costums i tradicions i fa que, a diferència de temps passats que no per això foren millors, no tinguem marge per a parar l’atenció que els dispensaven els nostres progenitors els quals, a més, disposaven del temps suficient per a gaudir-les plenament.

I és que també les tradicions i els costums, com tot en la vida, neixen, creixen, evolucionen i arriba un dia que, empeses per noves situacions, fins i tot desapareixen i passen a ocupar un lloc en el llarg compendi dels anyencs costums quedant-ne, com a únic i sòrdid testimoni d’allò que foren però ja no són, un senzill relat imprès en les groguenques pàgines d’algun llibre o opuscle del qual, potser un dia encara llunyà, seran rescatades i narrades als infants d’una anònima escola d’una encara més anònima població.

Bones Festes!

Publicat a Diari de Sabadell, la Diada de Nadal de 1992