Coincidint amb els voltants de Nadal, s’exhibeix en els nostres cinemes una excel•lent producció cinematogràfica de procedència francesa, però, que en la pràctica, és una coproducció entre diversos països centreeuropeus. El seu director Christian Carlon, pertany a la nova generació de cineastes francesos. El film porta un títol que, inicialment, no sembla prometre res de l’altre món: “Joyeux Noël” o, tal com s’exhibeix a les nostres pantalles, “Feliz Navidad”. Un títol que podria fer pensar que es tracta d’una història ensucrada pròpia dels dies en els quals ens trobem, que vol aprofitar-se de la carrioncloneria d’aquestes dates per captar l’atenció del personal i intentar fer una bona recaptació. Res, però, és més lluny de la realitat. “Joyeux Noël” és un fil modest, quan a recursos, però ric –extremadament ric– quan a posar de relleu l’absurditat de les guerres i la instrumentalització que de les persones que són enviades al front se’n fa. Unes persones, uns soldats, que són obligats a combatre l’”enemic” del qual només saben que és a l’altra banda de la trinxera a la vegada que a l’altra banda de la trinxera hi ha persones, soldats, que són també obligats a combatre l’”enemic” de l’altra banda. Els uns i els altres no saben ben bé què hi fan a les trinxeres ni tampoc per què lluiten. Els uns i els altres es temen. Es tenen por; una por que, juntament amb la incomprensió i amb la solitud extrema, s’acaba fent senyora i majora d’ambdues trinxeres on els uns i els altres intenten protegir-se. Enmig d’ambdues trinxeres, s’estén el camp de batalla sembrat de cadàvers dels que han mort per una suposada causa que, possiblement, no van tenir temps a saber quina era. El fred, la neu, la fam, l’enyorament de llar i de la família, completen el dur escenari d’una guerra que, com totes les guerres, no té cap mena de sentit.

És la nit de Nadal de 1914. De sobte, algú entona una cançó nadalenca. La nadala no triga en encomanar-se a una i altra banda dels contendents que deixen que els seus sentiments aflorin i decideixen fer una treva en les seves hostilitats, encara que només sigui durant la nit de Nadal. La cançó és l’element que posa en evidència que les persones –quan som i actuem com a persones, quan deixem que els sentiments s’imposin als instints– no s’han fet per la guerra. Que les persones hem estat fetes per la pau. Per conviure i per desobeir a aquells que des d’ampulosos despatxos i taules ben parades mouen els fils de situacions que mai no s’haurien d’haver donat.

És així com en aquella màgica nit de Nadal, soldats alemanys, francesos i britànics criden  prou de guerra. Surten de les trinxeres i descobreixen que l’”enemic” és com ells. S’intercanvien obsequis i juguen. Després enterren els morts que feia dies havien quedat abandonats sobre terra de ningú. Però el dia de Nadal passa. Llavors la guerra ha de reemprendre la seva cursa fatal. En qualsevol cas, ja res no serà com abans i ningú, a banda i banda de la trinxera, podrà disparar un sol tret contra aquell que, només dos dies abans era el seu “enemic” i que una modesta nadala ha convertit en “persones”.

Militars i jerarques de l’església consideren que els combatents, convertits en persones, han protagonitzat un alt acte de traïció a la pàtria i a la religió. Militars i església no triguen en castigar als “impostors” per haver comès el “greu” pecat de celebrar el Nadal amb una cerimònia que presideix un capellà i que uneix sota una creu i una mateixa creença als “enemics” d’ambdós bàndols. Passat el Nadal, la guerra continuarà, amb uns altres combatents. Perquè la guerra està feta per defensar els interessos d’uns pocs. “Joyeux Noël” és, sobretot, un bell i, a la vegada, dur cant antibel•licista. Un film que no haurien de deixar de veure els que decideixen sobre el futur de les persones que, per a ells, són simplement uns combatents, uns instruments. És clar que aquests que decideixen no tenen cor i, difícilment, poden comprendre que la vida d’una persona està per sobre de tot.

Que tinguem un bon Nadal!

Publicat a Diari de Sabadell, el 22 de desembre de 2005