El meu diari (Gener de 2026)

• Dijous 1 de gener de 2026

Avui no hi ha diaris

1. No cal que hi donem més voltes. Malgrat els bons desitjos que ahir i avui ens fem, és possible que res o ben poc canviï durant l’any que acabem d’encetar. Un any del qual, certament, tot està encara per escriure. Però qui sap si precisament per això mateix, aquí rau el repte més gran: escriure sobre una pàgina en blanc que, malgrat les incerteses, ens convida a imaginar camins nous. No voldria que sonés a ingenuïtat, però, fins i tot enmig d’un panorama tan complicat com l’actual, sempre hi haurà espais petits –i potser no tan petits– des dels quals les coses poden començar a moure’s. No endebades, la il·lusió amb què rebem l’any “nou” s’assembla a la que dipositem en un número de la loteria: una esperança fràgil, sí, però també una invitació a creure que alguna cosa pot anar a favor nostre. I encara que el sorteig d’entrada no ens somrigui, sempre ens quedarà la certesa que la vida –amb les seves angoixes, amors i desamors, traspassos i revifalles– continuarà oferint-nos oportunitats que no hem de desaprofitar. D’aquí, que més que preparar-nos per al desengany, cal que ens preparem per a la sorpresa. Perquè, tal com passa en cada volta al sol –que diuen ara els moderns–, el planeta gira, i amb ell també ho fem nosaltres. I en aquest gir constant, sempre hi haurà algun espai, algun instant, a partir del qual i com escrivia més amunt, quelcom podria començar a canviar…

2. El Tribunal Constitucional afronta aquest 2026 amb una agenda intensa i fins i tot decisiva. Els magistrats tenen davant seu debats de gran calat, com l’amnistia de Carles Puigdemont o la condemna del Suprem al fiscal general estat general Álvaro García Ortiz. Però també la renovació –que pot ser convulsa– de quatre dels magistrats i, d’entre ells, la del seu actual president Cándido Conde-Pumpido. Uns nomenaments que han de ser votats, també pel Senat, on el Partit Popular té majoria absoluta i des d’on pot amagar-se un nou bloqueig dels populars com el que varen exercir en ocasió de la renovació del Consell General del Poder Judicial i que els va permetre allargar gairebé cinc anys el domini conservador en l’ens. La diferència és, però, que, en aquest cas, els d’Alberto Núñez Feijóo estarien prorrogant el mandat d’un president i d’uns magistrats als quals havia qualificat de càncer.

3. Per tancar aquesta primera entrada de l’any al meu diari, un pensament que m’ha arribat aquest dies en una nadala i que em sembla més oportú que no pas mai: “Ser veritablement radical és fer que l’esperança sigui possible en lloc de la desesperació convincent”. Raymond Henry Williams (Monmouthshire, 1921 – Saffron Walden, 1988), escriptor, acadèmic, novel·lista i crític socialista gal·lès molt influent dins el corrent de la New Left (Nova Esquerra) britànica.

• Divendres 2 de gener de 2026

Els titulars de la jornada:
“L’any arriba amb pujades de preus i millores de sous i pensions” (El Periódico)
“Els assassinats de dones per les seves parelles baixen al nivell del 2003” (La Vanguardia)
“Tragèdia als Alps: ‘La gent cridava, corria, tot era un caos’” (El País)
“Què ens espera el 2026?” (La República – El Punt Avui)
“Tragèdia en una festa de Cap d’Any en un ‘resort’ suís” (Ara)

1. Paro atenció avui en dues preses de possessió d’un càrrec als EUA, distant un any l’un de l’altra. D’una banda, la del nou alcalde de Nova York Zohran Mandami. Un personatge jove, musulmà, fill d’immigrants, que es declara de pensament socialista, i que en presentar-se a les eleccions, va presentar un programa que sintonitzava perfectament amb el sentiment d’una “emergent coalició de la precarietat” –tal com l’ha va batejar el columnista del The New York Times, David Wallace-Wells–, resultat “en part, de la crisi creixent del cost de la vida i en part de la simple ràbia per la desigualtat, la corrupció i la impunitat dels molt rics”. Mandami té ara quatre anys per fer complir les seves ambicioses promeses, que es poden resumir en un sol objectiu: reduir el cost de la vida dels novaiorquesos. D’aquesta tessitura, el nou alcalde de Nova York ha promès que apujaria els impostos als rics per pagar autobusos gratuïts, escoles bressol públiques, doblar el salari mínim interprofessional, congelar els lloguers d’un milió d’habitatges i construir en una dècada, 200.000 habitatges assequibles. En la mesura que Mandami se’n surti, una llum d’esperança començarà a brillar al cel dels EUA. De l’altra, la presa de possessió de Donald Trump, ara fa un any i per segona vegada, com a president dels EUA. La imatge més reveladora d’aquell moment no va ser –que també– el discurs revengista, ni la presència de l’anomenada Internacional Reaccionària –amb Giorgia Meloni i el salvadorenc Nayib Bukele al capdavant–, ni l’absència al no ser convidats de líders europeus tals com el francès Emmanuel Macron o l’alemany Olaf Scholz, sinó el lloc de privilegi que en l’acte ocupaven els magnats tecnològics, somrients i satisfets amb el nou president. La fusió entre poder polític i econòmic començava d’aquesta manera a exhibir-se als EUA sense cap mena de pudor. Mandami és la cara com Trump és la creu d’uns EUA submergits en una profunda crisi d’dentitat.

2. El Concert de Cap d’Any de la Filharmònica de Viena va trastocar els aires de rígid protocol que el condicionen i servir com a punt d’inflexió en la història de l’esdeveniment. Sota la batuta del director canadenc Yannick Nézet-Séguin, l’espectacle que es remunta al 1939, nascut com una eina de propaganda i recaptació de diners destinats a entitats de beneficència del règim nazi, haurà significat un punt d’inflexió amb més inclusivitat, més risc artístic i una energia escènica renovadora, alhora que una reivindicació de la visibilitat queer i del treball de les dones compositores.

• Dissabte 3 de gener de 2026

Els titulars de la jornada:
“El saqueig arqueològic creix un 108% a Catalunya” (El Periódico)
“Les arribades irregulars d’immigrants baixen un 42%” (La Vanguardia)
“Trump amenaça a Iran amb una intervenció militar si reprimeix les protestes” (El País)
“Retorn a l’Alguer” (El Punt Avui)
“Feijóo a Mazón: ‘Porta la iniciativa de comunicació. És clau’” (Ara)
“Nervis a flor de pell” (Diari de Sabadell)

1. El president veneçolà, Nicolás Maduro, “ha estat capturat i traslladat fora de Veneçuela”, segons resa un comunicat que el president nord-americà, Donald Trump ha fet a través de la seva xarxa Truth Social. La captura s’ha produït amb atacs i explosions a zones civils i militars dels Estats de Miranda, Aragua, La Guaira i la capital, Caracas i s’ha desencadenat en el marc de l’escalada militar iniciada per Trump fa ja uns mesos, justificada oficialment com a operacions contra el narcotràfic. És clar, però, que com tot el món sap, l’atac s’ha d’entendre pels interessos geopolítics i petroliers que els EUA té sobre la zona. En qualsevol cas, es pensi el que es pensi sobre Maduro, el fet és que l’operació ha vulnerat la Carta de les Nacions, que és el tractat fundacional de l’Organització de les Nacions Unides, que va ser signat per 51 nacions, el 26 de juny de 1945 a San Francisco. Una Carta que estableix els principis bàsics del dret internacional modern, en especial quant a la prohibició de l’ús de la força entre estats, excepte en casos d’autodefensa o amb l’autorització expressa del Consell de Seguretat de l’ONU. És com a mínim des d’aquest punt de vista i sense anar més al fons de la qüestió, que cal condemnar la invasió dels EUA a Veneçuela amb el segrest del seu president, tot reconeixent que es tracta d’un dictador, de la mateixa manera que cal condemnar a Trump per haver-se saltat, també, l’ordre l’intern del EUA que requereix que un atac d’aquesta tipologia, ha de ser validat prèviament pel Congrés. Caldrà estar, doncs, molt atents al desenllaç dels fets i les seves conseqüències, tant per Veneçuela com per la zona del Carib i per l’equilibri politicoestratègic del món, amb Rússia i la Xina com a observadors aparents, que no absents, una UE que no sap què ha de fer i unes Nacions Unides que a hores d’ara no ha obert la boca.

2. Ha mort Maria Eugènia Cuenca i Valero, una figura pionera en la política catalana pel fet d’haver estat la primera dona en ocupar una conselleria –la de Governació– al Govern de la Generalitat entre els anys 1992 i 1995. Tanmateix, amb la seva desaparició perdem a una dona serena, rigorosa, discreta i molt preparada, amb una personalitat política al servei de l’interès públic. Una virtut, aquesta, massa escassa en un món dominat pels interessos de partit. Descansi en pau.

• Diumenge 4 de gener de 2026

Els titulars de la jornada:
“Trump agafa les regnes de Veneçuela i jutjarà Maduro per narcotràfic” (El Periódico)
“Trump intervé Veneçuela” (La Vanguardia)
“Trump anuncia que dirigirà Veneçuela després de capturar a Maduro” (El País)
“Trump pren Veneçuela” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“Els EUA capturen Maduro i es disposen a governar Veneçuela” (Ara)

“A medida que voy avanzando, desbrozando las ramas y las hojas ya caídas de esta Arboleda, sucede que todo se me funde, todo se me atraviesa, ilumina a retazos, confundido y barajado como si mi vida no hubiese tenido un orden sucesivo, un desarrollo coherente. Me es ahora difícil, en estas altas cuestas de mis años, sujetar mi memoria, manteniendo un orden para lo sucedido, amarrándolo a un compuesto relato, un sostenido capítulo con sus pies y cabeza.”

1. Aquest text, extret de La Arboleda perdida de Rafael Alberti (1902-1999), reflecteix perfectament el meu estat d’ànim, després de les notícies que ens arriben dels EUA, protagonitzades per un tal Trump, que es creu amo del món, i d’uns seus acòlits disposats a riure-li totes les desgràcies. I és quan intento posar ordre a la meva memòria, que descobreixo amb espant que els paràmetres pels quals el món es regia fins ara, han estat definitivament trastocats. Davant això, la pregunta és i ara què? No podia haver començat pitjor l’any…

2. Sabadell no és Viena ni La Faràndula tampoc el Musikverain. Tot i això, “dona bona sort començar l’any escoltant valsos i danses amb la Simfònica del Vallès”. Ho va recordar a la cloenda del concert, el director estat, i en l’actualitat director resident de l’OSV, el cerverí Xavier Puig, que des de fa anys dirigeix aquest tradicional concert que té com a singularitat que en el seu decurs són interpretades 12 peces, una per cadascun dels mesos de l’any que deixem enrere, enllaçant música amb algun record o tret destacable del mes amb el qual cada peça es correspon. Si el de Viena –i les comparacions són sempre odioses– es distingeix per la seva solemnitat i per una posada en escena que, enguany i en part, ha trencat el canadenc Yannick Nézet-Séguin, el de Sabadell s’ha consolidat entre la programació que la Simfònica ofereix al llarg de la temporada.

---

• Dilluns 5 de gener de 2026

Els titulars de la jornada:
“Maduro comença avui un llarg periple judicial als EUA” (El Periódico)
“Els EUA pressionen el règim chavista perquè se sotmeti” (La Vanguardia)
“Trump manté al chavisme” (El País)
“Un nou pla per transformar la Mina” (El Punt Avui)
“Trump opta per Delcy Rodríguez pel suport que té de l’exèrcit” (Ara)

La dreta liberal i l’autàrquica continuaran avançant plegades com ho estan fent per molts i diversos motius. Un, sens dubte, per la incapacitat de l’esquerra d’entendre que estem transitant per un temps en el qual la democràcia està amenaçada pel creixement d’aquesta internacional ultradretana que té com a objectiu servir-se de la política per enriquir-se. És el que ha passat a l’Aragó on no hi ha hagut acord per bastir una llista comuna a l’esquerra del PSOE per presentar-se a les pròximes eleccions autonòmiques a Aragó. Chunta Aragonesista, que es va vincular al Sumar de Yolanda Díaz per a les generals del 2023, ha rebutjat compartir papereta a les autonòmiques amb altres formacions. Tampoc no hi ha hagut acord entre Izquierda Unida i Sumar, d’’una banda, i Podemos, de l’altra. D’aquesta manera, a les eleccions del 8 de febrer, l’esquerra a l’esquerra del PSOE concorrerà debilitada en tres llistes, o quatre si tenim en compte llista Existe, coalició veterana de l’Espanya buidada que va aparèixer com a alternativa electoral ara fa sis anys, aplanant el camí del PP i de Vox. Malament anem si en temps de mar molt alta optem per dividir esforços i remar cadascú al seu ritme en detriment de tots plegats.

• Dimarts 6 de gener de 2026

Els titulars de la jornada:
“Maduro es declara innocent davant el jutge i Delcy Rodríguez pren el relleu” (El Periódico)
“Trump estén el temor d’una escalada en apuntar a Colòmbia ì Groenlàndia” (La Vanguardia)
“Delcy Rodríguez, presidenta; Maduro entre reixes als EUA” (El País)
“Enciclopèdia a l’abast” (El Punt Avui)
“Soc el president i estic segrestat” (Nicolás Maduro) (Ara)
“Us heu portat bé?” (Diari de Sabadell)

1. Diada de Reis, d’il·lusions que em porta a fer record de dos poemes. L’un, que transcric només en part, de José Agustín Goytisolo (Palabras de Julia). L’altre, en aquest cas sencer, de Rafael Alberti (Se equivocó la paloma). La raó és que, ves a saber per què, mentre els recordava aquest matí mentre complia amb el meu ritu de la passejada matinera, m’han fet pensar i reflexionar sobre què ha estat aquest primer quart de segle que vàrem tancar fa just una setmana i que, almenys per a mi, ha passat com una revolada i ens ha deixat canvis insospitats i conflictes impensables.

Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino, nunca digas
no puedo más y aquí me quedo.
 
La vida es bella, tú verás
como a pesar de los pesares
tendrás amor, tendrás amigos.

(De Palabras para Julia, de José Agustín Goytisolo)

Se equivocó la paloma.
Se equivocaba.

Por ir al Norte, fue al Sur.
Creyó que el trigo era agua.
Se equivocaba.
 
Creyó que el mar era el cielo;
que la noche la mañana.
Se equivocaba.
 
Que las estrellas eran rocío;
que la calor, la nevada.
Se equivocaba.
 
Que tu falda era tu blusa;
que tu corazón su casa.
Se equivocaba

(Se equivocó la paloma, de Rafael Alberti)

2. Stéphane Dujarric, portaveu del secretari general de les Nacions Unides ha dit que António Guterres està “profundament” alarmat per la recent escalada a Veneçuela que va culminar amb l’acció militar dels Estats Units. La raó és pel fet de les “preocupants” implicacions que l’afer podria tenir sobre la regió. Independentment de la situació a Veneçuela, a banda del precedent perillós que pot establir.” La pregunta és saber què en diuen de tot plegat el conjunt de les Nacions Unides arran d’aquesta vulneració dels drets humans i de l’estat de dret perpetrada per la invasió nord-americana. No sou d’aquesta opinió?

• Dimecres 7 de gener de 2026

Els titulars de la jornada:
“Delcy i Jorge Rodríguez controlaran Veneçuela després de Maduro” (El Periódico)
“Europa defensa Dinamarca davant l’assetjament dels EUA a Groenlàndia” (La Vanguardia)
“Trump assetja Groenlàndia i Europa respon amb tebiesa” (El País)
“El clima extrem del país” (El Punt Avui)
“Els líders europeus defensen Groenlàndia davant de Trump” (Ara)

1. És el mètode preferit per Trump. Primer acusar i descarregar tota la ira possible sobre un objectiu o mandatari per després rebaixar-ne la pressió. De fet, és aquella estratègia continguda en el decàleg de la manipulació mediàtica atribuït a Norman Chomsky, que estableix que per guanyar, primer cal crear un problema per posteriorment proposar-ne la solució. D’aquesta manera s’explica la guerra d’aranzels, les relacions de l’administració Trump amb Ucraïna i ara amb l’entorn geoestratègic dels EUA. Un entorn que Trump considera ha d’estar sota el seu control pel pretès risc que representa pels nord-americans o, per ser més precisos, pels interessos econòmics d’uns pocs nord-americans amics del mandatari dels EUA. En tenim un nou exemple ara, quan el departament de Justícia dels EUA ha retirat sense fer massa soroll, l’acusació a partir de la qual es va argumentar el perquè del segrest de Nicolás Maduro atès el presumpte lideratge que el president veneçolà exercia en el càrtel de la droga conegut com a Càrtel dels Sols. L’acusació, revisada i rebaixada, diu ara que si bé Maduro no era qui liderava el càrtel, sí que ho feia quant a “la cultura de corrupció i clientelisme vinculada als diners de la droga dins de l’exèrcit i el govern de Veneçuela”. Així és com ara, si bé la fiscalia dels EUA continua acusant Maduro de narcotraficant, ja no el descriu com a líder d’un càrtel real.

2. Kirill Dmitriev, home de negocis i negociador de Putin, es referia ahir a l’estat de la geopolítica que, al seu entendre, passa pel repartiment del món en tres àrees d’influència dominades, respectivament, per Trump, Putin i Xi Jinping: “És l’era de redibuixar els mapes d’influència”, va dir. Aquest repartiment té molt a veure amb el expressa públicament, quant a l’estratègia de seguretat nacional, l’administració Trump: “Els EUA reafirmaran i aplicaran la doctrina Monroe per restaurar la preeminència nord-americana a l’hemisferi occidental”, doctrina que manté l’amenaça sobre la Veneçuela bombardejada –i que en les últimes hores ha estès Trump sobre Cuba i Colòmbia–, rebatejada ara com a Donroe (barreja gens casual del nom de pila de Trump i el cognom del president James Monroe (1758-1831) que és qui la va articular, a través de la qual els EUA aspiren ara al domini de l’Amèrica Llatina i fins i tot el control de Groenlàndia.

3. És en aquest context i escenari que, d’una banda, hem de constatar que la Unió Europea continua essent sistemàticament una actora menyspreada per Donald Trump, la qual cosa no deixa de formar part de l’estratègia nord-americana per doblegar-la. De l’altra, comprovar que és Pedro Sánchez qui manté, encara que amb un èxit escàs de moment, posicions més contundents contra l’agressiva política nord-americana com la de manifestar que el Govern que presideix no acceptarà s’amenaci la integritat de Dinamarca, tot acusant a la Casa Blanca de canviar per la força el Govern de Veneçuela amb l’objectiu d’“apropiar-se dels recursos naturals” dels quals el país caribeny disposa i que causalment és el mateix objectiu que Trump persegueix en el cas de Groenlàndia.

• Dijous 8 de gener de 2026

Els titulars de la jornada:
“L’amenaça per Groenlàndia posa en perill l’OTAN” (El Periódico)
“Els EUA reclamen el control indefinit del petroli de Veneçuela” (La Vanguardia)
“Trump desafia a Putin en interceptar un petrolier rus” (El País)
“Salut de ferro” (El Punt Avui)
“Xoc EUA – Rússia per un petrolier amb carregament veneçolà” (Ara)
“2025: un dels anys més plujosos de la dècada” (Diari de Sabadell)

1. Els populars, almenys fins ara, no han ofert res que els avali com a alternativa. Tot el discurs del PP es fonamenta en l’antisanchisme com a discurs monotemàtic, principi i fi de qualsevol proposta dels populars. En aquest context, tant els hi fa que el Govern d’Espanya faci o deixi de fer. Sánchez ha de plegar i ha de donar pas a Feijóo pel bé d’Espanya. Cada dia que passa amb Sánchez a La Moncloa és un dia perdut pel país. I en això, i només en això, es fonamenta l’argumentari de Feijóo i els seus que emulen el famós “váyase señor González”. El problema és que d’aquesta manera, a despit de la manca de propostes concretes en matèria de polítiques econòmiques i socials, el discurs enfadós del PP va calant de mica en mica en una part creixent de la societat, en el sentit que sí, que cal que Sánchez plegui sense saber massa per què ho ha de fer, però cal que plegui, que ja n’hi ha prou de sanchisme. Mentre, l’esquerra en general i el PSOE en particular, es mostra incapaç de reaccionar. Posant damunt la taula les raons per les quals Sánchez i el seu Govern han de continuar.

2. Junts és, ara com ara, el millor aliat que el PP pot tenir. I tot perquè davant la qüestió del nou finançament de Catalunya que s’està negociant avui a Madrid entre Oriol Junqueras i Pedro Sánchez, els juntaires, sense saber encara la lletra i contingut de la negociació, ja han manifestat, a través de Miriam Nogueras, que quan la proposta es presenti al Congrés per ser validada, hi votaran en contra pel fet que ben segur quedarà curta en relació al que els de Puigdemont consideren hauria de contenir el finançament singular per Catalunya. Per la seva banda, els populars, fan el mateix però, en aquest cas, perquè entenen que la proposta de nou finançament anirà massa lluny en benefici de Catalunya i en detriment de la resta de comunitats autònomes. Sigui com sigui sorprèn que Junts, davant el que es dibuixa com una proposta com a mínim interessant (condonació del FLAP i aplicació del principi d’ordinalitat en la nova proposta de finançament) decideixen que la cosa no va amb ells. No havíem quedat que qualsevol proposta que vingués de Madrid i beneficiés a Catalunya comptaria amb el seu pronunciament favorable? O és que creuen que amb els populars al capdavant d’un hipotètic Govern d’Espanya les coses els aniran millor?

• Divendres 9 de gener de 2026

Els titulars de la jornada:
“El pacte Sánchez-Junqueras obre el pas als preessupostos” (El Periódico)
“” (La Vanguardia)
“El chavisme allibera presos polítics després de cedir amb el petroli” (El País)
“La tecnologia al servei del teatre” (La República – El Punt Avui)
“Acord de finançament” (Ara)

1. “La meva pròpia moralitat, la meva pròpia ment”, és el que ha dit Trump en una recent entrevista publicada en el New York Times, al ser preguntat quant a la limitació de poder que té com a president dels Estats Units. A això, referint-se que amb les seves accions podria estar vulnerant del dret internacional, ha dit al periodista “depèn de quina sigui la teva definició de dret internacional”. Trump, malgrat la migradesa de lèxic i d’arguments, usa les paraules per redefinir els límits del món, els límits del seu pensament. I ho fa no perquè sàpiga, cregui o vulgui…, sinó perquè pot. Tots els excessos de Trump, que van des de les amenaces, a les grolleries, passant per les comparacions feridores o els menyspreus públics, dibuixen una personalitat narcisista i “alcohòlica” com la va definir Susie Wiles, la totpoderosa cap de Gabinet del President. I, encara que ens pugui escandalitzar, de les paraules que Trump utilitza, una cosa és rellevant: que no pot deixar de dir què pensa i què farà. Actua sense contenció, sense cinturó de seguretat, sense coixí de seguretat. La necessitat de protagonisme absolut i global el porta a transparentar les seves obsessions i visions. Ja no hi ha càlcul, ni subestimacions possibles. Trump es deleix per fer realitat totes les fantasies verbals, per convertir el verb en acte. Ja no té marxa enrere. I el món està avisat. No cal especular, interpretar o desxifrar. És tot diàfan, grollerament diàfan. Tot i això, a Trump li ha arribat el seu primer gran revés arran de la seva intervenció a Veneçuela. Ha estat al Senat que ahir aprovava sotmetre a votació una resolució per prohibir al president nord-americà autoritzar noves accions militars al país sud-americà, amb un resultat de 52 vots a favor i 47 en contra. Un primer senyal del descontentament que es dona entre les files republicanes tradicionals en relació amb l’operació muntada per segrestar Nicolás Maduro. La raó és que cinc senadors republicans es van alinear amb el grup demòcrata per tirar endavant una mesura que havia fracassat en dues votacions prèvies abans de la intervenció nord-americana a Veneçuela.

2. “Un bon acord. Tothom guanya i ningú perd”. Això va dir Oriol Junqueras en fer balanç de la negociació, ahir, amb el president del Govern Pedro Sánchez a La Moncloa. El pacte segellat amb ERC permetrà que Catalunya percebi 4.700 milions més, la qual cosa farà que elevi els seus ingressos anuals un 12%. Però el més important és que l’acord inclou el principi d’ordinalitat: aquell que garanteix que, un cop feta l’aportació a la caixa comuna, Catalunya no perdrà posicions al rànquing de riquesa. Junts anuncia que hi votarà en contra… Puigdemont i els seus també sembla que han perdut la carta de navegació. És clar també que el camí que li espera a la proposta de nou finançament no serà gens fàcil ni còmode. La raó és que hi ha qui li interessa més destruir que no pas construir per avançar, encara que sigui pas a pas. I no assenyalo a ningú!

• Dissabte 10 de gener de 2026

Els titulars de la jornada:
“Sánchez ofereix a les CCAA gestionar la major part de l’IRF i de l’IVA” (El Periódico)
“L’ambició pla de finançament autonòmic inicia un camí incert” (La Vanguardia)
“Temí que em passés el mateix que a Nicolás Maduro” (Gustavo Petro) (El País)
“Finançament singular… a mitges” (La República – El Punt Avui)
“Catalunya tindrà 1.792€ més per habitant l’any” (Ara)
“Burlant el feixisme ahir i avui” (Diari de Sabadel

1. Voldria no haver-me de referir cada dia a aquest personatge histriònic i alhora fatxenda que és Donald Trump. Però és el cas que cada dia que passa la fa o la diu més grossa que el dia abans. De sobres sabem que un dels seus grans somnis és fer-se amb el Nobel de la Pau i tot i que va fracassar en l’intent del darrer, malgrat estar convençuts que el mereixia amb escreix, i que finalment va ser atorgat a la mateixa María Corina Machado que ara menysté, sembla que ha trobat la manera de resoldre la “injustícia flagrant” que Trump considera se li va fer. I quina és la manera que Trump ha ideat per ser coronat amb la distinció? Doncs fàcil: la setmana vinent s’ha de veure amb la líder de l’oposició de Veneçuela a la Casa Blanca i espera que en ocasió de la visita, Machado li ofereixi el guardó que ella ara ostenta i que ell està disposat a acceptar. Oi que sembla impossible que això pugui passar? No perdem l’esperança… Talment com escrivia jo ahir mateix, la necessitat de protagonisme absolut i global de Trump, el porta a transparentar sense matisos de cap mena ni vergonya, les seves obsessions i visions esbojarrades que siguin…

2. El sistema vigent de finançament de les comunitats autònomes data del 2009 i s’hauria d’haver posat al dia el 2014 quan Mariano Rajoy era president del Govern i va preferir no ficar-se en l’embolic –per utilitzar una de les seves expressions favorites– que la qüestió del finançament suposava. A Rajoy el va succeir, el 2018, Pedro Sánchez i un dels seus compromisos era l’abordar la qüestió del finançament autonòmic. Els fets, però, esdevinguts el 2017 li posava les coses molt difícils. Si llavors Rajoy no es volia posar en embolics per no tenir tampoc les idees clares, avui, Núñez Feijóo, tot i que els populars governen en la majoria de les comunitats autònomesi disposen per tan d’una bona base per impulsar una alternativa a la proposta de finançament promoguda pels socialistes i ERC, res no en sabem. Això sí, Feijóo promet –prometre és sempre fàcil– que si ell governa, en un any presentarà un model alternatiu per al finançament de les comunitats autònomes. La pregunta sorgeix fàcil: per què esperar a què governi per presentar-lo i no fer-ho ara? “La política és l’art del possible”, deia Otto von Bismarck (1815-1898). A casa nostra, per contra, estem convertint la política en l’art de la conveniència. I en matèria de finançament autonòmic, la conveniència no coincideix gairebé mai amb el que hauria de ser més equitatiu. I per raó de la conveniència política, s’han ajornat decisions que ens han portat fins l’atzucac en el qual políticament ens trobem i del qual costarà molt sortir-ne.

• Diumenge 11 de gener de 2026

Els titulars de la jornada:
“La immigració de prop: parles els alcaldes” (El Periódico)
“Groenlàndia: Trump vol l‘illa, ‘tant sí, com no’” (La Vanguardia)
“Trump, l’imperialisme desbocat” (El País)
“Insaciables” (La República – El Punt Avui)
“El nou repartiment del món” (Ara)

1. Quantes coses han canviat a Veneçuela en ben pocs dies. En la pràctica, el país centreamericà ha deixat de ser un Estat sobirà alhora que ha perdut la capacitat de gestionar la que és l’única font d’ingressos solvent de la qual el país disposa. Fa només tres setmanes, el ministre d’Interior, Diosdado Cabello, declarava a la televisió que “ni una gota de petroli pot sortir d’aquí per anar als Estats Units si agredeixen Veneçuela”. De nou els fets s’imposen a les paraules i voluntats. Pedro Sánchez, en una reunió amb ambaixadors espanyols, retreia la posició d’aparent passivitat de les institucions europees davant les “amenaces explícites i implícites” de Trump sobre Groenlàndia. “Aquesta administració [la dels EUA] és una administració pro atlantista, però atlantisme no significa vassallatge. Significa establir una cooperació lleial d’igual a igual, que vingui definida per objectius comuns, tant per l’Amèrica del Nord com d’Europa”, va sentenciar Sánchez. La política imperial de Trump és a hores d’ara una amenaça existencial per a l’UE; una amenaça a la qual cal fer front –governs i ciutadans–  amb la consciència plena de l’emergència que l’actitud de Trump comporta pel continent europeu. Si Europa no s’atreveix d’una vegada a dir les coses pel seu nom i actuar en conseqüència, ningú més podrà fer-ho.

2. L’extrema dreta ja no s’amaga de res ni de ningú. En tenim bons exemples amb Vox a nivell estatal i amb Aliança Catalana a casa nostra. Per si no n’hi hagués prou, ahir desembarcava a Catalunya l’organització d’ultradreta Núcleo Nacional. Ho feia amb un acte que va tenir per escenari una nau industrial de Sentmenat, custodiats pels Mossos d’Esquadra.

---

• Dilluns 12 de gener de 2026

Els titulars de la jornada:
“La intel·ligència artificial busca més ingressos per evitar una bombolla” (El Periódico)
“” (La Vanguardia)
“Centenars de morts a l’Iran per la repressió de les protestes” (El País)
“Marcats per les xarxes socials” (El Punt Avui)
“La brutal repressió a l’Iran no atura les protestes” (Ara)

 Avui és un d’aquells dies que penses que més valdria no haver-te llevat. I això per mor d’un mínim de tres notícies que ben poc conviden a servar una actitud mínimament esperançadora quant a l’evolució d’aquest món que habitem que a hores d’ara transita pel pedregar, sense que puguem entreveure massa possibilitats de rectificar-ne la trajectòria. La primera d’aquestes tres notícies té a veure amb les dades que es desprenen del darrer baròmetre de 40dB per a El País i la Cadena SER, segons les quals, en unes hipotètiques eleccions avui, Vox obtindria el 18% dels vots, contraposant-se a la caiguda en picat que s’observa en els partits ubicats a l’esquerra del PSOE. La segona notícia té a veure altra volta amb Trump que segueix espartin les seves amenaces, aquesta vegada sobre Cuba. El fet és que Trump ja no li cal cap excusa per atacar qualsevol país. La tercera notícia té a veure amb l’Iran si ens atenim a les molt alarmants dades i imatges que ens arriben tot i que el règim iranià ha tallat la connexió a Internet a tot el país. Sabem, però que hi ha protestes antigovernamentals a desenes de ciutats i les organitzacions de drets humans xifren ja en centenars els morts per la repressió. En aquest context, sembla que l’Iran, enemic reconegut d’Israel, és l’únic lloc del món on els drets humans sí que li importen a Trump. Són els nous temps d’unes relacions internacionals i d’un nou ordre mundial en mans d’ineptes.

• Dimarts 13 de gener de 2026

Els titulars de la jornada:
“Sánchez bonificarà als arrendadors i Feijóo promet un milió de pisos ” (El Periódico)
“Sánchez anuncia rebaixes fiscals als propietaris que no apugin els lloguers” (La Vanguardia)
“Trump maniobra per sotmetre al president de la Reserva Federal” (El País)
“Sota les urpes dels EUA” (El Punt Avui)
“Pressió a Junts perquè se sumi al nou finançament” (Ara)
“Bellaterra en disputa” (Diari de Sabadell)

1. Enguany es calcula que caduquen uns 600.000 contractes de lloguer a Espanya i el Govern tem un daltabaix si els respectius propietaris apliquen els augments que el mercat permet. Davant això, Pedro Sánchez treu pit per fer-hi front amb el rerefons de les enquestes que li són contràries quant a expectatives electorals. Ho ha fet amb l’anunci d’un imminent reial decret llei que contindrà tres mesures “urgents” i “contundents” en matèria d’habitatge. “Des del Govern volem garantir que qui necessita un habitatge el tingui i el mantingui”, ha manifestat Sánchez en subratllar que des del Govern se seguirà “construint més habitatge” i intervenint “el mercat del lloguer”. En aquest context, la principal mesura a prendre consisteix a premiar els propietaris que no apugin el preu del lloguer coincidint amb la renovació del contracte amb una bonificació del 100% de l’IRPF de les rendes que obtinguin. La resposta de l’oposició així com d’alguns partits de l’esquerra del PSOE no han trigat a aparèixer per qüestionar aquestes mesures. És incomprensible que fins i tot quan hi ha coincidència política plena quan el problema de la manca d’habitatge social i de lloguer, sigui impossible arribar a un mínim d’acords a partir dels quals combatre la situació. L’estratègia política continua oposant-se, sense solució de continuïtat a l’interès comú.

2. Dues anotacions ràpides:
– La fundació FAES, que presideix José María Aznar, ha advertit al PP que, malgrat les enquestes desfavorables, Sánchez podria tornar a governar, atès que passat el cicle electoral autonòmic, podria recuperar vots gràcies a Vox i a la por pel trumpisme:
– “Si Junts vol que Catalunya avanci, estem oberts que seure a taula i que s’arremangui”, ha declarat la consellera d’Economia i Finances, Alícia Romero, en una entrevista a Catalunya Ràdio. La línia vermella per al PSC i el PSOE és el concert econòmic. “Qui el votarà? Ho dic perquè no enganyem la gent”, ha afegit la consellera. Més clar l’aigua.

• Dimecres 14 de gener de 2026

Els titulars de la jornada:
“Múrcia i València, les comunitats amb més augment de finançament” (El Periódico)
“La repressió s’agreuja a l’Iran mentre Trump diu que està en camí” (La Vanguardia)
“Si Veneçuela fa passos, és lògic que les sancions desapareguin” (José Manuel Al bares)(El País)
“Llum al final del túnel” (El Punt Avui)
“Malestar del Govern amb Foment pel finançament” (Ara)

1. Les coses s’estan precipitant i la intervenció dels Estats Units a l’Iran podria estar a prop. Donald Trump, molt encoratjat amb l’èxit de la seva operació a Veneçuela, cancel·lava ahir les trobades previstes amb els emissaris iranians i des de la seva xarxa social arengava els manifestants per tal que es fessin amb les institucions. “L’ajuda està en camí”, els va dir. Com veieu, passem d’un conflicte a un altre sense temps per reaccionar, noquejats per la política de fets consumats. Primer va ser Gaza, després Veneçuela i ara Groenlàndia. Les crisis se succeeixen i en cap cas la Unió Europea ha aconseguit tenir el paper que li correspon. Deu dies després de la intervenció militar dels EUA a Veneçuela i en plena amenaça sobre Groenlàndia, tot el que ha fet Brussel·les és emetre un tímid comunicat. “No podem romandre en silenci o ser indiferents”, va dir ahir la vicepresidenta de la Comissió Europea, Teresa Ribera, a modus de crítica a la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, pràcticament desapareguda. Amb un Trump desbocat, la política de contenció i apaivagament no serveix absolutament de res. En risc hi ha massa coses…

2. El president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, s’ha decidit obrir, començant amb el líder del PP Alberto Núñez Feijóo, una ronda de contactes amb els grups parlamentaris, llevat de Vox, amb l’objectiu de buscar suport quant a la participació d’Espanya en una força militar multinacional que es desplegaria a Ucraïna després d’un eventual acord de pau amb Rússia. La cita de Sánchez i Feijóo arriba en un moment de molta tensió entre tots dos, que tenen la mirada posada en les eleccions autonòmiques, preludi de les generals. Però és precisament per això que cal reclamar a ambdós líders que tinguin una mirada àmplia quan Europa, i amb ella Espanya, han de fer front a una transformació radical del context internacional de seguretat i d’aliances que regia des de la Segona Guerra Mundial.

3. L’apunt: El PP es conjura per fer servir el finançament autonòmic com a arma electoral contra Sánchez. Les baronies dels populars fan pinya al voltant del seu líder nacional. Res més a afegir.

• Dijous 15 de gener de 2026

Els titulars de la jornada:
“Les CCA podran mantenir el model actual o acollir-se al nou” (El Periódico)
“El Govern central ofereix a cada autonomia negociar el finançament” (La Vanguardia)
“Dinamarca fracssa en l’intent d’apaivagar Trump” (El País)
“Quan el món es torna inactiu” (El Punt Avui)
“Montero desafia el PP a renunciar als diners del nou finançament” (Ara)
“Pla de 2 milions d’euros per renovar les àrees de joc” (Diari de Sabadell)

Davant la polèmica desencadenada arran de la proposta d’un pretés “nou” model de finançament per les comunitats autònomes, dues conclusions, com sempre, personals i intransferibles. La primera: No hi ha model de finançament que sigui perfecte. És a dir no hi ha model de finançament que sigui susceptible de ser acceptat per tothom. L’acord unànime entre actors, persones o institucions sobre un tema concret, és pràcticament impossible en qualsevol ordre de la vida. Com recordava aquí fa un parell de dies, la política és l’art del possible o, el què és el mateix, la política és l’art de consensuar un punt de trobada en la divergència, des del qual continuar avançant i evitar tancar portes en base a interessos espuris. La segona: Sí que estic convençut que el pretès “nou” model de finançament que proposa el Govern Sánchez, al marge de qualsevol altra consideració, significa un pas endavant quant al model de finançament preexistent que data del 2009 i que, per cert, hauria d’haver-se renovat el 2014 quan el popular Mariano Rajoy encapçalava el Govern. No ho va fer perquè va preferir no embolicar-se la vida pel desgast polític que sabia que la negociació li ocasionaria. D’aquestes dues conclusions, una consideració: el “nou” model de finançament proposat pel Govern, a pesar de ser discutible com tot, significa un avenç amb relació a l’anterior, si més no perquè cap CCAA hi perd. D’aquí que davant les crítiques del PP –que en cap cas ha estat capaç de presentar un model alternatiu i temps ha tingut per a fer-ho– i de la impossibilitat a hores d’ara d’assolir un acord, la ministra Ma. Jesús Montero proposi que les CCAA tinguin la llibertat d’optar per continuar regint-se pel model fins ara existent o acollir-se al que es proposa per part del Govern. Sigui com sigui, hora és que tot i els defectes que segur que té el “nou” model, pugui aprovar-se, i per això calen els vots també de Junts a qui recau la responsabilitat de decidir si prefereix que continuem ancorats en el passat en una dissecció impossible o –com ha recordat el president Mas–  fer un acte de servei al país que diuen voler defensar. No fos cas que amb la seva actitud contrària acabés per donar més ales als populars.

• Divendres 16 de gener de 2026

Els titulars de la jornada:
“BCN presenta la seva candidatura a la seu de l’Agència de Salut Pública” (El Periódico)
“Aliats europeus s’uneixen en unes maniobres en suport de Groenlàndia” (La Vanguardia)
“Trump apuntala a Delcy Rodríguez davant de mAchado” (El País)
“Aquella ‘merda’ de pel·lícula fa 40 anys” (La República – El Punt Avui)
“Cau l’edificació de pisos nous a Catalunya” (Ara)

1. Les dues velocitats en les quals viu instal·lada la justícia espanyola són un fet, fora de qualsevol discussió, subjectes als interessos polítics del moment que casualment sempre acaben, causalment, per beneficiar a la dreta. El cas més ostentós dels darrers temps ha estat el que ha condemnat per la via ultra ràpida el ja fiscal general estat de l’Estat, Garcia Ortiz a dos anys d’inhabilitació per revelació de secrets. Han estat suficients uns pocs mesos d’instrucció, iniciats l’octubre de 2024), dues setmanes de judici al Suprem i una setmana més per conèixer el veredicte condemnatori, tretze mesos després (novembre de 2025). Uns terminis de celeritat mai no vistos en un cas judicial. L’altra cara de la moneda –l’inici de la investigació per frau fiscal el maig de 2022 contra Alberto González Amador–, farà que el nuvi d’Isabel Díaz Ayuso no s’assegui al banc dels acusats –tot i haver reconegut la comissió de frau fiscal, falsedat en document públic i pertinença a grup criminal–, abans de mitjan 2027!, cinc anys més tard! Difícil de creure, però així és…

2. Diuen les cròniques que la trobada ahir amb Lluís Llach, en la seva condició de president de l’ANC, que va tenir lloc al Casal Pere Quart, va acabar amb la intervenció de Carme Forcadell, la qual va aprofitar la seva intervenció per justificar que la culpa que Salvador Illa fos president de la Generalitat “és de la gent, perquè no van anar a votar”. Potser s’ha de recordar a la Carme Forcadell que si Illa és president és, precisament, resultat d’allò que van votar els ciutadans en conjunt. I si ella creu que la causa rau en el fet que hi va haver ciutadans que no van anar a votar, potser és millor que analitzi per quines causes es van quedar a casa. Ni més, ni tampoc menys…!

3. Vassallatge. Corina Machado (cap de l’oposició veneçolana) va lliurar ahir l’únic objecte físic que l’acredita com a Nobel de la Pau a l’home que més perseguia la medalla, però que ara mateix és qui més la menysprea. Just abans de rebre-la, tal com li havia demanat a Machado que fes, Trump es va referir a l’actual presidenta de Veneçuela, Delcy Rodríguez (fins fa unes setmanes un dels dimonis de Maduro) qualificant-la de “fantàstica”. D’altra banda, recordar que només fa uns dies, Trump havia afirmat que Machado havia comès un error a l’acceptar el Nobel de la Pau i no reclamar que li fos adjudicat a ell. En aquest context Trump va arribar a comentar que si Machado no hagués acceptat el guardó, ella avui seria la presidenta de Veneçuela. Crec que no cal afegir res més, oi?

• Dissabte 17 de gener de 2026

Els titulars de la jornada:
“El pla antiapagada del Govern fa pujar el rebut de la llum 530 milions el 2025” (El Periódico)
“Indignació a Noruega pel regal a Trump del Nobel de la Pau” (La Vanguardia)
“Trump amenaça amb aranzels a aquells que rebutgin l’annexió de Groenlàndia” (El País)
“Asfixia econòmica” (La República – El Punt Avui)
“Rècord històric de treballadors estrangers” (Ara)
“Pisos de lloguer social i també de compra” (Diari de Sabadell)

1. Decisió encertada, encara que sense precedents, de la Colla Nova i la Colla Vella, organitzadores de la tradicional passada sabadellenca de Sant Antoni Abat, al decidir cancel·lar, de forma acordada amb l’Ajuntament de Sabadell, la tradicional desfilada d’animals, carros i carruatges prevista per avui. La decisió ha estat presa davant la previsió de fortes pluges a la ciutat. En un comunicat conjunt, les dues colles han explicat que la suspensió de la passada té “caràcter d’extraordinària” pel fet que mai, en els 160 anys d’història documentada, mai no s’havia cancel·lat la passada, llevat de l’any 2022 per mor del confinament per la pandèmia de la covid-19.

2. De la publicació Grand Continent (editada pel Groupe d’études géopolitiques, que és un centre de recerca independent amb seu a l’École Normale Supérieure de París) extrec la resposta que la historiadora i psicoanalista francesa Élisabeth Roudinesco, dona a la pregunta de si –a la vista de la “cerimònia oficial” que semblava extreta del deliri d’un rei shakespearià en el decurs de la qual va rebre de mans de Maria Corina Machado la medalla del Nobel com si es tractés d’un premi real–, ens hem de prendre seriosament la hipòtesi que apunta a que Donald Trump està boig”. La resposta de Roudinesco és que “aquesta escena shakespeariana és, en efecte, l’expressió d’un deliri, la qual cosa no significa que el president nord-americà estigui clínicament psicòtic, és a dir, boig. En aquesta grotesca cerimònia vaig veure creuar una línia vermella. Sabent que probablement mai no obtindria el premi que tant anhela, Donald Trump va organitzar una posada en escena per tal de rebre un premi que no li correspon. Ni ell ni Machado –que va acceptar participar en aquest joc grotesc– no han infringit en realitat la llei establerta pel Comitè Nobel, que estableix que el títol no pot ser transferit en cap cas pel guardonat, encara que la medalla sí que pot ser regalada o venuda. Però és precisament aquí on quelcom va canviar amb aquesta posada en escena grotesca i sense que en cap moment sentís [Trump] el temor al ridícul, creant una realitat estranya, paral·lela, delirant. És així com es confirma l’essència del trumpisme: el poder del que és grotesc, i és aquí on resideix el seu perill, en aquest, però, cas totalment real.”

• Diumenge 18 de gener de 2026

Els titulars de la jornada:
“El primer any de Trump deixa el món en suspens” (El Periódico)
“Pedro Sánchez: ‘Europa s’ha d’integrar més sense esperar els 27’” (La Vanguardia)
“Un any de vertigen autoritari” (El País)
“Un Schengen per als tancs” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“Trump pren represàlies contra Europa per Groenlàndia” (Ara)

“Sábete Sancho, por si no lo sabes, que en esta vida, no puedes llamar a nadie tonto sin serlo tú más todavía. Quien discute con un tonto, es el más tonto de los dos”. Aquesta dita –atribuïda al Quixot però que de fet és una paràfrasi popular inspirada en el to cervantí– transmet una idea clara, humana i oportuna en temps de xarxes socials descarades i desmesurades de les quals el més sensat és passar-ne, ja que discutir amb qui no vol escoltar només alimenta el conflicte, de la mateixa manera que, en converses quotidianes, el silenci és més intel·ligent que no pas la rèplica i la serenitat aporta més que no pas mil arguments.

---

• Dilluns 19 de gener de 2026

Els titulars de la jornada:
“Dos de cada tres espanyols recolçen enviar tropes a Ucraïna” (El Periódico)
“Almenys 21 morts en l’accident de dos trens d’alta velocitat a Còrdova” (La Vanguardia)
“Tragèdia en l’alta velocitat” (El País)
“La vinya, líder ecològica” (El Punt Avui)
“La UE apuja el to per respondre a les noves amenaces de Trump” (Ara)

1. Fa uns dies, l’historiador francès René Girard, publicava al setmanari alemany Die Zeit un article que recomano (https://www.zeit.de/wirtschaft/2026-01/rene-girard-philosophie-peter-thiel-j-d-vance/seite-2) sota el títol “Amb tot el cor contra la democràcia”. Un dels comentaris que seguien a aquest article, finalitzava amb aquesta reflexió que signava un informàtic de nom Jasper Foretverte: “Si volem resoldre els problemes centrals del nostre temps i defensar la democràcia i una societat oberta, hem d’enfortir els seus fonaments: normes, solidaritat, cooperació global, estabilitat institucional i competència justa. Només d’aquesta manera es pot frenar la competència mimètica dels poderosos i canalitzar-la cap a vies productives i democràtiques. On són les forces i les veus que defensen aquest món?”. No hi puc estar més d’acord.

2. Cara i creu. La cara: els excel·lents resultats assolits pel candidat socialista António José Seguro a la presidència de Portugal ahir, en ocasió de la primera volta electoral. Els resultats emanats de les urnes van desmentir les enquestes que donaven com a guanyador a André Ventura, el candidat d’Extrema Derecha Chega. Potser quelcom comença a canviar. La creu: el tràgic accident ferroviari i la fatalitat que el va envoltar, al xocar dos trens d’alta velocitat, anit a Còrdova.

• Dimarts 20 de gener de 2026

Els titulars de la jornada:
“La investigació se centra en les vies i en el tren d’Iryo” (El Periódico)
“La investigació de la tragèdia d’Adamuz se centra en trencaments a les vies” (La Vanguardia)
“La investigació apunta a un trencament de la via fèrria” (El País)
“Trump ho incendia tot” (El Punt Avui)
“Encara sense respostes a Adamuz” (Ara)
“Suar la samarreta i socialitzar” (Diari de Sabadell)

“El canvi més significatiu d’aquest any ha sigut l’esforç de Trump per fer de si mateix un dictador totpoderós. Ha reivindicat poders i ha assumit funcions que cap president anterior ni tan sols havia intentat, i ha expandit el poder de la presidència més enllà dels límits constitucionals”. Aquest és el balanç que l’historiador i professor de Princeton, Kevin Kruse, en fa dels primers 365 dies del segon mandat de Trump.

Coincidint amb aquesta trista efemèrides si ens atenem als resultats, com a una mostra més de la singularitat d’aquest personatge tan sinistre, transcric, d’una banda, la carta que Trump acaba d’enviar al primer ministre de Noruega, Jonas Gahr Støre, en resposta a una anterior que el Comitè del Nobel de la Pau va adreçar-li. De l’altra, una de les moltes sentències pronunciades per Trump els darrers dies que fan esparverar. Dos testimonis que parlen sense embuts, quant a la personalitat egocèntrica i narcisista del mandatari nord-americà.

La carta:

“Estimat Jonas:

Tenint en compte que el teu país va decidir no concedir-me el Premi Nobel de la Pau per haver detingut vuit guerres o més, ja no em sento l’obligació de pensar únicament en la pau, encara que sempre serà el que és predominant, sinó que ara puc pensar en allò que és bo i adequat per als Estats Units d’Amèrica. Dinamarca no pot protegir aquestes terres de Rússia o la Xina, i per què tenen ells un “dret de propietat”, de tota manera? No hi ha documents escrits; simplement un vaixell hi va arribar fa centenars d’anys, però nosaltres també vam tenir vaixells que hi van arribar.

He fet més per l’OTAN que qualsevol altra persona des de la seva fundació, i ara l’OTAN hauria de fer alguna cosa pels Estats Units. El món no estarà segur tret que tinguem el control complet i total de Groenlàndia.

Gràcies!

President DJT”

La sentència:

“Només tinc un límit [de poder], la meva pròpia moralitat. La meva pròpia ment. És l’únic que em pot aturar… No necessito el dret internacional”.

• Dimecres 21 de gener de 2026

Els titulars de la jornada:
“La via a Adamuz es va revisar 38 vegades en dos mesos” (El Periódico)
“La tragèdia d’Adamuz obliga a revisar l’AVE Madrid – Barcelona” (La Vanguardia)
“Mor un maquinista d’un tren de Rodalies al caure un mur a la via” (El País)
“Llevantada desbocada” (El Punt Avui)
“Un mort per la caiguda d’un mur sobre un tren de Rodalies a Gelida” (Ara)

1. Desfent prejudicis. A partir de diversos estudis sobre el consum per part dels majors de 55 anys, el Centre d’Investigació Ageingnomics de la Fundació Mapfre, conclou que per cada euro de pensió, el retorn a la societat és de l’ordre d’un 40% en impostos directes i d’un 100% més en forma de consum i d’activitat econòmica induïda. En unes altres paraules: per cada euro de pensió que rep una persona jubilada hi ha un reton social d’1,4 €. D’aquesta manera s’evidencia que les pensions no són una despesa improductiva, sinó una inversió que contribueix a mantenir viu el teixit econòmic i que al seu torn genera ocupació en sectors com el comerç, la restauració, el turisme, la cultura, la salut i els serveis personals. A això cal afegir que la generació del baby boom(nascuts fins a l’any 1964) serà la que es jubilarà amb les pensions més altes de la història, la qual cosa reforçarà encara més aquest impacte. En conjunt, totes aquestes dades mostren que la silver economy no només és un motor econòmic, sinó també un pilar de cohesió social, eina de retorn social i de sostenibilitat del sistema de pensions. Així doncs, lluny de ser un problema, les persones grans són –som– una de les principals fortaleses econòmiques del país i actors imprescindibles per al futur de Catalunya i d’Espanya.

2. Ho deia la meva sàvia àvia i tenia raó: “Les males notícies mai no venen soles” i pel que hem vist aquests dies, tampoc les desgràcies. Així és que mentre continuen amb els ulls fixos a Adamuz a causa del fatal accident de diumenge, anit, un altre tren –en aquest cas de Rodalies de Catalunya– va patir un accident greu fent un mort i cinc ferits greus. En aquest cas la causa sembla clara: el comboi de l’R4 va xocar contra un mur que havia caigut sobre la via a l’altura de Gelida, pel temporal de pluges continuades que estem sofrint. I encara, un altre tren, va xocar contra una roca que havia caigut sobre la via, en aquest cas sense ocasionar, sortosament, cap víctima. És increïble que tot això hagi passat en el decurs de tres dies, però així ha estat. En qualsevol cas, de l’accident d’Adamuz, sorprèn que el desastre es produís just en un tram d’infraestructura que havia estat revisada recentment i per un tren que feia pocs dies havia passat la revisió obligatòria. M’atreveixo a escriure que a la vista de tot plegat, qui sap si l’origen del sinistres rau en el fet que algú no fes correctament la feina que li pertocava pel que fa a la revisió de l’estat de les vies o del tren…

• Dijous 22 de gener de 2026

Els titulars de la jornada:
“Mobilitat al límit sense Rodalies i l’AP-7 tallada” (El Periódico)
“Rodalies reobre avui després d’un tancament total i caos en la mobilitat” (La Vanguardia)
“Trump anuncia un preacord sobre Groenlàndia amb l’OTAn” (El País)
“Un país fora de servei” (El Punt Avui)
“El servei de Rodalies es reprendrà avui de manera esglaonada” (Ara)
“Tancat i barrat” (Diari de Sabadell)

1. Sami Naïr, en un dels seus articles publicats a El País (“Davant l’extrema dreta europea, l’esquerra a la defensiva”) a l’analitzar el creixement dels populismes, escriu que les forces progressistes, excepte el cas notable de l’esquerra espanyola, estan pagant la seva debilitat ideològica i social dels últims 30 anys: pel fet de no “saber oferir un model global vinculat a un projecte social i econòmic alternatiu al neoliberalisme, basat en la defensa dels valors il·lustrats de solidaritat. Els seus comptats triomfs electorals –continua– no es poden atribuir tant avui a l’excel·lència dels seus programes com, sobretot, al temor de fons que representaria la victòria de l’extrema dreta.”

2. Des de diumenge, els mitjans de comunicació estan publicant i difonent desenes de notícies, reportatges,  cròniques, perfils de les víctimes, hores i hores de televisió en directe quant al tràgic sinistre ferroviari ocorregut a Adamuz. Ningú no en coneix, ara com ara, què és el que va passar instants abans de l’accident i les especulacions són això: simples especulacions. En aquest context, hem comprovat altra volta que alguns dels que es diuen ser periodistes es passen pel forro la responsabilitat que els recau de garantir el dret que assisteix a la ciutadania d’accedir a una informació veraç. Certament, els familiars de les víctimes reclamen lògicament explicacions i respostes. Però que això sigui així, en cap cas pot convertir-se una tragèdia en una conversa especulativa de barra de bar a base de titulars i de continguts manipulats…

3. De nou es compleix el mateix guió: primer amenaçar per veure què s’aconsegueix. Però quan l’atacat reacciona i ensenya les ungles, potser deu ser hora de fer-se enrere. Donald Trump va tornar a sorprendre anit des de Davos, amb un missatge difós des de la seva xarxa social Truth, en el que anunciava que s’havien establert “les bases d’un futur acord sobre Groenlàndia” en el decurs d’”una reunió molt productiva” entre ell i el secretari general de l’OTAN, Mark Rutte. Les bases d’aquest suposat acord del qual ningú en coneix el contingut, van servir d’excusa a Trump per fer-se enrere quant a l’amenaça d’imposar aranzels als països que s’oposessin a les seves pretensions sobre Groenlàndia. Al matí ja havia descartat l’ús de la força per fer-se amb el territori que despectivament qualificava de “tros de gel”. La qüestió és embolicar la troca i que fer que tot giri al voltant del mandatari nord-americà.

• Divendres 23 de gener de 2026

Els titulars de la jornada:
“El sindicat de maquinistes manté en suspens Rodalies” (El Periódico)
“Rodalies es restablirà quan els maquinistes aprovin l’estat de la xarxa” (La Vanguardia)
“Catalunya revisa totes les vies ferroviàries després d’un altre dia caòtic” (El País)
“Caos persistent” (La República – El Punt Avui)
“Caos de mobilitat” (Ara)

Voldria evitar-ho, però no puc. El fet és que cada dia que passa em veig empès a fer algun comentari sobre aquest personatge pornogràficament nepotista que es diu Trump. En aquesta ocasió no puc deixar passar l’ocasió i m’he de referir a l’ampul·lós projecte presentat ahir, pel seu gendre, sobre una nova Gaza bastida sobre l’actual mar de runes a modus d’una moderna i rutilant ciutat a l’estil de Dubai, amb grans gratacels turístics davant la costa. I tot això mentre el Govern d’Israel, amb Netanyahu al capdavant, continua humiliant i executant als palestins un dia rere un altre, sense cap mena de sentiment, remordiment o vergonya. Tant de bo la ciutadania dels Estats Units l’acabi jutjant pels desastres que està ocasionant. He de confessar, però, que tinc els meus dubtes, tot i que el The Wall Street Journal, en la seva editorial d’abans d’ahir, escrivia: “A mesura que la seva popularitat [la de Trump] disminueix, també ho fa el seu capital polític. El seu índex d’aprovació s’ha enfonsat, les seves deportacions massives es consideren excessives, els aranzels són impopulars i fins i tot als votants republicans no els van agradar les seves demandes de Groenlàndia. Els demòcrates van guanyar les eleccions de novembre a Virgínia i Nova Jersey. La majoria republicana de la Cambra està en perill i el Senat és competitiu. Els intents del Sr. Trump de manipular una majoria més segura a la Cambra han tingut el resultat contrari, ja que els demòcrates han fet el mateix. El control definitiu del poder són unes eleccions i, en aquest sentit, el govern eufòric de Trump pot estar construint l’oposició que costarà al seu partit la majoria al novembre.” Sabem que l’esperança és el darrer que hem de perdre. La qüestió és saber, però, amb quin cost…

• Dissabte 24 de gener de 2026

Els titulars de la jornada:
“La via estava trencada més de dues hores abans que descarrilés l’Iryo” (El Periódico)
“El Govern planteja aturar Rodalies als punts de risc” (La Vanguardia)
“Els herois del vagó 4 de l’Alvia” (El País)
“Al nord també es parla” (La República – El Punt Avui)
“Rodalies reobre en precari” (Ara)
“Vestigis de la ciutat emmurallada” (Diari de Sabadell)

1. En un hivern anormal pel que fa a la pluja, no pas pel fred, l’aigua continua caient del cel sens parar. En la meva ja llarga vida, no recordo cap mes de desembre ni tampoc de gener en què hagués plogut tant com ho està fent enguany. Unes pluges intenses que es troben en el rerefons de les incidències i accidents que s’estan produint aquests darrers dies en la xarxa de Rodalies que, a la vegada, posen de relleu les mancances històriques, quant al manteniment de la xarxa. En aquest context, la demagògia s’ha disparat i qui més qui menys té solucions per a un dèficit d’inversions que ve de lluny i que per això mateix té molts responsables.

2. Ayuso, el vers lliure del PP. Després que Pedro Sánchez i Moreno Bonilla, en un gest que els honora, acordessin la celebració d’un homenatge d’Estat a les víctimes de l’accident ferroviari a Adamuz, Isabel Ayuso –encomanant-se a Déu– va afanyar-se a demanar a l’Arquebisbat de Madrid que oficiés una missa funeral a la catedral de l’Almudena. L’acte religiós que tindrà lloc justament dos dies abans de l’homenatge civil d’Estat, serà presidit pel cardenal arquebisbe de Madrid, José Cobo, assistit pels tres bisbes de la Província Eclesiàstica (Getafe, Alcalà i Madrid). El nacionalcatolicisme –un dels pilars ideològics del franquisme que vinculava “espanyolitat” amb catolicisme, excloent altres identitats culturals, polítiques o religioses–, descriu perfectament la fusió entre identitat nacional espanyola i catolicisme com a base de l’ordre polític, social i moral… Res més a afegir, oi?

PS: El 26 de gener, per acord entre dels governs d’Espanya i d’Andalusia, l’acte d’homenatge d’Estat va quedar ajornat.

3. Anit, memorable concert de l’Orquestra Simfònica del Vallès amb l’audició, en la primera part, del Concert per a violoncel “Never Give Up” del compositor turc Fazıl Say. Una obra ideada per ser interpretada per la violoncel·lista belga Camille Thomas, que arrodoní la seva brillant execució amb una encara més emotiva interpretació del Cant dels Ocells. Cal significar que aquesta obra va néixer com a resposta artística a la massacre de la parisenca Sala Bataclan del 13 de novembre de 2015. D’aquí també el títol dels seus tres moviments: No et rendeixis, Terrori Cançó d’esperança. El concert es va completar amb l’obra de Nikolái Rimski-Kórsakov, Schéhérazade, actuant en aquest cas com a solista la concertino de l’OSV, Marta Cardona. I tot sota la direcció d’Andrés Salado. Els assistents a La Faràndula vàrem sortir del concert amb el convenciment que l’OSV es troba en un dels moments més dolços de la seva trajectòria.

• Diumenge 25 de gener de 2026

Els titulars de la jornada:
“Espanya, el país d’Europa amb més descarrilaments” (El Periódico)
“Rodalies s’enfonsa en el caos després d’una nova aturada total del servei” (La Vanguardia)
“Nou segons fatals: Tot va començar a esquerdar-se. I passà l’Alvia” (edició estatal) i “Catalunya es queda sense Rodalies en la seva major crisi de seguretat” (edició nacional) (El País)
“Rodalies recau” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“Paràlisi ferroviària” (Ara)

1. Trobat a la xarxa, signat per Venanci Saborit: “A Trump (i als seus seguidors): En un món cap per avall: La bogeria es presenta com a estratègia; el provincianisme i la ignorància com a sofisticació i saviesa, i la supèrbia com a força. Però la supèrbia és sempre la precursora de la caiguda.”

2. Es referia ahir Carles Puigdemont a l’anestèsia socialista que en aquests moments i segons ell, ho envolta tot. Ho feia en el decurs de la seva compareixença a Perpinyà amb motiu del caos en el qual està immersa Rodalies des de fa pràcticament una setmana. Mentre l’escoltava, no podia deixar de recordar els anys que varen transcórrer sota l’anestèsia processista que tant –i no pas a fi de bé– va incidir sobre aquest nostre país –Catalunya– dels amors i desamors i que, alhora, tantes oportunitats de progrés va malbaratar. El caos de Rodalies és certament imperdonable i exponent de la deixadesa de la xarxa ferroviària per part de l’Estat, com a mínim des que la recordada Mercè Sala (1943-2008) va ser presidenta de RENFE entre els anys 1991 i 1996 quan aquesta societat estatal era propietària i gestora tant de la xarxa com del material rodant encarregat del transport de viatgers i de mercaderies. El perquè i responsabilitat d’aquesta deixadesa i menys teniment recau en moltes persones i, tanmateix, en el sectarisme que està caracteritzant la política del país. El d’aquí.. i el d’allà. La memòria és sovint fugissera i manipular-la en benefici propi, un exercici fàcil de demagògia.

3. De la bona amiga Rosa Ma. Puigserra, aquesta reflexió. “Es pot pensar amb llibertat absoluta, però el límit sempre és el rigor. Pensar bé vol dir saber distingir entre el que imagines, el que desitges i el que realment saps, i no presentar mai una conjectura com si fos un fet. L’equilibri és pensar lliurement, però parlar honestament. I d’això –d’honestedat– ja en tenim massa poca.”

---

• Dilluns 26 de gener de 2026

Els titulars de la jornada:
“Rodalies reprèn avui wl srvei al 80% i gratis durant un mes” (El Periódico)
“Rodalies restableix avui parcialment el servei, que serà gratuït un mes” (La Vanguardia)
“La brutalitat policial desencadena una onada d’indignació als EUA” (El País)
“Els ‘hotels’ de Franco” (El Punt Avui)
“L’Estat i la Generalitat diuen que Rodalies tornarà a funcionar avui” (Ara)

1. “La quantitat de desinformació generada amb IA ha augmentat de manera constant en els darrers mesos. Així ho alerta l’Observatori Europeu de Mitjans Digitals (EDMO) en el seu últim informe, i així ho hem pogut copsar a casa nostra amb l’actualitat més recent. Imatges generades artificialment que es colen en mitjans tradicionals per il·lustrar l’accident ferroviari a Adamuz; Trump fent servir la IA per reforçar la narrativa que l’annexió de Groenlàndia és crucial per als Estats Units; vídeos virals ficticis que alerten erròniament que Barcelona ha instal·lat capses de cartó per a persones sense sostre, o els consells falsos d’un ‘youtuber IA’ per a pensionistes, en són alguns dels exemples. En un context de professionalització de les eines i sense disposar de cap detector que ens permeti distingir el que és real del que és fictici amb total seguretat, l’ull humà ho té cada cop més difícil. Per això cal activar el pensament crític i tenir a mà algunes recomanacions tècniques que ens permetin aixecar sospites.” Text extret del portal Verificat.

2. Avís a navegants. Hi havia dos camins i els populars han optat pel soroll. Aquesta és la interpretació que es fa des del Ministeri de Transports i Mobilitat Sostenible després d’un intens matí de diumenge en què han convergit, a l’Aragó, les bromes d’Azcón amb l’AVE i de Pedro Sánchez, “m’agrada la fruita” d’Isabel Díaz Ayuso i les peticions de dimissió d’Óscar Puente per part de Miguel Tellado que ha deixat ben clar que la línia que els populars seguirà per la principal força d’oposició no serà la de la prudència de Juanma Moreno Bonilla, sinó la del soroll de la baronessa madrilenya. Qui avisa no és traïdor…

3. Fa dotze anys i escaig –el 24 de juliol de 2013– de l’accident ferroviari d’un tren Alvia a l’entrada de l’estació de Santiago de Compostel·la que va fer 80 morts i 144 ferits. Era el primer accident en una línia d’alta velocitat a Espanya. En aquells moments Mariano Rajoy era president del Govern d’Espanya i Alberto Núñez Feijóo de la Xunta de Galicia. Les associacions de víctimes van reclamar durant anys dimissions polítiques d’alt nivell, especialment al Ministeri de Foment. Tot i això, només es van produir cessaments en càrrecs tècnics i de responsabilitat…

• Dimarts 27 de gener de 2026

Els titulars de la jornada:
“Pla de xoc per a Rodalies: 1.600 milions més d’inversió” (El Periódico)
“Dos càrrecs de Renfe i Adif cauen per la crisi de mobilitat a Catalunya” (La Vanguardia)
“Regularització massiva” (El País)
“I al cim peta el centre de control” (El Punt Avui)
“Cessats dos càrrecs de Renfe i Adif pel caos de Rodalies” (Ara)
“Quan s’acaba la competició: la vida després de l’esport d’elit” (Diari de Sabadell)

El Govern d’Espanya i Podemos han arribat a un acord. Només aquest fet ja seria notícia, tenint en compte com estan les coses de la política. Però el que és transcendent de l’acord és el seu contingut que ha de tenir efectes beneficiosos sobre la vida de centenars de milers de persones. El fet és que avui mateix es començarà a tramitar al Consell de Ministres una regularització extraordinària d’immigrants que permetrà que totes les persones sense papers que faci més de sis mesos que resideixen a Espanya –situació que podran acreditar amb un informe mèdic, una factura de la llum, el volant d’empadronament o un certificat de transferència de diners– tinguin accés a obtenir el permís temporal de residència i treball, amb l’únic límit de no estar o haver estat immersos en causes judicials. Amb aquesta regularització,  Espanya se situa a contracorrent del que està passant a Europa, on la majoria dels països estan endurint les seves respectives polítiques migratòries. Les reaccions del PP i Vox a la decisió del Govern no s’ha fet esperar. Tot i que la mesura és un reconeixement administratiu de situacions de residència preexistents i no pas una porta d’entrada, Núñez Feijóo ha alertat de l’”efecte crida” que una mesura com aquesta pot comportar.

• Dimecres 28 de gener de 2026

Els titulars de la jornada:
“Rodales doblarà la inversió en manteniment fins el 2030” (El Periódico)
“L’atur baixa de la barrera del 10% per primera vegada des del 2008” (La Vanguardia)
“L’atur baixa de la barrera del 10% per primera vegada en 17 anys” (El País)
“Senglars en el punt de mira” (El Punt Avui)
“PP, Vox i Junts tomben el decret de pensions i d’antidesnonaments” (Ara)

1. No és una bona notícia. La llibreria sabadellenca Librerío de la Plata abaixarà definitivament la persiana a finals de març. D’aquesta manera la ciutat disposarà d’aquí dos mesos de tres llibreries menys de les que tenia fa poc més d’un any. Segons escriu Jorge Carrión a La Vanguardia, els llibreters Miguel Sánchez Laguna i Cecilia Picún (llogaters del local que Librerío de la Plata ocupa), confiaven en la pròrroga del contracte de lloguer que des de fa 13 anys mantenien, almenys fins l’octubre del 2027, data en que la Cecilia es jubilaria amb l’esperança de trobar algú que continués amb el negoci. Però els propietaris de local, representats per Maria Calçada (germana de Mikimoto), els “van comminar per burofax a deixar el local abans no acabés l’any [2025]”. Segons explica Picún, el motiu d’aquesta no pròrroga rau en el fet que els Calçada no s’havien mostrat massa “empàtics amb el projecte cultural desplegat des d’una llibreria especialitzada en literatura llatinoamericana”. Per contra, la família Calçada addueix que el motiu de la no pròrroga es deu a les obres urgents que cal fer en els baixants d’aigües que tenen especial incidència en el pis de sobre del local que ocupa la llibreria. Res més a dir… o potser sí!

2. Pels fets els coneixereu. Al marge de qualsevol disquisició, les estratègies polítiques –que com els camins del Senyor són inescrutables– són les que van portar a que PP, Vox i Junts coincidissin de nou en una votació que, en aquest cas, va servir per rebutjar el decret òmnibus mb diverses mesures contingudes en l’anomenat escut social (revalorització de les pensions, suspensió de desnonaments per a persones vulnerables cas que no hi hagi alternativa habitacional, bonificacions del transport públic…) que el Govern va portar ahir al Congrés. Es pot dir amb les paraules que es vulgui i de la manera que es prefereixi, però l’objectiu comú de PP, Vox i Junts, més enllà del contingut estricte del decret i de les conseqüències que per la ciutadania més vulnerable se’n deriven, continua essent el de castigar, per debilitar, el Govern d’Espanya.

3. No hi ha mal que per bé no vingui, això diu la dita. La setmana horribilis viscuda amb afectacions mai vistes quant a la mobilitat ferroviària a Catalunya, comença a tenir efectes catàrtic susceptible d’impulsar transformacions reals en la xarxa de Rodalies. No endebades s’han posat en marxa diverses operacions de reparació i manteniment que fins ara dormien en el son dels justos, marcant d’aquesta manera un punt d’inflexió en l’estat d’abandó en el qual la xarxa de rodalies es trobava. És cert que mai no s’hauria d’haver arribat a la situació a la qual la setmana passada es va arribar per la conjunció de diverses causes: aiguats, despreniments, mal estat de les vies… Però si aquest cúmul de circumstàncies ha servit per posar ordre i perquè qui correspon es posi les piles en forma d’execució de inversions previstes que mai no arribaven, haurem de convenir que la setmana horribilis no haurà estat del tot en va.

• Dijous 29 de gener de 2026

Els titulars de la jornada:
“El Govern mantindrà la rebaixa del transport públic al 50% fins al 2028” (El Periódico)
“El caos ferroviari multiplica el temps de viatge a Rodalies i l’AVE” (La Vanguardia)
“Trump amenaça Iran amb un atac similar al de Veneçuela” (El País)
“El Priorat: més enllà del vi” (El Punt Avui)
“El caos ferroviari reté les mercaderies als ports catalans” (Ara)
“El Parc d’Ordessa viurà un canvi radical” (Diari de Sabadell)

1. Allò que ningú diu. Sense immigració no hi ha serveis públics ni tampoc estat del benestar. Un estat del benestar modern –sanitat, educació, pensions, dependència, transports, serveis socials– necessita una base fiscal àmplia i dinàmica. La immigració hi contribueix de manera rellevant perquè aporta població en edat laboral, amplia la recaptació i compensa el desequilibri demogràfic. Si la població activa baixa i la població dependent puja, el sistema no és sostenible. En aquest context, la immigració és un dels pocs mecanismes que permet compensar aquest desequilibri. Contràriament, caldrà retallar serveis, apujar impostos o endarrerir l’edat de jubilació. Les dades obtingudes darrerament, assenyalen que l’impacte fiscal global de la immigració és positiu, i que els països amb més immigració no veuen debilitat el seu estat del benestar.

2. Mentrestant, enmig de tan soroll, de notícies falses propagades pel PP i Vox sobre la immigració i de declaracions altisonants d’Isabel Ayuso clamant contra el que ella denomina “plataforma de frustrats de l’esquerra madrilenya” per referir-se a les associacions de familiars que exigeixen investigar les morts a les residències de Madrid durant la primera ona de la COVID‑19, la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil treballa des del darrer mes de novembre en l’elaboració d’un informe sobre el presumpte encobriment del repartiment il·lícit d’una comissió entre Alberto González Amador (parella sentimental d’Ayuso) i Fernando Camino (president aquest últim de Quirón Prevención) qui hauria afavorit, des d’una altra empresa, un pelotazo de gairebé 2 milions d’euros. I d’això, ni una paraula per part de Feijóo i Ayuso.

3. Per primera vegada des de la crisi del 2008, la taxa d’atur a Espanya s’ha situat per sota del 10%, tancant el 2025 amb una creació rècord de llocs de 605.000 llocs de treball, segons les dades resultants de l’Enquesta de Població Activa (EPA). Això fa que Espanya es consolidi com una de les millors economies d’Europa. Mai fins ara Espanya havia tingut 22,4 milions de persones treballant i mai la població activa (la suma d’ocupats i aturats) havia vorejat els 25 milions. El fet rellevant és que aquestes xifres són possibles gràcies a la contribució dels ciutadans estrangers en els darrers anys. De fet, els treballadors forans ja arriben als 3,58 milions, el 16% del total i suposen el 21% si s’hi afegeixen aquells amb doble nacionalitat. El gran contra, però, d’aquesta situació és el repartiment desigual de la riquesa generada, la qual cosa fa que Espanya continuï situant-se entre els països de la UE amb nivells més elevats de pobresa i exclusió social que afecta a un 25% de la població), i que les projeccions per al 2026 apunten a una estabilització lleugerament a l’alça.

• Divendres 30 de gener de 2026

Els titulars de la jornada:
“Els mossos controlen amb una nova app 4.500 reincidents” (El Periódico)
“Els empresaris avalen el finançament com un ‘punt de partida’” (La Vanguardia)
“Només la veritat ajudarà a sanar aquesta ferida que mai no es tancarà” (El País)
“Influència catalana” (La República – El Punt Avui)
“Puente admet que el servei que dona Rodalies és ‘pèssim’” (Ara)

1. Malgrat la pluja que cau –la real i la metafòrica–, a la Moncloa confien en el discurs de la resistència davant l’avenç de l’extrema dreta com a element de mobilització de l’electorat d’esquerres. És cert que la societat espanyola mostra, en general, més preocupació per la tensa situació internacional. Ho deixa ben clar una enquesta de l’Institut Ipsos, feta a una trentena de països europeus, que entre altres qüestions, conclou que el 80% dels espanyols creu que el món es troba en una situació més crítica que no pas a la d’ara fa un any. Tot i això, el pes de les preocupacions quotidianes continua sent molt important pels espanyols que en un 75% creuen que no s’està acarant de manera convenient la manca d’habitatge social. En aquest apartat, el PSOE –que surt ben parat en política internacional– no aconsegueix concitar la confiança de l’electorat. És clar que els partits situats a l’esquerra dels socialistes tampoc.

2. “El corral de la Pacheca” era un antic corral madrileny de comèdies del segle XVI en el qual el públic feia molt soroll. D’aquí prové la sentència “això sembla el corral de la Pacheca” per descriure un espai –teatral o no– en el qual dominen les discussions, la festa i el soroll. Doncs bé, ahir, el Senat, coincidint amb la compareixença del ministre de Transports i Mobilitat Sostenible, Óscar Puente, semblava més una extensió del corral de la Pacheca que no pas una cambra parlamentària on se suposa que s’ha de parlar més que no pas cridar i fer enrenou. El cas és, però, que la política espanyola en general s’assembla cada vegada més a un “corral de la Pacheca” a l’engròs.

3. L’acumulat provinent de la manca d’inversions a Rodalies assoleix en aquests moments una deixadesa alarmant que el Govern d’Espanya ha promès atenuar amb l’execució urgent d’obres que fa anys que s’haurien d’haver portat a terme. Algunes dades ajuden a entendre com s’ha arribat fins a aquesta situació de deixadesa que es troba en l’origen dels retards i anomalies que es produeixen diàriament i que afecten de ple a la mobilitat dels ciutadans. Per a la història quedarà que l’executiu presidit per Rodríguez Zapatero (2004-2011) anunciés una inversió a Rodalies de l’ordre de 4.000 milions d’euros pel període comprès entre els anys 2008 i 2015. D’aquesta inversió no se’n va executar ni tan sols una cinquena part. La culpa se la poden repartir, gairebé a parts iguals, PSOE i PP, partits governants durant aquell període (Rajoy va presidir l’executiu entre els anys 2011 i 2018). D’aquí que els populars, que ara exigeixen ​​dimissions a tot i a dret deuen tenir alguna responsabilitat en l’actual caos de Rodalies. El contrast amb aquestes xifres i actuacions, és que coincidint amb aquell mateix període de temps, el Ministeri de Foment no va dubtar en gastar 3.500 milions d’euros en el tram de l’AVE que va de Barcelona a Figueres. Per a ser justos, és cert que des del 2020, les inversions a Rodalies han crescut notablement. Els informes d’Adif senyalen que els darrers cinc han estat executades obres a la xarxa per un valor de 2.500 milions d’euros, és a dir que s’han invertit una mitjana de 500 milions a l’any. Una quantitat important que, es miri com es vulgui, continua essent insuficient a l’hora de rescatar un servei que arrossega dues dècades de deixadesa i, en conseqüència, de problemes que cada vegada més costosos de resoldre. Diu la dita que millor és prevenir que no pas curar…

• Dissabte 31 de gener de 2026

Els titulars de la jornada:
“Les donacions en vida de pisos augmenten un 68% en set anys” (El Periódico)
“Només el 35% de la inversió prevista a la xarxa de trens catalana s’executa ” (La Vanguardia)
“Veneçuela anuncia una amnistia general per als presos polítics” (El País)
“El pols del carrer” (El Punt Avui)
“L’ATC no estarà a punt de recaptar l’IRPF fins més enllà del 2028” (Ara)
“La inversió al Vallès és del tot insuficient” (Diari de Sabadell)

1. Tanquem un mes que ha estat frenètic en tots els ordres i sentits (borrasques, canvi climàtic, desgavell ferroviari…) i, per descomptat també, des d’un punt de vista polític. El fet és que a casa nostra, no ha cessat –molt al contrari– la pressió sense defallença que el PP i Vox exerceixen sobre Sánchez, ara en l’intent de treure petroli de l’accident d’Ardamuz i del decret per la legalització de mig milió de persones migrants que són a casa ostra. En aquest context, Núñez Feijóo s’emportava, abans d’ahir, un revés provinent de Brussel·les al sentenciar que la regularització d’immigrants és una competència exclusiva dels Estats, i per tant, que el Govern espanyol no contravenia cap norma europea amb el decret de donar papers a 500.000 dels estrangers que resideixen a Espanya. Núñez Feijóo no s’havia limitat a criticar la mesura, al·legant “un efecte crida”, sinó que va intentar utilitzar la UE per posar una altra traveta a Sánchez. No comptava, però, que el comissari d’Interior i Migracions de l’UE, Magnus Brunner, membre del Grup del Partit Popular Europeu (Demòcrata Cristià), seria taxatiu a l’afirmar que la UE actua contra les entrades il·legals però que no decideix sobre els immigrants que ja són residents. Afegiré que la regularització de persones migrants també divideix l’Església catòlica. Així, mentre l’arquebisbe d’Oviedo, Jesús Sanz, qualificava la mesura de populista i demagògica, el president de la Conferència Episcopal, Luis Argüello, la saludava ja que “reconeix la dignitat de les persones”. Cal dir que aquesta defensa no és només una qüestió de fraternitat i de caritat cristina si no que també de la litúrgia que ha tornat a florir a moltes esglésies gràcies a aquests nous feligresos. “Els camins del Senyor són inescrutables” resa una expressió d’arrel bíblica que es fonamenta en la sentència que diu “Oh profunditat de la riquesa, de la saviesa i de la ciència de Déu! Com són d’insondables els seus judicis i inescrutables els seus camins.” Doncs això…

2. I no em puc estar d’acabar el mes sense parlar altra volta de Trump. D’aquest personatge que tristament s’ha fet present en les nostres vides i no pas a fi de bé. El fet és que encara que ningú cregui que les mobilitzacions desencadenades a partir dels dos assassinats per agents de l’ICE (Immigration and Customs Enforcement) i de la Patrol Border a Minnesota i Minneapolis, poden tombar al mandatari nord-americà, sí que es comença a estendre la idea que hi ha un rebuig creixent a la manera de fer de Trump que podria acabar tenint conseqüències polítiques notables.