Fotografia d’Alberto Estevez / EFE

L’endemà de la gran apagada que va afectar a tota la península Ibèrica. Eren les 12 i 33 minuts del migdia quan, de sobte, quedarem sense llum. A les 11 de la nit, el president del Govern, Pedro Sánchez, compareixia davant els periodistes per segona vegada. A les 4 de la matinada, Red Eléctrica comunicava que s’havia recuperat el 87,3% del subministrament i que el 100% de les subestacions de la xarxa de transport estaven operatives. Amb el subministrament elèctric van caure les telecomunicacions i pràcticament era impossible enviar missatges i, per descomptat, fer ús del telèfon normal. Les afectacions quant al transport ferroviari, totals per raons òbvies. Sort en vàrem tenir de la ràdio que, una vegada més, va erigir-se en el far de referència per a una ciutadania perplexa davant l’abast i la magnitud de la incidència. Aquests podrien ser, succintament, l’apunt sobre els fets i les afectacions. Imagino que, com jo mateix, foren moltes les persones que davant l’apagada vàrem tenir la sensació d’haver-nos instal·lats en una d’aquelles distòpies sobre les quals es basen, per exemple, les sèries El Colapso o Apagón. En qualsevol cas, dues anotacions urgents i personals sobre el que va passar. D’una banda, el descobriment evident que som vulnerables i que el nostre sistema de vida se sustenta gràcies a un bé omnipresent que tot ho abasta i sense el qual la vida es complica notablement: l’electricitat. De l’altra, la constatació que malgrat l’abast de la incidència i els missatges apocalíptics que arribaven a través de les xarxes socials, en general, el comportament de la ciutadania va ser –sense que malauradament serveixi de precedent– solidària i exemplar, mantenint en tot moment la calma i serenitat mentre el carrer, la plaça, es convertia en lloc de trobada de pares, mares, avis i àvies, nens i nenes que, per unes hores, varen oblidar-se si-us-plau-per-força, de les pantalletes que tant condicionen les seves i les nostres vides. Estic convençut que l’experiència viscuda arran de la pandèmia de la Covid-19 i al fet que l’apagada es produís en horari diürn, contribuïren a evitar que es creés una situació de pànic en la ciutadania. Sigui com sigui, el fet és que a hores d’ara, ens sobren les preguntes que no obtenen resposta. Caldrà que passin dies, i molt possiblement setmanes, abans no disposem d’una informació precisa sobre els fets i les seves causes. Mentrestant, haurem d’aguantar una diatriba política més, afavorida per una dreta i una dreta extrema a la cerca desesperada d’un culpable de l’apagada –millor, si és possible que socialista o proper als socialistes–, mentre alguns lobbies aprofiten l’avinentesa per promoure i defensar els seus interessos en els duels de renovables versus nuclears i viceversa, fòssils versus verds, autoconsum versus xarxa de distribució. I tot en un moment en el qual, com ja va passar amb la dana valenciana, els experts i opinadors surten de sota les pedres i amb les seves opinions i arguments gens contribueixen a temperar els ànims, molt al contrari.