• Dimarts 1 d’abril de 2025

Els titulars de la jornada:
“Catalunya portarà 78 científics dels EUA per 30 milions d’euros” (El Periódico)
“Una sentència per malversació aparta Le Pen de la cursa electoral” (La Vanguardia)
“Marine Le Pen és condemnada per malversació i apartada de la carrera electoral” (El País)
“Cim poblacional” (El Punt Avui)
“El Govern crea 78 places per a científics que fugen de Trump” (Ara)
“Les fonts preparades per a quan torni l’aigua” (Diari de Sabadell)

 En aquests frenètics dies que estem vivint, costa trobar fets i notícies que ens aportin un bri d’esperança quant a que un món millor és possible. D’aquí que per encetar el meu dietari corresponent al mes d’abril, m’hagi decidit a reproduir el poema Tres amigues del metge i poeta Màrius Torres (1910-1942) que diu així:

TRES AMIGUES

 La primera és caliu. Com les llars ben cintrades,
és humana per llei, i espurnejant per joc;
alegre, hospitalària, bon company com el foc,
dona sempre escalfor, i crema de vegades.

 La segona és perfum. Com un matí d’abril,
sols per l’olor que en fa sabem les flors que amaga;
té la suavitat del bàlsam per la llaga,
el seu contacte és fresc com un llençol de fil.

 I la tercera és resplendor; segons va l’aire,
a vegades és clar de lluna, i altres llamp;
sap escurçar els camins, i omplir d’ocells el camp,
i quan ve, sentim sempre que ens arriba d’enlaire.

 Feliç aquell qui pot, amb tota humilitat,
viure en la triple gràcia de la seva amistat.

  • Dimecres 2 d’abril de 2025

Els titulars de la jornada:
“Les comunitats es declaren saturades per acollir més menors” (El Periódico)
“Europa es declara a punt per respondre al ‘dia dels aranzels’ de Trump” (La Vanguardia)
“Trump aixeca avui un mur aranzelari davant el món” (El País)
“Les carreteres que toca esperar” (El Punt Avui)
“L’exportació catalana amenaçada pels aranzels de Trump: 4.350 M€” (Ara)

1. “Es dona la paradoxa que estem en un dels moments de més progrés científic de la història i alhora vivim un negacionisme que ha portat una potència com els EUA a desmantellar aquest potencial científic” argumenta el president Illa. És en aquest context que ell considera que a Catalunya se li obre una oportunitat de la qual cal saber-ne treure partit. És amb aquest propòsit que acaba de néixer el programa Catalonia Talent Brigde amb la finalitat d’acollir –també en paraules d’Illa– “aquells científics que vegin amenaçada la seva llibertat acadèmica i investigadora als EUA”. Sabem que el paper ho aguanta tot i que una cosa és voler i l’altra poder fer…

2. El centre de Sabadell “progressa adequadament”. Aquesta és la principal de les sis conclusions referides a Sabadell a les quals arriba l’informe corresponent a l’any 2024 elaborat per l’Observatori dels Centres Urbans que analitza dades de Granollers, Mataró, Olot, Sant Cugat, Terrassa, Vic i Sabadell. De l’informe, i de la comparació de la vitalitat del comerç en cadascuna de les ciutats analitzades, es desprèn una creixent especialització en gastronomia i restauració del centre de Sabadell on també, en comparació, creixen més els serveis a les persones (perruqueries, centres de manicura, pedicura o tatuatges) mentre que baixen lleugerament els establiments d’equipament a les persones (botigues de roba, sabateries o de complements). A despit que l’informe solament fa referència a l’activitat comercial del centre de les ciutats objecte d’anàlisi, el progrés del comerç sabadellenc no deixa de ser una bona notícia, ja que d’una forma o altra, d’aquest progrés se’n beneficia el conjunt de la ciutat que, també segons les darreres dades referides a l’evolució de l’ocupació, mostra signes de recuperació quant a persones sabadellenques que disposen d’una ocupació activa.

3. La batalla desencadenada entre el BBVA i el Banc Sabadell arran de l’opa hostil a la qual estem assistint des de fa pràcticament un any, ha entrat en la seva recta final. Si res no canvia, en un parell de mesos, seran els accionistes del Sabadell els que hauran de dir-hi la seva. El president del Sabadell, Josep Oliu, creu que les condicions que establirà la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) a finals d’aquest més o a principis del vinent, seran “molt impactants”. D’aquí que ell es refia de la decisió de “tots els accionistes, que són els que han de determinar si els sembla bé el projecte que nosaltres defensem”. “Seran ells –insisteix Oliu– els que hauran de decidir si deixen de ser [accionistes] d’un banc purament espanyol o europeu per ser-ne d’un banc combinat: del primer banc mexicà i del segon banc turc” i adverteix que “encara no hem començat a treure l’artilleria” per defensar la continuïtat del banc en solitari. Caldrà esperar per saber-ne el desenllaç…

4. La candidata a la Cort Suprema de Wisconsin (EUA), que comptava amb el suport dels demòcrates, Susan Crawford, derrotava ahir a les urnes al seu rival, Brad Schimel, a qui avalaven Donald Trump i el multimilionari Elon Musk. En les primeres declaracions després de saber-se els resultats, Crawford, proclamava que la seva victòria ho era també contra interessos poderosos. “Mai m’hauria imaginat que m’enfrontaria a l’home més ric del món per una qüestió de justícia a Wisconsin” i “hem guanyat”, va reblar. Aquesta elecció no tindria més transcendència si no fos perquè els republicans havien guanyat per una àmplia majoria, en les eleccions presidencials de Wisconsin. D’aquí que aquests comicis judicials s’han interpretat com una mena de referèndum després dels primers mesos de mandat de Trump i a la influència de Musk a la Casa Blanca. Un Musk, per cert, que havia abocat milions a la campanya a favor de Schimel. Tot plegat, doncs, una mala notícia per Trump, a la qual cal afegir que en el decurs dels seus primers 50 dies del nou mandat, l’índex Standard & Poors de la Borsa de Nova York, ha registrat unes pèrdues del 8% –davant la pujada del 4% que havia seguit als primers cinquanta dies del seu primer mandat el 2016–, mentre que a l’altra banda de l’oceà, els índexs de la Borsa de Londres i de l’EuroStoxx 600, en el mateix període de cinquanta dies, han patit solament un decreixement del 0,9% i 1,5% respectivament. No semblen bufar massa bons vents per a Trump que avui fixarà les seves posicions aranzelàries.

  • Dijous 3 d’abril de 2025

 Els titulars de la jornada:
“Aranzels contra el món” (El Periódico)
“Trump castiga el món amb aranzels, del 20% a la UE” (La Vanguardia)
“Trump detona la guerra comercial” (El País)
“Invertirem 6 milions per posar al dia les instal·lacions esportives” (Alba Barnusell) (El Punt Avui)
“Trump desferma la guerra comercial” (Ara)
“Amagat en les profunditats” (Diari de Sabadell)

1. Els titulars dels diaris i les notícies dels mitjans audiovisuals d’avui ho diuen pràcticament tot sobre el moment que estem vivint, mentre els opinadors i analistes de torn diuen la seva –sense que s’acabin de posar d’acord– sobre les conseqüències de la guerra aranzelària anunciada i ara endegada per Trump ahir enmig d’un llarg i tediós discurs més propi d’un míting que va oscil·lar entre el victimisme i el populisme. Els seus arguments es fonamenten en que segons ell, tothom ha abusat dels EUA i d’aquí que no “podem pagar els dèficits d’altres països. A partir d’ara començarem a ser més intel·ligents i serem molt més rics”. “Els treballadors nord-americans –va continuar– s’han quedat enrere mentre els d’altres nacions s’enriquien a costa nostra”, va dir. Déu n’hi do! De moment, però, el que sí que sabem és que els EUA han passat a ser un actor generador d’incerteses institucionals i un país desestabilitzador de l’economia mundial. La magnitud de la tragèdia caldrà veure-la en el futur i, en qualsevol cas, segur que malauradament no vindrà acompanyada de bones notícies. Trump continua anant a la seva bola en un món cada vegada més interrelacionat, afavorint als que més tenen en detriment dels més desvalguts. Fins on arribarà la gosadia de Trump i els seus? La resposta, en aquest cas, no la sap ningú…, i ni tan sols el vent. Bé faríem, en qualsevol cas i des de l’UE, de veure i viure la situació com una oportunitat, més que no pas com una desfeta…

2. Que el mes de març ha estat un mes en el qual la pluja, a Catalunya, va ser abundant i ben caiguda, és un fet sense discussió possible. Ho corrobora el fet que entre el 27 de febrer i el 28 de març va ploure ininterrompudament en algun lloc o altre del país, amb diversos episodis una mica més sobresortints, generals i generosos. I tot sembla indicar que el règim de pluges continuarà durant aquest mes d’abril “d’aigües mil”, la qual cosa farà que tinguem una primavera com feia anys no teníem, en benefici dels boscos i sembrats i dels pantans i aqüífers. Però no ens enganyem. El fet de trobar-nos davant una primavera amb un règim de pluges més o menys normal, no vol dir que sigui hora de llançar les campanes al vol, ja que la pròxima sequera –que segur que es produirà– s’ha de començar a combatre des d’ara mateix. Així, que no estaria gens malament que es fessin ja des d’ara campanyes de conscienciació en el sentit que cal utilitzar l’aigua amb sensatesa…

  •  Divendres 4 d’abril de 2025

Els titulars de la jornada:
“Els aranzels de Trump castiguen més les borses dels Estats Units” (El Periódico)
“Les borses es desplomen als EUA pel temor a la recessió” (La Vanguardia)
“La guerra comercial provoca una sacsejada en els mercats” (El País)
“Temps incerts” (La República – El Punt Avui)
“El món prepara la resposta a Trump mentre les borses s’enfonsen” (Ara)

1. Pedro Sánchez anunciava ahir l’activació d’un paquet econòmic com a resposta i per un rellançament comercial a partir del qual apaivagar els impactes negatius que pugui ocasionar la guerra aranzelària desencadenada per Trump. El pla de contingència persegueix la mobilització de 14.100 milions, 7.400 milions dels quals són instruments de nova creació i els restants 6.700 milions el resultat de l’adaptació de mecanismes ja existents o anunciats a les noves circumstàncies. Caldrà veure la resposta i la viabilitat i èxit d’aquest pla…

2. La idea d’un tramvia que passi per l’eix central de la ciutat –des de la Gran Via a la plaça de les Dones del Tèxtil (antiga plaça Marcet)– que formula Manel Larrosa no és pas nova. Ell mateix la va defensar, per primera, vegada durant el primer ajuntament democràtic després de la dictadura, en el qual Larrosa va ser tinent d’alcalde d’Urbanisme. Llavors, es va considerar que la idea tenia un recorregut escàs. Amb el pas dels anys i amb la conversió en zona de vianants del centre, la idea del tramvia ja no sembla tan agosarada i possiblement seria la millor solució per a garantir l’accés de tothom al centre, en especial els dissabtes, diumenges i dies festius, quan els autobusos (tant els ascendents com els descendents) han de circular lluny del centre neuràlgic de la ciutat. El problema de fons és que encara no s’ha fet un pla de mobilitat eficaç i eficient que contempli la possibilitat de línies tangencials que no haurien de passar pel centre i que unissin unir nord i sud, est i oest de la ciutat, D’aquesta manera es garantiria la mobilitat de les persones que la seva destinació no és el centre sinó que es volen desplaçar des de punts distants de la ciutat sense haver de passar pel centre. Per les persones que volguessin anar al centre, n’hi hauria prou a establir línies urbanes d’autobusos que, d’acord amb la idea que defensen l’arquitecte i urbanista Manel Larrosa i l’enginyer de camins i geògraf Marc Taulats, arribessin prop del centre, sense entrar-hi, obrint la possibilitat d’ampliar línies i de generar intercanviadors. Com molt bé argumenta Larrosa, “Sabadell viu –quant a mobilitat– dos models contraposats”, que la condicionen: d’una banda, de dilluns a divendres, quan la Rambla és un espai per a cotxes i autobusos. De l’altra, dissabtes, diumenges i festius, quan l’espai central de la ciutat, des de la Ronda Zamenhoff fins al final de la Rambla queda tancat a tota mena de trànsit. D’aquí que per ell, el model hauria de passar per la incorporació del tramvia a Sabadell; un model que “s’aclimata als eixos i vianants” o, si no pot ser, utilitzar autobusos elèctrics, de plataforma baixa, tal com tenen altres ciutats…

  •  Dissabte 5 d’abril de 2025

Els titulars de la jornada:
“La borsa dels EUA perd 1,54 bilions d’euros amb els aranzels de Trump” (El Periódico)
“El segon dia negre de les borses castiga a l’Ibex per la banca” (La Vanguardia)
“El crack de Trump” (El País)
“Desguàs nacional” (La República – El Punt Avui)
“La Xina respon a Trump i la por s’instal·la en els mercats borsaris” (Ara)
“Viure sol aviat no serà una excepció” (Diari de Sabadell)

“No hi ha mal que per bé no vingui”, resa la dita. La crisi desencadenada per Trump amb els seus aranzels, a banda del daltabaix de les borses d’arreu amb la dels EUA al capdavant, ha tingut aquí un primer resultat no gens menys interesant: per primera vegada des de fa molt de temps, s’han mig aparcat les diatribes entre socialistes i populars. I aquí en deixo constància. Veure’m quan temps dura…

  •  Diumenge 6 d’abril de 2025

Els titulars de la jornada:
“La Xina, l’Amèrica Llatina i l’Índia, nous mercats de la UE enfront de Trump” (El Periódico)
“Cal reconèixer la identitat nacional de Catalunya” (José Luis Rodríguez Zapatero) (La Vanguardia)
“El vaitot de Trump col·loca el món en risc de recessió” (El País)
“Sumar qbits” (L’econòmic – El Punt Avui)
“Atrapats a rodalies” (Ara)

1. En un intent de buscar la part positiva del terrabastall desencadenat per Trump arran de la imposició d’aranzels fora mida, l’oportunitat de la UE de cercar nous mercats. Trump ha aconseguit crear-se ‘enemics’ arreu, la qual cosa pot acabar fent curiosos nous amics en aquest viatge que, de moment, ens porta cap a l’abisme. En aquest context, la unitat d’acció de la UE és factor clau…

2. No han de passar gens desapercebudes les declaracions de José Luis Rodríguez Zapatero que amb tota la lògica han merescut obrir edició de La Vanguardia d’avui. Al llegir aquestes declaracions no m’he pogut estar de recordar aquells versos de Machado que diuen “Caminante no hay camino, se hace camino al andar. Al andar se hace el camino, y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar”… Que cadascú n’extregui les conclusions quant al significat, importància i moment d’aquestes declaracions.

  •  Dilluns 7 d’abril de 2025

 Els titulars de la jornada:
“La Generalitat reduirà les webs per agilitzar tràmits” (El Periódico)
“La Generalitat fa prospeccions a la recerca de terres rares” (La Vanguardia)
“Els greuges que Trump retreu a Espanya: del cine a la ‘taxa Google’” (El País)
“Menys boscos densos i més urbanització” (El Punt Avui)
“Le Pen davant milers de seguidors: ‘No em rendiré’” (Ara)

1. Una enquesta que es va fer als participants al Fòrum Econòmic Mundial celebrat a Davos el gener d’enguany, revelava per segon any consecutiu que la “desinformació” és la principal amenaça global que tenim al davant a curt termini. Fins i tot, els enquestats, consideraven que aquesta amenaça era més gran que la d’una guerra o la d’accidents climàtics. En això pensava aquest matí quan escoltava els primers informatius del dia i llegia els diaris, i constatava, una vegada més, les múltiples versions que sobre uns mateixos fets es poden escoltar o llegir, segons sigui el mitjà, sense saber per això mateix quina té s’apropa més a la veritat… En efecte, l’excés d’informació –massa sovint manipulada en funció del mitja que les propaga–, condueix indefectiblement a la “desinformació” capaç de contaminar l’ecosistema de la informació fins a degradar-lo de soca-arrel.

2. “L’alternativa és Europa. La UE necessita guanyar confiança en ella mateixa. A veure si es compleix [l’axioma de] que avança amb cada crisi. Ha d’oferir al món un projecte de reconstrucció de la comunitat política internacional que no sigui imperialista sinó multilateral, un lideratge compartit, que és l’únic racional. Mentre els EUA han gastat sis bilions de dòlars en guerres des de començament de segle, amb resultats molt pobres, la Xina ha protagonitzat el progrés econòmic i social més important de la història”. Son paraules de José Luis Rodríguez Zapatero, recollides en aquest cas a El País.

3. Trump a la seva. Diu que vol fer justícia. Òbviament, la seva justícia. Considera que la UE s’ha aprofitat durant anys dels EUA i que per això ha de pagar pels pretesos mals presents però també pels del passat. Déu n’hi do!

  • Dimarts 8 d’abril de 2025

Els titulars de la jornada:
“El Govern donarà avals per 5.000 milions per afrontar els aranzels” (El Periódico)
“Trump amenaça d’apujar aranzels a la Xina fins al 104% si no retira els seus ” (La Vanguardia)
“Trump agreuja la ” (El País)
“Europa es militaritza” (El Punt Avui)
“Trump amenaça en duplicar aranzels a la Xina fins el 104%” (Ara)
“La ceba a foc viu” (Diari de Sabadell)

1. En temps convulsos en els quals Trump n’acapara tota l’atenció, és possible trobar notícies que ens obren a l’esperança. És el cas del resultat d’un estudi elaborat per Ember –una entitat que uneix a un grup d’experts en electricitat i canvi climàtic de tot el món, que tenen com a objectiu comú l’accelerar la transició cap a l’electricitat neta mitjançant l’ús de dades i del foment de les polítiques adequades– que conclou que el 40,9% de l’electricitat mundial consumida el 2024 a tot el món, va generar-se en fonts baixes en emissions de diòxid de carboni (renovables i nuclear). És la primera vegada que se supera la quota del 40% de producció d’electricitat a través de renovables des dels anys quaranta del segle passat, quan el sistema elèctric global era dominat per la producció hidroelèctrica. Ara, vuitanta anys després, amb un consum elèctric molt superior al de llavors, les energies renovables estan desplaçant de mica en mica els combustibles fòssils que, com bé sabem, són els principals responsables de la crisi climàtica. A ressaltar que de totes les dades que aporta Ember, la clau de volta en l’evolució positiva de generació d’energia elèctrica neta avui, no rau en les centrals hidroelèctriques, sinó en el creixement exponencial d’aerogeneradors i de panells fotovoltaics. De mica en mica, conclou Beatrice Petrovich (analista d’Ember i una de les autores de l’estudi), “el món s’està allunyant dels combustibles fòssils sense que se’n pugui contenir la marea”. A això afegeix que “l’acceleració de les energies renovables i la reducció de les importacions de combustibles fòssils es consideren cada cop més com una estratègia de defensa per a Europa”.

2. L’analista i periodista canadenc-estatunidenc, David Brooks, acaba d’escriure al The New York Times que “si els EUA són encara els EUA, els nord-americans s’indignaran per l’inútil sofriment econòmic que els estan infringint”. I això, mentre la Xina ha decidit plantar cara a un Trump cada dia més desmarxat i imprevisible…

3. Recta final de la campanya judicial madrilenya amb un nou episodi que torna a col·locar Isabel Díaz Ayuso al centre de la polèmica. La seva parella sentimental, Alberto González Amador, compareixerà demà passat davant la justícia per declarar per delictes de corrupció en els negocis i administració deslleial. I això en el marc d’una causa que es complica cada vegada més a mesura que s’avança en la instrucció. Coincidint amb la compareixença, l’Ayuso estarà de viatge institucional.

  •  Dimecres 9 d’abril de 2025

Els titulars de la jornada:
“El pacte aranzelari amb Junts trenca el diàleg Govern-PP” (El Periódico)
“Trump reforça el càstig a la Xina i frena la millora de Wall Street” (La Vanguardia)
“Xina aguanta el pols a Trump i la UE calibra la seva resposta” (El País)
“La Catalunya buida” (El Punt Avui)
“Dia 1. Guerra comercial” (Ara)

1. Si ens atenim a les reaccions i continguts de les declaracions de Trump els darrers dies, haurem de convenir que el món es troba, no pas davant un pallasso al qual se li riuen les gràcies, sinó d’un insensat, d’un pertorbat desfermat, que es deixa portar per la seva autoestima fora mida, sense que li importi, ni gens ni mica, el dany que està causant als seus propis conciutadans i, de retruc, als de la resta del món. Heus aquí la mostra de les seves perles discursives després d’aplicar aranzels del 20% a la UE i del 104% a la Xina: “Mireu! M’estan trucant d’arreu, besant-me el cul” demanant-me negociar. Mentre, l’economia mundial trontolla i Trump presumeix de l’èxit de la seva política aranzelària que, segons ell, està servint perquè altres líders es desfacin a la recerca d’un acord que “no els ha de sortir barat”. Així les coses, el món es pregunta fins quan Trump jugarà a la ruleta russa. Ens movem, com va passar amb la pandèmia, en entorns desconeguts. Hi ha ben pocs precedents d’una crisi econòmica com aquesta, induïda des d’un govern per raons purament personalistes i ideològiques. Ho deia el meu avi: “No sé pas, amb aquest personal, on anirem a parar!”.

2. La Unió Europea vota avui mesures de represàlia pels aranzels del 25% a l’acer i l’alumini decretats al març. És una primera resposta a la guerra comercial desencadenada per Trump que la UE ha esperat a llançar just quan entren en vigor els aranzels generals del 20% a tots els productes perquè vol deixar ben clar que no és Europa qui ha començat aquesta guerra. Si Washington no rectifica, a aquesta primera tanda de gravàmens en seguirà una altra de molt més dolorosa. Europa està disposada a aturar l’escalada, i per això la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, va demanar a la Xina que trenqui l’espiral, encara que si cal anar a la guerra, que aquesta serveixi almenys per enfortir la unió.

3. Si no estic errat, aquesta és la primera vegada en molt de temps que, al Parlament de Catalunya, es vota i s’aprova un decret llei (el de l’habitatge en aquest cas que serà tramitat a partir de demà com a un projecte de llei) comptant amb els vots favorables de Comuns, CUP, PSC i ERC, mentre que Aliança Catalana, Junts i el PP hi ha votat en contra. L’acord assolit per les formacions d’esquerra s’ha assolit a partir d’un principi que és elemental en política: el diàleg i la negociació amb el Govern per arribar finalment al pacte en la qual, cadascun dels actors, acaba per renunciar a alguna de les seves exigències en benefici del bé comú; un bé que, no ho oblidem, solament pertany a la ciutadania.

  •   Dijous 10 d’abril de 2025

Els titulars de la jornada:
“Trump redueix els aranzels durant 90 dies excepte els de la Xina” (El Periódico)
“Trump congela els aranzels i centra en la Xina la seva guerra comercial” (La Vanguardia)
“Trump cedeix davant els mercats i atorga una treva de 90 dies excepte a la Xina” (El País)
“Ens hem trobat la retallada més gran en l’educació pública de les últimes dècades” (Jordi Ballart) (El Punt Avui)
“Trump castiga la Xina i ajorna aranzels a la resta” (Ara)
“Incertesa davant dels efectes dels aranzels de Trump” (Diari de Sabadell)

L’espectacle, el trist espectacle trumpià, continua ocupant la centralitat política i mediàtica. Les darreres performances protagonitzades pel personatge arribaren ahir, quan, d’una banda, s’autoesmenava en moderar l’abast de tots els aranzels –llevat dels imposats als productes xinesos– que només feia nou hores havia autoritzar aplicar. Per justificar el canvi, adduí que es tractava d’una concessió magnànima –després que molts països l’hi haguessin “besat el cul” (sic) i li preguessin que els donés una oportunitat de fer un tracte–, quan en realitat, tot plegat va ser una reculada amb tots els ets i uts, assetjat com estava pels nervis de les borses, els problemes del deute, el temor dels inversors a una recessió i les esquerdes al seu propi equip. De l’altra, quan unes hores més tard, signava l’enèsima ordre executiva que, en aquest cas, servia per aixecar les restriccions sobre la quantitat d’aigua que podien fer servir els capçals de dutxa, la qual cosa –a parer seu– feia que les dutxes als Estats Units tornessin “a ser genials” (sic). “M’agrada dutxar-me bé per cuidar els meus bells cabells… He d’estar dret a la dutxa 15 minuts fins que es mulla… És ridícul” (sic). Si no fos per la grollera escenificació de narcisisme i per les conseqüències que les anades i tornades, les pujades i baixades de les  decisions de Trump pren, n’hi hauria per fer-se un fart de riure…

  • Divendres 11 d’abril de 2025

Els titulars de la jornada:
“Cara a cara EUA-Xina per 295.000 milions de dòlars” (El Periódico)
“Wall Street desconfia de la marxa enrere de Trump i torna a caure” (La Vanguardia)
“Trump fracassa en el seu intent de retornar la confiança al mercat” (El País)
“Els anys a l’Olympia” (La República – El Punt Avui)
“L’economia global en tensió per la guerra EUA-Xina” (Ara)

Rússia contra el món és un llibre de lectura més que recomanable, escrit pel periodista Marc Marginedes que contribueix a entendre com aquest país, empobrit i desmembrat després de la caiguda de l’URSS, ha desplegat la seva òrbita d’influència global sota el mandat de Vladimir Putin, utilitzant mètodes imperialistes foscos –també estalinistes– que alhora són els que estan actualment fent trontollar l’ordre mundial amb l’ajut inapreciable d’un seu gran admirador: Donald Trump. Davant les creixents incerteses a les quals estem abocats em quedo amb el títol d’un altre llibre –del qual n’és autor el periodista nord-americà i excorresponsal del Financial Times a Moscú, David Satterre– que porta el prou explícit títol de The less you know, the better you sleep que, en traducció lliure, ve a dir que “com menys coses saps, millor dorms”. Doncs això!

  •  Dissabte 12 d’abril de 2025

Els titulars de la jornada:
“La Xina obre amb Sánchez una etapa de proximitat a la UE” (El Periódico)
“” (La Vanguardia)
“L’espiral aranzelària entre EUA i la Xina s’encona sense vies de diàleg” (El País)
“El país vist des del sud” (La República – El Punt Avui)
“No tenia coneixements d’emergències” (Salomé Pradas) (Ara)
“És tradició, no la podem perdre” (Diari de Sabadell)

1. Escriu Ernest Folch a El Periódico: “Cal reconèixer-li, a Donald Trump, una sorprenent habilitat per acaparar l’agenda mundial. El president dels EUA és un gènere en si mateix, un espectacle tant patètic com addictiu, en el qual podem enganxar-nos al seu menú d’aranzels o a la seva firma amb el retolador negre i gruixut amb el qual condiciona el destí de mig planeta. No hi ha dia sense un anunci extravagant, sense un comentari groller, sense una idea boja. I tot i que el més notori és ara el col·lapse dels mercats, hi ha efectes més greus a llarg termini. Una de les ofensives més bestials de la nova Administració és l’acoquinament a totes les seves grans universitats, a les quals s’acusa, sense vergonya, de “promoure la cultura woke” (sic) o “protegir el terrorisme palestí” (sic).” No puc estar més d’acord amb aquestes paraules tan definidores de la patètica personalitat que atresora Trump.

2. En un intent de trobar notícies positives susceptibles d’aixecar-nos l’ànim, em trobo amb una en la qual l’alcaldessa de Sabadell, Marta Farrés, assegura que la ciutat travessa “el millor moment econòmic dels darrers anys”. L’afirmació de Farrés es fonamenta en els indicadors presentats ahir en el decurs de la reunió de la Taula per al Desenvolupament Econòmic i la Competitivitat de Sabadell (on s’apleguen representants dels sectors econòmics i sindicals de la ciutat) i que tot seguit resumeixo:

  • El producte interior brut (PIB) de la ciutat s’incrementà en un 25,4% entre els anys 2019 i 2023, la qual cosa situa la ciutat com a la segona de Catalunya de més de 50.000 habitants amb major creixement del PIB.
  • El volum de negoci del conjunt de les 3.000 empreses sabadellenques va ser, a finals de 2022, de gairebé 5.000 milions d’euros, amb un increment de l’11,1% cent amb relació al 2021.
  • Els ingressos de cada sabadellenc, s’incrementaren en 243 euros de mitjana entre els anys 2019 i 2021.
  • La ciutat és avui la tercera població catalana amb un cens més elevat d’empreses en el sector digital, darrere de Barcelona i Sant Cugat del Vallès, que treu profit de l’efecte B-30.
  • L’ocupació dels polígons industrials és del 85% i és allà on es concentra el 56% de la facturació del conjunt d’empreses sabadellenques.
  • Quant al mercat laboral, el 31 de desembre de 2024, vuitanta mil eren les persones laboralment actives, mentre que la xifra d’atur registrat en la mateixa data, era la més baixa des de 2008.

Com dirien els italians, ‘si non è vero, é ben trovato’… O, com pragmàticament diem nosaltres: “qui no es consola és perquè no vol”, atès que al costat d’aquestes dades i indicadors, n’hi ha d’altres que ens parlen de la vulnerabilitat que pateixen moltes famílies i persones i que malgrat la seva contundència, no acaben d’aflorar com caldria…

  • Diumenge 13 d’abril de 2025

Els titulars de la jornada:
“Trump agita els mercats sense por d’una recessió” (El Periódico)
“L’Estat va invertir un 52% més a Madrid que a Catalunya a l’inici del 2024” (La Vanguardia)
“Trump recrueix la lluita entre els EUA i la Xina per l’hegemonia mundial” (El País)
“Esperant l’herència” (L’econòmic – El Punt Avui)
“EUA-Xina, el xoc” (Ara)

1. Malauradament és un clàssic que les inversions en infraestructures i serveis contingudes en els pressupostos de les administracions públiques (siguin de l’Estat, de la Generalitat, de les diputacions o dels ajuntaments) no s’acaben executant pràcticament mai en el període en el qual es preveia la seva execució. Les causes són diverses: des de les traves burocràtiques de tramitació de les mateixes administracions a la ‘incapacitat’ per a licitar i executar en els terminis previstos les obres previstes i pressupostades. Que això sigui així no ha de ser excusa a l’hora de reconèixer que hi ha sovint una mirada diferent des de l’Estat, segons les obres i serveis a executar i els territoris d’aplicació dels quals es tracta. En aquest sentit, cal reconèixer que Catalunya ha estat sempre un territori en el qual les inversions previstes en els pressupostos de l’Estat en matèria d’infraestructures i serveis s’acaben situant sempre per sota de la mitjana quant a la seva execució. La darrera constatació la tenim en el fet que segons un informe del ministeri d’Economia que s’acaba de conèixer, la despesa real en inversions a Catalunya va ser de 456 milions i mig d’euros contra els més de 694 que va rebre Madrid. D’acord amb aquestes mateixes dades, de tota la inversió executada de manera real a tot l’Estat, Catalunya se’n va endur un 9,8% sobre el total, una xifra que queda molt lluny tant del pes amb relació al PIB com del percentatge de població de Catalunya en el conjunt de l’Estat. Encara que en l’informe no es detalli el pressupost inicial assignat per a cada comunitat autònoma, al prendre com a referència els pressupostos aprovats pel 2023 (els del 2024 eren prorrogats), es confirma que Catalunya continua estan a la cua pel que fa a l’execució pressupostària, amb només un 20% del previst. Una anomalia per la qual ja no valen més excuses, menys quan, diàriament, estem assistint diàriament al trist espectacle d’un servei nefast, conseqüència de la manca d’inversions i d’execució de les obres previstes, per part del servei ferroviari de Rodalies…

2. Arran de la visita de Pedro Sánchez a la Xina, les crítiques abunden. És per allò del si fas perquè ho fas i sinó perquè no ho fas. Hi ha qui ha qualificat de precipitada i fins i tot d’irresponsable la visita, fent oblit de la seva transcendència en uns moments com els actuals presidits per la guerra aranzelària desencadenada per Trump. És en aquest context que la qüestió que ens hauria de moure a la reflexió, almenys des de la perspectiva estatal, és la comprovada manca de perfil internacional i europeu que plana sobre una oposició obcecada com en les qüestions de sempre, és a dir exigir la dimissió del president del Govern per qualsevol cosa i en tot moment. Els que em coneixen saben que sempre he estat partidari de la necessitat d’assolir acords d’Estat quant als temes que avui més preocupen a la ciutadania, amb les relacions internacionals, l’educació, la sanitat, la seguretat i la immigració al capdavant. Clar que per tal que aquests acords siguin possibles cal que es donin algunes condicions, com, per exemple, que els populars en aquest cas, s’estalviïn diatribes i expliquin quin és el seu programa de govern, quines les seves prioritats i com pensen abordar-les…

  •  Dilluns 14 d’abril de 2025

Els titulars de la jornada:
“Trump sacseja la geopolítica i obliga a noves aliances” (El Periódico)
“Hoteleres i aerolínies s’activen per esquivar el caos de Trump” (La Vanguardia)
“Europa negocia amb els EUA una sortida a la guerra comercial dels aranzels” (El País)
“La gran Barcelona s’enrobusteix” (El Punt Avui)
“Rússia fa una matança de civils a la ciutat ucraïnesa de Sumi” (Ara)

Milton Friedman (1912 – 2006) va ser un economista estatunidenc que el 1976 va merèixer el Premi del Banc de Suècia de Ciències Econòmiques instituït en memòria d’Alfred Nobel. Amb George Stigler i altres, Friedman fou un dels líders intel·lectuals de l’escola d’economia de Chicago. Una escola de pensament polític i econòmic que va rebutjar el keynesianisme a favor del monetarisme. D’ell són aquestes paraules: “només una crisi, real o percebuda, és capaç de generar un canvi verdader”. Unes paraules que m’han fet pensar que en aquests moments en els quals la UE es troba oscil·lant al bell mig de dues potències que lluiten per l’hegemonia mundial, adquireixen tota la seva dimensió ja que ens parlen de l’oportunitat que davant els europeus se’ns obre, de valer-nos d’aquesta crisi aranzelària per fer possible que allò que fins ara era –o almenys ens ho semblava– políticament impossible d’assolir (canvis estratègics absoluts en matèria de relacions internacionals i en dinàmiques de producció de béns i equips) esdevingui en una realitat políticament inevitable. Temps al temps…

  • Dimarts 15 d’abril de 2025

Els titulars de la jornada:
“La UE explora la via de negociació amb Trump” (El Periódico)
“Vargas Llosas: adeu a un narrador exquisit” (La Vanguardia)
“Vargas Llosas, l’escriptor total” (El País)
“Itàlia, laboratori ultra” (La República – El Punt Avui)
“Comença la tensa negociació entre la UE i els Estats Units” (Ara)
“(In)visibles” (Diari de Sabadell)

Ja que estem en plena Setmana Santa, dies de reflexió i pregària pels cristians, em quedo amb la resposta de Manuela Carmena a elPlural quan és preguntada sobre si està d’acord amb l’afirmació que apunta a que tots els polítics són iguals. “No tots són iguals –rebat Carmena–, però sí que és veritat que el polític se situa en un pòdium on té poca relació amb la societat. És a dir, veiem molt distants els nostres representants, a qui hem triat. Poso un exemple que em sembla molt clar. Com és possible que una llei per iniciativa popular com la que es va presentar fa quatre, cinc anys per aconseguir que els migrants puguin treballar, estigui aturada al Congrés? Com és possible que una llei per iniciativa popular, expressada per més d’un milió d’espanyols, la classe política no ho escolti i actuï? Estan en una altra esfera, altres interessos… I això fa que, encara que hi hagi polítics que no volguessin ser així, tinguin altres sentiments i els preocupi la relació entre ells i la societat, no transcendeix; perquè el format és molt distant i absolutament horitzontal (…). Doncs això!

  • Dimecres 16 d’abril de 2025

Els titulars de la jornada:
“La construcció genera el 40% de residus de Catalunya” (El Periódico)
“El ministre Cuerpo veu en els EUA voluntat de negociar amb la UE” (La Vanguardia)
“Espanya defensa l’apropament a la Xina davant el Govern de Trump” (El País)
“La Cerdanya, l’habitatge que expulsa” (El Punt Avui)
“Harvard planta cara a Trump malgrat la retallada de fons” (Ara)

En temps de tantes tribulacions no podia ser més oportuna la portada d’aquesta setmana del The New Yorker en la qual es pot veure a Donald Trump emulant una de les més famoses escenes d’El Gran Dictador, el primer film parlat, protagonitzat i dirigit el 1940, pel gran Charles Chaplin. Un film en el qual l’irrepetible i inoblidable actor britànic feia paròdia del nazisme i dels dictadors d’aquells anys, Hitler i Mussolini, que acabava amb aquestes paraules: “Ens hem d’ajudar els uns als altres, els éssers humans som així. Volem fer feliços als altres, no fer-los desgraciats. No volem odiar ni menysprear a ningú. En aquest món hi ha lloc per a tothom (…) El camí de la vida pot ser lliure i bonic, però l’hem perdut. La cobdícia ha enverinat les ànimes, ha aixecat barreres d’odi, ens ha empès cap a la misèria i les matances. Hem progressat molt de pressa, però ens hem empresonat a nosaltres mateixos: el maquinisme que crea abundància ens deixa en la necessitat. El nostre coneixement ens ha fet cínics, la nostra intel·ligència, durs i secs. Pensem massa i sentim molt poc. Més que màquines, necessitem humanitat. Més que intel·ligència, bondat i dolçor. Sense aquestes qualitats, la vida serà violenta, es perdrà tot. (…) La malastruga que patim no és res més que la passatgera cobdícia i l’amargor dels homes que tenen por de seguir el camí del progrés humà. L’odi dels homes passarà i cauran els dictadors i el poder que li van prendre el poble serà reintegrat al poble i així, mentre l’home existeixi, la llibertat no desapareixerà”… El temps passa, però, malgrat els oblits, les paraules queden i quedaran per sempre…

  • Dijous 17 d’abril de 2025

Els titulars de la jornada:
“L’OMC tem una caiguda de l’1,5% del comerç mundial pels aranzels” (El Periódico)
“L’OMC preveu una contracció del comerç mundial de l’1,5%” (La Vanguardia)
“El Govern rebaixa el retret dels EUA per la despesa militar” (El País)
“Sant Cugat del Vallès no ha de créixer per créixer. Estem a les portes dels 100.000 habitants” (Josep Maria Vallès Navarro) (El Punt Avui)
“El Suprem britànic limita al sexe biològic la definició legal de dona” (Ara)
“Terrassa-Ces: les claus d’un derbi decisiu” (Diari de Sabadell)

Ahir, en el meu comentari, em referia a Charles Chaplin i avui ho torno a fer. Ara per recordar un parell de sàvies sentències d’un personatge amant de les llibertats que encara que mai no revelés explícitament les seves simpaties polítiques, en les seves pel·lícules –prenyades d’un profund esperit social– plasmava amb ironia –no exempta d’humor a voltes tràgic– la dura realitat enmig de la qual vivien treballadors, pobres i marginats. D’això, Modern Times, podria ser-ne una magnífica mostra. La primera de les sentències a la qual vull referir-me és aquella en la qual, amb agror, Chaplin va dir que ”m’agrada caminar sota la pluja, perquè ningú pugui veure les meves llàgrimes”. I la segona, carregada d’ironia, “res no és per sempre en aquest món, ni tan sols els nostres problemes”. Amb tot això, deixeu-me que afegeixi que Albert Einstein digué de Chaplin que el que més admirava d’ell, era el caràcter universal del seu art, atès que sense dir una sola paraula –en referència a les moltes pel·lícules mudes protagonitzades per Charlot, l’alter ego que Chaplin va jubilar amb El gran dictador– tot el món l’entenia. Clar que Chaplin no es va quedar enrere al sentenciar que la fama d’Einstein era superior al seu art, atès que “tot el món l’admira quan ningú el comprèn”… Grandesa!

  • Divendres 18 d’abril de 2025

Avui no hi ha diaris.

Posats en reflexions i pensaments, deixeu-me que faci memòria de les paraules que l’universal Pau Casals pronuncià a Nova York en motiu, el 1958, del tretzè aniversari de les Nacions Unides a Nova York; paraules que foren retransmeses per setanta-cinc emissores de ràdio dels cinc continents i difoses per televisió per la CBS. “Les nacions més poderoses –digué Casals–, tenen el deure i la responsabilitat de mantenir la pau. Confio profundament que les grans masses d’aquests països desitgin la comprensió i cooperació entre tots els homes. És hora que els governs i els qui tenen autoritat posin fil a l’agulla perquè aquest desig no resulti impossible. Les Nacions Unides són l’esperança per aconseguir la pau, i cal donar-los l’autoritat necessària perquè actuïn en benefici nostre… La música, aquest meravellós llenguatge universal, hauria de ser una font de comunicació entre els homes. Una vegada més exhorto els meus col·legues músics d’arreu el món que posin la puresa del seu art al servei de la humanitat amb l’objecte d’unir tots els pobles amb llaços fraternals. Amb aquest objectiu a la meva ment, considero el meu deure oferir la meva humil contribució en forma d’una croada personal. Fer que cadascun de nosaltres, en la mesura de les nostres possibilitats, contribueixi com li sigui possible a assolir aquest ideal amb tota la seva plenitud i que ens permeti unificar les nostres fervents pregàries perquè en el futur proper tota la humanitat pugui reunir-se en una abraçada espiritual.”

  • Dissabte 19 d’abril de 2025

Els titulars de la jornada:
“Meloni, ambaixadora de la UE davant Trump” (El Periódico)
“La Generalitat intervé Cellex, fundació clau de projectes científics” (La Vanguardia)
“La guerra comercial aboca al BCE a noves rebaixes de tipus” (El País)
“Llengua esquinçada” (La República – El Punt Avui)
“Els EUA amenacen amb abandonar les converses de pau sobre Ucraïna” (Ara)
“El cinema a prop de casa” (Diari de Sabadell)

1. L’abril de 2023, l’irrepetible Elon Musk anunciava que posaria en marxa “quelcom que denomino TruthGPT o una IA suprema que busqui la veritat i intenti entendre la naturalesa de l’univers”. Per part d’ell, tota una fantasia perillosa i deformadora de la realitat, més quan, des de gener de 2024, Musk decidí implicar-se activament en la política nord-americana. Ho va fer donant suport explícit (polític i financer) al llavors candidat Donald Trump. A destacar que Musk es va erigir amb aquest gest en el major donant polític en les eleccions nord-americanes de 2024, que Trump va premiar al seu torn, atorgant-li l’administració del Departament d’Eficiència Governamental (DOGE) de nova creació.

2. Ahir, amb ben poques ganes per cert, vaig acabar per anar al cinema a veure Parenostre, el film dirigit per Manuel Huerga amb guió de Toni Soler, que, després d’haver-lo visionat, confesso que em va deixar força indiferent, al marge de la brillant interpretació que de Jordi Pujol en fa Josep Ma. Pou. Tot i això, Parenostre serà –és– per a molts un document audiovisual d’interès; però que això sigui així no vol dir que ens trobem davant d’una bona pel·lícula –que té els seus millors moments, d’una banda, en els dubtes de Pujol sobre com es valorarà la seva figura a la història de Catalunya i, de l’altra, la conversa autoinculpatòria (amb absolució inclosa) que Pujol manté amb mossèn Josep Ma. Ballarín–, tenint en compte tot el que esdevenir després de la confessió de la deixa que el seu pare Florenci havia dipositat en un banc andorrà i que mai havia declarat. Malgrat que el document pretén donar una visió de conjunt sobre el cas Pujol –sense fer oblit del paper jugat per les clavegueres de l’estat espanyol en tot l’assumpte–, el cert és que solament l’acaba donant des de la perspectiva del protagonista –al qual el film sembla pretén rehabilitar– i del seu entorn. Això fa que el film s’acabi per ubicar-se en un àmbit més proper al d’un drama de cambra familiar, que no pas al d’un fet i d’un moment històric, políticament i socialment rellevant i transcendent.

  • Diumenge 20 d’abril de 2025

Els titulars de la jornada:
“La resistència a Trump cobra força al cap de tres mesos de mandat” (El Periódico)
“Hisenda va calcular el patrimoni de Mir en 120 milions el 2014” (La Vanguardia)
“La deriva autoritària de Trump xoca amb focus de resistència” (El País)
“Inventem més, però no de més coses!” (L’econòmic – El Punt Avui)
“Batalla cultural. L’altra guerra de Trump” (Ara)

“Salvador Illa compleix vuit mesos com a president i ha construït un perímetre ampli, que li permet assolir pactes amb les esquerres –també la CUP– en matèria d’habitatge, sintonitzar amb la dreta en matèria de seguretat o ocupacions, i rebre el favor de l’establishment amb el retorn d’empreses com CaixaBank o Banc Sabadell, que celebren l’aura d’estabilitat de la mà dels socialistes. El PSC intenta, així, situar-se en la centralitat política amb gestos cap a totes bandes per poder fer avançar la legislatura amb tranquil·litat i sense trepitjar ulls de poll, ni a Catalunya ni a l’Estat. D’aquesta estratègia se’n desprèn l’aspiració –compartida per molts altres abans– d’esdevenir un partit catch-all, però també la necessitat d’aconseguir majories en un context de minoria parlamentària”. Això escrivia ahir el cap de política del digital Nació Bernat Surroca Albet i crec que es tracta d’una anàlisi encertat de la situació que ara com ara es viu a Catalunya en la qual el post-procés hi té molt a veure…

  • Dilluns 21 d’abril de 2025

Els titulars de la jornada:
“La pressió policial desplaça els multireincidents a l’Hospitalet” (El Periódico)
“Un de cada tres espanyols té una feina inferior a la seva formació” (La Vanguardia)
“Defensa impulsa programes d’armament per arribar al 2% del PIB” (El País)
“Reconstrucció, pam a pam” (El Punt Avui)
“El preu del petroli es desploma per la guerra comercial” (Ara)

Cal recordar les moltes mentides i falses promeses que Trump ha anat escampant arreu? Per mostra un parell de botons: durant la campanya electoral que el va conduir a repetir quant a la presidència dels EUA, pronosticà que els conflictes bèl·lics a Ucraïna amb Rússia i a Gaza i Cisjordània amb Israel, acabarien en poc més de vint-i-quatre hores si ell tornava a ocupar el despatx oval de la Casa Blanca. Doncs bé. Ambdós conflictes no només estan vius sinó que s’han vist incrementats pel que fa la seva virulència, només tapats en part davant la ciutadania per la qüestió dels aranzels de Trump que havien de salvar als EUA i que com s’està comprovant, no serviran en cap cas per reduir el desequilibri extern dels nord-americans, ni tampoc per recuperar llocs de treball en sectors on es van perdre fa molt de temps els avantatges competitius. Menys encara els aranzels serviran per equilibrar el dèficit fiscal. Per contra, el preu que caldrà pagar pels exabruptes de Trump, serà el de retornar a un món fragmentat i a la desestabilització de l’economia mundial. La Setmana Santa toca a la seva fi, i el retorn al dia a dia, vistes com estan les coses, ens farà oblidar ben aviat els efectes pretès descans d’aquests dies de sojorn que culminen amb la notícia de la mort del papa Francesc aquesta matinada.

  • Dimarts 22 d’abril de 2025

 Els titulars de la jornada:
“Francesc, el Papa que va arribar d ela fi del món” (El Periódico)
“Adeu a Francesc, un Papa coratge” (La Vanguardia)
“Mor el papa Francesc” (El País)
“El papa valent” (El Punt Avui)
“In memoriam. El papa que va intentar canviar l’església” (Ara)
“Un Sant Jordi per a cada lector” (Diari de Sabadell)

La mort del papa Francesc (1036-2025) –nascut a Flores, un barri de la ciutat autònoma de Buenos Aires (Argentina) com a Jorge Mario Bergoglio– ho impregna pràcticament tot. Des d’ahir, tan bon punt es va conèixer la notícia del seu traspàs, els mitjans de comunicació es bolcaren a fer memòria i record del que sens dubte haurà estat un dels papes més renovadors i progressistes de la història de l’església, potser solament equiparable a Joan XXIII (Angelo Giuseppe Roncalli, 1881-1963). A partir d’ara i fins la proclamació del nou papa, serà temps d’especulacions entorn a qui pot arribar a ser la màxima autoritat de l’església catòlica. És en aquest context que es fa més que recomanable visionar de nou el film Conclave –dirigit per Edward Berger que el març passat va obtenir l’Òscar al millor guió adaptat–, i llegir el darrer llibre de Javier Cercas, El loco de Dios en el fin del mundo. La primera recomanació, es deu al fet que el film ens acosta des de la ficció a les trifulgues i conxorxes enmig de les quals es desenvolupen les sessions del Conclave fins a arribar, i com, a l’elecció d’un nou papa. La segona, el llibre, ens apropa a la personalitat de Francesc des del punt de vista de Cercas que arrenca la seva obra amb unes paraules prou definitòries quant al seu contingut: “Soy ateo. Soy anticlerical. Soy un laicista militante, un racionalista contumaz, un impío riguroso. Pero aquí me tienen, volando en dirección a Mongolia con el anciano vicario de Cristo en la Tierra, dispuesto a interrogarle sobre la resurrección de la carne y la vida eterna. Para eso me he embarcado en este avión: para preguntarle al papa Francisco si mi madre verá a mi padre más allá de la muerte, y para llevarle a mi madre su respuesta. He aquí un loco sin Dios persiguiendo al loco de Dios hasta el fin del mundo”. I de moment aquí ho deixo, quan les preguntes que ens fem continuen essent moltes més que no pas les respostes que obtenim…

  • Dimecres 23 d’abril de 2025

Els titulars de la jornada:
“El Govern busca aliances per arribar al 2% del PIB en defensa” (El Periódico)
“Sant Jordi vola alt” (La Vanguardia)
“Trump frena l’economia mundial” (El País)
“Lectors empedreïts” (El Punt Avui)
“L’FMI culpa a Trump de l’alentiment de l’economia mundial” (Ara)

SANT JORDI GLORIÓS (J. M. de Sagarra)

 Sant Jordi té una rosa mig desclosa,
pintada de vermell i de neguit;
Catalunya és el nom d’aquesta rosa,
i Sant Jordi la porta sobre el pit.

La rosa li ha contat gràcies i penes
i ell se l’estima fins qui sap a on,
i amb ella té més sang a dins les venes
per plantar cara a tots els dracs del món.

Més oportú no podia ser enguany aquest poema de Josep M. De Sagarra. I això perquè de dracs n’hi ha molts. Només cal que mirem al nostre entorn. D’aquí l’encertada campanya publicitària del BancSabadell amb la figura del drac en el seu punt central; el drac en forma d’opa hostil del BBVA que, si badem, podria acabar-se fent amb les dues entitats financeres locals fundades, respectivament, l’any 1859 i el 1881: la Caixa d’Estalvis de Sabadell –fusionada prèviament a la seva desaparició amb la de Terrassa i Manlleu sota la marca Unnim–  i, ara, si l’opa acabés triomfant, el BancSabadell. D’aquí també que sabem com les gasta el BBVA quant a les promeses que fa i que després no compleix.

I ja que esment del Sabadell i de Sabadell, em preocupa el fet d’haver llegit aquests darrers dies els molts actes d’incivilitat i fins i tot de violència que es viuen a la ciutat. Quelcom ens està passant quan cada vegada afloren situacions contràries a les més elementals normes de convivència i de respecte a les persones i als béns públics. Casos que, de retruc, acaben per capitalitzar perillosament la dreta extrema… I aquest és un altre dels dracs –potser més poderós– que cal foragitar amb les armes de les quals disposa la democràcia, abans que no sigui massa tard…

Bona Diada de Sant Jordi!

  • Dijous 24 d’abril de 2025

Els titulars de la jornada:
“Un Sant Jordi descomunal” (El Periódico)
“La compra de munició a Israel divideix més el Govern de coalició” (La Vanguardia)
“La política de defensa divideix a la coalició però Sumar descarta una ruptura” (El País)
“El Sant Jordi dels 2 milions” (El Punt Avui)
“Un Sant Jordi esplèndid” (Ara)
“Sant Jordi ens enamora” (Diari de Sabadell)

1. La Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE) ha hagut d’activar l’escenari d’emergència 1 a la presa de Rialb després de detectar una filtració a la part superior del pantà. La CHE assegura que no hi ha riscos per a la població.” Fins aquí la notícia. A partir d’aquí afloren les preguntes. La primera: com és possible que després de tants mesos de sequera i de pantans buits, ningú no s’hagués entretingut a repassar l’estat del pantà i sobretot les parets –la presa– de contenció de l’aigua per a detectar possibles anomalies o desperfectes?

2. Trump va prometre que en vint-i-quatre hores posaria punt final a la guerra a Ucraïna. Ara, passats tres mesos des que va fer-se de nou amb la presidència dels EUA, proposa –per acabar amb el conflicte– que Ucraïna renunciï definitivament a la península de Crimea (annexionada il·legalment per Rússia el 2014) així com a les zones actualment ocupades de Donetsk, Luhansk, Kherson i Zaporíjia arran de la guerra iniciada el febrer de 2022. I no només això sinó que exigeix a Kíiv que renunciï a entrar a l’OTAN. Vaja, que per aquest viatge, molt millor hauria estat no tenir aquesta mena d’amics…

  • Divendres 25 d’abril de 2025

Els titulars de la jornada:
“La Ryder Cup, pendent de captar inversió privada” (El Periódico)
“Sánchez ordena a Marlaska la compra de munició a Israel” (La Vanguardia)
“Sánchez desautoritza a Marlaska i cancel·la la compra de bales a Israel” (El País)
“Aniversaris de lletres” (La República – El Punt Avui)
“Sánchez rectifica i anul·la la compra de munició a Israel” (Ara)

1. Ens trobem en els prolegòmens del conclave, però això no és impediment per començar la batalla entre els dos grans corrents cardenalicis en pugna, disposats a condicionar l’elecció del successor de Francesc. És tracta de discernir si el proper papa seguirà l’estela del seu predecessor o bé retornarà a la línia més ortodoxa de l’Església Catòlica. Ho escrivia fa uns dies: més que recomanable, visionar la pel·lícula Cónclave.

2. La iniciativa legislativa popular (ILP) és una figura recollida en l’ordenament jurídic espanyol pensada per “intensificar la participació dels ciutadans”, segons diu la llei. Això no obstant, des de l’aprovació de la Constitució, només dues han estat les iniciatives d’aquest estil que han tingut sort i que han sigut aprovades pel Congrés de Diputats. La resta d’iniciatives –més de 160– han quedat oblidades en un calaix, s’han rebutjat o bé ni tan sols s’han admès a tràmit. És una prova més de què la nostra democràcia pateix alguns dèficits que seria bo resoldre abans no sigui massa tard. Però encara hi ha més, la cambra baixa és gairebé igual de taxativa amb les normes que són impulsades pels parlaments autonòmics i d’aquesta manera només ha donat el vistiplau a 23 lleis de gairebé 200 propostes. Això deixa clar que el Congrés, porta d’entrada d’aquestes iniciatives, guarda amb recel la funció legislativa que li confereix la Constitució. La qüestió és que les cambres –i no només el Congrés de Diputats– es mostren sovint massa incapaces d’avançar en la formulació de lleis que fa temps reclamen torn. Recordar, en aquest sentit, que des de 2017, els partits estan embrancats en debats que no prosperen destinats a reformar la Llei orgànica del Règim Electoral General (LOREG). Però és que a Catalunya, encara no s’ha pogut aprovar la Llei d’Ordenació Territorial ni tampoc una Llei electoral pròpia… I aquí en deixo de nou constància.

  • Dissabte 26 d’abril de 2025

Els titulars de la jornada:
“El jutge del cas Cellex calcula que es van desviar 6,2 milions” (El Periódico)
“El poder mundial se cita a Roma” (La Vanguardia)
“Ucraïna accepta negociar territori a partir de la línia del front” (El País)
“La revolta dels jutges” (La República – El Punt Avui)
“El nou pla de pau que proposa Trump indigna Zelenski i la UE” (Ara)
“La Fira Sakura Matsuri” (Diari de Sabadell)

 No podia haver començat de millor manera el meu cap de setmana que gaudint del concert que, en el marc de la Temporada de Cambra de Joventuts Musicals de Sabadell al Principal, ens oferí anit la formació Liceu XXI (conjunt de Música Contemporània del Conservatori Superior de Música del Liceu), que sota la direcció de Santiago Serrate interpretà obra de Benet Casablancas. De les quatre peces interpretades, en destaco el Quadern de Haikus, amb nou poemes musicals breus i evocadors –d’aquí el nom de Haikus– escrits amb l’estil personal i contemporani que marca l’extensa i pulcra obra del compositor sabadellenc. A través d’aquests poemes, Casablancas, transmet sensacions i imatges que, encara que breus, són plenes de sentit; sensacions i imatges que conviden a la reflexió, a la contemplació i per damunt de tot al gaudí dels sentits i de l’esperit. Escrit això, no puc passar per alt –seria injust– cap de les tres peces restants que conformaven el programa d’anit, amb la Romança sense paraules (homenatge a Enric Granados) i Dance, Song and Celebrations (homenatge a Xavier Montsalvatge); peces que serviren per cloure un magnífic concert que havia estat obert per In modo di Passacaglia. La música de Casablancas, sempre impactant, no deixa mai indiferent a ningú i aquesta és possiblement la clau de volta que fa que un cop entris en el seu món, quedis immediatament atrapat per la força i la intensitat de les seves composicions.

  • Diumenge 27 d’abril de 2025

Els titulars de la jornada:
“Més de 400.000 persones donen l’últim adeu al Papa a Roma” (El Periódico)
“El món acomiada Francesc” (La Vanguardia)
“El món acomiada a Francesc” (El País)
“Dilema” (L’econòmic – El Punt Avui)
“El Barça guanya la Copa més polèmica” (Ara)

1. Amb el rerefons dominant dels actes organitzats a Roma per acomiadar el papa Francesc, amb la cimera improvisada entre Trump i Zelenski, avui s’acompleixen els primers cent dies de la nova administració nord-americana. Un resum ràpid d’aquests primers cent dies podria ben bé ser que la por, el caos, les anades i tornades aranzelàries i els abusos de poder han estat la norma i els principals protagonistes. I malgrat que pel que sembla, el poder econòmic és l’únic que pot frenar els excessos de Trump, el fet és que els efectes de la política de Trump quant als drets de les persones i dels col·lectius es deixaran sentir durant molts anys en uns EUA que a hores d’ara es troben en caiguda lliure. El món, en tres mesos, ha canviat i no pas precisament per bé…

2. En ocasió de la festivitat de la Mare de Déu de Montserrat, aquests versos del mestre i poeta Antoni Bori i Fontestà (1861-1912), extrets del seu poema Montserrat:

No hi ha estada més bella i més xamosa
que l’ombra regalada i deliciosa
d’aquests obacs gegants;
aquí on com anyells dintre la pleta,
sempre ens vetlla la Verge Moreneta,
la Patrona gentil dels catalans.
…
Oh beneït Montserrat! Quan les cingleres
es fonen en les boires més lleugeres,
i ta potenta arrel
apar que en el rocam fins es desferra,
sembla talment que t’alces de la terra
per fugir i aixecar-te cap al cel!

  • Dilluns 28 d’abril de 2025

Els titulars de la jornada:
“Competència deixarà en mans del Govern l’opa al Sabadell” (El Periódico)
“L’opa del BBVA sobre el Sabadell entra en la fase final un any després ” (La Vanguardia)
“Gairebé mig milió de sol·licituds de nacionalitat col·lapsen els consolats” (El País)
“La disputa per la gestió de l’aigua” (El Punt Avui)
“Les entitats es preparen per a un revés del TC al català a l’escola” (Ara)

1. Trump amenaça de nou. Ara en buscar la manera de poder-se presentar a un nou mandat a l’estil del seu admirat Putin. En principi, la idea sembla més una cortina de fum que no pas una altra cosa. Així, mentre els tertulians i opinadors s’entretenen a debatre si Trump se’n sortirà amb la seva o no, deixen de tractar-se les conseqüències d’altres qüestions, com és el cas del futur de les negociacions sobre els aranzels, les concessions per aconseguir la fi de la guerra a Ucraïna o els constants bloquejos que els tribunals han anat imposant a la dràstica i cruel política migratòria republicana. El fet és, però, que Trump s’està adonant que segueix la senda que condueix a la irrellevància i per la qual han transitat tots els presidents nord-americans durant el seu segon mandat, pel fet que la Constitució els prohibeix tornar-se a presentar a elecció, la qual cosa limita la seva capacitat d’influència sobre els seus interlocutors internacionals i els legisladors. Segons l’analista Frank Luntz, Trump “sap que no es pot presentar a un tercer mandat i que [jugar amb la idea] és només una distracció política” que, alhora, li serveix per “galvanitzar la gent, galvanitzar les seves bases.”

2. Jean Chrétien, primer ministre del Canadà entre el 1993 i el 2003, declarava fa uns dies que “Donald Trump ens ha ajudat tant a unir el nostre país que proposaré que rebi l’Ordre del Canadà”. Això m’ha recordat allò que un dia vaig escriure quant a què si Catalunya assolia la independència, la primera decisió del govern independent hauria de ser la d’erigir un monument a cada racó del país dedicat a Mariano Rajoy com a principal artífex d’haver-la assolit. Ell, amb les seves polítiques repressives contràries a Catalunya (policia patriòtica inclosa), va fer més que ningú perquè una gran majoria de catalans veiés en la independència la solució dels mals de Catalunya.

  • Dimarts 29 d’abril de 2025

 Els titulars de la jornada:
“Apagada inexplicable” (El Periódico)
“Espanya apagada” (La Vanguardia)
“El gran apagón” (El País)
“Apagats” (El Punt Avui)
“La gran apagada. Aturats” (Ara)
“Dilluns en negre” (Diari de Sabadell)

Dia després de la gran apagada que va afectar a tota la península Ibèrica. Eren les 12 i 33 minuts del migdia quan, de sobte, quedarem sense llum. A les 11 de la nit, el president del Govern, Pedro Sánchez, compareixia davant els periodistes per segona vegada. A les 4 de la matinada, Red Eléctrica comunicava que s’havia recuperat el 87,3% del subministrament i que el 100% de les subestacions de la xarxa de transport estaven operatives. Amb el subministrament elèctric van caure les telecomunicacions i pràcticament era impossible enviar missatges i, per descomptat, fer ús del telèfon normal. Les afectacions quant al transport ferroviari, totals per raons òbvies. Sort en vàrem tenir de la ràdio que, una vegada més, va erigir-se en el far de referència per a una ciutadania perplexa davant l’abast i la magnitud de la incidència. Aquests podrien ser, succintament, l’apunt sobre els fets i les afectacions. Imagino que, com jo mateix, foren moltes les persones que davant l’apagada vàrem tenir la sensació d’haver-nos instal·lats en una d’aquelles distòpies sobre les quals es basen, per exemple, les sèries El Colapso o Apagón. En qualsevol cas, dues anotacions urgents i personals sobre el que va passar. D’una banda, el descobriment evident que som vulnerables i que el nostre sistema de vida se sustenta gràcies a un bé omnipresent que tot ho abasta i sense el qual la vida es complica notablement: l’electricitat. De l’altra, la constatació que malgrat l’abast de la incidència i els missatges apocalíptics que arribaven a través de les xarxes socials, en general, el comportament de la ciutadania va ser –sense que malauradament serveixi de precedent– solidària i exemplar, mantenint en tot moment la calma i serenitat mentre el carrer, la plaça, es convertia en lloc de trobada de pares, mares, avis i àvies, nens i nenes que, per unes hores, varen oblidar-se si-us-plau-per-força, de les pantalletes que tant condicionen les seves i les nostres vides. Estic convençut que l’experiència viscuda arran de la pandèmia de la Covid-19 i al fet que l’apagada es produís en horari diürn, contribuïren a evitar que es creés una situació de pànic en la ciutadania. Sigui com sigui, el fet és que a hores d’ara, ens sobren les preguntes que no obtenen resposta. Caldrà que passin dies, i molt possiblement setmanes, abans no disposem d’una informació precisa sobre els fets i les seves causes. Mentrestant, haurem d’aguantar una diatriba política més, afavorida per una dreta i una dreta extrema a la cerca desesperada d’un culpable de l’apagada –millor, si és possible que socialista o proper als socialistes–, mentre alguns lobbies aprofiten l’avinentesa per promoure i defensar els seus interessos en els duels de renovables versus nuclears i viceversa, fòssils versus verds, autoconsum versus xarxa de distribució. I tot en un moment en el qual, com ja va passar amb la dana valenciana, els experts i opinadors surten de sota les pedres i amb les seves opinions i arguments gens contribueixen a temperar els ànims, molt al contrari.

  • ‌Dimecres 30 d’abril de 2025

Els titulars de la jornada:
“El Govern no es fia del sector i investigarà les causes de l’apagada” (El Periódico)
“Red Eléctrica atribueix l’apagada a una parada de les fotovoltàiques” (La Vanguardia)
“Sánchez assenyala al sector elèctric” (El País)
“’Poltersgesit’ elèctric” (El Punt Avui)
“Sánchez exigeix responsabilitats a les elèctriques” (Ara)

Segons el Diccionari general de la Llengua catalana, la paranoia és una “malaltia mental que fa que la persona que la pateix tingui imaginacions fixes, obsessives i absurdes”. En aquesta malaltia i amb els seus efectes pensava aquest matí, quan sentia el ressò i contingut de l’acte que Trump organitzà ahir per celebrar els 100 primers dies del seu segon mandat. Va ser a Detroit. Allà es mostrà orgullós de complir amb el seus programa. Ho feia sota el lema de “Promeses fetes, promeses complertes”. Els seus seguidors, entusiasmats, l’encoratjaven a seguir amb la política d’amenaces i de fets consumats; amenaces i fets consumats que tenen sotmesa la democràcia i l’economia nord-americanes a un dur test d’estrès. Però com que les coses són com són, els mercats –i també els jutges–, l’obliguen a rectificar. Ahir mateix, sense anar més lluny, Trump tornava a suavitzar aranzels, en aquest cas del sector de l’automòbil, en adonar-se que la majoria de les peces per construir cotxes als EUA són d’importació i per tan gravades fins ahir amb aranzels alts que al seu torn no fan més que encarir el producte final. Però tampoc les seves amenaces no sempre tenen l’efecte que ell desitja. Ho veiem pel que fa a la guerra a Ucraïna que malgrat els advertiments fets a Putin, en res no s’avança. Molt al contrari. Tampoc quant al conflicte d’Israel contra Gaza. I tal com apuntava jo aquí mateix dilluns passat, la pretensió d’annexionar-se el Canadà i convertir-la en el 51è estat dels EUA se li ha girat a la contra en aglutinar l’electorat canadenc a l’entorn del candidat liberal Mark Carney que ha guanyat les recents eleccions amb un 43% dels vots, desplaçant als conservadors, encapçalats per Pierre Poilievre, el qual compareix ideari amb Trump i que s’havia erigit en un potencial integrant de la internacional trumpista.