Fa uns dies vaig tenir ocasió, mentre tafanejava un aparador, d’escoltar una animada conversa que mantenien dos homes de mitjana edat entorn els “graffiti” que, com bolets, sorgeixen dia a dia i que no deixen cap paret, tanca, porta, senyal, sense la marca del “spray”. Mentre l’un es manifestava aferrissat defensor dels “graffiti” i els elevava a la categoria d’art, l’altra s’entestava en demostrar-li que els “graffittis” eren un exponent clar de la manca de civisme que impregna la societat i afegia que, per acabar amb el fenomen que ell qualificava de “febre del spray”, el què calia fer era acondicionar parets damunt les quals es poguessin fer totes les pintades que es volgués sense danyar ni molestar ningú. Les raons en defensa d’una i altra postura es repetien una i altra vegada i molt em temo que no es posaren d’acord.

Quan la poc coincident conversa tocà la seva fi els contertulis es saludaren i el que no acceptava la condició d’artistes als autors dels “graffittis” es dirigí al seu vehicle que, prop d’allà, es trobava aparcat en doble fila. Després de pujar-hi i abans de posar-lo en marxa, obrí la finestreta i procedí a buidar el cendrer al mig del carrer en el mateix moment que, metres més enllà, una senyora escombrava la vorera  i, en adonar-se’n de la incívica acció li recriminà el seu comportament. El destinatari dels improperis de la dama, sense fer-ne ni gota de cas, fugí volant deixant, per tot rastre, una forta fortor a gasolina i unes burilles que feien una estranya dansa cada vegada que prop d’elles passava un cotxe.

Una mica més tard, la dama que escombrava la vorera, es posà a regar les plantes del balcó del seu pis, un primer, sense adonar-se que sota mateix hi havia un ancià que aprofitava els escassos raigs de sol que es filtraven a través de l’escletxa que hi havia entre dos blocs de pisos de recent construcció. L’ancià, a corre que vols, va abandonar el seu privilegiat racó sorprès per l’aigua que li queia al damunt i que havia deixat ben xop el diari que abans intentava llegir i que ara, en un gest brusc, havia anat a parar a terra.

Un jove observava l’escena mentre el seu gos ja havia aixecat una de les potes del darrera i marcava el seu territori i uns metres més avall, un altre gos, acabava de fer les seves necessitats majors davant la mirada compassiva de la seva propietària que, delerosament, abandonava l’indret i un veí treia la bossa de brossa al carrer i la llançava, com si d’una pilota de bàsquet es tractés, a l’interior del contenidor de les escombraries. Com devia passar gairebé cada dia avui tampoc la bossa no arribà al seu destí i el seu contingut s’escampà per terra.

Encara no havien passat trenta segons quan un fort soroll envaí l’ambient. Del fons del carrer aparegué una motocicleta que, a tota bufa, passà pel meu davant i desapareixent tal com, només uns instants abans, havia aparegut. L’escena era com a mínim “escoltada” per un guàrdia urbà que no aixecava la vista d’un bloc en el qual anava prenent nota de quelcom, possiblement les dades del cotxe que es trobava aparcat sobre la vorera i ara impedia el pas d’un matrimoni amb un cotxet d’infant obligant-los a baixar de la vorera i passar pel costat del cotxe pel mig del carrer amb un evident perill per a la integritat d’ells mateixos i del cotxet.

Moments més tard arribava a casa l’entrada de la qual vaig trobar plena d’esclòfies de pipes. Amb gest decidit vaig obrir la porta remugant i queixant-me de la manca de civisme i de respecte al proïsme, repassant mentalment les situacions que acabava de viure. Vaig encendre una cigarreta, la darrera del paquet el qual vaig convertir, com acostumava a fer-ho, amb una petita pilota. Com que la finestra era oberta a través d’ella vaig llançar la piloteta al carrer. Moments més tard algú va fer un crit. Vaig sospirar i recordant la tarda vaig dir-me a mi mateix: “Ben mirat ningú no respecte res. Caldria que algú prengués mesures”.

Publicat a Diari de Sabadell, el 8 d’abril de 1993