Una de les riqueses del català és disposar de mots precisos per a definir accions concretes que malgrat puguin semblar similars, no ho són. Escric això perquè tinc quelcom més que la sensació, que sovint es xerra i es parla molt, però que no per això s’enraona com cal. Xerrar, parlar i enraonar són precisament tres dels mots que en aparença són semblants, però que semànticament disten força l’un de l’altra. Només cal anar al Diccionari General de la Llengua Catalana per a comprovar-ho. Quan ho fem descobrirem que xerrar significa “parlar molt i sense substància, pel sol gust de parlar, fora de propòsit”, mentre que parlar vol dir “expressar allò que hom pensa mitjançant el llenguatge articulat” i que per contra l’enraonar comporta “parlar alternativament dues o més persones entre elles” (els subratllats són meus i, per cert, gens fútils).

Fa unes setmanes, en el Ple del Parlament de Catalunya, a partir de la compareixença davant la Cambra del president de la Generalitat Quim Torra, adquiria entitat plena la negativa de l’independentisme català amb representació al Congrés de Diputats, a aprovar el projecte de Pressupostos del govern d’Espanya. El president justificava la decisió –que anunciava acompanyada de la retirada del seu suport al president del govern espanyol Pedro Sánchez— amb aquestes paraules “nosaltres no traficarem amb la democràcia ni amb la dignitat. No ho hem fet nosaltres, ni ho farà el poble de Catalunya”.

Certament vivim moments d’excepcionalitat política a Espanya, com també –no ho oblidem– els vivim a Catalunya. Negar-ho seria un disbarat descomunal i un allunyar-se encara més de la realitat. Uns moments d’excepcionalitat política que troben el seu origen en circumstàncies diverses sobradament conegudes, que de retruc han provocat i estan provocant força danys polítics, econòmics i sobretot socials als que cal fer front sense dilació si no volem veure’ns abocats a situacions cada vegada més difícils de gestionar.

En el rerefons de la justificació que el president Torra exhibia davant el Parlament de Catalunya per no abonar els pressupostos del govern Sánchez (a banda d’erigir-se inadequadament i novament com a representant del poble de Catalunya), hi niava la idea que amb el no de l’independentisme als pressupostos de l’Estat s’optava per la millor decisió possible per reforçar la legitimitat de la defensa dels líders de l’independentisme que continuen –recordem-ho una vegada més–  injustament empresonats. En el discurs, el president obviava, però, els problemes socials que una part important de la ciutadania catalana pateix arran les retallades que, fonamentalment, afecten als àmbits formatius i assistencials de caràcter públic. Potser per això, el president Torra no s’estava de barrejar dues qüestions (empresonament i pressupostos) amagant que la resolució de la primera no depèn stricto sensu de l’actual executiu i sí del poder judicial en qui el PP de Mariano Rajoy va delegar erròniament –i perversament a la vista dels resultats–  la resolució d’una qüestió que era i que continua essent estrictament política.

Davant tot plegat deu ser oportú preguntar-se qui surt beneficiat i qui perjudicat de la decisió de l’independentisme a negociar els pressupostos de l’Estat, tot sabent que la no aprovació dels comptes vol dir –aquí i a qualsevol lloc–  que es rebutgen les prioritats que en els pressupostos s’estableixen i que en aquest impediran que, d’una banda, el govern de la Generalitat disposi de més recursos socials, justament quan s’estan gestants protestes de tota mena que poden acabar complicant-li la vida. De l’altra, que la ciutadania (inclosa la de Catalunya) s’adoni que des del govern de l’Estat és factible treballar per revertir les desigualtats socials que amb els anys de crisi s’han gestat, gràcies a les polítiques conservadores aplicades pel govern del PP i avalades en determinats casos per la llavors CiU.

Ho escrivia en començar: xerrem i parlem molt, però, quan més falta fa, continuem essent incapaços d’enraonar tenint en compte a una ciutadania que astorada assisteix al trist espectacle que des de la política –la d’allà i la d’aquí– i des de la judicatura se li ofereix, traficant a conveniència amb la democràcia i amb la representació d’un poble cada vegada més dividit.