Aquests dies, i com a mínim en tres ocasions, el Parc Agrari de Sabadell ha estat notícia. Ho ha estat a partir de tres fets que reforcen l’oportunitat d’haver apostat per potenciar aquesta infraestructura singular que no només es complementa amb la ciutat urbana sinó que l’enriqueix. El primer dels fets noticiables va ser la presentació, la setmana passada, del Vi de Sabadell, produït a partir de la primera verema de la vinya de la finca de Can Gambús en terrenys del Parc i que en les seves varietats de blanc i negre i amb denominació d’origen inclosa, se suma a la llista de productes que ja es venen obtenint de la normal explotació de les terres del Parc, gràcies també a l’entesa i col•laboració que es dona entre diversos agents i que en el cas del Vi de Sabadell ha estat establerta mitjançant acords signats amb institucions sota l’ègida dels ajuntaments de Sabadell i de Barcelona. El segon dels fets, és una de les conseqüències immediates de la primera anyada vinícola del Parc: el Vermut de Sabadell que acaba de ser presentat en societat. Un derivat que en aquest cas ha estat possible per l’interès mostrat per un productor privat que s’ha responsabilitzat de la seva elaboració i posterior comercialització.
El tercer dels fets pel qual el Parc ha estat notícia té a veure amb la formació i amb la recerca. I és que aquesta setmana s’està portant a terme el segon Campus d’Estiu al Parc Agrari de Sabadell. Una experiència que es va encetar l’estiu passat amb una dotzena de joves i que enguany repeteix edició amb la participació de quinze joves de secundària que durant cinc dies tenen ocasió de conèixer de prop la tasca que productors i científics desenvolupen en el Parc. És així com el Campus esdevé una oportunitat per a les persones que hi participen d’apropar-se a la producció agrària i a la recerca científica associada; una recerca que permet millorar la producció de conreus i recuperar varietats de cultius de productes autòctons. La mongeta del ganxet o el blat a partir del qual s’elabora el Pa de Sant Julià que al seu torn es comercialitza a les fleques de la ciutat, en són bons exemples. Cal recordar que un dels objectius del Parc Agrari i de la Fundació que el regenta, és precisament posar en valor la recerca científica que fa possible que a partir de la recuperació de varietats autòctones, aquestes puguin ser comercialitzades comptant amb la iniciativa privada. El Campus d’Estiu respon a una idea de la Fundació Miquel Agustí –de la qual en són patrons fundadors l’Ajuntament de Sabadell i la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC)– que s’encarrega de promoure i de coordinar l’estada dels joves al Parc i als laboratoris de l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona ubicats al Campus que la UPC té al Baix Llobregat.
Des de la ciutat urbana no es valoren de manera suficient infraestructures que per la seva singularitat no es troben inserides en el teixit urbà. Unes infraestructures que això no obstant són d’un alt valor, i alhora escoles de formació cívica, de descoberta, d’interpretació i de respecte a l’entorn. Els sabadellencs i sabadellenques tenim la sort de comptar amb dues d’aquestes infraestructures singulars: el Parc Agrari i el Parc Fluvial del Riu Ripoll. Tant l’una i com l’altre faciliten al visitant la descoberta del valor i la diversitat que presenten els nostres espais periurbans. Uns espais que al llarg del temps han comptat i continuen comptant amb la intervenció de l’activitat humana, que cal compatibilitzar amb la seva preservació per poder continuar gaudint d’un patrimoni i d’una riquesa natural com la que tenim en aquest nostre Rodal ric i divers del qual poques ciutats disposen.
Publicat a Diari de Sabadell, el 28 de juliol de 2011
M’alegra saber que Sabadell no ha perdut del tot el seu passat de pagès. Fa poc parlant de Sabadell i la seva transformació a la industria tèxtil, un sabadellenc em negava el passat vinícola i hortícola de la ciutat.
Com tu dius, les ciutats són vives i Sabadell no n’és una excepció.
Miquel
Endavant! Tota opinió que valori el Parc Agrari és estratègica.
Merci i bones vacances!
Manel Larrosa
Ja hem perdonareu, però potser ens hem quedat a la superfície del tema.
La mongeta, el vi i licors diversos, no deixa de ser una anècdota amb la complicació que té aquest espai. Un parc agrari enquistat que es defensa a base de titulars i potser ha de reflexionar sobre alguns valors:
El 80% de la propietat privada, que fins ara ha sigut la responsable de cuidar aquest territori, hi juga algun paper o se’ls anirà avorrint mica en mica?
Les necessàries infraestructures que en articles precedents promulgàveu, quin grau de respecte han de tenir per aquest espai? L’estan respectant?
S’ha fet quelcom per minimitzar els afectes antròpics reals, infraestructures, massificació de visitants…, o l’agricultura és l’opció més barata per mantenir un espai amb vocació pública?
Quines polítiques de foment per la consolidació agrària s’han dut a terme des del 1993? De veritat creieu que la gran majoria del sòl agrari d’aquest espai és apta per la mongeta del ganxet i el cultiu de la vinya, i el que ho és, les explotacions agràries poden fer front al cost de la seva implantació?
La ciutadania està disposada a compensar els valors i serveis que aporta aquest espai a la ciutat, o ho han de sufragar-ho les explotacions?
El bon veïnatge que fins ara tenia aquest espai amb la ciutat, passa pels millors moments, o la imposició d’un model no consensuat, trencarà la corda?
Les importants limitacions que se’ls imposen als agricultors afavoreixen o limiten la seva capacitat de compatir amb altres agricultors?
En resum, ens trobem davant d’una política conseqüent amb les seves responsabilitats disposada a comprendre les necessitats licites de les persones que cuiden i viuen en aquest espai, o potser fem volar coloms fent el “que maco”?
És veritablement bonic poder disposar d’aquests espais per anar-hi a passejar, fer-hi un tomb com darrerament amb bicicleta, contemplar el Ripoll, deixar perdre la vista pels camps, sentir l’olor de la verdor i respirar-ne la pau que hi regna. Que les “altres” infraestructures no ens en privin.
D’acord Joan. Convé fer tot el que calgui per preservar-lo.