Demà mateix comença la Festa Major de Sabadell. També la d’altres poblacions de la comarca. Certament és una bona manera de “dulcificar” la tornada després de les vacances mentre s’espera l’11 de setembre i un hipotètic i llarg pont… Comptat i debatut, Sabadell no recuperarà la seva normalitat plena fins, pràcticament, mitjans de setembre. Llavors, les pre-campanyes electorals (múltiples, diverses, directes i indirectes…) estaran ja en velocitat de creuer i els diaris i la resta de mitjans de comunicació aniran curulls de declaracions, contradeclaracions, frases pujades de to i, fins i tot, desqualificacions fora mida…

Les batalles electorals són cada vegada innecessàriament dures, però això no vol dir, que siguin necessàriament més entenedores quan a continguts. Els ciutadans agrairien –agrairíem– que les picabaralles polítiques servissin per aclarir conceptes i no pas per embolicar la troca, de tal manera que són pocs els que acaben sabent qui defensa què i perquè. En qualsevol cas, bo serà ressaltar que, com a mínim, hi ha un partit que no enganya: el PP i, amb ell, l’actual president del Govern, José Ma. Aznar. La seva idea i visió d’Espanya és clara i diàfana. Però no des d’ara. Ja ho era quan va guanyar les eleccions de 1996 i encara ho era més quan les va tornar a guanyar, per majoria absoluta, l’any 2000. L’Aznar que “hablaba catalán en la intimidad” no ha canviat. Tampoc no ha canviat el seu partit, el PP. En tot cas, els que sí han canviat han estat els partits que primer van donar suport al govern del PP i que ara blasmen contra els mals que els populars porten i comporten; mals que per dissort, són molts i notables. En especial pel que fa a la concepció d’Espanya com “una unidad de destino en lo universal” i no pas com una realitat complexa i polièdrica. CiU i Artur Mas haurien d’explicar el perquè de tantes promeses ara i de tanta bel•ligerància contra el PP quan ells han estat els seus principals aliats, tant a la madrilenya Carrera de San Jerónimo com al barceloní Parc de la Ciutadella. A què venen tants greuges si quan CiU podia influir no ho va fer, no ho va voler fer o no ho va poder fer… Potser cal recordar que en la darrera legislatura, en els escons de l’oposició del Parlament de Catalunya s’hi asseien els diputats de forces polítiques progressistes i catalanistes com IC-Els Verds, ERC o el PSC, mentre que en els bancs dels aliats amb el govern de la Generalitat de Catalunya, s’hi asseien els defensors d’un neo-nacionalisme espanyol de “rancio abolengo”. Potser cal recordar que el govern de CiU va fer oïdes sordes a les propostes per formar una majoria de progrés al Parlament de Catalunya en la qual el PP en quedés, òbviament, a l’oposició. Quina autoritat –quina credibilitat– assisteix als que fa uns mesos deien que tot era blanc i ara diuen que tot és negre i que ens presenten a Maragall i al PSC (els seus màxims enemics polítics) com a uns simples escolanets del PSOE… Potser cal recordar…

La “cosa” promet. Però la “cosa” preocupa d’allò més, ja que davant de tanta disbauxa oral, els ciutadans –els que han i hem d’anar a votar– ens costa saber què ens cal fer i a qui cal creure. I, davant el dubte, s’acaba posant en evidència l’alt risc de que n’hi hagi molts que optin per quedar-se a casa, per no mullar-se i per no anar a votar. I que la ciutadania “passi” d’eleccions és un risc perillós; massa perillós.

De moment, però, ens queda la dolçor de les festes majors! Gaudim-ne! I preparem-nos per destriar gra i palla de les ofertes electorals que a partir d’ara ens faran… No perdem la memòria i, quan toqui, votem en conseqüència.

Publicat a El 9 Punt, el 4 de setembre de 2003