Aquest cap de setmana, el Partit Popular ha celebrat la seva convenció; una convenció que no és altra cosa que el congrés del partit, això sí, dit més a l’americana. Des de fa anys, els congressos dels partits, tenen més d’espectacle que no pas de continguts. De fet els congressos de formacions polítiques són plataformes mitjançant les quals es vol visualitzar davant la societat les idees que es defensen i convèncer el màxim número de persones per tal d’aconseguir el seu suport davant noves comtesses electorals. La convenció del PP no ha estat una excepció a la norma. D’aquí també el lema que els organitzadors populars varen elegir per encapçalar la convenció fos la de “hay futuro”. Ben cert, però, que l’eslògan escollit suggereix, com a mínim, dues idees no necessàriament complementàries. Una: que, malgrat els missatges catastrofistes que el PP ve traslladant a la societat, sortosament els populars pensen que encara hi ha futur. L’altra: que els populars volen deixar enrera el passat per avançar cap al futur. Com sovint passa, però, les bones intencions se’n poden anar en orris per culpa de les paraules. I quan les principals veus que es varen poder escoltar en la convenció –deixant a banda les forànies– foren les d’Aznar –amb la seva insistència en negar l’evidència (en aquest cas en forma de negociacions amb ETA)–, de Fraga –parlant de la “bona fe” que animava els militars colpistes del 23-F–, de Zaplana –insistint en què encara no està clara l’autoria dels atemptats de l’11-M– i d’Acebes –reclamant que el govern no menteixi i que es deixi de sectarismes…–, acaben essent les paraules les que prenen importància per damunt d’eslògans i voluntats. Només va faltar el discurs de cloenda d’un Rajoy que –segons diuen les cròniques– no va estar a l’alçada de les circumstàncies per acabar d’arrodonir les coses. Una llàstima, ja que Mariano Rajoy prometia molt quan només era un aspirant a la successió d’Aznar i quan li ha arribat l’hora de la veritat s’està mostrant massa presoner d’un passat que ja hauria de ser història.

És d’aquesta manera, que la idea de futur que el PP volia traslladar a la societat a través de la convenció, va quedar ubicada més en l’àmbit de les bones intencions que no pas en el dels compromisos. D’aquí que allò que havia de ser un congrés de rellançament del líder i del partit quedés en poc més que un llarg míting mediàtic de cap de setmana. Així les coses, no ha d’estranyar que acabada la convenció del PP, es tornin a escoltar veus discrepants en relació a la l’estratègia política adoptada a l’hora de fer front a l’opositor. I és que no tots els populars estan d’acord amb la política del ”acoso y derribo” sense mesura; un “acoso y derribo” que si tenim en compte les enquestes, no reporta tampoc els resultats que s’esperaven. En resum: si quelcom ha quedat clar amb la convenció popular, és que només amb els missatges i amb les idees els serà molt difícil guanyar les properes eleccions. I cas que les guanyessin, atesa la política de terra cremada que venen practicant, ho tindrien molt magre per fer-se amb els suports parlamentaris necessaris que precisarien per governar si no assolissin la majoria absoluta i això ja és del tot impossible a les alçades de la pel•lícula en què ens trobem.

Cada vegada és més difícil entendre la rigidesa, tossuderia i insistència enmig de la qual es mouen els populars. Potser ells també són víctima de la tendència que es ve donant en la vida política, social, cultural o econòmica espanyola de creure que allò que es pensa i/o passa a Madrid és còpia exacte del què es pensa i/o passa al llarg i ample de l’Estat. I no cal ser massa espavilat per adonar-se que més enllà de Madrid hi ha vida intel•ligent. I mentre els populars no es decideixin a donar un cop de timó i a enfocar la singladura del seu vaixell cap a aigües més calmades, no aconseguiran que una gran part de la ciutadania es reconegui en l’ideari del PP i els acabi donant el suport que per governar precisen.

Publicat a Diari de Sabadell, l’11 de març de 2006