Mireu, us ho explicaré amb tota la sinceritat del món. Jo em compto entre els molts mortals que a l’ordinador hi tenen una novel·la a mig fer i que estan segurs que una vegada conclosa mereixerà una distinció editorial i es vendrà com si d’aigua es tractés. Però vist com està el pati m’he decidit aparcar el meu projecte de novel·la i, per contra, prendre algunes de les excel·lents que atresoro a les prestatgeries del meu estudi, fer-ne un còctel de passatges i buscar algú que m’acabi fent la feina d’ordenar-los ja que jo no tinc massa temps. Una vegada completat el treball de tallar i enganxar, repassaré el text resultant i l’enviaré a un editor que fa temps em reclama li lliuri un original. Amb una mica de sort, com que la novel·la disposarà d’una certa qualitat gràcies als passatges que hauré plagiat d’alguns autors consagrats –canviant, això sí, el nom de les persones i dels llocs que, per allò de fer país, catalanitzaré–, l’edició es vendrà si més no per l’efecte del boca-orella i per l’amistat que tinc amb un crític que em deu un favor i que no s’atrevirà a deixar-la malament. Però com que tant l’editor com jo mateix voldrem que les vendes augmentin, he pensat que filtraré als mitjans de comunicació quin és l’origen dels textos de la novel·la i ho faré com si d’un secret es tractés per assegurar-ne una major i ràpida difusió. Quan els ciutadans “descobreixin” que la novel·la no és més que la resultant d’una suma de situacions i de narracions per altres escrites, apareixeré en els mitjans de comunicació i entonaré el mea culpa sota l’excusa que un estrany virus s’ha fet major i senyor del meu ordinador, provocant que no rutlli bé. Com més se sàpiga que la meva novel·la és una simple còpia de textos d’altres d’autors, molt millor i les vendes augmentaran sens parar per allò del morbo de la tafaneria que alimenta a molts.
Deixeu, abans de continuar i que algú m’acusi d’haver plagiat aquesta idea, que confessi que aquesta tècnica per augmentar les vendes que us acabo d’explicar no és ni una innovació ni tampoc una invenció meva; almenys en gran part. Abans que jo, una pretesa escriptora-presentadora o presentadora-escriptora de nom Ana Rosa Quintana l’ha tingut i l’ha aplicat –això sí, sense voluntat que es descobrís el pastís–, amb un èxit fora de mesura que ha fet que en ben pocs dies s’esgotessin les existències de la novel·la per ella signada però no pas escrita, titulada Sabor a hiel. Quan l’editorial de l’obra, davant l’escàndol va anunciar que la retirava de les prestatgeries de les llibreries, era ja tard i no n’hi quedava pràcticament cap exemplar. D’aquesta manera ha estat com aquesta noia presentadora de televisió, gairebé desconeguda per tots els que no veuen la televisió la tarda dels dies feiners, s’ha fet més popular que “La Monyos”, és convidada arreu i diàriament apareix als mitjans de comunicació. Per a més inri, el programa televisiu per ella presentat ha augmentat espectacularment l’audiència.
Davant això caldrà preguntar-se novament en relació a quina mena de país habitem; un país en el qual els que tenen la cara més dura triomfen i són admirats; un país en el qual autors literaris d’una qualitat indiscutida i indiscutible els costa déu i ajut que la seva obra sigui adquirida i llegida per una quantitat limitada de mortals. I són personatges estridents com un tal Conde que havia estat president de Banesto o un tal Gil y Gil que encara és alcalde d’una ciutat andalusa o un tal Ruiz Mateos que havia estat model d’empresari o la mateixa Ana Rosa Quintana, per només citar uns pocs exemples, els que s’acaben fent-se populars i, fins i tot, admirats. Si el nostre fos un país normal del tot, personatges com aquests haurien de ser castigats amb l’oblit i amb el menyspreu. Mentre i tant a casa nostra hi triomfin personatges sense entranyes i sense escrúpols no deixarem de ser aquell país de castanyoles i de pandereta que vam començar a ser quan no podíem ser res més.
Publicat a Diari de Sabadell, el 26 d’octubre de 2000
Comentaris recents