Espectacular i digne de ser estudiat pels que ho puguin entendre. ¿Com pot ser que a Itàlia, Silvio Berlusconi, malgrat el seu comportament desafiant i grotesc i fer-les de cavall estant, no acaba –ara com ara– pagant cap mena de cost davant les urnes? ¿Com és que aquí, el PP se n’està sortint de totes les “anomalies” amb les quals s’enfronta i amb els casos de corrupció que li van apareixent l’un darrera l’altra com si res no passés? Si donem per bones les tendències de les enquestes, als populars no els ha de preocupar els possibles efectes que es puguin derivar dels casos de corrupció en els quals militants del seu partit es troben immersos a l’hora d’anar a votar. Més aviat el contrari. Les enquestes s’entesten en testimoniar que s’està produint una alça en el vot popular i, per contra, una baixa en el vot socialista. I per si amb això no n’hi hagués prou, les “anomalies” dels populars assoleixen  nivells de més difícil comprensió i major paradoxa quan és Baltasar Garzón –el jutge que s’està mostrant força actiu en perseguir casos de corrupció que afecten al Partit Popular— qui corre el risc ara de ser processat per, d’entre d’altres possibles “raons”, haver comés la “gosadia” d’obrir una investigació a una suposada i àmplia trama de corrupció –que operava a Madrid, València i la Costa del Sol—, de blanqueig de capitals, de frau fiscal, de suborn i de trànsit d’influències. És a dir, per haver fet front a la trama coneguda com el cas Gürtel i encapçalada pel singular Francisco Correa, en la que hi estan imputades més d’una setantena de persones vinculades al Partit Popular.

La circumstància que el jutge Garzón no sigui ben vist pels seus companys de l’Audiència Nacional ha acabat, en definitiva, per ser una bona notícia més per als interessos dels encausats en el cas Gürtel, atès que gràcies a aquesta animadversió podria ajornar-se la resolució del cas. Tot per art i gràcia d’haver-se denegat com a proves de càrrec unes gravacions telefòniques amb el pretext d’haver estat obtingudes de manera il•legal. El primer efecte d’aquesta paradoxal situació és sens dubte que el president de la Comunitat valenciana, Francisco Camps, se’n podria anar de “rositas” i que tots els seus clamorosos “xanxullos” podrien quedar, almenys momentàniament, dissimulats. Vist “l’èxit” de la maniobra, l’advocat de l’ex-president de les Illes Balears i ex-ministre del govern Aznar, Jaume Matas, assegurava que fonamentaria la defensa del seu client en demanar que no fossin admeses a prova de càrrec les escoltes telefòniques de les quals la fiscalia disposava. Per si de cas, però, Mariano Rajoy es desmarcava dilluns del cas Palma Arena i possibles esquitxos, desitjant molta sort a Matas i que “si podia” (sic) fes prevaler la seva innocència. Talment com si Rajoy i Matas no s’haguessin tractat mai, ni tampoc no en coneguessin de res…!

Són diversos els cassos de corrupció que tenen a militants del PP en el seu mateix centre de l’operació i que això no obstant han estat saldats sense més danys que els estrictament necessaris a l’hora de merèixer titulars i portades de diaris, revistes i informatius… Potser per això, tal i com li van les coses judicialment parlant, el PP no estigui preocupat per l’estat i la imatge que la justícia projecta…. Sigui com sigui, el problema principal rau en el fet que davant situacions de corrupció com aquestes i com s’acaben resolent, pugui fer pensar a més d’un i a més de dos, que també quan es tracta d’investigar la corrupció, acaben per aparèixer “obstacles insalvables” que posen de relleu “que la justícia és més igual per a uns que no pas per a uns altres”, com assegurava el recordat Perich. I això, evidentment, no pot ser bo ni per a la justícia ni tampoc per a la democràcia.

Publicat a Diari de Sabadell, el 1r d’abril de 2010