Del resultat de les eleccions de diumenge passat s’ha dit i escrit pràcticament tot. Això no obstant bo serà insistir en alguns aspectes que, al marge d’altres anàlisis, expliquen una part determinant del perquè de tot plegat. D’entrada cal constatar que no deixa de ser paradoxal que enmig de la situació per la qual transitem, i després d’una campanya electoral tan buida de continguts, els populars s’hagin fet amb el millor dels resultats per ells obtinguts des de la recuperació de la democràcia. Per extensió, a Catalunya, CiU, contra tot pronòstic, ha guanyat per primera vegada unes eleccions generals. El mapa polític espanyol intensificava el color blau del qual ja estava banyat per eleccions locals i autonòmiques anteriors, mentre que a Catalunya es consolidava l’hegemonia de CiU. Els electors, sigui per acció, per omissió, o a la cerca d’unes garanties que ningú podia atorgar, van preferir jugar-s’ho tot a una carta: a la del PP a Espanya, a la de CiU a Catalunya. I aquest serà el context polític enmig del qual haurem de moure’ns durant els propers quatre anys. Un context del qual n’hem començat a conèixer unes primeres derivades a Catalunya, anunciades dimarts pel president Mas, en forma de més retallades i d’increment de la pressió fiscal.
Tornem però als resultats de diumenge. L’obvietat: les eleccions les van perdre els socialistes als quals se’ls van fer fonedissos 4,4 milions de vots, dels que 700 mil se’ls esfumaven a Catalunya. Aquesta pèrdua de suport explica l’increment de vots obtingut per la resta de partits. Això no obstant, si es fan números, ens adonarem que els vots transvasats no sumen els vots que els socialistes han perdut, atès que la meitat dels vots perduts serviren per incrementar l’abstencionisme. La conseqüència: arran la pèrdua milionària de vots –que per allò de la llei de Hondt que afavoreix no només al guanyador sinó que també amb la distància de vots amb què ho faci–, els populars aconseguien la seva més àmplia majoria absoluta amb només un poc menys de mig milió de vots més en relació als sufragis obtinguts a les darreres eleccions generals. A Catalunya, per la seva part, CiU guanyava en relació a les darreres eleccions 250 mil vots. Sense treure rellevància a la victòria dels populars, ni tampoc a la de la coalició de CiU a Catalunya, insistir en el fet que es tracta d’una victòria electoral fonamentalment bastida damunt la desfeta del PSOE i del PSC, ambdues formacions immerses des de fa temps en una crisi identitària.
L’ascendència política que els socialistes mantenien de fa anys s’anava esmicolant de mica en mica, d’elecció en elecció, fins a trencar-se fatalment en ocasió de les darreres eleccions. Les causes cal buscar-les tant en raons externes a la formació política (crisi econòmica i pressió dels mercats), com en d’altres estrictament internes de l’organització que no s’adonava que els temps canviaven radicalment, i que calia prendre la iniciativa per adaptar el projecte socialista a les noves exigències abans no fos massa tard. Com que això no passava, la desafecció entre proposta política i electors anava creixent, i ho feia al mateix ritme en què el forat que la crisi econòmica ens obria als peus s’engrandia, i que si-us-plau-per-força va forçar al govern de Rodríguez Zapatero a adoptar unes mesures que de facto trencaven qualsevol compromís preexistent amb les seves bases electorals.
Toca, després de la desfeta, que els socialistes reflexionin i refacin el seu projecte polític. A les portes tenen dos congressos (PSC el desembre i PSOE, el febrer) que seran claus per deixar enrere el passat i dibuixar el futur amb noves idees, noves propostes, i sobretot, amb persones capaces de recuperar la confiança perduda amb els electors. S’haurà après la lliçó?
Publicat a Diari de Sabadell, el 24 de novembre de 2011
Si no se l’han aprés, val més que hi “posin els colzes” i s’hi esforcin bé.
Per la compte que els hi porta, que faci’n un diem… bon estudi de mercat i procurin dissenyar un pla atractiu, amb noves idees i noves propostes però, practicable i CREÏBLE. Mal anirem si confien en la bona fe de tots plegats, sens oblidar la part més important, que les persones que ho portin tinguin ple coneixement de causa i seguretat a l’hora d’expressar-se, posar-ho en marxa i continuar-ho.
Crec que els hi costarà molt tornar-se a guanyar la confiança del poble, després del pas en fals que els ha portat a aquestes males conseqüències.
N’hi hauria molt que parlar. I tens raó quan dius que les eleccions les han perdut els socialistes, com abans les van perdre els populars, i tirant enrere, un altre cop els socialistes i l’UCD. Més que guanyar les eleccions un partit pels propis mèrits, les perd el contrari per les seves falles.
Però deixa’m dir que, una mica la premsa convencional i molt la internàutica, han anat recollint un llistat llarg de corrupteles en el món polític que ha deixat en la ciutadania una forta percepció de menyspreu cap els polítics (bé, al País Valencià, pel que sembla, això no afecta, perquè s’hi deu haver consolidat una cultura que considera normal que el polític fiqui mà a la caixa, sinó ben tonto seria). I si això pot ser greu pels votants de dretes, encara ho és més pels d’esquerres, més tendents a la moralitat del comportament honest.
Però per no allargar-me només referir-me a que els votants tenen la tendència a castigar, per desesperació, als qui la crisi els ha agafat gestionant el poder. On governaven els d’esquerres han escollit la dreta, i viceversa.
La crisi, maleïda crisi. I els socialistes sense tenir ni punyetera idea de com gestionar-la, amb mesures populistes, tipus cheque bebé, i amb càlculs erronis. Però quan tindran l’honestedat, la gosadia de parlar clar a la gent? Per què no tenen valor d’explicar didàcticament la veritat del que passa? Perquè els tanquen la boca els mateixos que els han portat a la crisi? El que es coneix amb l’ambigüitat de “mercats”? Aquests són els que manen, Joan, han manat al Zapatero i manaran al Rajoy, tant se val. Són els qui tenen el poder real, no pas els polítics. Per què no surt entre els polítics de veritat un personatge com el Poloni “Algú ho havia de dir”? Com diu la Margalef, estem pagant amb les retallades i el que no són retallades, els ciutadans, el deute privat de la banca amb l’excusa de que les administracions estan malament, quan el deute públic només és del 16%. El que passa és que obliguen a no gastar a les administracions perquè l’Estat tingui diners per pagar el deute de la banca en cas que aquesta no pugui retornar els seus deutes als mercats.
Però prou. Als socialistes els cal una renovació, adaptar-se al món que vivim, però no perdre l’honestedat, sobretot, que no tinguin que demanar permís a Goldman Sachs, perquè res no es fa en lloc sense el seu vist-i-plau. Aquest és el problema, que “algú ho ha de dir”.
El resultat de les eleccions passades està prou justificat. En física es diu d’acció i reacció. Si els socialistes d’aquí i d’allà no ho haguessin fet tan malament, les coses, com tu mateix apuntes, pintarien d’una manera diferent.
Jo estic convençut de que l’actitud dels polítics que governen ha de ser per nassos de govern i no de campanya electoral permanent. Si un partit fa el que cal fer quan cal, no enreda el personal i és honrat no li necessita més propaganda. Aquí tens el cas de l’amic Antoni Farrés que va governar el nostre ajuntament durant anys per que inclús els d’altres tendències el votaven, donada la feina que feia per la ciutat. O és que la majoria dels ciutadans d’aleshores érem tots comunistes?
Jo,com a català,penso abans en clau catalana que en esquerres i dretes i no entenc la demagògia emprada pels socialistes durant el seu mandat i les mentides reiterades de ZP. Quan un partit com el PSOE obté una victòria electoral per una qüestió de formes com a resultat d’una desgràcia (15 M) i de les sortides de to del PP el que hauria hagut de fer era enfortir les seves posicions guanyant-se la credibilitat dels electors i no al inrevès, malgrat la crisi.
Molt bon article, Joan.
Miquel