Del resultat de les eleccions de diumenge passat s’ha dit i escrit pràcticament tot. Això no obstant bo serà insistir en alguns aspectes que, al marge d’altres anàlisis, expliquen una part determinant del perquè de tot plegat. D’entrada cal constatar que no deixa de ser paradoxal que enmig de la situació per la qual transitem, i després d’una campanya electoral tan buida de continguts, els populars s’hagin fet amb el millor dels resultats per ells obtinguts des de la recuperació de la democràcia. Per extensió, a Catalunya, CiU, contra tot pronòstic, ha guanyat per primera vegada unes eleccions generals. El mapa polític espanyol intensificava el color blau del qual ja estava banyat per eleccions locals i autonòmiques anteriors, mentre que a Catalunya es consolidava l’hegemonia de CiU. Els electors, sigui per acció, per omissió, o a la cerca d’unes garanties que ningú podia atorgar, van preferir jugar-s’ho tot a una carta: a la del PP a Espanya, a la de CiU a Catalunya. I aquest serà el context polític enmig del qual haurem de moure’ns durant els propers quatre anys. Un context del qual n’hem començat a conèixer unes primeres derivades a Catalunya, anunciades dimarts pel president Mas, en forma de més retallades i d’increment de la pressió fiscal.

Tornem però als resultats de diumenge. L’obvietat: les eleccions les van perdre els socialistes als quals se’ls van fer fonedissos 4,4 milions de vots, dels que 700 mil se’ls esfumaven a Catalunya. Aquesta pèrdua de suport explica l’increment de vots obtingut per la resta de partits. Això no obstant, si es fan números, ens adonarem que els vots transvasats no sumen els vots que els socialistes han perdut, atès que la meitat dels vots perduts serviren per incrementar l’abstencionisme. La conseqüència: arran la pèrdua milionària de vots –que per allò de la llei de Hondt que afavoreix no només al guanyador sinó que també amb la distància de vots amb què ho faci–, els populars aconseguien la seva més àmplia majoria absoluta amb només un poc menys de mig milió de vots més en relació als sufragis obtinguts a les darreres eleccions generals. A Catalunya, per la seva part, CiU guanyava en relació a les darreres eleccions 250 mil vots. Sense treure rellevància a la victòria dels populars, ni tampoc a la de la coalició de CiU a Catalunya, insistir en el fet que es tracta d’una victòria electoral fonamentalment bastida damunt la desfeta del PSOE i del PSC, ambdues formacions immerses des de fa temps en una crisi identitària.

L’ascendència política que els socialistes mantenien de fa anys s’anava esmicolant de mica en mica, d’elecció en elecció, fins a trencar-se fatalment en ocasió de les darreres eleccions. Les causes cal buscar-les tant en raons externes a la formació política (crisi econòmica i pressió dels mercats), com en d’altres estrictament internes de l’organització que no s’adonava que els temps canviaven radicalment, i que calia prendre la iniciativa per adaptar el projecte socialista a les noves exigències abans no fos massa tard. Com que això no passava, la desafecció entre proposta política i electors anava creixent, i ho feia al mateix ritme en què el forat que la crisi econòmica ens obria als peus s’engrandia, i que si-us-plau-per-força va forçar al govern de Rodríguez Zapatero a adoptar unes mesures que de facto trencaven qualsevol compromís preexistent amb les seves bases electorals.

Toca, després de la desfeta, que els socialistes reflexionin i refacin el seu projecte polític. A les portes tenen dos congressos (PSC el desembre i PSOE, el febrer) que seran claus per deixar enrere el passat i dibuixar el futur amb noves idees, noves propostes, i sobretot, amb persones capaces de recuperar la confiança perduda amb els electors. S’haurà après la lliçó?

Publicat a Diari de Sabadell, el 24 de novembre de 2011