Divendres Sant era, en la meva memòria d’infant, un dia inevitablement lligat a la commemoració de la mort de Jesús. La ciutat s’enfosquia en un silenci gairebé absolut mentre grups de persones visitaven els monuments instal·lats a les esglésies catòliques, esperant el dissabte i escoltant el sermó de les set paraules. Les campanes deixaven de marcar el pas de les hores i les emissores de ràdio només retransmetien música sacra. Els espectacles —cinema i teatre inclosos— estaven prohibits, i tot plegat feia que en l’ambient s’estengués un sentiment de tristesa i melangia. En tot això pensava aquest matí quan, després de passejar pel centre de la ciutat i de veure com la lluna s’amagava darrere l’arbedra del Parc Catalunya, he pujat fins a La Salut. Des d’allà he vist sortir el sol d’un nou dia, també trist; però aquesta vegada, trist d’una manera diferent, més fonda, marcada pels moments difícils que travessa el món. L’ambició dels homes —abans i ara— sembla ser l’única cosa que el pas del temps no s’ha vist desgastada; més aviat al contrari, l’hem polit talment com si fos un metall preciós.