• Diumenge 1 de març de 2026

Els titulars de la jornada:
“I ara… l’Iran” (El Periódico)
“Els EUA i Israel ataquen l’Iran i donen per mort Khamenei” (La Vanguardia)
“EUA i Israel ataquen Iran i donen per mort al líder suprem” (El País)
“I ara, l’Iran” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“Els EUA i Israel ataquen l’Iran i en donen per mort el líder” (Ara)

No podia començar de pitjor manera el mes de març. L’atac desmesurat dels Estats Units i d’Israel contra l’Iran pot marcar l’inici d’un nou conflicte de conseqüències imprevisibles. Aquell que afirmava que en 24 hores posaria fi a les guerres d’Ucraïna i de Gaza, i que sota el seu mandat no s’iniciaria cap nou conflicte, demostra un cop més que és incapaç de dir la veritat –de fet la mentida l’acompanya cada dia– i que està disposat a fer girar el món al seu voltant, fins i tot vulnerant la legalitat del seu propi país. L’atac il·legal d’Israel i dels Estats Units contra l’Iran no té res a veure amb el programa nuclear ni amb la llibertat. El que realment busquen ambdós països és reforçar la seva hegemonia regional, controlar recursos naturals i rutes estratègiques, i crear un escenari que faciliti tant l’annexió il·legal de territoris per part d’Israel com la contenció del creixement de la Xina. Avui el món és una mica més insegur que ahir, amb la sensació inquietant d’haver fet un pas més cap a un possible desastre global que ningú sembla disposat a evitar.

  •  Dilluns 2 de març de 2026

Els titulars de la jornada:
“L’Iran porta la guerra als països del Golf després de l’assassinat del seu líder” (El Periódico)
“L’Iran incendia l’Orient Mitjà mentre busca successor a Khamenei” (La Vanguardia)
“Incendi bèl·lic a l’Orient Proper” (El País)
“Vulvodínia, el dolor invisible” (El Punt Avui)
“La guerra s’intensifica i amenaça amb una escalada regional” (Ara)

 Cap de setmana llarg de descans i relaxament familiar a les Guilleries, que avui hem tancat enmig del soroll ensordidor dels amenaçadors tambors de guerra. El temps meteorològic no ens ha acompanyat, però això ha estat el de menys: el vent i la pluja no ens han impedit passejar ni tornar a visitar indrets que feia temps que no trepitjàvem. Un dels punts destacats del cap de setmana ha estat la visita a l’Espai Cràter, a la ciutat d’Olot. Una instal·lació magnífica que permet als visitants iniciar-se o aprofundir en el coneixement de la vulcanologia, i que alhora és un exemple perfecte de com s’haurien de concebre avui els espais dedicats a la divulgació de la història i del coneixement: dinàmics, immersius i pensats per despertar la curiositat, ben lluny del model caduc de museu estàtic al qual estem tan acostumats. Potser per això, mentre recorríem la instal·lació, no he pogut evitar pensar en la meva ciutat i en el seu passat industrial. Sabadell deu bona part del seu creixement i de la seva identitat al món del tèxtil, un sector que va marcar generacions i va transformar la ciutat, sense que encara no disposem d’un espai que expliqui aquesta història amb la força, la modernitat i la capacitat d’immersió que mereix. Imaginar un centre que combini memòria, tecnologia i experiència –com fa l’Espai Cràter amb els volcans– m’ha fet adonar de tot el potencial que tenim per reivindicar i reinterpretar un llegat que continua viu, però que necessita ser explicat d’una manera nova.

  • Dimarts 3 de març de 2026

Els titulars de la jornada:
“Trump no decarta l’enviament de tropes terrestres a l’Iran” (El Periódico)
“Trump envia més tropes i avisa que la guerra durarà ‘tot el temps necessari’” (La Vanguardia)
“Espanya rebutja cedir les bases pels atacats dels EUA a l’Iran” (El País)
“Tàndem per la guerra” (El Punt Avui)
“La guerra s’escampa i implica Europa” (Ara)
“Sabadell al top 10 de citats amb més ‘star-ups’” (Diari de Sabadell)

1. Sabíem que atacar l’Orient Proper era com donar una puntada a un vesper i, a partir d’aquest gest, posar en marxa una reacció en cadena. I això és el que exactament està començant a passar a l’Orient Mitjà. Només en les darreres hores, els EUA han llançat més atacs sobre l’Iran; la milícia libanesa d’Hesbol·là, aliada de l’Iran, ha atacat Israel i el govern de Netanyahu ha retornat els atacs abraonant-se sobre un dels seus feus al Líban. El que ahir eren tambors de guerra, avui són soroll de bales, drons i projectils. La temuda guerra a l’Orient Mitjà ja és un fet i res no fa suposar que els seus efectes i conseqüències s’estenguin. Ho diu la politòloga franco-alemanya Florence Gaub (48 anys): “Una guerra mundial pot començar sense que ningú la vulgui”. I en això i així estem…

2. La timba. De moment, la partida de cartes no evoluciona com voldria el president Illa. La decisió de portar els pressupostos de la Generalitat al Parlament perquè es debatin a partir de l’11 de març tenia un objectiu clar: pressionar ERC i forçar un acord abans que el calendari polític fes inviable qualsevol entesa. La resposta, però, ha estat immediata i contundent: tant ERC com Junts anuncien una esmena a la totalitat, situant el Govern en un escenari de bloqueig. El moviment d’ERC s’interpreta com una maniobra calculada per reforçar la seva posició negociadora. Els republicans busquen demostrar que no estan disposats a validar uns comptes sense contrapartides polítiques significatives, i alhora mantenen la capacitat de marcar el ritme de la legislatura. Junts, per la seva banda, manté la línia de confrontació institucional que ha caracteritzat la seva oposició. Si res no canvia, la cambra retornarà els pressupostos al Govern i s’obrirà un escenari d’alt risc. En aquest context, una convocatòria avançada d’eleccions esdevé una possibilitat real. Un moviment així podria alterar completament el tauler: modificaria les correlacions de forces, obligaria els partits a reconfigurar estratègies i situaria el president Illa en una posició de control del calendari polític. La timba continua oberta, i cada jugada pot redefinir la partida.

  • Dimecres 4 de març de 2026

Els titulars de la jornada:
“Trump es regira contra Sánchez” (El Periódico)
“Trump talla tot tracte comercial amb Espanya: ‘És un aliat terrible’” (La Vanguardia)
“Trump amenaça a Espanya amb ‘tallar tot el comerç’” (El País)
“Vitòria, la massacre impune” (El Punt Avui)
“Trump amenaça amb bloquejar el comerç amb Espanya” (Ara)

1. Donald Trump no tolera que el contradiguin, i ahir ho va tornar a evidenciar amb una nova envestida contra Espanya arran de la negativa a autoritzar l’ús de les bases militars de Rota i Morón per a un eventual atac dels Estats Units contra l’Iran. Poc abans també havia carregat contra el primer ministre britànic, Keir Starmer, per no donar suport a l’operació. En el cas d’Espanya, però, el president nord-americà va anar més enllà i va amenaçar amb un càstig “exemplar”: suspendre totes les relacions comercials entre els dos països. De moment, molt soroll, com és habitual. Aquesta és la segona vegada que Trump apunta directament a Espanya. La primera va ser quan va criticar la negativa a destinar el 5% del PIB a l’OTAN. La seva trajectòria mostra que sovint diu blanc avui i negre demà, de manera que caldrà esperar uns dies per veure fins a quin punt aquestes amenaces tenen recorregut. En qualsevol cas, Espanya, com a membre de la Unió Europea, no pot ser objecte unilateral d’aquest tipus de mesures i Trump ho sap, o ho hauria de saber.

2. Amazon –i no només aquesta empresa– ja ofereix cases prefabricades per uns 20.000 euros, completament acabades i llestes per instal·lar allà on calgui. Un amic arquitecte m’explicava que aquest tipus d’habitatge provisional permetria a les administracions crear campaments temporals per donar aixopluc a famílies que ho necessiten, amb el compromís d’abandonar-los al cap d’un any o més, en casos justificats. Segons ell, per uns 15.000 euros es pot construir una casa digna, i un campament de 1.000 unitats costaria uns 15 milions d’euros. Una xifra, addueix el meu amic arquitecte, perfectament assumible “si es deixés de malbaratar diners públics en projectes que no són estrictament necessaris”. En una situació d’emergència social en matèria d’habitatges, calen solucions ràpides i eficients, no respostes lentes i burocràtiques pensades per a temps de calma. Amb una plataforma provisional de terra-ciment, un campament complet podria estar enllestit en quatre mesos, claus en mà. Tot i que és evident que les coses no són tan senzilles, de solucions per afrontar la manca d’habitatge n’hi ha. El que falta és sentit comú i, sobretot, voluntat política per aplicar-les.

  • Dijous 5 de març de 2026

Els titulars de la jornada:
“La UE s’uneix per defensar Espanya davant l’amenaça de Trump” (El Periódico)
“Sánchez manté el pols i recupera el ‘no a la guerra’” (La Vanguardia)
“Sánchez rescata el ‘no a la guerra’” (El País)
“Motor industrial” (El Punt Avui)
“Sánchez recupera el ‘no a la guerra’” (Ara)
“Waterpolista d’elit i mare” (Diari de Sabadell)

1. Andreu Claret escrivia ahir en un grup de whatsapp que “de tot el que ha passat avui [Guerra de l’Orient Proper], la cosa més pornogràfica és la declaració del Secretari de Guerra [dels EUA] vantant-se d’haver destruït el primer vaixell amb un torpede des de la IIWW [Segona Guerra Mundial]. No recorda aquest imbècil que això era l’especialitat dels submarins del III Reich?”. I així ens va tot plegat.

2. La intervenció de quinze minuts que Pedro Sánchez va fer ahir des de la Moncloa, en resposta a les amenaces de Donald Trump, va capgirar l’escenari polític i va situar el president espanyol com a punt de referència europeu i mundial. Un dels primers líders que es va acostar a les posicions de Sánchez va ser el canceller alemany, Friedrich Merz, al traslladar al president dels Estats Units que “Espanya és part de la Unió Europea i que, com a tal, quan negociem un acord sobre aranzels amb els Estats Units, ho fem junts o no ho fem, i no hi ha manera de tractar especialment malament Espanya”. Cal afegir, però, que Merz no va expressar aquest posicionament quan, unes hores abans, seia al costat de Trump al despatx oval per evitar –va al·legar– “un escàndol públic”. De moment, només Sánchez ha estat capaç de plantar cara directament a Trump. I a fe que he de confessar que no sé ben bé si això és necessàriament bo…

3. Avui és un dia ric en significats diversos que van des de la política global fins a la cultura popular i la salut mental. D’entre tots aquests significat en destaco –qüestió d’oportunitat– el fet que aquest dijous sigui el Dia Internacional per a la Sensibilització sobre el Desarmament i la No-proliferació d’armes que ens recorda la importància de reduir riscos armamentístics. Vaja per Déu! És evident que vist com està el pati, no només ens porten pel pedregar sinó que ens volen fer anar en direcció contrària.

  • Divendres 6 de març de 2026

Els titulars de la jornada:
“L’Iran pot aguantar sis mesos” (El Periódico)
“Sánchez compagina el no a la guerra amb l’enviament d’una fragata a Xipre” (La Vanguardia)
“Dos de cada tres espanyols s’oposa a la guerra contra l’Iran” (El País)
“Estiueigs amb estil” (La República – El Punt Avui)
“Espanya se suma a la defensa europea de Xipre” (Ara)

La posició d’Espanya quant al conflicte de l’Orient Proper i la consegüent reacció dels Estats Units han reobert el debat sobre la presència de bases nord-americanes a Europa. Tanmateix, la guerra a l’Iran ha fet emergir la qüestió en diversos països, entre els quals Alemanya, Itàlia, Grècia i Portugal. El debat està resultant especialment intens a Itàlia, on la primera ministra, Giorgia Meloni, va afirmar ahir –després de cinc dies de silenci– que com Sánchez tampoc no autoritzarà l’ús de les bases nord-americanes per a operacions ofensives. Meloni havia presumit de ser la gran aliada de Trump a Europa, però no va ser informada de l’atac a l’Iran. La situació va agafar el govern tan desprevingut que el ministre de Defensa era de cap de setmana a Dubai quan es va produir l’ofensiva. La posició de Meloni deixa en una situació incòmoda les crítiques d’Alberto Núñez Feijóo i Santiago Abascal a la postura de Pedro Sánchez sobre la guerra. Feijóo havia arribat a afirmar que “abans del dret internacional hi ha els drets humans”, com si fossin incompatibles. Ahir, el líder del PP va tornar a atacar Sánchez, però ja va començar a matisar el seu discurs i va apel·lar a la desescalada i a la contenció.

  • Dissabte 7 de febrer de 2026

Els titulars de la jornada:
“La guerra entra en una nova fase” (El Periódico)
“Trump adverteix Teheran que no negociarà i que només acceptarà la rendició total” (La Vanguardia)
“La guerra a l’Iran amenaça en desencadenar una crisi econòmica” (El País)
“El segon blanquejament” (La  República – El Punt Avui)
“Trump exigeix a l’Iran la ‘rendició incondicional’” (Ara)
“Incertesa davant l’escalada bèl·lica a l’Orient Mitjà” (Diari de Sabadell)

1. De l’article d’Enric Juliana publicat avui a La Vanguardia, anoto faig meus aquests dos paràgrafs, als quals crec que no cal afegir res més:

– “El diari britànic Financial Times, tantes vegades considerat referent del circuit financer internacional, ha definit Pedro Sánchez com la nemèsia de Donald Trump. La revista The Economist, bíblia del capitalisme liberal anglosaxó, ha publicat un article d’opinió del president espanyol titulat “No a la guerra”. El gabinet de Moncloa no podia somiar aquests focus quan fa uns mesos la seva principal preocupació era l’ingrés a la presó de Santos Cerdán i José Luis Ábalos. Els temps de la política són avui impredictibles. Sense la fúria de Trump, Sánchez no hauria aparegut aquesta setmana a la portada i als titulars dels principals mitjans del món. Un cop més, Trump ha tret el president espanyol de les aigües pantanoses del debat intern. Veurem per quant de temps. Trump ha regalat aquesta setmana la bandera d’Espanya al PSOE.”

– “Per a l’Administració nord-americana, Sánchez és ara mateix un traïdor. Trump no és Bush i la gent que l’envolta no és equiparable als neoconservadors que deien voler expandir la democràcia amb l’ús de la força si calia. El propòsit de l’Administració [nord-americana] actual no és expandir la democràcia, ni que sigui de manera aparent. El concepte “expansió de la democràcia” no apareix ara als discursos. El nou discurs és Imperi i Empori: domini i acumulació de recursos. Trump ha dit que “Espanya és terrible” i que alguna cosa passarà, potser de manera imminent, potser més tard, segons quina sigui l’evolució de la guerra regional que en aquests moments està prenent cos a l’Orient Mitjà.”

2. Pedro Sánchez ha recuperat el vell lema de “No a la guerra”. Ho ha fet per tal de fixar posició davant la guerra al Pròxim Orient i, alhora, respondre a les amenaces de Trump a Espanya. És evident que el president del Govern espanyol es val d’una frase que va mobilitzar l’esquerra fa més de dues dècades perquè, per coherència –i hi afegiria que per decència– cal apel·lar al dret internacional que tant Israel com els Estats Units han decidit ignorar a l’atacar a l’Iran. Però tampoc no cal que ens passem d’ingenus: Sánchez sap que li resulta electoralment útil abanderar aquest nou “No a la guerra”. Afegir, però, que una cosa no invalida l’altra.

  • Diumenge 8 de febrer de 2026

Els titulars de la jornada:
“De ‘la manada’ a Pelicot: la lluita per la igualtat segueix” (El Periódico)
“Vuit dies de guerra i caos sense estratègia per al futur de l’Iran” (La Vanguardia)
“Un nou món sense regles” (El País)
“Discriminació financera” (La República – El Punt Avui)
“L’algoritme també discrimina” (Ara)

1. El debat sobre si l’escalada amb l’Iran va ser desencadenada per Netanyahu o per Trump és, en gran mesura, secundari. El que sí és rellevant és que el conflicte ja fa una setmana que avança sense que s’albiri un final clar. Les capitals implicades mantenen un discurs de fermesa, mentre els analistes coincideixen que el marge per a la desescalada és, ara mateix, limitat. El que es pot afirmar amb certesa és que les indústries d’armament emergeixen com a principals beneficiades d’aquesta nova crisi. L’augment de la demanda militar, tant per part dels aliats regionals com dels mateixos EUA, reforça un sector que històricament ha crescut en contextos d’inestabilitat. En paral·lel, Washington consolida, per bé o per mal, la seva posició com a actor imprescindible en la gestió del conflicte, tant en l’àmbit diplomàtic com en el militar.

2. Les dades d’opinió pública indiquen un rebuig ampli a la guerra entre la ciutadania espanyola. Segons una enquesta d’El País, un 68% dels enquestats es mostra poc o gens d’acord amb el conflicte, i fins i tot entre els votants del PP –un segment que sovint és analitzat com a més favorable a posicions de fermesa en política exterior– només un 36% hi dona suport. A més, el 53% dels participants defensa vetar l’ús de les bases de Rota i Morón, mentre que només un 26% s’hi oposa. Aquestes tendències coincideixen amb les recollides per El Mundo. Malgrat que el diari titula “Sánchez activa la polarització massiva”, les seves pròpies dades mostren que el 62% dels enquestats rebutja la guerra. La conclusió és clara: no hi ha una societat polaritzada en termes de suport al conflicte, sinó una majoria transversal que expressa preocupació i distància respecte a una possible implicació militar.

  • Dilluns 9 de febrer de 2026

Els titulars de la jornada:
“ERC s’haurà de moure, el compromís amb l’IRPF és evident” (Alicia Romero) (El Periódico)
“Els aiatol·làs desafien Trump i escullen el fill de Khamenei nou líder suprem” (La Vanguardia)
“L’Iran desafia Trump a ,l’elegir el fill de Khamenei com a líder suprem” (El País)
“Ramaderia sota amenaça” (El Punt Avui)
“L’Iran elegeix com a nou líder suprem el fill de Khamenei” (Ara)

1. Ningú no les vol perquè a ningú no li convenen. Però la política ja té aquestes coses: quan s’entra en una negociació –en aquest cas, la dels pressupostos de la Generalitat– ningú sap com se’n sortirà. Salvador Illa no vol eleccions, però tampoc vol deixar passar per alt aquesta deslleialtat envers els qui el van investir i els qui li van aprovar uns pressupostos amb menys elements a favor. A Oriol Junqueras encara li convenen menys, perquè ara no podria ser ni tan sols candidat. En canvi, a Puigdemont sí que li interessen. Com ja vaig apuntar aquí mateix fa uns dies, això és com una timba de cartes en la qual qui es passi, perd.

2. Finalment s’ha aclarit la incògnita: Mojtaba Khamenei succeirà el seu pare, Ali Khamenei, com a líder suprem de la República Islàmica. És un clergue de 47 anys que ha exercit un gran poder a l’ombra del seu pare, assassinat en un dels atacs dels EUA i Israel contra l’Iran. La seva elecció suposa un desafiament a Donald Trump, que havia qualificat d’“inacceptable” la seva possible designació i havia assegurat que, si era elegit, no duraria gaire. D’aquesta manera, la possibilitat que el conflicte es resolgui en poques setmanes –segons havia afirmat Trump– s’ha esfumat, i això ja està tenint conseqüències nefastes: d’una banda, en el creixement exponencial de víctimes i de desplaçats; de l’altra, en la translació ràpida i negativa dels efectes del conflicte als mercats.

  • Dimarts 10 de febrer de 2026

Els titulars de la jornada:
“El petroli es dispara per sobre dels 100 dòlars i enfonsa les borses” (El Periódico)
“Feijóo allarga la mà a Vox mentre Sánchez evita l’autocrítica” (La Vanguardia)
“Trump dona per ‘quasi acabada’ la guerra davant l’escalada del cru” (El País)
“Espiral armamentista” (El Punt Avui)
“Vox exigeix al PP entrar al Govern de l’Aragó amb condicions” (Ara)
“La lluita no s’atura” (Diari de Sabadell)

El president de Rússia, Vladímir Putin, va fer un pas decisiu per trencar amb l’ordre mundial sorgit després de la Guerra Freda –un ordre basat en el dret internacional i en institucions multilaterals– quan va ordenar la invasió d’Ucraïna el 2022. Aquella acció va anar acompanyada de la defensa d’un nou concepte geopolític, la denominada “majoria mundial”, que aposta per un sistema d’esferes d’influència dominades per “Estats civilitzacions”. Aquest enfocament qüestiona obertament els principis liberals i democràtics que havien estructurat la governança global en les darreres dècades. En paral·lel, el president dels Estats Units, Donald Trump, va incorporar parcialment aquesta lògica en la seva Estratègia de Seguretat Nacional, que planteja un repartiment de zones d’influència on el dret internacional queda relegat. Decisions com el segrest del president de Veneçuela o el bombardeig a l’Iran s’inscriuen en aquesta visió d’un món on la força i la competència entre potències prevalen sobre les normes compartides. En aquest context de transformació i incertesa, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha defensat que Europa ha de posicionar-se geopolíticament en un entorn internacional cada vegada més dur i menys regulat. Ho ha fet amb aquestes sorprenents paraules: “Europa no pot confiar en el sistema basat en regles com a única forma de defensar els seus interessos.” Tanmateix, aquesta orientació genera debat dins del mateix continent, ja que pot arrossegar la Unió Europea cap a un escenari global sense regles clares, sense un dret internacional robust i amb institucions multilaterals debilitades. Davant d’aquest panorama, creix la percepció que Europa pot estar avançant per un camí que no garanteix l’estabilitat ni tampoc els valors que han definit el projecte europeu durant dècades. I tot en detriment de la democràcia i a favor de la força. Calcem-nos!

  • Dimecres 11 de març de 2026

Els titulars de la jornada:
“La UE insta als estats a abaixar l’IVA de la llum per la guerra” (El Periódico)
“Von der Leyen troba ‘un error’ la reducció de l’energia nuclear a Europa” (La Vanguardia)
“La guerra de Trump contra l’Iran aprofundeix la fractura d’Europa” (El País)
“Redefinir l’àrea metropolitana” (El Punt Avui)
“Les contradiccions de la Casa Blanca generen més incertesa global ” (Ara)

Trump va tornar a abordar la situació de guerra a l’Iran durant una conversa telefònica amb el president rus, Vladímir Putin, amb l’objectiu declarat de trobar una “ràpida solució política” al conflicte. Segons va informar l’assessor del Kremlin, Iuri Uixakov, el líder nord-americà va trucar a primera hora de la tarda per “discutir una sèrie de temes de gran importància relacionats amb l’evolució actual de la situació internacional”. Durant la conversa, Putin hauria presentat diverses propostes orientades a impulsar una sortida política i diplomàtica a la crisi iraniana. Uixakov va explicar que aquestes idees es basaven en els contactes que Moscou ha mantingut recentment amb els líders dels països del golf Pèrsic, amb el president iranià, Masoud Pezeshkian, i amb dirigents d’altres estats de la regió. Conclusió: crear el problema per després presentar-se com a solucionador. Tot un insult a la intel·ligència. Res de nou, venim de Trump.

  • Dijous 12 de març de 2026

Els titulars de la jornada:
“L’Iran llança una onada de ciberatacs contra els EUA, Israel i Europa” (El Periódico)
“L’alliberament de reserves de petroli per a un mes amb prou feines frena els preus” (La Vanguardia)
“La batalla d’Ormuz força l’alliberament massiu de petroli” (El País)
“L’educació es digitalitza” (El Punt Avui)
“Alliberament rècord de reserves de petroli per contenir elspreus” (Ara)
“Lenta i insegura” (Diari de Sabadell)

1. Davant el conflicte bèl·lic a l’Orient Proper, la societat israeliana mostra una actitud ambivalent. Les enquestes recents indiquen que, tot i que una majoria continua defensant la necessitat de restaurar la seguretat després dels fets del 7 d’octubre, també creix el qüestionament del lideratge de Benjamin Netanyahu i de la prolongació d’una guerra que sembla no tenir final. Per als israelians, Netanyahu pot acabar passant a la història tant com un líder ambiciós i envoltat d’escàndols de corrupció com un estadista que va saber imposar-se en un moment crític. Mentrestant, Israel ja ha començat a pagar un preu important: la pèrdua del suport majoritari del qual gaudia tradicionalment entre la societat estatunidenca. Aquest canvi posa en dubte la capacitat dels futurs governs israelians per consolidar els suposats guanys estratègics derivats de l’aposta de Netanyahu per una guerra permanent. Sense una victòria clara –i de moment lluny de materialitzar-se– en el conflicte amb l’Iran, l’opinió pública dels Estats Units difícilment es tornarà més favorable. I, amb ella, tampoc ho farà la posició dels futurs presidents nord-americans, especialment després de veure com Netanyahu ha arrossegat el seu país a una nova guerra que molts consideren absurda.

2. Una estranya sensació m’envaeix aquests dies de sojorn lluny de casa, mentre gaudeixo de paisatges i indrets que feia anys que no trepitjava i que, precisament per això, m’han retornat als anys de joventut. Aleshores, amb una motxilla, una tenda de campanya i un sac de dormir en tenia prou per recórrer món, disposat a descobrir-lo sense presses i amb la ingenuïtat pròpia de qui encara té tot per viure. Ara són les ciutats i els pobles de la bucòlica Toscana els que m’evoquen aquells records feliços, d’un temps en què el turisme no era encara la marea massiva que avui ho inunda tot. I mentre camino pels seus carrers, places i racons plens d’història, mentre admiro el patrimoni immens que atresoren, no puc evitar pensar que, només un parell de milers de quilòmetres més enllà, la guerra arrasa territoris i segues vides innocents. Persones que no han comès cap delicte, que simplement vivien, i que tot i això acaben convertides en carn de canó a mans d’insensats que només pensen en els seus interessos més mesquins. El contrast entre la bellesa que tinc davant i l’horror que s’estén a l’altra banda del mapa és tan brutal que costa d’assimilar.

  • Divendres 13 de març de 2026

Els titulars de la jornada:
“El Govern planeja rebaixes fiscals al camp i al transport” (El Periódico)
“El nou líder iranià clama venjança contra els EUA al seu primer missatge públic” (La Vanguardia)
“El líder de l’Iran clama venjança i estrangula l’economia global” (El País)
“Seduir el lector” (La República – El Punt Avui)
“Khamenei promet venjança” (Ara)

Em pregunto si un magistrat en actiu pot permetre’s el luxe d’anomenar “Barbigoña” la dona del president del Govern i sortir-ne indemne amb l’excusa que només era una “gracieta”? Per mi, la resposta és evidentment que no. Però el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) no opina pas el mateix. El cas és que per segona vegada, la majoria conservadora d’aquest òrgan judicial, ha decidit blindar el jutge Manuel Ruiz de Lara davant l’expedient que se li havia incoat pels seus atacs contra Pedro Sánchez. El primer li havia estat obert quan va titllar el president del Govern de “psicòpata sense límits ètics”, i aleshores també va ser exonerat amb l’argument –vaja per Déu!– que el jutge s’havia expressat com un “simple ciutadà”. Amb decisions així, no és estrany que la confiança en la imparcialitat del poder judicial continuï erosionant-se.

  • Dissabte 14 de març de 2026

Els titulars de la jornada:
“El deteriorament de les vies limita la velocitat de Rodalies” (El Periódico)
“Trump alleuja l’embargament de petroli a Rússia i indigna la UE” (La Vanguardia)
“Cuba negocia amb Trump sota la tutela del col·lapse” (El País)
“Els conjurats de Macià” (La República – El Punt Avui)
“Trump aixeca el veto al petroli rus i indigna la UE” (Ara)
“Joves sí-sí” (Diari de Sabadell)

La decisió del president Donald Trump d’alleujar les sancions petrolieres a Rússia situa Vladímir Putin i els seus interessos en la guerra d’Ucraïna com els principals beneficiats. La mesura arriba en un moment en què l’economia russa començava a notar amb intensitat el pes de les represàlies internacionals per la invasió, i el seu impacte podria donar aire a l’esforç bèl·lic del Kremlin. Més enllà de les conseqüències econòmiques, la decisió torna a posar en evidència –una vegada més– la influència que el líder rus exerceix sobre Trump, una relació que ja he comentat en diverses ocasions en aquest diari. El gest no només reforça la posició de Putin, sinó que també projecta dubtes sobre la coherència de la política exterior nord-americana en un moment crític del conflicte.

  • Diumenge 15 de març de 2026

Els titulars de la jornada:
“La guerra de l’Iran se li ennuega a Trump en un any electoral” (El Periódico)
“Trump demana ara ajuda a Europa i la Xina per desbloquejar Ormuz” (La Vanguardia)
“Trump se la juga en la batalla pel control d’Ormuz” (El País)
“Nova partida del gran joc” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“Càrniques: molta feina… sense habitatge” (Ara)

Florència, com qualsevol altra ciutat prenyada d’història, pateix avui els efectes galopants d’un turisme desbordant més preocupat en demostrar que ‘jo també hi he estat’ que no pas en descobrir el perquè de la història que trasllueix darrera els seus estrets carrers i places ara reconvertits en un rentable parc temàtic… Llàstima!

  • Dilluns 16 de març de 2026

Els titulars de la jornada:
“El PP puja i guanya, el PSOE creix Vox toca sostre” (El Periódico)
“El PP guanya a Castella i Lleó amb un PSOE a l’alça i un Vox en frenada” (La Vanguardia)
“El PP reforça la seva majoria, el PSOE creix i l’ascens de Vox es modera” (El País)
“Laporta arrasa” (El Punt Avui)
“Victòria clara de Laporta” (Ara)

Ahir a la nit, des de la Toscana, volia seguir els resultats electorals de Castella i Lleó. Però, en sintonitzar les emissores catalanes de referència, només hi vaig trobar un llarg monòleg dedicat a les eleccions del… Barça. Després d’incomptables intents, no vaig tenir més remei que recórrer a emissores d’àmbit estatal per poder-me informar. La conclusió que en vaig treure és tan simple com desoladora: el Barça sembla tenir més pes mediàtic que qualsevol altre esdeveniment, fins i tot que una guerra a l’Orient Proper. No anem pas bé. Hora és de fer maletes i de tornar a casa després dels dies magnífics passats a La Toscana i ho farem amb una certa nostàlgia dels dies viscuts.

  • Dimarts 17 de març de 2026

Els titulars de la jornada:
“El PP cedeix a les autonomies la negociació amb Vox” (El Periódico)
“Els aliats desatenen la petició de Trump d’enviar vaixells a Ormuz” (La Vanguardia)
“El Rei admet ‘els abusos’ de la Conquista en un gest a Mèxic” (El País)
“Meloni desafia la justícia” (El Punt Avui)
“Europa es planta i no enviarà una missió a Ormuz com vol Trump” (Ara)
“Esfrondament al Centre” (Diari de Sabadell)

1. I ara, Cuba? Preguntat sobre el seu interès pel país, Donald Trump va respondre que Cuba “és una nació fallida. No tenen diners. No tenen petroli. No tenen absolutament res. Tenen bones terres. Tenen bonics paisatges, és una illa preciosa. Crec que tenen gent fantàstica”. Tot seguit va afegir: “Conec moltíssima gent de Cuba que ara són aquí i s’han fet rics”. I encara va anar més enllà: “Quan farà el pas els EUA? Realment penso que tindré l’honor, sí, l’honor, de prendre Cuba. Això seria una cosa bona. Seria un gran honor”. Davant afirmacions com aquestes, costa molt no preguntar-se en quin estat mental es troba aquest personatge.

2. Aquest matí hem assistit a Montserrat a les exèquies del pare Joan M. Recasens. Ell va ser qui, demà farà exactament cinquanta-tres anys i un mes, va beneir el nostre matrimoni. La nostra amistat va néixer a Montserrat i es va enfortir més endavant a El Miracle. Des d’aleshores ens havíem anat retrobant periòdicament, primer a Sant Miquel de Cuixà i, més tard, a Roma. Diumenge passat a la tarda ens deixava, i la notícia de la seva mort ens arribà mentre estàvem a La Toscana. Descansi en pau.

  • Dimecres 18 de març de 2026

Els titulars de la jornada:
“El pla anticrisi serà temporal i només per a carburants i llum” (El Periódico)
“Dimiteix un alt càrrec de Trump perquè ‘l’Iran no suposava cap amenaça’” (La Vanguardia)
“Israel mata en un bombardeig al número dos del règim iranià” (El País)
“Viure i morir al carrer” (El Punt Avui)
“Israel segueix l’ofensiva contra el lideratge iranià i mata Ari Larijani” (Ara)

1. L’alta representant de la UE per a Afers Exteriors, Kaja Kallas, ha afirmat amb claredat que “aquesta no és una guerra d’Europa” i ha remarcat que “la Unió no ha iniciat un conflicte els motius polítics del qual continuen sense ser transparents”. Aquesta declaració, que fins ara havia costat d’escoltar en boca d’un alt càrrec europeu, marca un punt d’inflexió en el discurs comunitari. Diversos analistes assenyalen que la posició mantinguda per Pedro Sánchez en aquest conflicte –i la pressió que ha exercit dins del Consell Europeu– podria haver contribuït a forçar una resposta més explícita per part de Brussel·les. No us sembla que aquest canvi de to ho confirma?

2. Viure per a veure. Donald Trump afirma ara que no vol el Premi Nobel de la Pau: “No m’interessa”. El gir discursiu és tan brusc com ho és el missatge que projecta: ha passat de reivindicar-se com a mediador global a exhibir una actitud que molts interpreten com una voluntat de jugar a la guerra. En aquest sentit, la Casa Blanca ha difós a les seves xarxes socials oficials dos vídeos que il·lustren fins a quin punt els Estats Units estan gestionant el conflicte amb l’Iran amb una lleugeresa preocupant. Les imatges combinen escenes de videojocs infantils amb seqüències reals de bombardejos a l’Iran. Una barreja que banalitza un escenari que pot escalar de manera perillosa.

  • Dijous 19 de març de 2026

Els titulars de la jornada:
“Illa i Jonqueres recondueixen el pols pels pressupostos” (El Periódico)
“Illa i Jonqueres es donen quatre mesos per negociar els pressupostos” (La Vanguardia)
“El Vaticà va amagar durant dècades els casos de pederatia” (El País)
“Hotels amb segell català” (El Punt Avui)
“Illa retira els comptes i ERC els negociarà sense línies vermelles” (Ara)
“El mercat de Campoamor revifarà amb més parades” (Diari de Sabadell)

1. Diada de Sant Josep que arriba l’endemà que Israel ataqués el camp de gas més gran del planeta, el jaciment de South Pars, explotat conjuntament per l’Iran i Qatar. La resposta iraniana a l’atac va ser immediata: declarar “objectius directes i legítims” diverses instal·lacions energètiques de Qatar, l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units, i, per començar va obrir foc contra la refineria qatariana de Ras Laffan. Hores després, Donald Trump va negar qualsevol implicació nord-americana en l’atac a South Pars i va afirmar que no vol més accions contra infraestructures energètiques. Una afirmació que frega el cinisme més descarat. El cas és, però, que l’escalada bèl·lica a l’Orient Proper està avançant a una velocitat de vertigen, la qual fa témer un desastre, també humanitari, de proporcions imprevisibles. I, el que és pitjor, ara mateix, no hi ha cap indici que aquesta espiral fatal pugui ser frenada.

2. Mentrestant, a casa nostra, la retirada dels pressupostos per part del president Illa deixa al descobert la fragilitat enmig de la qual es mou el Govern. Així, el que havia de ser el primer gran acord de la legislatura s’ha convertit en un nou avís sobre els límits de l’actual arquitectura parlamentària. La decisió d’aturar el projecte pressupostari no només posa en evidència la manca de suports sòlids, sinó també la dificultat de transformar els compromisos contrets en aliances efectives. La situació, tot i que dona aire per continuar negociant, no deixa de plantejar interrogants importants. D’una banda, fins a quin punt el Govern pot sostenir-se amb un marge tan estret i amb uns socis que, en moments clau, prefereixen marcar distàncies. De l’altra, quines conseqüències tindrà aquesta retirada en la credibilitat de l’executiu i en la seva capacitat de tancar futurs acords per salvar la legislatura. En aquest context, el missatge que arriba a la ciutadania és clar: sense una majoria estable, qualsevol iniciativa de pes pot quedar encallada en qualsevol moment. El que passi a partir d’ara determinarà si aquest gest d’Illa és només un sotrac o el preludi del final de legislatura. I un element de fons més: que uns comptes que compten amb el suport de sindicats, patronals i entitats socials descarrilin en la via parlamentària, seria nefast per a una Catalunya que necessita amb urgència desembussar els serveis públics, millorar les infraestructures i posar l’administració al dia. Des d’aquest punt de vista es fa imprescindible que Esquerra Republicana i socialistes no perdin més el temps en disquisicions que a enlloc no condueixen, atès que la ciutadania no pot continuar sent ostatge del seu desacord permanent.

  • Divendres 20 de març de 2026

Els titulars de la jornada:
“Cinc municipis de l’àrea de BCN vetaran els pisos turístics el 2028” (El Periódico)
“L’escalada bèl·lica dispara el gas i amenaça el creixement” (La Vanguardia)
“La guerra dispara el temor a una llarga crisi energètica” (El País)
“L’Amèrica que volia salvar Walkwer Evans” (La República – El Punt Avui)
“Els atacs a les refinaries distancien Trump i Netanyahu ” (Ara)

1. La dreta espanyola continua absolutament descol·locada davant el conflicte bèl·lic de l’Orient Proper. Tres setmanes després que Feijóo i diversos portaveus més del seu partit sortissin a defensar públicament i fins i tot amb “admiració” la guerra declarada pels EUA i Israel, ara diu que Europa “té dret a la neutralitat” i que el seu lema és “sí a la pau”. (Això del “no a la guerra” es veu que ja estava ‘pillat’!). El canvi de criteri de Feijóo s’ha produït a l’adonar-se que estava totalment fora de joc en la reunió del PP europeu en la qual fins i tot els seus companys que governen a Itàlia o Alemanya, es mostraven molt més escèptics que no pas ell amb la deriva de Trump. Per descomptat, que davant aquest canvi d’opinió, Feijóo s’ha servit de la fórmula que sempre usa quan canvia de criteri: “La meva posició és coneguda des del primer instant”.

2. La diplomàcia no és un àmbit on Donald Trump acostumi a evitar polèmiques. I ahir en va oferir un nou exemple amb un comentari que va sacsejar la roda de premsa que oferia des del despatx Oval quan, davant la primera ministra japonesa, Sanae Takaichi, i en resposta a la pregunta d’un periodista sobre per què no havia informat els aliats abans d’una ofensiva militar contra l’Iran, Trump va optar per una referència directa als fets de Pearl Harbor del 7 de desembre de 1941. La seva resposta va ser: “No ho vam dir a ningú perquè volíem sorpresa. Qui en sap més de [atacs] sorpreses que el Japó? Per què no em vau avisar d’això de Pearl Harbor?”. Els comentaris són sobrers i les reaccions esperades.

  • Dissabte 21 de març de 2026

Els titulars de la jornada:
“El Govern abaixa l’IVA de l’energia i limita al 2% la pujada dels lloguers” (El Periódico)
“Les rebaixes fiscals de gasolines i energia centren els ajuts per la guerra” (La Vanguardia)
“El Govern abaixa l’IVA de la llum, gas i gasolina i limita acomiadaments” (El País)
“Clam educatiu contra un acord coix” (La República – El Punt Avui)
“Pla de xoc pels efectes de la guerra a l’Iran” (Ara)
“Tenim carrers sense vorera” (Diari de Sabadell)

“Les xifres de nens morts el 2024, les últimes disponibles, per fam extrema i altres causes derivades de la pobresa, revelades per les Nacions Unides, haurien de provocar per si soles un escàndol mundial i forçar la restauració immediata de l’ajuda al desenvolupament per part de tots els països que l’han reduït o suprimit seguint el nefast exemple de les EUA. Aquest autèntic fracàs mundial és la demostració de las conseqüències mortals que té la demagògia política aplicada contra els més indefensos. D’acord amb l’informe del Grup Interinstitucional de l’ONU per a l’estimació de la mortalitat a la infància, el 2024 uns 4,9 milions de nens menors de cinc anys van morir a tot el món per causes perfectament preventives. D’ells, gairebé la meitat van morir abans de fer els 28 dies de vida. Hi ha almenys 100.000 casos anuals documentats de fam aguda. És a dir, cada cinc minuts –poc més del que es triga a llegir aquest text– un nen o nena menor de cinc anys morirà de gana. Per a Unicef, és una situació crítica per a la infància comparable a la de la Segona Guerra Mundial.” Text per a reflexionar que he extret de l’editorial d’avui d’El País.

  • Diumenge 22 de març de 2026

Els titulars de la jornada:
“Jo compliré els meus compromisos, espero que ERC compleixi la seva paraula” (Salvador Illa) (El Periódico)
“Cada baula de la cadena alimentària ha d’intentar ajustar costos” (Luis Planas) (La Vanguardia)
“La guerra s’amplia i entra en una fase més confusa i perillosa” (El País)
“La jubilació dels ‘boomers’ empresaris” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“Nuclears: Amenaça o solució” (Ara)

1. Cap Butaca Buida és una campanya cultural que s’inscriu en la Setmana Mundial del Teatre i que té l’objectiu d’omplir tots els teatres de Catalunya en un sol dia (enguany el d’ahir), convertint la jornada en una gran festa de les arts escèniques. Txékhov, que coneixia el teatre com ningú, va formular una de les lleis dramàtiques més conegudes: si en el primer acte apareix una arma penjada a la paret, en algun moment de l’obra s’haurà de disparar. Aquesta idea s’ha utilitzat fins a l’exhauriment al cinema. En política, però, sovint passa just el contrari: els protagonistes es passen tota la funció ensenyant armes metafòriques –amenaces, vetos, línies vermelles– sense cap intenció real de disparar-les, només per atreure l’atenció i forçar que l’altra part cedeixi. Això és exactament el que està passant amb les negociacions pressupostàries a Catalunya entre PSC i ERC i PP i Vox a l’hora de conformar governs a Extremadura, Aragó i Castella i Lleó. Tot plegat una estratègia que acaba essent un joc per augmentar o reduir el preu polític que cadascú està disposat a pagar per arribar a acords.

2. I ja que estic escrivint sobre política i teatre, res millor que referir-me a l’inefable Miguel Tellado, quan afirma, sense envermellir, que Sánchez copia les idees del PP. Teatre en estat pur, però en aquest cas, no pas del que descrivia Txékhov, ja que cal suposar que els populars no gosaran tombar al Congrés unes mesures que, es miri com es miri, beneficien milions de persones. Es clar que, també en política, els camins del Senyor són a voltes inescrutables.

  • Dilluns 23 de març de 2026

Els titulars de la jornada:
“Turisme, defensa i petroleres, sectors emergents amb la guerra” (El Periódico)
“L’ultimàtum de Trump per desbloquejar Ormuz amenaça amb una escalada” (La Vanguardia)
“L’Audiència allibera a 24 acusats de narcotràfic després d’un fallo del TC” (El País)
“Formació truncada a l’FP d’emergències” (El Punt Avui)
“Trump amenaça a l’Iran amb atacs a les centrals elèctriques” (Ara)

1. Arran de la crisi a l’Orient Proper, el preu del barril de Brent podria situar-se per damunt dels 200 dòlars. Aquest és l’escenari que dibuixen els experts en cas que la guerra s’allargui més d’un mes. Fatih Birol, president de l’Agència Internacional de l’Energia (AIE), ja ha advertit que “la guerra a l’Iran és l’amenaça més gran de la història per a la seguretat energètica”. Tanmateix, els analistes subratllen que aquesta guerra il·legal llançada contra l’Iran té tot el potencial per convertir-se en una autèntica hemorràgia per a Washington. Passi el que passi, hi ha una evidència: aquesta guerra no deixa de ser l’enèsim episodi d’una acció continuada, autodestructiva i sistemàtica dels EUA. Fa catorze mesos que Trump, contràriament al que va prometre, es dedica a llançar des de la Casa Blanca amenaces apuntant a mil direccions. Gairebé totes aquestes amenaces prometen destrossar al contrari. I pels fets i les seves conseqüències és evident que les coses no van pas en aquesta direcció. Ben al contrari…

2. És clar que mentre la incertesa conseqüència de la guerra s’apodera dels mercats, la indústria petroliera –juntament amb l’armamentista– està fent el seu particular agost. Repsol, Gal i Neste s’han revalorat entre el 17% i el 39% les darreres setmanes i les petrolieres en el seu conjunt han guanyat 369.000 milions a la borsa. Davant això cal preguntar-se encara a qui beneficia la guerra?

  • Dimarts 24 de març de 2026

Els titulars de la jornada:
“Trump frena els atacs i obre la porta a un acord amb l’Iran” (El Periódico)
“Meloni pateix la primera derrota amb el veto a la reforma judicial” (La Vanguardia)
“Trump retarda el seu ultimàtum i dona un altre respir als mercats” (El País)
“Radiografia als trens europeus” (El Punt Avui)
“Trump es desdiu del seu ultimàtum per forçar l’obertura d’Ormuz” (Ara)
“L’espai públic i el soroll les queixes més repetides dels sabadellencs” (Diari de Sabadell)

Kobeissi Letter és un butlletí i servei d’anàlisi financera dels EUA que ofereix comentaris sobre els mercats globals, especialment borsa, matèries primeres, bons i macroeconomia. Per això és molt seguit per inversors professionals i mitjans econòmics atès que publica dades, gràfics i alertes de mercat pràcticament en temps real. Doncs bé, aquest butlletí donava a conèixer ahir, a través d’X, un comentari que deia: “Avui, a les 6:50 AM ET, s’han comprat contractes de futurs de l’S&P 500 per un valor de 1.500 milions de dòlars. Aquesta operació ha estat tan gran que ha fet que l’índex pugés un 0,3%. 14 minuts més tard, a les 7:04 AM ET, el president Trump anunciava que s’estaven duent a terme “converses productives” amb l’Iran. A les 7:10 AM ET, l’S&P 500 havia afegit +2 BILIONS de dòlars en capitalització de mercat. Aquesta posició de 1.500 milions de dòlars feia guanyar +60 milions de dòlars en minuts [als inversors que unes hores abans havien comprat contractes de futur]. Absolutament increïble.” (https://x.com/kobeissiletter/status/2036136393328505324?s=48&t=POy9KhNydZ78lsI5WjLbew). Doncs això, absolutament increïble que això pugui passar o, potser, no tant, tenint en compte els negocis i les martingales que s’organitzen diàriament des del Despatx Oval de la Casa Blanca a favor d’amics, coneguts i saludats.

  • Dimecres 25 de març de 2026

Els titulars de la jornada:
“Menys oferta i preus més alts als 2 anys de lloguer regulat” (El Periódico)
“Trump insisteix a negociar però prepara de 3.000 soldats al Golf” (La Vanguardia)
“Trump envia a l’Iran un pla de 15 punts per acabar amb la guerra” (El País)
“La Mola postmules” (El Punt Avui)
“El suposat gir diplomàtic de Trump no frena la guerra” (Ara)

1. Em fixo en dues qüestions sabadellenques que tenen en comú l’habitatge.

La primera és que ahir es va posar la primera pedra de la residència per a persones amb discapacitat i centre de dia que construirà la Fundació Barnola Vallribera en un solar de propietat municipal, i que gestionarà la cooperativa d’inserció social CIPO. La residència –que es dirà Barnola-Vallribera– ha de permetre donar resposta, encara que sigui parcialment, a les necessitats d’habitatge de persones amb discapacitat que es troben en procés d’envelliment. Serà el primer equipament d’aquestes característiques que es construirà al Vallès Occidental, fruit de la col·laboració entre l’Ajuntament de Sabadell, que ha cedit el terreny; la Fundació Barnola-Vallribera, que n’assumeix la construcció; i la cooperativa CIPO, que en farà la gestió. En el projecte també hi col·laboren la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Barcelona i la Fundació Fluidra. Tot plegat és un bon exemple a seguir de cooperació entre entitats públiques i privades per afrontar la problemàtica de l’habitatge social.

La segona. Després de massa temps, es desencalla la destinació de la fàbrica Bosser (al carrer d’Alemanya), que, un cop culminin les obres, es convertirà en una promoció de 94 habitatges amb aparcaments i trasters a la planta soterrani i piscina comunitària a la coberta. Fonts municipals confirmen que han rebut la petició de llicència d’obres per iniciar el procés de rehabilitació del conjunt fabril –façanes i xemeneia, elements protegits– i la posterior construcció de la promoció. En aquest cas, els habitatges resultants no seran precisament socials, però sí que contribuiran a resoldre un vell problema que, des de fa més de deu anys, afectava el centre de la ciutat i causava innombrables molèsties als veïns.

2. Sabem que la política fa estranys amics de llit. Aquesta expressió prové de l’anglès “politics makes strange bedfellows”, atribuïda a Shakespeare a La tempesta, encara que ell parlava de “misery” en comptes de “politics”. Sigui com sigui, amb el temps, el cert és que l’expressió ha mutar i s’ha popularitzat en el món polític i pel què estem veient també a donat peu a fenòmens insòlits al Congrés. Veiem-ho: Ahir mateix, Junts va rebre comentaris favorables de Vox, alhora que crítiques del PNB. Un fet insòlit fins fa poc, encara que ens haurem d’anar acostumant a que això dels comportaments insòlits sovintegin. En la mesura que el debat territorial ha anat perdent força en la legislatura, aquella divisió a l’hemicicle que va permetre investir Pedro Sánchez com a president del Govern es va diluint. Ara ja no preval l’escletxa entre els blocs plurinacional i espanyolista. Ara s’imposa nou el xoc més clàssic entre dreta i esquerra. Com va passar ahir amb el debat sobre una proposició no de llei (PNL) de Junts que contenia tot un programa per a una gran rebaixa d’impostos. PP i Vox s’hi van mostrar més propers a la iniciativa que no pas tots els aliats del Govern, PNB inclòs. A tenir-ho en compte.

  • Dijous 26 de març de 2026

Els titulars de la jornada:
“La guerra força l’abandonament del cotxe en els accessos a Barcelona” (El Periódico)
“Primers senyals d’alarma per falta de combustible” (La Vanguardia)
“L’Iran rebutja la proposta de Trump per acabar la guerra” (El País)
“Els Pallars” (El Punt Avui)
“Pla per obligar els municipis a multiplicar l’energia solar i l’eòlica” (Ara)
“Clam per protegir la indústria de l’automoció pròpia” (Diari de Sabadell)

1. El conflicte a l’Orient Proper continua centrant, lògicament, totes les mirades. Encara més quan, a hores d’ara, ningú no es refia d’un Trump que pot dir una cosa i, al cap d’un parell d’hores, la contrària. Així, mentre afirma que negocia per posar fi a la guerra, concentra tropes a la zona del golf Pèrsic. No és nou: en altres ocasions, en plena negociació, ha ordenat atacs. Quant al pla que ara proposa Trump té moltes similituds amb les propostes que els seus enviats a la zona, Steve Witkoff i Jared Kushner, van plantejar al ministre d’Exteriors iranià durant les tres rondes de reunions prèvies a l’inici de la guerra. En aquest context, tot sembla apuntar que Trump ha desencadenat un conflicte que ara no sap com aturar. D’una banda, perquè –com recorda Ali Vaez, físic nuclear i expert en l’Iran del centre d’estudis International Crisis Group– “el règim està disposat a incendiar la regió per sobreviure”. De l’altra, perquè Israel rebutja qualsevol discussió sobre un alto el foc i, per això mateix, intensifica les operacions militars per guanyar el màxim terreny possible. Per si no n’hi hagués prou, la situació al Líban és cada vegada més tensa: Hezbol·là promet “una batalla sense límits” i els residents del sud del país es troben cada vegada més aïllats, sense accés a ajuda humanitària. Com passa a Gaza.

2. El Govern Sánchez aprova una baixada d’impostos i la dreta espanyola està disposada a votar-hi en contra. No és un titular: és un fet. La política espanyola continua sent una paradoxa. Gairebé tots els experts i una part significativa dels grups parlamentaris –encara que sovint amb la boca petita– coincideixen que cal reduir el gravamen sobre els combustibles i l’electricitat com a primera mesura de xoc per evitar que la guerra a l’Iran desencadeni una nova espiral inflacionista. Ara bé, ja veurem si aquesta rebaixa serà suficient per contenir els preus en cas que el conflicte a l’Orient Proper s’allargui, com apunten tots els observadors. És així com malgrat un aparent consens, l’Executiu no aconseguirà el suport parlamentari ampli a les mesures que proposa. D’aquí que la votació del decret anticrisi acabarà per posar negre sobre blanc les contradiccions en què es troben instal·lats uns i altres.

  • Divendres 27 de març de 2026

Els titulars de la jornada:
“Noelia, 25 anys de patiment i dissort” (El Periódico)
“El Govern central salva la rebaixa de les gasolines amb l’abstenció del PP” (La Vanguardia)
“Sánchez impulsa Cuerpo com a nou pilar del Govern” (El País)
“L’ombra dels dracs és allargada” (La República – El Punt Avui)
“Sánchez situa Cuerpo de vicepresident i un federalista valencià d’Hisenda” (Ara)

1. Aquí ho deixo anotat: L’Assemblea General de l’ONU va aprovar abans d’ahir, una resolució històrica al qualificar el tràfic transatlàntic d’esclaus i l’esclavatge racialitzat d’africans com “el crim de lesa humanitat més greu de la història”. La declaració va obtenir 123 vots a favor, 3 en contra (curiosament Argentina, Estats Units i Israel) i 52 abstencions, principalment de països del bloc occidental i entre aquestes cal anotar la d’Espanya.

2. Ja no és notícia, però el fet torna a posar en evidència la deriva en què es troba l’administració Trump. Igual que va fer amb els aranzels, ara està allargant una vegada i una altra el seu ultimàtum sobre un possible atac massiu contra les centrals energètiques de l’Iran si no obté una claudicació que ningú considera probable. Ahir, just un dia abans de la data anunciada per “desfermar un infern” en cas que el règim dels aiatol·làs no acceptés les seves condicions, Trump va optar per endarrerir el termini fins al 6 d’abril. El problema de fons és que Teheran ha reiterat per activa i per passiva que no té cap intenció de negociar.

  • Dissabte 28 de març de 2026

Els titulars de la jornada:
“Ningú a la UE surt tan tard de treballar” (El Periódico)
“La guerra a l’Iran descontrolada i amb risc d’escalar un mes després” (La Vanguardia)
“Sanitat escurçarà els terminis per l’eutanàsia en els casos urgents” (El País)
“Sis anys més” (La República – El Punt Avui)
“Les deu lliçons d’un mes de guerra” (Ara)
“L’espai més íntim d’un artista” (Diari de Sabadell)

1. En plena guerra civil a Junts per Sabadell, el portaveu municipal, Lluís Matas, té clar que no pensa renunciar a l’acta de regidor. “Només ens queden dues coses: la dignitat i l’acta de regidor. Com que l’acta és nostra, no ens la trauran. Seria acceptar la derrota i donar-los via lliure”, proclama, com si fos l’últim bastió d’un fort assetjat. Lluny de replegar-se doncs, Matas ha decidit contraatacar anunciant denúncies a la justícia ordinària contra el secretari general de Junts, Jordi Turull, el responsable de Política Municipal i el president local, Francesc Baró. I no s’està de res: parla directament de “clavegueres” dins del partit, com si fos una sèrie de Netflix però amb menys pressupost i més ressentiment. “Un partit que calla i tapa les possibles acusacions de corrupció o assetjament contra un europarlamentari ara vol expulsar dos pobres regidors perquè no tenim afinitat amb l’executiva. Callen en casos greus de corrupció i ara el seu problema són dos regidors que han intentat governar a Sabadell?” ha denunciat Matas amb un dramatisme que faria enveja a qualsevol guionista. Déu n’hi do com estan les coses a Junts. Amb aquests enemics, a la Marta Farrés no li calen amics: només li cal seure i mirar com s’autodestrueixen.

2. De la columna d’avui de Berna González Harbour a El País, extrec aquest passatge: “Ahir, The Wall Street Journal és l’últim diari conservador que va brindar una portada a Pedro Sánchez com l’europeu capaç de dir “no” a Trump. Abans ho va fer Financial Times. Fa olor l’enveja. I encara més important: els últims resultats en països europeus castiguen els més trumpistes. La derrota de Giorgia Meloni al referèndum sobre la reforma judicial a Itàlia ha estat llegida com una garrotada al seu seguidisme. La victòria de la socialdemòcrata Mette Frederiksen a Dinamarca, com un aplaudiment a la seva fermesa davant de l’agressivitat sobre Groenlàndia; la resistència de l’esquerra a les municipals de França també ha enviat un senyal a la ultradreta. Per si de cas, Marine Le Pen ha corregut a criticar aquesta setmana la nova guerra de Trump. Ha arribat el moment del pèndol? Està canviant l’atmosfera i comencem a estar farts de la crueltat? Potser sí i Sánchez ho ha sabut llegir. I Feijóo? Al decret de les ajudes i en general, ell s’absté.”

 Diumenge 29 de març de 2026

Els titulars de la jornada:
“Un mes de guerra sense direcció ni final a la vista” (El Periódico)
“Sánchez sap que com més creixi Vox més límits tindrà el PP” (La Vanguardia)
“La irrupció del hutis en la guerra obre un altre front a Trump ” (El País)
“El nou consum rebenta les costures de la moda” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“Som feliços?” (Ara)

1. Un dels plaers que practiquem cada mes des de fa setze anys és la sortida de la Colla de Muntanyes Planes, sota el guiatge de l’Àngel Colomer, que juntament amb la Sunsi Carbonell s’encarreguen de programar-les i vetllar perquè tot rutlli a la perfecció. La passejada –habitualment d’uns set quilòmetres– culmina gairebé sempre amb un dinar en un restaurant de la zona visitada. Ahir, en la que era la sortida número 166 de la Colla, transitàrem pel Moianès i, partint de Monistrol de Calders, ens arribàrem fins a la masia fortificada d’origen medieval situada just al costat de l’església romànica de Sant Llogari. Malauradament, tant la masia com l’església es troben en un estat que en fa preveure la ruïna total en un termini molt curt. Mentre la visitàvem, recordava la sortida que, amb l’Agrupament escolat Sant Bernat de Menthon, hi férem a mitjan dècada dels seixanta del segle passat, quan el conjunt encara era habitat i l’església romànica es mostrava amb tot la seva esplendor. Temps era temps.

2. D’una banda, llegia aquest matí al diari que pagesos i ecologistes s’oposen al projecte que hauria de convertir el pantà de la Baells en una central de cicle reversible, a l’estil de la de l’Estany Gento. El sistema és simple: durant la nit es bomba l’aigua a un nivell superior i, durant el dia, el retorn d’aquesta aigua cap al pantà genera energia elèctrica. Les entitats opositores –el Grup de Defensa de la Natura del Berguedà, la Plataforma Pla de Clarà Viu i d’altres– argumenten que el projecte afectaria negativament terres de conreu, recursos hídrics, accessos i l’equilibri socioeconòmic del Berguedà. De l’altra, col·lectius agrícoles de la Vall d’en Bas rebutgen la construcció de la variant entre les Preses i Olot (un 40% de la qual seria subterrània) pel seu impacte ambiental sobre zones agrícoles. Oposar-se a tot per norma no és mai una solució si es vol que el país no s’aturi. Un dels problemes que avui pateix Catalunya és precisament que qualsevol obra pública d’una certa magnitud topa, indefectiblement, amb l’oposició de veïns i grups que consideren el territori com una propietat exclusiva sense aturar-se a pensar en l’interès públic. Els anglesos ho expliciten molt bé en la sentència que resa Not in my backyard. És a dir reclamar millores i solucions, però que les facin en un altre lloc. Davant aquestes actituds, el president Illa ha estat clar: “governar és decidir” i “el país no pot quedar aturat”. “Cal escoltar tothom, però alhora cal prendre decisions”. Fa temps que a Catalunya no es governa.. o es governa poc i no sempre a fi de bé!

  • Dilluns 30 de març de 2026

Els titulars de la jornada:
“Comprar un pis requereix 7,5 anys de salari” (El Periódico)
“La guerra amenaça amb fam extrema 45 milions de persones” (La Vanguardia)
“Espanya tanca el seu espai aeri als vols de la guerra de l’Iran” (El País)
“A punt per la Setmana Santa” (El Punt Avui)
“La guerra de l’Iran afectarà un milió de passatgers del Prat” (Ara)

Un tràmit que hauria d’haver estat senzill amb l’administració, s’ha convertit en un costerut camí que m’ha mogut a aquesta reflexió tot valent-me d’un seguit de dades relatives al cost de la burocràcia a Espanya; una burocràcia que comporta un cost d’entre un 3% i un 4% del PIB. És a dir, que la burocràcia ens costa al voltant de 90.000 milions d’euros anuals al conjunt de ciutadans d’aquest país (el d’allà i el d’aquí). No és un detall. És el cost ingent d’una estructura paral·lela, una mena d’impost invisible que ningú vota però tothom paga. I aquest cost no és només diner: és temps, energia i talent malbaratat. Més dades: una empresa espanyola dedica, de mitjana, 53 jornades laborals a l’any a complir tràmits administratius. Onze setmanes. Gairebé un trimestre sencer dedicat no a produir, no a innovar, no a créixer, sinó a justificar-se davant l’administració. És un llast que no apareix en cap pressupost, però que condiciona la competitivitat del país. La hiperregulació tampoc no ajuda. Espanya produeix més de 1.000 normes anuals entre l’Estat i les comunitats autònomes. El corpus legislatiu acumulat supera els 1,3 milions de pàgines. Per estar al dia, un empresari hauria de llegir un mínim de 3.0 00 pàgines diàries. No és un sistema: és una selva. I en una selva, només sobreviu qui té temps, diners o un despatx jurídic al darrere. A Catalunya, el laberint és encara més dens. Una empresa no té davant seu una sola administració, sinó tres: local, autonòmica i estatal que no només no col·laboren entre elles sinó que es multipliquen. Cada una exigeix documents, informes i validacions amb el resultat d’una duplicació constant susceptible d’incrementar els costos administratius fins a un 30% per a les empreses que operen en diverses comunitats. Tanmateix, però, el problema de fons no és que la burocràcia existeixi –tota societat complexa la necessita–, sinó que aquesta ha deixat de ser un instrument i s’ha convertit en una finalitat en si mateixa. Ja no serveix per ordenar la realitat, sinó per substituir-la. Quan un procediment pesa més que l’objectiu que hauria de protegir, quan un tràmit es manté perquè “sempre s’ha fet així”, quan una norma es crea per corregir una altra norma que ningú no recorda, el sistema deixa de ser racional i esdevé autoreferencial. La burocràcia, quan es descontrola, no és neutral. És una forma de poder. Un poder opac, lent, que no respon davant ningú i que es perpetua perquè ningú no l’atreveix a qüestionar. És un poder que no es vota, però que condiciona la vida de tothom. I és també un poder que penalitza especialment els petits: les pimes, els autònoms, els emprenedors, els ciutadans que no tenen temps ni recursos per navegar per un oceà de formularis. Davant aquesta realitat el debat no és tècnic. És polític i cultural. Quin model d’administració volem? Una que acompanya o una que vigila? Una que facilita o una que sospita? Una que confia en el ciutadà o una que el tracta com un potencial infractor? La modernització administrativa no és un luxe: és una condició per al progrés. Simplificar no és desregular; és fer que les normes serveixin al seu propòsit. Digitalitzar no és posar un PDF en línia; és repensar processos perquè siguin útils. Coordinar no és crear més comissions; és eliminar redundàncies i compartir informació.

  • Dimarts 31 de març de 2026

Els titulars de la jornada:
“La falta d’electrificació deixa Espanya a mercè de la guerra” (El Periódico)
“Els EUA ja acumulen 50.000 soldats al Golf de cara a una acció terrestre” (La Vanguardia)
“Trump redobla les amenaces a l’Iran per forçar un pacte ràpid” (El País)
“Nou revés al català” (El Punt Avui)
“Trump amenaça l’Iran en deixar-lo sense energia si no hi ha acord” (Ara)
“Fa mig any que espero les pràctiques de cotxe” (Diari de Sabadell)

1. S’equivoca el PP impulsant la política de compareixences i comissions d’investigació al Senat, una cambra que, com tothom sap, compta amb una majoria absoluta dels populars i que, per tant, funciona segons ells consideren oportú. Creuen que així podran mantenir activada la creuada contra allò que han batejat com a sanchisme, amb l’objectiu de fer caure Pedro Sánchez i forçar la convocatòria d’eleccions anticipades. Tanmateix, penso que als populars els seria molt més útil —i probablement més rendible des del punt de vista electoral— dedicar temps i esforços a explicar amb precisió què volen fer quan arribin al Govern: quines polítiques pensen desplegar i amb quina orientació.

2. Per cloure aquest mes tan bel·licós, no trobo res més adient que fer meves unes paraules que Mercè Rodoreda reflectia en una carta a Joan Sales escrita el 28 de gener de 1976: “Estic cansada, profundament cansada, cansada fins l’ànima, de revolucions, de cops d’estat, de guerra civil, de guerra gran, de camps de concentración, de bombardeigs amb napalm, de tortures, de segrestaments, de lluites socials, d’aquest deliri de manar que tenen els homes, sobretot els que no saben manar”.