Una vegada -diuen- ha conclòs la fase bèl·lica de la guerra contra l’Iraq, hem de preguntar-nos novament si valia la pena assistir a tanta tragèdia per arribar on s’ha arribat. Només cal observar els danys causats sobre persones innocents i les destruccions massives incontrolades que fins i tot han acabat afectant fons arqueològics i documentals, patrimoni de la humanitat, per dir que no. Que no, perquè el pretès alliberament de l’Iraq i dels iraquians no s’ha produït i, per contra, s’ha causat un desastre de dimensions colossals que ha augmentat el sentiment d’odi dels iraquians envers els països occidentals. Que no, perquè com fins ara no s’ha pogut demostrar, les armes de destrucció massiva que eren a mans de Sadam Hussein, no apareixen enlloc i ara es pretén fer-nos creure que han estat traslladades a un altre país, Síria. Que no, perquè ara l’Iraq queda a mans de no se sap ben bé qui, sense un govern capaç de retornar l’ordre i d’instaurar una democràcia plena construïda pels propis iraquians. Que no, perquè el control de matèries primeres mai no justifica ni una sola víctima humana, menys encara quan es tracta de víctimes innocents.

No ens enganyem per més temps. La única raó d’aquest joc tràgic bèl·lic caigut sobre l’Iraq amb la complicitat del govern espanyol, no ha estat altra que la del control d’uns pous de petroli i del “negoci” arran les contractes per la reconstrucció d’un país arrasat i saquejat. Qualsevol altre raó que es vulgui adduir per justificar la guerra, no s’aguanta per enlloc. No es poden aplicar vares de mesurar diferents segons es tracti d’uns o d’uns altres. De dictadors, desgraciadament, n’hi ha molts encara sobre el planeta i els EUA se’n han valgut d’ells quan li interessava com va passar a l’Espanya de Franco. De països que incompleixen les resolucions de les Nacions Unides, també n’hi ha amb Israel al capdavant de tots ells. D’estats amb armes de destrucció massiva n’hi ha uns quants i els EUA no n’és pas una excepció… On rau, per tant, la “gran” diferència de tracte que mereix Iraq i -per exemple- Israel. Ambdós no han respectat les resolucions de les Nacions Unides i ambdós, suposadament, disposen d’armes químiques de destrucció massiva? Quan de cinisme i quanta hipocresia ens envolta!

El conflicte amb l’Iraq, a més, ha posat en perill moltes coses. En especial les Nacions Unides com a institució des de la qual fer prevaler el diàleg entre les nacions per evitar enfrontaments estèrils. Però també que un país que es consideri posseïdor de la veritat pugui, només comptant amb unes poques aliances, envair un altre país fent orelles sordes a la comunitat internacional representada fins ara per les Nacions Unides. Davant això, en el futur, qui podrà evitar que un altre país cerqui aliances per enderrocar un govern que no li plau? Evidentment només qui tingui la força podrà erigir-se en àrbitre… I això, es miri com es vulgui, és molt perillós.

Però no tot està perdut: Arran aquesta greu crisi, milions de ciutadans s’han pronunciat obertament contra aquesta guerra i contra les guerres; contra aquest dictador i contra els dictadors… i, per damunt de tot, s’han posicionat a favor de la pau. D’una pau que solament pot assolir-se mitjançant el diàleg i la negociació. Una pau que no pot basar-se en la guerra, perquè la guerra mai no acondueix a la pau… La guerra només engendra odis i més conflictes. Gràcies, però, a l’actitud del govern dels EUA que compta amb el suport del primer ministre Blair i del president Aznar, els ciutadans han reclamat el seu protagonisme i exigeixen un “nou ordre mundial” basat en la negociació i no pas en les armes. Un “nou ordre mundial” del que només unes reformades i reforçades Nacions Unides n’haurien de ser garants.

Publicat a Diari de Sabadell, el 24 d’abril de 2003