El meu diari (Juliol de 2026)

• Dimecres 1 de juliol de 2026

Els titulars de la jornada:
“Urbanitzacions de Barcelona inhabitables sumen gairebé 2.000 llicències d’obres” (El Periódico)
“El Suprem obre la porta a dur la regularització de migrants al TJUE” (La Vanguardia)
“Vox vol suspendre el vot per correu dels expatriats” (El País)
“Som 8,2 milions. La Catalunya que ve a debat” (El Punt Avui)
“El Suprem dubta que la regularització d’immigrants sigui legal” (Ara)

Hi ha tres jutges del Tribunal Suprem –ves per on, conservadors tots ells!– a qui la regularització d’immigrants aprovada pel Govern i reclamada per més d’un milió de persones els fa urticària institucional. Dos d’aquests tres jutges ja van provar, sense èxit, de paralitzar el procediment quan la ínclita Ayuso va profetitzar un col·lapse sanitari digne d’un apocalipsi de la sèrie B. Ara –per allò de “quién pueda hacer, que haga”– hi tornen amb un nou pretext: que la norma podria xocar amb els reglaments europeus d’immigració. I obren una via perquè la Justícia Europea hagi de perdre el temps en una qüestió que la Comissió ja ha aclarit que és legal. El PP, sempre atent al soroll, aprofita l’ocasió per ressuscitar el seu relat de confiança: que Pedro Sánchez regularitza immigrants per manipular el cens electoral. I, ja posats, tornen a colar la mentida del frau en el vot per correu amb l’ajut/exigència inestimable de Vox. En els últims dies, els populars, han afegit més acusacions de “tupinada” per la llei que permet nacionalitzar els fills i nets d’espanyols exiliats o emigrats. Trumpisme en estat químicament pur.

• Dijous 2 de juliol de 2026

Els titulars de la jornada:
“Espanya perdrà fons per 1.100 milions si no compleix amb la UE” (El Periódico)
“La regularització desborda les previsions i força un pla de xoc” (La Vanguardia)
“Trump ha guanyat 1.200 milions amb les criptomònades el 2025” (El País)
“Cobertura pròpia” (El Punt Avui)
“Aznar crida a forjar una ‘majoria nacional’ per fer fora Sánchez” (Ara)
“Fa olor de nou” (Diari de Sabadell)

1. El Partit Popular consolida cada dia que passa la seva estratègia de deslegitimació institucional; una estratègia que ja no és puntual, sinó estructural. Ara important a la política espanyola el marc conspiratiu de la dreta radical –que va introduir Vox– i el normalitza com a instrument de competició electoral. El mecanisme és el de sempre: sembrar dubtes sobre el procés democràtic, associar decisions administratives a una suposada “enginyeria electoral” i, si el resultat és favorable, desactivar el relat sense rectificació. La regularització extraordinària de persones migrants i la llei de néts són els dos vectors actuals d’aquesta narrativa. En ambdós casos, el PP formula acusacions que no s’ajusten a la realitat jurídica: ni la regularització dona dret a vot, ni la recuperació de la nacionalitat per descendents d’exiliats és una novetat oportunista –de fet, Feijóo la defensava públicament el 2006. L’hemeroteca revela la contradicció i mostra que el gir actual respon més a una estratègia de mobilització del propi electorat que no pas a una discrepància de fons. En síntesi, el PP utilitza sospites infundades per erosionar la confiança en el sistema, alineant-se amb patrons trumpistes que busquen convertir la idea de “tupinada” en un recurs polític permanent. Mentrestant, Aznar i Ayuso van a la seva marcant límits a Feijóo i impulsen la idea d’una majoria nacional homogènia, com a marc ideològic per reduir la pluralitat territorial i política a una única identitat legítima: l’espanyola. El concepte intenta simplificar el debat públic: el Govern és presentat com a “anti-nacional”, mentre que el PP es reivindica com a garant de la unitat. Amb aquesta arquitectura discursiva, sobretot Aznar, deslegitima el contrari i dona cobertura a les sospites de frau o d’“enginyeria electoral”. Res més a dir…

2. Trump ha convertit la presidència en una plataforma de lucre personal. Les seves empreses vinculades al món de les criptomonedes han generat 1.200 milions de dòlars en un any, coincidint amb decisions polítiques que desmantellen regulacions i afavoreixen directament aquest sector. Ell ho nega, però els fets són tossuts: mentre proclama que no gestiona les seves finances, les seves companyies llancen tokens, meme coins i productes digitals que es revaloritzen just després que la Casa Blanca adopti mesures favorables. La frontera entre política pública i benefici privat queda pràcticament dissolta. L’episodi més flagrant és la inversió de 500 milions de dòlars procedent d’un membre de la família reial dels Emirats Àrabs Units en una empresa cripto de la família Trump, just abans de la seva presa de possessió. Experts en ètica ho qualifiquen de “corruptela pura i simple”. I, mentrestant, Trump continua venent bíblies, sabatilles i rellotges com si la presidència fos una marca comercial. El resultat és un model de poder que ja no dissimula: monetització del càrrec, polítiques a mida i negació sistemàtica de qualsevol conflicte d’interessos. Una arquitectura que erosiona la confiança pública i normalitza que el president sigui, alhora, regulador i beneficiari. Embolica que fa fort.

• Divendres 3 de juliol de 2026

Els titulars de la jornada:
“Barcelona, l’aparador mundial del Tour” (El Periódico)
“Catalunya lidera les sol·licituds de residència i treball amb 257.000 sol·licituds” (La Vanguardia)
“El jutge imputa a la directora de la Guàrdia Civil en el cas ‘Leire Díez’” (El País)
“La ciutat de les revolucions femenines” (La República – El Punt Avui)
“275.000 immigrants sol·liciten a Catalunya ser regularitzats” (Ara)

1. En les seves Memòries d’estiu –Memorias de estío (1993), l’obra autobiogràfica de Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, un dels set “pares” de la Constitució de 1978 i probablement el polític més brillant i intel·lectual que ha donat la dreta espanyola–, l’autor s’acomiadava del comitè executiu del seu partit amb unes paraules que avui ressonen amb una força inesperada. Escrivia: “No em crec dotat per al silenci parlamentari, ni per a l’aldarull parlamentari, sinó per a la participació activa en el debat positiu i constructiu. No desitjo en conseqüència repetir l’experiència de la passada legislatura i crec que la meva millor contribució a la vida pública es pot fer al marge de la confrontació que em sembla excessiva”. Aquell fragment, que en el seu moment podia semblar una simple justificació personal, ha adquirit amb el pas del temps una dimensió gairebé profètica. Han passat trenta anys i la seva intuïció –la percepció que la política s’estava convertint en un espai de soroll, de confrontació estèril, de retòrica sense substància– s’ha confirmat amb una evidència que costa de negar: les elits del país no estan a l’alçada de les circumstàncies. Incapaces com són de construir un discurs polític creïble sobre el present i el futur, s’han refugiat en la gesticulació, en el càlcul curtterminista, en la polarització com a única estratègia de supervivència. Herrero de Miñón, que sempre va reivindicar la política com un exercici d’intel·ligència, de matís i de responsabilitat institucional, advertia ja aleshores que la confrontació excessiva no només empobreix el debat, sinó que destrueix la capacitat de pensar el país en termes de projecte compartit. Avui, aquesta incapacitat és palpable: no hi ha relat, no hi ha horitzó, no hi ha una idea articulada de què vol ser Espanya en un món que canvia a una velocitat vertiginosa. Les elits –polítiques, econòmiques, mediàtiques– han renunciat a la complexitat i s’han instal·lat en una mena de administració del dia a dia, sense ambició, sense profunditat, sense cap voluntat de lideratge moral o intel·lectual. En aquest sentit, rellegir Memorias de estío no és només un exercici de memòria política, sinó també una invitació a mesurar la distància entre aquella generació –amb totes les seves limitacions, contradiccions i errors– i l’actual. Una generació que, malgrat tot, encara creia en la força del debat constructiu, en la necessitat del consens, en la importància de dotar les institucions d’una cultura política sòlida. I una generació actual que, massa sovint, sembla resignada a gestionar la decadència.

2. He repetit sovint –i avui ho constato de nou– que en política el trajecte que va del “no” categòric al “sí” pragmàtic és sorprenentment curt. L’últim exemple el trobem en l’elecció del president andalús, Juan Manuel Moreno Bonilla. Durant la campanya, Moreno Bonilla va negar de manera explícita qualsevol possibilitat d’acord amb Vox i va assegurar que aquest partit no tindria cap responsabilitat en el seu Govern. Tanmateix, un cop passades les eleccions, la lògica del poder ha tornat a imposar-se: les declaracions han quedat desmentides pels fets, i PP i Vox governen des d’ahir plegats a Andalusia, igual com ja ho fan a Extremadura, a Castella-Lleó i a l’Aragó. Aquest patró revela una constant: allò que es presenta com una línia vermella durant la campanya esdevé negociable quan arriba l’hora de formar majories. Les eleccions que havien de consolidar l’hegemonia territorial del PP han acabat mostrant una dependència estructural de Vox. I aquesta dependència té un cost polític evident: malgrat ser la força majoritària, el PP es veu obligat a cedir espais de poder i agenda, assumint un soci que condiciona el seu marge d’autonomia. El resultat és un mapa polític on el PP governa, sí, però sovint en termes que no controla del tot. I aquesta és, probablement, la lectura més rellevant: la força que guanya les eleccions no sempre és la que imposa el relat ni la que marca la direcció del govern. I aquest camí rebrega els intents de Feijóo d’obrir vies d’entesa amb els nacionalistes catalans o bascos, que difícilment acceptaran assolir acords de rellevància amb els populars mentre a l’equació hi hagi aquest elefant a l’habitació que es diu Vox…

• Dissabte 4 de juliol de 2026

Els titulars de la jornada:
“L’expansió de bandes juvenils a Barcelona alerta els Mossos” (El Periódico)
“Trump utilitza els 250 anys dels EUA per rellançar la seva imatge i fer caixa” (La Vanguardia)
“El pacte PP-Vox a Andalucia és el més escorat a la dreta” (El País)
“L’infern truca a les Gavarres” (La República – El Punt Avui)
“Foc fora control a l’Empordà i les Gavarres” (Ara)
“Pressupostos: 25,7 milions d’euros per Sabadell” (Diari de Sabadell)

1. Ahir, a la barcelonina llibreria Documenta, vam presentar el llibre Montserrat Minobis i Puntonet. La veu que va desafiar el seu temps, de la qual n’és autor el periodista figuerenc Jordi Jordà. En la meva intervenció vaig significar que la Montserrat Minobis, amb qui vaig compartir amistat i Junta de Govern al Col·legi de Periodistes, “no deixava ningú indiferent. Era una dona de conviccions fortes, d’una personalitat intensa i d’una enorme capacitat de treball. Qualitats que li generaven moltes adhesions… i també algunes discrepàncies” tot destacant que “la història del periodisme no la fan només els grans moments, sinó les persones que, amb la seva manera de ser, transformen allò que toquen” i que la Montserrat Minobis va ser una d’aquestes persones al desafiar els límits del seu temps, obrir portes que semblaven tancades, incomodar quan calia i construir quan era imprescindible. D’aquí que ella entengués el “periodisme com un compromís amb la veritat, amb la ciutadania i amb el país sense renunciar mai a la seva mirada feminista, exigent i personalíssima”. Vaig significar, tanmateix, que el llibre que estàvem presentant no era “només un record o un recorregut per la trajectòria de la Montserrat Minobis sinó la prolongació del seu llegat: una invitació a exercir el periodisme amb coratge, a defensar la llibertat amb convicció i a assumir la responsabilitat que ens pertoca com a periodistes i com a ciutadans i que el compromís no és un gest del passat, sinó una pràctica necessària del present.”

2. Un element que sovint queda fora del debat públic –i que contradiu frontalment els relats alarmistes de la dreta extrema– és que Espanya està recuperant la ràtio de 2,5 cotitzants per pensionista, una proporció que és imprescindible per sostenir el sistema públic de pensions. I aquesta recuperació no és fruit d’un miracle demogràfic intern, sinó de l’arribada, en els darrers cinc anys, de centenars de milers de persones nascudes fora d’Espanya que han entrat al mercat laboral i que han començat a cotitzar. Aquest fet és clau per entendre el moment actual: sense migració, el sistema de pensions espanyol estaria en una situació crítica, perquè la natalitat continua en mínims històrics i la generació del baby boom ja ha començat a jubilar-se. Conclusió: La migració, per tant, no és un “problema” sinó, com he escrit mantes vegades, una oportunitat que cal saber gestionar.

• Diumenge 5 de juliol de 2026

Els titulars de la jornada:
“BCN debuta amb força en el Tour” (El Periódico)
“El PSOE retrodeix, mentre que PP i Vox voregen els 200 diputats” (La Vanguardia)
“L’OTAN sap que Espanya compleix a despit del que digui Trump” (Margarita Robles) (El País)
“Pas a pas” (La República – El Punt Avui)
“Barcelona vibra amb el Tour” (Ara)

L’incendi de les Gavarres portarà cua. No només per l’impacte devastador sobre el bosc –que encara trigarem dies a mesurar i anys a pair– sinó, sobretot, per les responsabilitats que inevitablement s’hi acabaran jugant. Perquè, al final, en aquest país el foc sempre té dos fronts: el que devora hectàrees i el que encén la política. El detall que ja comença a circular –l’operari que, amb el seu treball amb una serra radial ha fet saltar l’espurna a partir de la qual es va desencadenar l’incendi– és només la primera peça d’un engranatge molt més complex. Un treballador que feia la feina sota la direcció d’una UTE, que al seu torn era una subcontracta del departament de Territori de la Generalitat de Catalunya. Una cadena prou llarga i complexa com perquè cadascú intenti salvar la seva posició traslladant la  responsabilitat un esglaó més amunt… o més avall. És en aquest context que ja podem intuir la batalla que seguirà als efectes de l’incendi. No serà, com caldria, sobre la gestió forestal, ni sobre la precarietat dels contractes, ni sobre la fragilitat dels protocols de seguretat. Serà, com sempre, sobre qui pot convertir el foc en argument polític. Hi haurà qui voldrà assenyalar la Generalitat de Catalunya com a responsable última, talment com si l’incendi fos menys una desgràcia que no pas una oportunitat. I el debat, inevitablement, es desplaçarà del bosc a les tertúlies, dels bombers als portaveus, de les cendres a les declaracions. El que crema és, en realitat, la temptació de fer del desastre un instrument de desgast polític. I aquesta, malauradament, no s’apaga amb aigua.

---

• Dilluns 6 de juliol de 2026

Els titulars de la jornada:
“Europa es prepara per liderar l’OTAN” (El Periódico)
“Només el 40% dels espanyols perceben que els jutges són imparcials” (La Vanguardia)
“El 65% dels ciutadans creu que a Espanya hi ha ‘lawfare’” (El País)
“Invasió silenciosa” (El Punt Avui)
“Setmana crítica als boscos catalans per l’onada de calor” (Ara)

1. Isabel Díaz Ayuso torna a marcar el ritme a Gènova. La presidenta madrilenya, que ja fa temps que opera com a brúixola ideològica del PP, ha aconseguit que Alberto Núñez Feijóo s’alineï públicament amb la seva última ofensiva legislativa. Avui mateix, el líder popular s’ha compromès que, si arriba a la Moncloa, impulsarà una llei estatal perquè “el concebut no nascut tingui repercussió” en el sistema d’ajuts i subvencions del sector públic. Amb aquesta promesa, Feijóo eleva a l’àmbit nacional el caràcter de la norma aprovada la setmana passada per l’Assemblea de Madrid, una llei criticada per experts en dret constitucional per la seva ambigüitat jurídica i per la possible col·lisió amb la legislació estatal vigent. El moviment té una lectura política evident: Ayuso consolida la seva capacitat d’imposar agenda dins del PP, desplaçant el centre de gravetat del partit cap a posicions que connecten amb el discurs de Vox i amb els sectors més mobilitzats de la dreta cultural. Feijóo, que intenta projectar moderació, acaba assumint el marc ideològic de la presidenta madrilenya per evitar quedar desbordat per la seva influència interna i pel clima mediàtic que ella genera. En paral·lel, la proposta s’inscriu en un moment en què la dreta espanyola intensifica els missatges sobre identitat, família i natalitat, buscant polaritzar el debat públic i erosionar el Govern amb qüestions de fort impacte emocional. Ayuso, una vegada més, no només marca el pas: continua marcant el terreny de joc en el qual Feijóo s’ha de moure.

2. Avui, llegint els titulars d’El País i La Vanguardia, he tornat a sentir aquella incomoditat que fa temps que s’arrossega: la sensació que la justícia espanyola actua dins d’un clima de parcialitat que ja ningú dissimula. No és només el que diuen els diaris, és el que es respira. Les decisions judicials, sobretot en els casos que toquen nervis polítics, semblen seguir un ritme propi, aliè a la neutralitat que se’ls pressuposa. Ho acabem de veure amb el jutge Peinado –que es jubila, recordem-ho, el mes de setembre– capaç d’anar-se’n de vacances sense fer els deures i deixant la patata calenta de la retirada del passaport a Begoña Gómez que ell va decretar a un jutge suplent que ha de decidir si autoritza a l’esposa del president a viatjar a Ankara i al Regne Unit en l’estret marge d’algunes hores. I, mentrestant, el CGPJ, impassible, s’ho mira tot de lluny, talment com si la seva quietud fos una manera d’exercir poder. Després de cinc anys de mandat caducat i després de la renovació d’ara en fa dos, cap gest ha sorgit de l’Alt Tribunal per ordenar res en l’àmbit judicial ni posar límits a ningú. Aquesta actitud és el que més em preocupa atès que va desplaçant, lentament però de manera persistent, el centre de gravetat institucional. D’aquesta manera, el poder judicial, que hauria de ser un contrapès dins l’estat social i democràtic de dret, va ocupant espais fins al punt de condicionar amb les decisions de determinats jutges, el poder legislatiu. Quan els jutges –per activa o per passiva– acaben marcant l’agenda política, alguna cosa essencial del sistema democràtic es desdibuixa. Ho deixo anotat aquí, al dietari, perquè és en aquests detalls –en els titulars, en les absències, en els silencis– on es percep com es va erosionant la qualitat democràtica. I perquè, de mica en mica, el que hauria de ser equilibri va deixant perillosament de ser-ho.

• Dimarts 7 de juliol de 2026

Els titulars de la jornada:
“Deu nous hotels planegen la seva obertura a l’Hospitalet” (El Periódico)
“Incendis simultanis posen en escac Catalunya” (La Vanguardia)
“Escàndol al Mundial pel tracte de favor de la FIFA a Trump” (El País)
“Un país en flames” (El Punt Avui)
“Tres nous incendis simultanis aguditzen una situació crítica” (Ara)
“Incendi al Vallès” (Diari de Sabadell)

1. Seixanta-cinc incendis. Aquest és el nombre de focs detectats només ahir arreu de Catalunya, dels quals dos preocupen pel seu abast d’una manera especial: el de l’Anoia i el que es va iniciar a primera hora de la tarda a Sentmenat, que a hores d’ara ja afecta també Caldes de Montbui i Castellar. Aquest matí, en sortir de casa per fer la meva habitual passejada, m’he trobat amb un ambient impregnat per una sentor de fum persistent. Queien volves de cendra, petites però constants, que dimensionaven l’abast del desastre millor que qualsevol titular. Era com si el paisatge mateix volgués recordar-nos que el foc no és mai lluny. El que més em preocupa –que ens hauria de preocupar a tots– és que tant l’incendi encara no controlat de les Gavarres com el de Sentmenat tenen el seu origen en el factor humà: treballs expressament prohibits en situacions climàtiques extremes com les que ara es donen. Una irresponsabilitat puntual que es converteix en un cúmul de problemes, pèrdues materials i angoixes que ens podríem haver estalviat. Sortosament, de moment, i aquesta és la bona notícia, no cal lamentar cap pèrdua humana. A això s’hi afegeix aquella veritat tan repetida: els incendis d’estiu s’apaguen a l’hivern. Uns boscos deixats de la mà de Déu, sumats a un hivern i una primavera plujosos, feien preveure un estiu complicat. Només calia una onada de calor com la que estem patint –i la irresponsabilitat d’uns pocs- per desencadenar la tempesta perfecta que nia darrere de cada incendi.

2. Ahir al vespre, en el marc del XXVIè Festival Internacional de Música de Sabadell, vam poder viure un d’aquells concerts que deixen empremta. Els Sons distòpics, de la Barcelona Rock Strings –un quintet de corda format per Pere Nolasc (viola), Marçal Pàmies i Eva Monroy (violí), Núria Conangla (violoncel) i Ivan Kovacevic (contrabaix)– que fa tribut a la cultura rock reinterpretant cançons de grups com Led Zeppelin, AC/DC, Queen, Iron Maiden, Guns N’Roses i Metallica– van ser una demostració brillant i emotiva de fins on pot arribar la música quan es trenca la frontera entre gèneres i es busca, sense complexos, la fusió entre mons aparentment distants. Des dels primers compassos del concert, l’energia del rock va emergir amb una força inusitada que immediatament va contagiar al públic assistent. Una energia conduïda, afinada, posada al servei d’un discurs musical que en cap moment renunciava a la intensitat ni tampoc al refinament de la música clàssica. La combinació era tan natural que, per moments, semblava que els dos llenguatges haguessin nascut per trobar-se. Les cordes, treballades amb una precisió admirable, aportaven profunditat i elegància, mentre la base rítmica donava aquell punt de pulsació vital que fa que el cos també escolti. Tot plegat, un concert únic, amb una qualitat interpretativa que honora el festival, a la ciutat i a les Joventuts Musicals que lidera la Joana Soler. Confesso que vaig sortir del pati del Casal Pere Quart amb el convenciment d’haver assistit a una proposta valenta, capaç de demostrar que la música –quan és honesta i ben feta, com en aquest cas– pot unir mons, generacions i sensibilitats.

• Dimecres 8 de juliol de 2026

Els titulars de la jornada:
“Catalunya revisarà les franges que protegeixen del foc les urbanitzacions ” (El Periódico)
“Le Pen serà candidata malgrat la condemna per malversació” (La Vanguardia)
“Trump tensa la cimera de l’OTAN amb més amenaces sobre Grenlàndia” (El País)
“El Vallès Occidental reconquereix la vinya” (El Punt Avui)
“Un esvoranc per les obres de la L9 obliga  a desallotjar 93 pisos” (Ara)

Alberto Núñez Feijóo continua deixant entreveure aspectes del seu programa. Després de reivindicar drets i ajudes per al nasciturus, ara proposa que els treballadors de baixa cobrin menys per combatre un absentisme que ell mateix ha qualificat de “càncer”. Assegura que buscarà un acord amb els agents socials, però ja avança que regularà la mesura encara que els sindicats s’hi oposin. El moviment és clar: convertir un dret vinculat a la salut en un instrument de disciplina laboral. I, de retruc, reforçar un relat que criminalitza el treballador i desplaça el diàleg social. Feijóo va modulant el seu discurs cap a posicions més dures, sovint en sintonia amb Ayuso, que ja fa temps que marca el compàs ideològic del PP.

• Dijous 9 de juliol de 2026

Els titulars de la jornada:
“Les empreses del sector espacial es tripliquen a Catalunya en 5 anys” (El Periódico)
“Trump redobla la seva amenaça a Espanya i Sánchez replica que compleix ‘amb escreix’” (La Vanguardia)
“Trump sembre el caos a l’OTAN i reobre la guerra amb l’Iran” (El País)
“” (El Punt Avui)
“Trump anuncia la fi de la seva treva amb l’Iran i enfonsa els mercats” (Ara)
“Més de 7.000 persones sol·liciten la regularització” (Diari de Sabadell)

En clau analítica, el patró és conegut: volatilitat extrema, absència de línia estratègica i ús instrumental del soroll com a eina de poder. En el marc de la cimera de l’OTAN, Donald Trump ha tornat a encadenar en poques hores una sèrie de moviments que, més que configurar una política coherent, projecten una lògica d’improvisació permanent: reactivar la reivindicació sobre Groenlàndia, donar per trencat l’acord amb l’Iran, sacsejar els mercats energètics i financers, desqualificar els aliats europeus i insinuar la retirada de 80.000 soldats del continent. Aquest tipus de seqüència no és accidental: respon a un estil de govern basat en la pressió, la imprevisibilitat i la creació d’un clima de desorientació que li permet marcar l’agenda. En aquest context, la cimera de l’OTAN es va convertir en l’escenari d’un desbordament calculat –o, si més no, habitual– que posa en evidència la fragilitat de qualsevol previsió quan el principal actor opera fora dels marcs convencionals de la diplomàcia i la seguretat internacional. La conclusió no admet dubtes: amb un lideratge tan disruptiu, la capacitat de planificació dels aliats queda severament limitada, i el risc sistèmic –polític, econòmic i geoestratègic– s’incrementa de manera sostinguda.

• Divendres 10 de juliol de 2026

Els titulars de la jornada:
“L’Estat té més de 800 immobles sense ús repartits per Espanya” (El Periódico)
“El Govern creu que ha convençut a Trump del seu esforç militar” (La Vanguardia)
“Vox rehabilita a un conegut revisionista de l’Holocaust” (El País)
“Nova vida amb els clàssics” (La República – El Punt Avui)
“Aliança supera a Junts i s’acosta a ERC” (Ara)

1. Ho he comentat en alguna ocasió anterior aquí mateix: a mesura que s’acosten eleccions, les enquestes sobre hipotètics comportaments electorals es multipliquen i els resultats acostumen a afavorir uns o altres segons qui les fa o qui les encarrega. Per això, bo és llegir-les amb prevenció –la qual cosa no vol dir que no siguin útils per detectar tendències en l’evolució del vot, tendències que només les urnes confirmaran–. És en aquest context, que acabem de saber que, si avui se celebressin eleccions autonòmiques a Catalunya, els diputats d’Aliança Catalana i els de Vox es farien, aproximadament, amb el 30% dels escons del Parlament de Catalunya. Això segons el Centre d’Estudis d’Opinió, organisme dependent de la Generalitat, que en el seu darrer sondeig detecta que la gran beneficiària d’aquest creixement de la dreta extrema seria Aliança Catalana –el partit de Silvia Orriols–, que passaria dels dos escons que actualment té a la cambra catalana, a una forquilla d’entre 23 i 25, que obtindria bàsicament a costa de l’enfonsament de Junts, que perdria la meitat de la seva representació i es quedaria amb 16-18 diputats. L’enquesta apunta, tanmateix, que el 30% dels votants que ara optarien per Orriols, abans ho havien fet pel partit de Puigdemont. Tot i ser tendències –o precisament per això–, el resultat que es desprèn de l’enquesta del CEO no hauria de passar desapercebut per ningú. Menys encara per Junts que seria la gran perdedora en la propera contesa electoral catalana. La paradoxa que de l’enquesta es desprèn és que de confirmar-se els resultats que vaticina, l’independentisme obtindria la majoria absoluta d’escons amb la suma –políticament impossible– d’Aliança Catalana, ERC, CUP i Junts, com també l’esquerra disposaria de la majoria absoluta sumant els escons que obtindrien PSC, ERC i Comuns. Agafem-nos fort que venen corbes!

2. Regalar una Magnum 357 en una cimera de l’OTAN no és un detall: és un gest que explica el president turc Recep Tayyip Erdoğan millor que no pas qualsevol altre discurs. En un espai dedicat a la seguretat col·lectiva, ell decideix irrompre amb una arma real, gravada i amb munició. Un símbol de força que desborda el protocol i incomoda aliats que volen previsibilitat, no pas teatralitat. El regal revela la tensió de fons: Turquia vol ser imprescindible, però Erdogan sovint actua com si la diplomàcia fos un escenari personal. Les delegacions, desconcertades, han hagut de desactivar l’arma o enviar-la a museus, en un epíleg que diu molt de la distància entre el gest i el context. La pistola és, en el fons, la metàfora d’una OTAN que ha d’aprendre a gestionar actors que, tot i ser necessaris, posen a prova cada dia els límits de la confiança. I pensar que és amb bous com aquest amb els que hem de llaurar!

• Dissabte 11 de juliol de 2026

Els titulars de la jornada:
“Fugida mortal de les flames” (El Periódico)
“Una fatídica fugida de les flames provoca una tragèdia a Almeria” (La Vanguardia)
“Trampa mortal entre flames” (El País)
“Dolor a la carretera” (La República – El Punt Avui)
“Atrapats fugint de les flames” (Ara)
“Fins un mes d’espera per l’aire condicionat” (Diari de Sabadell)

El comentari d’avui m’és gairebé obligat. I és que l’incendi que ara devora terres almerienques no és, per a mi, una notícia que em resulti llunyana. Neix i creix en un paisatge que conec molt bé, prop d’aquell tros de costa on, durant tants anys, vam passar dies de calma i de rutina, i on les nostres filles van viure setmanes senceres d’unes vacances que encara avui recorden amb enyor: Garrucha. Per això, quan sento parlar de Los Gallardos, Bédar, Turre, Carboneras, Mojácar, Antas, Sierra Cabrera…, no penso en topònims anònims: penso en nosaltres. En els matins de llum blanca, en el vent que no descansa mai, en aquella manera tan particular que tenen els seus habitants d’entendre el pas del temps. Penso en els camins i en les carreteres que serpentegen entre muntanyes seques, en els miradors que descobríem sense gairebé voler, en les fontades improvisades a l’ombra d’uns quants arbres que feien el que podien. Tot això forma part de la meva biografia, d’un temps que ja no tornarà però que continua ben viu en la memòria. Avui, mentre les imatges del foc circulen per tots els mitjans, aquests records em retornen amb una intensitat inusitada. No és només nostàlgia; és una mena de sacsejada. Com si el paisatge que vam estimar i que encara estimem ens recordés que res és del tot segur, que allò que vam viure pot desaparèixer en ben poques hores. I, alhora, com si ens fes memòria que, malgrat els incendis –aquí i allà– continuem sense entendre que la prevenció és l’única manera de protegir allò que estimem. És dur constatar que, mentre el clima es desboca i els boscos acumulen combustible any rere any, les polítiques de prevenció continuen essent insuficients per no dir inexistents. I així, cada estiu, el ritual es repeteix: el foc arriba, la impotència s’estén i, com en aquest cas, les pèrdues de vides humanes acaben per deixar una traçada de dolor impossible de redimir.

• Diumenge 12 de juliol de 2026

Els titulars de la jornada:
“Catalunya accelera per desencallar l’AP-7” (El Periódico)
“Una cadena d’errors va agreujar l’incendi mortal d’Almeria” (La Vanguardia)
“Després de les primeres guspires tot va ser com si llencessin gasolina” (El País)
“Fuga de cervells irreversible” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“El camp es recuperarà però ells no tornaran” (Ara)

Ara que el PLATER (Pla Territorial de Protecció Civil de Catalunya) torna a ocupar el debat públic, ha de ser bo recordar que el retard de Catalunya en matèria de renovables és profund i ve de lluny. Les causes són diverses, però una de les principals ha estat –i continua essent– la resistència de moltes zones del país a hostatjar parcs eòlics o camps solars. L’Alt Empordà i la Terra Alta en són exemples en el cas de l’eòlica; l’Anoia, l’Urgell, el Bages, la Cerdanya o la Conca de Barberà, en el cas de la fotovoltaica. Aquesta oposició té elements comprensibles: defensa del paisatge, preservació agrícola, saturació d’infraestructures o desconfiança envers projectes sovint impulsats des de fora del territori. Però això no òbvia que en el context de l’emergència climàtica que ens assetja, mantenir una actitud estrictament resistent és cada cop més difícil de sostenir. A més, hi ha una paradoxa evident: els principals consumidors d’electricitat –Barcelona i la seva àrea metropolitana– contribueixen molt poc a la generació renovable. Catalunya necessita valentia política i una distribució més equitativa de les responsabilitats en aquesta com en d’altres qüestions. Respectar la sobirania alimentària és, certament, imprescindible: els parcs solars ocupen grans extensions de sòl agrícola. Però cal recordar que una part important de la solució passa per les teulades de cases i edificis, també els públics. I a Barcelona i a la seva conurbació, de teulades i de terrats no en falten, i la seva activació permetria reduir en part la pressió sobre les zones rurals que es troben al límit fins i tot de la seva paciència. Passa, però, que apostar per camps de plaques solars o molins de vent en territori agrari, és més econòmic que fer-ho en sòl urbà o en terrats. El diner marca la diferència i els governs locals, els governs de Catalunya, no volen liderar una proposta concertada i sense mirada a la infraestructura verda que és de la que ens aporta aliments i alhora és la depuradora de l’aire de les àrees verdes (boscos i camps). Comptat i debatut, si Catalunya vol avançar, caldrà assumir i practicar una corresponsabilitat territorial real, desplegar una planificació rigorosa i exercir un lideratge polític que entengui que el futur energètic del país no pot descansar sempre sobre els mateixos.

---

• Dilluns 13 de juliol de 2026

Els titulars de la jornada:
“La calor porta les empreses a avançar horaris i refrigerar fàbriques” (El Periódico)
“Els impostos a Espanya frenen la inversió de l’estalvi de les llars” (La Vanguardia)
“Dues hores contra el foc des de dins de casa: ‘Vaig llençar dues ampolles de llet a les bigues que cremaven” (El País)
“40 anys de solidaritat internacional” (El Punt Avui)
“L’Iran tanca Ormuz arran de l’escalada bèl·lica amb els EUA” (Ara)

Entre un 12% i un 18% dels graduats universitaris a Catalunya i Espanya marxen a l’estranger després d’acabar els estudis de grau i màster. No es tracta d’una minoria anecdòtica atès que es tracta dels més preparats. El fenomen és especialment intens entre els graduats en medicina i en qualsevol de les enginyeries. La conclusió és tan simple com inquietant: Catalunya forma talent que després es projecta cap a ecosistemes laborals més competitius. Dit d’una altra manera: invertim recursos públics perquè altres economies recullin els fruits. I no perquè els nostres joves no tinguin arrelament o vocació de servei, sinó perquè aquí no troben les condicions mínimes per desenvolupar-se professionalment. Salaris poc competitius, carreres professionals encallades, manca d’inversió en R+D, i un teixit empresarial que, en massa casos, no pot –o no vol– competir en qualitat, innovació i exigència. Alguna cosa, doncs, fem malament. I no és només una qüestió salarial: és estructural. Un país que no genera empreses capaces d’absorbir els seus millors titulats és un país que es condemna a la dependència tecnològica, científica i productiva. Ens omplim la boca parlant de “retenció de talent”, però la veritat és que el talent no es reté amb discursos, sinó amb oportunitats reals. El resultat és un cercle viciós: formem bé, però no creixem prou; no creixem prou, i per tant no podem oferir carreres atractives; no oferim carreres atractives, i el talent marxa; el talent marxa, i el país perd capacitat de transformació. Mentrestant, altres països –que no han invertit ni un euro en la seva formació– els reben amb els braços oberts. Potser ha arribat l’hora de deixar de lamentar-nos i començar a preguntar-nos amb serietat què cal fer perquè els nostres metges, enginyers i científics vulguin quedar-se. Perquè el problema no és que marxin: el problema és que no troben motius per tornar.

• Dimarts 14 de juliol de 2026

Els titulars de la jornada:
“Els espanyols prefereixen una avanç electoral a una moció de censura” (El Periódico)
“Europa va registrar 10.000 morts més de la mitjana en l’onada de calor” (La Vanguardia)
“Tempesta contra Rajoy a Espanya i França pel seu article ‘racista’” (El País)
“Comença la cursa per l’Elisi” (El Punt Avui)
“El Govern vol reduir a un mes l’espera per les llicències urbanístiques” (Ara)
“El llarg camí per recuperaren bosc” (Diari de Sabadell)

Si a les casualitats que es produeixen en diversos ordres de la vida hi afegim les causalitats, la barreja pot ser demolidora. Avui, 14 de juliol, dia de la República Francesa. Avui, 14 de juliol, les seleccions masculines de futbol de França i Espanya es juguen el pas a la final de la Copa del Món. Una coincidència simpàtica, gairebé poètica, que no tindria més recorregut si no fos perquè la política –sempre amatent a espatllar els moments d’alegria col·lectiva– ha decidit fer acte de presència. El detonant ha estat un article del president espanyol estat, Mariano Rajoy, publicat al digital El Debate, que ha remogut, per racista, les aigües de l’esport i de la política amb una afirmació que està fent la volta al món: segons ell, la selecció francesa té “un nivell altíssim, això sí, sense francesos”. Una frase esperpèntica més de Rajoy que ha encès totes les alarmes, començant pel govern de França –que no és precisament d’esquerres– i continuant per mig planeta futbolístic. La resposta ha estat contundent. El ministre d’Exteriors espanyol, davant la marrada, s’ha afanyat a dir que això de Rajoy és “racisme o estupidesa o totes dues coses alhora”. A can PP, en canvi, han optat per la via del “no era la seva intenció”, com si la intenció fos l’únic criteri a tenir en compte per mesurar la gravetat d’un missatge. Déu n’hi do! Fins i tot un fundador de Vox, Alejo Vidal-Quadras, ha admès que Rajoy s’havia “ficat en un embolic”. Tot plegat configura un episodi que, més enllà de les derivades polítiques que el fet encara tindrà, ens situa davant un fenomen estrictament esportiu que és exactament el contrari del que denuncia la ultradreta. Les seleccions europees no son “ocupades” per jugadors nascuts fora del continent. És al revés: són jugadors nascuts a Europa els que decideixen jugar amb les seleccions dels països dels seus pares o avis. La dada és incontestable: en aquest Mundial hi juguen 99 jugadors nascuts a França. D’aquests, 23 ho fan amb la selecció francesa i 76 amb altres països. Queda clar senyor M. Rajoy? Res més a dir.

• Dimecres 15 de juliol de 2026

Els titulars de la jornada:
“Espanya, pletòrica, a la final” (El Periódico)
“Inhabilitat el germà de Sánchez per prevaricació” (La Vanguardia)
“Espanya a la gran final” (El País)
“Noves perspectives pel món rural” (El Punt Avui)
“El germà de Sánchez, inhabilitat nou anys per prevaricació” (Ara)

1. La condemna a David Sánchez per prevaricació administrativa que es va conèixer ahir –9 anys d’inhabilitació– ha tornat a encendre el recorrent debat sobre la relació entre justícia i política a Espanya. La sentència conclou que la plaça de coordinador d’activitats dels conservatoris de música a la Diputació de Badajoz es va crear “a mida”, però descarta qualsevol tràfic d’influències. A partir d’aquí, el soroll habitual: el PSOE parla d’ofensiva política; el PP, d’Estat de dret; les acusacions populars celebren la victòria; els socis del Govern denuncien desproporció. Cada actor interpreta la resolució segons el seu relat. Assenyalat això, el cert és que el cas revela les tres fragilitats flagrants: la judicialització creixent de la política, la frontera difusa entre irregularitat administrativa i delicte penal, i la incapacitat del sistema per generar confiança en les seves decisions. No canviarà el país, però sí que recorda que la qualitat democràtica depèn tant del que decideixen els tribunals com de la manera com la política decideix llegir-ho.

2. Han passat setze anys des que la selecció espanyola va jugar una final del Mundial de futbol. I ho tornarà a fer diumenge vinent després que dos gols sentenciessin anit el matx contra França en què La Roja va dominar amb claredat. El que ahir es va viure a Dallas va ser molt més que un partit: va ser una d’aquelles nits en què el futbol es converteix en un idioma universal, capaç d’unir generacions, orígens i maneres d’entendre el joc. L’equip espanyol va sortir amb una intensitat que feia temps que no es veia, amb una confiança que es palpava en cada passada i en cada recuperació. Un partit en el qual els jugadors catalans (Pau Cubarsí, Marc Cucurella, Dani Olmo, Lamine Yamal i Mikel Oyarzabal) van tenir un paper destacat, no només per presència sinó per personalitat. Van aportar ritme, pausa, lectura i aquella manera de tocar la pilota que, quan apareix, fa que el joc sembli senzill. L’afició, per la seva banda, va convertir Dallas –com també el sabadellenc Parc Catalunya– en un gran amfiteatre, amb crits, banderes i una energia que empenyia l’equip com si fos un jugador més. Ara a esperar el partit de diumenge vinent contra Argentina o Anglaterra, al qual Espanya arribarà amb la convicció que l’equip ha trobat el seu punt d’equilibri i que el somni de proclamar-se campions del món torna a ser més possible que no pas mai.

• Dijous 16 de juliol de 2026

Els titulars de la jornada:
“La UE facilitarà les funcions bancàries transnacionals” (El Periódico)
“El Suprem esperarà el constitucional per aplicar l’amnistia” (La Vanguardia)
“L’independentisme confia en l’aval europeu a l’amnistia” (El País)
“Terra de llibres” (El Punt Avui)
“La manca d’habitatge frena el creixement econòmic català” (Ara)
“Els noms de la FM 2026” (Diari de Sabadell)

1. Hi ha setmanes en què les enquestes no són només números, sinó miralls. El darrer baròmetre del CEO i el municipal de Barcelona han posat Junts davant d’un reflex incòmode: una pèrdua de centralitat que ja no es pot atribuir a oscil·lacions conjunturals, sinó a un canvi de fons en el mapa polític català. La previsió de descens de Junts és doble. Al Parlament, els postconvergents passarien de la segona posició a la quarta, amb una reducció notable d’escons. A Barcelona, el baròmetre municipal els situa en un escenari encara més dur: deixarien de ser el grup més ampli del consistori per convertir-se en el més petit. Són dades estimatives, però que dibuixen una tendència clara. Aquest retrocés té un actor que emergeix amb força: Aliança Catalana, que és qui més vot captaria de Junts. L’ascens d’aquesta formació no només reflecteix un malestar dins del vot independentista, sinó també una demanda de discurs més contundent, més identitari, més immediat. I aquí és on Junts es troba en una cruïlla que va més enllà de la tendència que vaticinen les enquestes. Perquè, al final, el problema central de Junts no és només electoral: és de lideratge. La figura de Carles Puigdemont continua sent el punt de gravetat amb un lideratge exercit des de la distància. I a despit que el TJUE ha avalat avui la llei d’amnistia i ha eliminat els darrers obstacles que hi havia per tal que tots els polítics i activistes encausats pel en el marc del procés puguin acollir-se a la norma, el retorn del president estat trigarà a produir-se atès que abans s’han de pronunciar el Tribunal Suprem i el Constitucional. El retorn de Puigdemont és clau per a refer un partit que fa temps funciona amb un buit de presència sobre el terreny. Les enquestes no són una sentència, però sí un avís: Junts necessita reconstruir urgentment un relat, un lideratge i una presència que connecti amb el país real, no només amb el país imaginat. Potser el veritable punt d’inflexió no serà el resultat d’unes eleccions, sinó la capacitat de Junts de tornar a mirar el país amb la serenitat i l’ambició que un dia el van convertir en referent.

2. Espanya viu, segons Alberto Núñez Feijóo, sota un “poder autocràtic”, i Pedro Sánchez seria “un president autoritari” que “ha blanquejat i fet negocis amb dictadures”. Així s’ha expressat, impúdicament, el president del PP davant representants de seixanta partits conservadors de quaranta-dos països d’Europa i l’Amèrica Llatina. Feijóo ha aprofitat l’altaveu internacional que li brindava la cimera per embrutar la imatge d’Espanya, utilitzant com a argument les dificultats legislatives d’un Govern –el de PSOE i Sumar– que no disposa d’una majoria clara al Parlament. El missatge que intenta transmetre als seus col·legues d’arreu del món és que Espanya és una mena de dictadura encoberta que mereix ser censurada a escala internacional. Costa imaginar una lleialtat institucional més baixa en algú que aspira a governar el país.

• Divendres 17 de juliol de 2026

Els titulars de la jornada:
“El TJIE recolza la llei d’amnistia i acosta el retorn de Puigdemont” (El Periódico)
“El Tribunal de la UE avala el fi conciliador de la llei d’Amnistia” (La Vanguardia)
“L’amnistia ha facilitat un escenari de reconciliació” (El País)
“Aval europeu a l’amnistia” (La República – El Punt Avui)
“La justícia europea avala l’amnistia” (Ara)

 Ahir al vespre, amb l’actuació de Men in Swing i la presentació del seu acurat espectacle Canta Sinatra al pati del Casal Pere Quart, es tancava no només el XXVI Festival Internacional de Música de Sabadell de Joventuts Musicals, sinó també el conjunt de festivals d’estiu que, des de finals de maig, han anat teixint una trama cultural vibrant a la ciutat. Gràcies a propostes com Embassa’t, Observa, Fresh Festival i altres iniciatives que han omplert de música i vida els carrers i els espais públics més rellevants, Sabadell ha respirat cultura amb intensitat i continuïtat. La sensació que deixa aquest cicle és positiva: la ciutat ha viscut unes setmanes d’una oferta cultural àmplia i variada, capaç de combinar estils, formats i públics amb naturalitat, potenciant uns escenaris que ja formen part de la identitat estiuenca sabadellenca: l’amfiteatre del Parc Catalunya, l’amfiteatre dels Jardinets de l’Antiga Caixa de Sabadell 1859 i el mateix pati del Casal Pere Quart, que ahir es va convertir en un espai íntim i elegant per acollir l’univers sonor de Sinatra reinterpretat per Men in Swing. Sabadell ha viscut, certament, un estiu cultural ple d’interès i vitalitat. Però, si aspirem a més –i la ciutat ha d’aspirar a més–, cal reforçar identitat, coordinació, diversitat, talent local, comunicació i ambició. I això no és una crítica severa: és una invitació a créixer. Perquè la cultura, quan es fa bé, no només omple espais: omple ciutat.

• Dissabte 18 de juliol de 2026

Els titulars de la jornada:
“BCN oferirà 14.000 places en residències d’estudiants” (El Periódico)
“El Govern central va invertir més del doble a Madrid que a Catalunya el 2025” (La Vanguardia)
“L’UCO atribueix a Cerdán i la seva família 300.000 euros de benefici de la trama” (El País)
“Marxa de la llibertat” (La República – El Punt Avui)
“Catalunya només rep el 8,6% de la inversió territorial de l’Estat” (Ara)
“La ciutat aixecada per les obres d’estiu” (Diari de Sabadell)

1. La sentència del Tribunal de Justícia de la UE sobre l’amnistia als líders del procés és possiblement la culminació ​​del creixent enfrontament entre el Govern de Pedro Sánchez i la judicatura. L’Executiu ja no dissimula i acusa alguns jutges d’actuar de forma barroera, al moure’s al pairo de determinades finalitats polítiques. Els magistrats que ocupen llocs en altes instàncies i associacions conservadores de jutges es consideren atacats a la seva independència i fins i tot es veuen com els últims defensors de l’Estat davant d’un Govern que consideren populista i capaç de propiciar-ne la ruptura i la degradació de les institucions per mantenir-se al poder. D’aquí que de tot aquest afer de l’amnistia, ningú en sortirà indemne. Menys encara la justícia pel fet que nombrosos jutges la consideren una claudicació de l’Estat i una invasió del poder legislatiu sobre el judicial. Des d’aquesta convicció, el Tribunal Suprem va decidir portar al límit la interpretació de la llei per restringir-ne l’aplicació. I això en un exercici sense precedents d’objecció de consciència. Certament, la independència judicial protegeix els jutges de les pressions, però que això sigui així no vol dir que els atorgui carta blanca per esmenar les decisions del poder Legislatiu: el Parlament. Un episodi gens menor que deixarà empremta. Perquè quan una part de la judicatura decideix intervenir –com ja he assenyalat en altres ocasions– en el terreny polític, ja no actua com a poder moderador sinó que ho fa com a actor que disputa el sentit de les lleis. I és en aquest punt on el sistema comença a trontollar: quan el poder judicial, emparant-se en la seva autonomia, erosiona la separació de poders i altera l’equilibri institucional que sosté l’estat de dret. La Història, sempre més severa que els titulars del dia, acabarà jutjant no només les decisions adoptades, sinó també la cultura corporativa que les va fer possibles. I potser aleshores quedarà més clar que la fortalesa democràtica no depèn només de les lleis que es voten, sinó també de la lleialtat amb què els poders de l’Estat les respecten.

2. Les inversions de l’Estat previstes i realment executades el 2025 reafirmen que Catalunya es troba en una posició de clara inferioritat. D’aquesta manera, malgrat aportar una part substancial dels recursos fiscals de l’Estat i concentrar una de les economies més dinàmiques del sud d’Europa, les inversions efectives efectuades a Catalunya el 2025, van ser la meitat de les que es van executar a la Comunitat de Madrid. Aquesta persistència del desequilibri inversor, assenyalada reiteradament per la Generalitat de Catalunya, la Cambra de Comerç i diversos organismes independents, no és només una qüestió comptable sinó un factor polític de primer ordre. Quan infraestructures estratègiques com els ferrocarrils, les carreteres, els ports o el sistema de Rodalies continuen sense rebre el finançament necessari, s’alimenta una percepció de greuge territorial que erosiona la confiança en l’Estat. En aquest context, no sorprèn que el suport a l’independentisme mantingui una base social important a l’interpretar que l’Estat no respon a les necessitats del territori, i això converteix el discurs sobiranista en un terreny fèrtil per continuar creixent. El problema, però, és que aquest creixement es produeix de manera descohesionada, sense una direcció política clara ni un lideratge capaç d’articular-lo. El resultat és una energia dispersa i reactiva que evidencia tant el malestar com la manca d’un projecte polític vertebrador.

• Diumenge 19 de juliol de 2026

Els titulars de la jornada:
“La selecció més global busca la segona Copa del Món” (El Periódico)
“El CGPJ ha de saber que defensar l’indefensable perjudica la justícia” (Félix Bolaños) (La Vanguardia)
“Política i justícia el còctel explosiu que sacseja Espanya” (El País)
“” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“La Masia guanya el Mundial” (Ara)

No és cap fixació: és simplement la síntesi de l’evidència i de l’estadística aplicada al poder judicial. El cas és que el CGPJ s’ha decidit a moure peça, però com sempre, la peça ha anat a parar exactament al lloc on tots sabíem que aniria a parar. Aquesta vegada ha estat per nomenar Andrés Martínez Arrieta jutge encarregat d’autoritzar les activitats del CNI. Un càrrec delicat, d’aquells que permeten decidir quan els serveis secrets poden entrar a casa teva o escoltar-te el telèfon. Res menor, vaja. Martínez Arrieta, fins ara president de la Sala Segona del Suprem, és casualment el mateix jutge que va actuar de ponent en la condemna al fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz, per revelació de secrets. I mira tu ves per on, ara li tocarà decidir quins secrets pot revelar –o interceptar– el CNI. La vida és plena de coincidències, però n’hi ha que més aviat semblen escrites per un guionista amb molta mala bava. Només dos vocals progressistes, Ángel Arozamena i Inés Herrero, han gosat oposar-se al nomenament. La resta han seguit disciplinadament la presidenta del Poder Judicial i del Suprem, Isabel Perelló, que és qui havia proposat el nom. És el que té la cuina interna del poder judicial: receptes de tota la vida, ingredients de confiança i cap mena d’experimentació. Ells s’ho guisen, ells s’ho mengen, i a nosaltres ens toca empassar-nos el menú degustació. Mentrestant, el Suprem continua autopromocionant-se i els titulars d’avui d’El País i La Vanguardia tornen a recordar-nos que la justícia espanyola té una capacitat admirable per reforçar la seva pròpia geometria interna. Una geometria tan perfecta que ja no cal ni escaire: sempre surt quadrada.

---

• Dilluns 20 de juliol de 2026

Els titulars de la jornada:
“El món es rendeix a Espanya” (El Periódico)
“Bicampions del món” (La Vanguardia)
“Campions” (El País)
“Dependents sense ajuts” (El Punt Avui)
“Espanya guanya. 1-0” (Ara)

1. Se m’acut que la trajectòria que ha portat la selecció espanyola a proclamar-se campiona del Món és, en el fons, una metàfora de l’Espanya real. No tant per l’èxit esportiu –que és indiscutible– sinó per la manera com s’ha construït l’equip. Nou futbolistes formats a la Masia per cap de l’escola del Real Madrid, “La Fábrica”. El talent que ha permès arribar al títol mundial ha nascut i s’ha polit fora de Madrid, en espais que sovint no entren en el relat centralista del país. I, tanmateix, ja es veu venir el moviment de fons: des del Madrid esportiu i també des del Madrid polític es voldrà capitalitzar el triomf, revestint-lo d’una mena d’epopeia nacional, com si el rerefons no existís o no fos convenient de mostrar. És una operació sobradament coneguda: apropiar-se del resultat i esborrar-ne les arrels, convertir en símbol d’unitat allò que ha estat possible gràcies a la diversitat i a la perifèria. Potser és per això que aquest Mundial explica més coses de l’Espanya contemporània que no pas els discursos ampul·losos i buits al servei d’una visió esbiaixada del país. L’èxit arriba per la qualitat que neix fora del centre, però el centre s’afanya a fer-lo seu. Una metàfora perfecta d’un Estat que encara no sap mirar-se al mirall per adonar-se de les seves pròpies ombres…

2. Tres terrassencs han jugat aquest Mundial: dos amb Espanya –Dani Olmo i Marc Pubill– i un amb la selecció marroquina, Ismael Saibari. Terrassa, històricament vinculada a l’elit esportiva, ha tornat a demostrar que la seva pedrera és inesgotable. Així és que, en aquesta ocasió, i sense que serveixi de precedent, Terrassa ens ha guanyat la partida amb un contundent 3 a 0. Una golejada simbòlica, però prou eloqüent: mentre nosaltres celebrem el talent que va sortint de Sabadell, ells continuen sumant noms que arriben al Mundial amb una naturalitat que impressiona. Potser és només una anècdota, però també és una manera de recordar que el Vallès, quan s’hi posa, és capaç de tot. I que la rivalitat entre ciutats, ben entesa, és una de les formes més riques de mesurar-nos: amb orgull, amb humor i amb aquella mica de picardia que fa la vida més divertida.

• Dimarts 21 de juliol de 2026

Els titulars de la jornada:
“El Govern estudia alliberar habitatges de protecció oficial en zones tensionades” (El Periódico)
“Zapatero va cobrar per assessorar en el rescat de Plus Ultra, segons el seu amic” (La Vanguardia)
“Julio Martínez implica ara a Zapatero en el rescat de Plus Ultra” (El País)
“Fronteres en qüestió” (El Punt Avui)
“El suposat testaferro de Zapatero l’implica en el cas Plus Ultra” (Ara)
“Victòria compartida” (Diari de Sabadell)

El 24 de juny, al Congrés dels Diputats, Feijóo va deixar anar una frase que va ressonar com si d’un cop de porta es tractés: “¿A qué hay que esperar ahora? ¿A que le llegue un suplicatorio al señor P.S.?”. No era una pregunta llançada a l’aire ja que tot feia pensar que Feijóo sabia alguna cosa que encara ningú havia verbalitzat. Només feia dos dies que s’havia conegut la sentència que exonerava Víctor de Aldama de penes de presó i li perdonava una multa de 3,7 milions d’euros pel simple fet d’haver col·laborat amb la justícia en el cas Koldo. El corruptor se’n sortia de totes, mentre que el corrupte, José Luis Ábalos, era condemnat a 24 anys i 3 mesos de presó. Tot un avís a navegants: la Justícia premiarà, més que mai, els que col·laborin en certs casos. “El que pugui fer, que faci”. Julio Martínez, l’empresari que Zapatero anomenava amic –el famós Julito–, ha començat a moure’s fins i tot abans d’hora. Avui declara davant el jutge com a imputat, després que ahir fes un pas decisiu en la seva estratègia de defensa personal enviant-li un escrit en què assenyalava Zapatero com “qui marcava els passos a seguir” per aconseguir el rescat de Plus Ultra. No escriu que l’expresident fes gestions directes amb el Govern que puguin constituir tràfic d’influències, però sí que li atribueix el pes de tota l’operació, inclosa la d’Anàlisi Rellevant. Segons ell, aquella empresa es va crear perquè Zapatero pogués facturar les consultories. Per si no n’hi havia prou, el president de Plus Ultra enviava, també ahir, un escrit a l’Audiència Nacional en què confirma que van satisfer “com una mesura desesperada” una comissió de 530.000 euros per les gestions de les empreses de Julio Martínez, “conscients que tenia relació amb el senyor Rodríguez Zapatero”. Això sí: en ambdues cartes, els signants admeten que no tenen “constància fefaent de les concretes actuacions dutes a terme per influir o afavorir la concessió del rescat”. Comptat i debatut: els empresaris vinculats al cas Plus Ultra acaben de posar el cap de Zapatero damunt la taula del jutge. El que pretenen és clar: una rebaixa de la pena seguint l’estela del tracte que el Tribunal Suprem ha concedit recentment a Víctor de Aldama. És una col·laboració –o, amb la terminologia brasilera més ajustada a la realitat, una delació premiada– anunciada. Si contra Rodríguez Zapatero només hi havia fins ara indicis, pels dos Martínez la situació els era molt adversa. Davant d’aquest panorama, ara s’entenen perfectament les paraules de Feijóo al Congrés el dia de Sant Joan, insinuant que Sánchez acabaria seient, tard o d’hora, al banc dels acusats, atès que les declaracions dels Martínez l’impliquen indirectament. La pregunta a fer-se, és com sabia que això aniria d’aquesta manera? Quanta porqueria i que poc sabó.

• Dimecres 22 de juliol de 2026

Els titulars de la jornada:
“L’amic de Zapatero ratifica la seva implicació en el cas Plus Ultra” (El Periódico)
“El Govern assumeix ‘el risc’ de sostenir la innocència de Zapatero” (La Vanguardia)
“La llei del tabac vetarà fumar als menors i en platges i terrasses” (El País)
“Els peixos morts que van despertar la societat” (El Punt Avui)
“Catalunya punxa amb les renovables i s’allunya dels objectius europeus” (Ara)

1. Les inversions de l’Estat previstes i realment executades el 2025 reafirmen que Catalunya es troba en una posició de clara inferioritat. D’aquesta manera, malgrat aportar una part substancial dels recursos fiscals de l’Estat i concentrar una de les economies més dinàmiques del sud d’Europa, les inversions efectives efectuades a Catalunya el 2025, van ser la meitat de les que es van executar l’any passat a la Comunitat de Madrid. Aquesta persistència del desequilibri inversor, assenyalada reiteradament per la Generalitat de Catalunya, la Cambra de Comerç i diversos organismes independents, no és només una qüestió comptable sinó un factor polític de primer ordre. Quan infraestructures estratègiques com els ferrocarrils, les carreteres, els ports o el sistema de Rodalies continuen sense rebre el finançament necessari, s’alimenta la percepció de greuge territorial que erosiona la confiança de la ciutadania en l’Estat. En aquest context, no sorprèn que el suport a l’independentisme mantingui una base social àmplia a l’interpretar que l’Estat no respon a les necessitats del territori, i això fa que el discurs independentista disposi d’un terreny fèrtil per continuar creixent. El problema, però, és que aquest creixement es produeix de manera descohesionada, sense una direcció política clara ni un lideratge capaç d’articular-lo. El resultat és una energia dispersa i reactiva que evidencia tant el malestar com la manca d’un projecte polític vertebrador.

2. El cas Zapatero –ple d’acusacions i escàs de proves– s’allargarà en el temps i, mentrestant, el PP, el partit que acumula el major nombre de casos de corrupció en la història de la democràcia espanyola segons diverses investigacions periodístiques, treu pit i continua fent bandera de qualsevol escàndol que afecti els socialistes. Ho he assenyalat en més d’una ocasió: desconeixem quin és el programa de Govern, les polítiques concretes, que els populars pretenen desplegar si arriben a la Moncloa. Les úniques pistes disponibles són els pactes que, a contracor, han hagut de signar amb Vox en aquelles comunitats autònomes on el PP és la primera força. I d’aquestes pistes, res de bo no se’n desprèn per als interessos de la ciutadania: retallades en sanitat pública –amb una aposta explícita per la privatització– i en educació, regressions que apunten a un model de país menys inclusiu i menys protector. Tot plegat configura un escenari preocupant, on la competició política es desplaça del terreny de les propostes al de la sospita i la confrontació permanent. I això no és bo per a ningú. Tampoc per Feijóo que avui ha dit que està preparat per accedir a la Moncloa.

• Dijous 23 de juliol de 2026

Els titulars de la jornada:
“La UE converteix Catalunya en un laboratori antiincendis” (El Periódico)
“La Comissió Europea avisa als tribunals espanyols que han d’acatar l’amnistia” (La Vanguardia)
“PP i Vox porten per primera vegada a una llei la ‘prioritat nacional’” (El País)
“La innovació pren la paraula al Montsià” (El Punt Avui)
“L’Aràbia Saudita acorda amb els EUA poder enriquir urani” (Ara)
“Al Vallès, clarament, no tenim el que ens mereixem” (Diari de Sabadell)

Hi ha mantres que de tan repetits, semblen contenir veritats absolutes. Un dels més persistents és el que apunta que la gent gran és una càrrega econòmica per al país. És a dir, un col·lectiu humà que “rep més del que aporta”, que “tensiona el sistema de pensions” i que “fa insostenible l’Estat del benestar”. Però les dades –les que no acostumen a aparèixer en els discursos alarmistes– dibuixen un marc ben diferent. Estudis recents del Centro de Investigación Ageingnomics de la Fundació MAPFRE, de la Fundación de Estudios de Economía Aplicada (Fedea) i del Centro Internacional sobre la Longevidad (CENIE), ho deixen ben clar: els sèniors aporten molt més del que no pas reben a canvi. I no per poc: els sèniors tripliquen en impostos, cotitzacions i consum el valor de les prestacions que perceben. En xifres, això significa que la població sènior contribueix amb 402.303 milions d’euros (entre consum i impostos) mentre que en reben 183.070 milions. Dit d’una altra manera: la gent gran aporta un 120% més del que rep. Aquesta dada, per si sola, hauria de fer caure qualsevol relat catastrofista. Però és que encara n’hi ha més. Segons els estudis referenciats, a partir dels 55 anys, el 34% de la població genera el 32,8% del PIB i concentra més de 592.000 milions d’euros en recursos. Són, de fet, el col·lectiu amb més capacitat adquisitiva de tot el país, en el que el consum privat per persona és també el més alt: 16.406 euros anuals, molt per sobre del col·lectiu d’entre 30 i 54 anys i de la mitjana general. I encara un altre aspecte que sovint s’obvia: els sèniors concentren el 68% de l’estalvi de les llars. En un país on la incertesa econòmica és recurrent, aquest estalvi és un mur de contenció que estabilitza famílies, territoris i generacions. A més, lluny de ser receptors passius, els sèniors financen part del consum d’altres membres de la família. El saldo net de transferències privades és negatiu per als sèniors: vol dir que donen més del que reben. Aquestes dades no només desmunten mites: demostren que el sistema públic de pensions és un mecanisme de redistribució intergeneracional que funciona, que protegeix gairebé 10 milions de persones i que ho fa sense generar desequilibris econòmics atribuïbles a la gent gran. Per això, el  veritable repte no és l’envelliment poblacional, sinó la baixa natalitat, que des del 2015 manté Espanya en saldo vegetatiu negatiu. Això fa imprescindible la immigració per sostenir la base de cotitzants necessària per cobrir les pensions. Però, fins i tot en aquest context, les dades mostren que els sèniors no són el problema: són part de la solució. És d’aquesta manera, i per aquestes raons, que la societat espanyola ha de revisar la manera com es refereix a la gent gran. No són una càrrega, ni un llast, ni un obstacle per al futur: són un pilar econòmic, fiscal i social. Són consumidors actius, contribuents nets, garants de l’estalvi i sostenidors de l’economia familiar. El veritable desafiament és reconèixer-ho i actuar en conseqüència combatent mites, dissenyant polítiques que aprofitin el potencial d’aquest col·lectiu, i construint un relat que reflecteixi la realitat i no les pors. La longevitat és una conquesta social. I la gent gran, lluny de ser un pes, són la prova viva que aquesta conquesta és, també, una oportunitat econòmica.

• Divendres 24 de juliol de 2026

Els titulars de la jornada:
“Les altres laborals progressives es limitaran als casos de càncer” (El Periódico)
“Zapatero excusa el Govern Central de les acusacions de Plus Ultra” (La Vanguardia)
“Zapatero defensa la seva innocència sense revelar l’origen de les joies” (El País)
“Miles Davis sempre endavant” (La República – El Punt Avui)
“Zapatero qualifica les joies de ‘regal de cortesia’ i nega haver mediat per Plus Ultra” (Ara)

1. Hi ha afirmacions que, quan les escoltes, ressonen. Ahir, en sentir Zapatero repetir amb tanta insistència que “no vaig parlar amb ningú ni de la SEPI ni del Govern”, vaig notar aquella vibració interior que només se’m fa present quan algú vol tancar una porta amb massa força. La contundència, sovint, és una manera de defensar-se del silenci que queda al darrere. L’aparició de Zapatero a Mañaneros 360 tenia quelcom d’un primer acte d’un drama que ja fa temps que s’escriu en despatxos, sumaris i tertúlies. I, tanmateix, el que més em va cridar l’atenció no va ser la negació del contacte amb autoritats, sinó la naturalitat amb què va qualificar d’”obsequi de cortesia” les joies trobades al seu despatx. Un obsequi de qui? En quines circumstàncies? Per què no ho diu? En política, les omissions sovint expliquen més que les paraules. Afegir que mentre escoltava l’entrevista, vaig pensar en com de fràgil és la frontera entre la confiança pública i la sospita. N’hi ha prou amb un detall mal explicat, amb un regal sense destinatari, amb una frase massa rotunda, perquè el relat comenci a esquerdar-se. I en aquesta escletxa és on creix la inquietud: no tant per allò que sabem, sinó per allò que encara no s’ha dit. Potser, al final, aquest meu dietari només serveix per això: per deixar constància d’aquells instants en què la política ens recorda que, sota les declaracions solemnes, sempre hi ha una zona d’ombra que demana ser observada amb calma. I que quedi clar: tot i això continuo pensant que Zapatero és innocent dels càrrecs que judicialment se l’imputen i mediàticament s’amplifiquen, fins que no es demostri el contrari.

2. Temps era temps es reclamava –i fins i tot s’exigia amb vehemència– l’aixecament dels peatges a les autopistes catalanes. Avui, uns anys després, és impossible ignorar les conseqüències d’aquella decisió: el col·lapse permanent de vies com l’AP‑7 i un cost de manteniment desbocat que ja no es pot cobrir amb els antics peatges que ara ja no es satisfan. Davant d’aquesta realitat, el Parlament de Catalunya acaba d’obrir-se a estudiar la implantació de noves fórmules amb la finalitat d’obtenir ingressos, com a mínim, dels usuaris que més deterioren les autopistes: els camions. Rectificar és de savis. Bé que ho sabem. Però encara ho és més evitar adoptar mesures precipitades que sovint obeeixen a estrictes càlculs electorals. Les polítiques públiques tenen sempre conseqüències, i ignorar-les –o fingir que no existeixen– és una irresponsabilitat que el país –la ciutadania– acabarà pagant amb escreix.

• Dissabte 25 de juliol de 2026

Els titulars de la jornada:
“Emergència nacional” (El Periódico)
“Declarada l’emergència nacional per un incendi ‘imparable’ a Madrid” (La Vanguardia)
“Més de 60.000 afectats pel foc virulent entre Madrdi i Àvila” (El País)
“Una guerra tan propera” (La República – El Punt Avui)
“Fiasco d’Educació en les proves PISA” (Ara)
“Com més aviat comenci, mes aviat acabarà” (Diari de Sabadell)

Els incendis a la Comunitat de Madrid s’han convertit en un tema inevitable, tant polític com ambiental. El govern autonòmic defensava que la reforma de la seva Llei Forestal havia de servir per modernitzar la gestió del bosc i reduir la burocràcia. Tanmateix, aquests dies estem veient les conseqüències pràctiques de la reforma impulsada per Isabel Díaz Ayuso que, segons diversos actors del sector, havia deixat la prevenció en un segon pla. El debat de fons és clar: Madrid està disposada a apostar per una prevenció profunda, que exigeix planificació territorial, gestió del combustible, manteniment dels monts i limitació de la pressió urbanística? O bé prefereix continuar centrant-se en la resposta immediata i en la tecnologia d’extinció, una estratègia que és mediàticament més visible però estructuralment insuficient? En un territori amb una interfície urbà‑forestal enorme –una de les més complexes de l’Estat– aquesta decisió és estrictament política en el sentit més literal del concepte: defineix quin model de país es vol construir i com es vol protegir davant un risc que ja no és conjuntural, sinó estructural. Mentrestant, un sector precaritzat i parcialment externalitzat per la Comunitat de Madrid lluita contra “l’incendi més gran de la història” de la regió. La vaga indefinida de bombers durant l’hivern, motivada per la manca de recursos i condicions dignes, va deixar sense fer prop de la meitat de les tasques de prevenció. Són, precisament, les tasques que haurien pogut mitigar els incendis que avui assolen part del territori i que han obligat el govern autonòmic a demanar suport i a delegar competències al Govern central. Qui pagarà els errors comesos?

• Diumenge 26 de juliol de 2026

Els titulars de la jornada:
“Més de 80.000 afectats per un foc sense control” (El Periódico)
“El foc de Madrid continua imparable, atiat pel vent ” (La Vanguardia)
“Devastació fora de control” (El País)
“Sectors al banc dels acusats” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“Més turistes, menys estiuejants” (Ara)

El titular de portada de La Vanguardia d’avui (“El foc de Madrid continua imparable, atiat pel vent”), més enllà de descriure amb precisió la situació dels incendis que castiguen el centre d’Espanya, m’ha semblat també una metàfora política –igualment precisa– del que fa temps que passa…, també a Madrid. Perquè el foc, quan és persistent, no només devora territori: també revela estructures, prioritats i maneres de governar. I el vent que l’atia –a vegades imprevisible, a vegades perfectament calculat– pot ser tant meteorològic com discursiu. A Madrid, fa anys que bufa un vent que amplifica tensions, que encén debats amb gasolina ideològica i que converteix cada espurna en un incendi de dimensions desproporcionades. Així, el titular de La Vanguardia parla de flames reals, però ressona amb unes altres flames: les de la confrontació política, les de la polarització que s’ha anat instal·lant en el centre del poder estatal, les d’un clima que sovint sembla més propens a l’esclat que a la convivència. I, com passa amb els incendis forestals, quan el foc avança sense control, el paisatge que deixa al darrere és difícil de reconstruir. Potser per això el titular impacta tant: perquè descriu un fet concret, però alhora retrata un estat d’ànim col·lectiu. I perquè, en el fons, ens recorda que els incendis –siguin de pins o de paraules– no s’apaguen només amb aigua, sinó amb responsabilitat, serenor i una voluntat real de protegir allò que és de tots.

---

• Dilluns 27 de juliol de 2026

Els titulars de la jornada:
“El pitjor incendi a Espanya” (El Periódico)
“Primers senyals de millora als focs de Madrid, Àvila i Toledo” (La Vanguardia)
“El major incendi en la història d’Espanya segueix sense treva” (El País)
“El mar no negocia” (El Punt Avui)
“El pitjor incendi de la història d’Espanya” (Ara)

Aquest matí, mentre passejàvem amb un bon amic –company constant de les caminades dels dilluns– comentàvem, amb una nostàlgia més reflexiva que melangiosa, el Sabadell i la Catalunya política de fa cinquanta anys. Malgrat que sovint, ell i jo, partim de mirades diferents, sempre acostumem a convergir després de debatre llargament. I avui compartíem una intuïció: la sensació que el tarannà general del país i de la ciutat s’ha desplaçat cap a posicions més dretanes. Era només una percepció, sense dades que la corroboressin. La sorpresa ha estat trobar, en arribar a casa, els resultats d’una enquesta metropolitana publicada a La Vanguardia, basada en més de 2.000 entrevistes realitzades entre novembre del 2025 i febrer del 2026. L’estudi confirma que aquella nostra intuïció no era infundada. Més enllà de qüestions estructurals com la crisi habitacional o la creixent sensació d’inseguretat, l’enquesta detecta un retrocés notable de valors tradicionalment vinculats a l’esquerra postmaterialista: el pacifisme, l’ecologisme o la defensa del multiculturalisme. Paral·lelament, l’enquesta posa en evidència el fet que s’escurça la distància entre els qui defensen el sistema capitalista i els qui en reneguen, quan abans els detractors eren majoritaris de manera clara. Pel que fa a les estimacions polítiques, els analistes identifiquen un “malestar democràtic” que es manifesta en la desconfiança envers la política i les institucions, l’escepticisme envers la democràcia i una major permeabilitat a discursos autoritaris. Aquest diagnòstic s’inscriu en una tendència més àmplia: “En sintonia amb aquest replegament de les posicions progressistes i postmaterialistes, hi ha una decantació de la ciutadania des de l’esquerra cap al centre i la dreta”. I aquí ho deixo escrit…

• Dimarts 28 de juliol de 2026

Els titulars de la jornada:
“La superfície cremada es multiplica per sis en un any” (El Periódico)
“Les Canàries trenquen el blog del no i donaran suport al nou model de finançament” (La Vanguardia)
“Cursa contra el foc: 24 hores crítiques abans de l’onada de calor” (El País)
“El pes del passat” (El Punt Avui)
“Niubó no aclareix l’origen de l’error en les proves Pisa” (Ara)
“Ja hi ha data per la inauguració dels Jardins del Sud” (Diari de Sabadell)

1. No sempre és fàcil trobar un tema suficient novedós per ser comentat en aquest meu dietari. No pas perquè no passin coses –que en passen, i massa!– sinó perquè a moltes ja els he dedicat força comentaris aquí mateix. En això donava voltes aquest matí, mentre passejava aprofitant la treva que el termòmetre del temps ens ha concedit per unes hores, i observava alguns signes dels canvis que es van produint a la ciutat, i no pas sempre a fi de bé. I no sé –o potser sí que ho sé– com m’ha vingut al cap aquella dita tan sabuda: no és més neta la ciutat que més dedica recursos a la neteja, sinó la que menys embruta. I aquí rau una part dels molts problemes que patim: l’incivisme, la manca de respecte envers allò que és patrimoni de tots, una deixadesa que s’escampa com una capa fina però persistent. Però, si m’apureu, de totes les imatges que em queden de la passejada d’avui, n’hi ha una que s’ha imposat a les altres: la d’una persona envoltada de desenes de coloms, als quals donava menjar, al costat d’un refugi improvisat de gats que també alimentava. El conjunt feia de mal veure. Hi havia alguna cosa en aquella escena –la concentració de coloms, la brutícia acumulada, la indiferència de qui alimentava el desordre– que m’ha provocat una sensació molt desagradable, gairebé d’alarma. I encara més quan, de cop i volta, els coloms han aixecat el vol tots alhora. Durant un instant, el soroll d’ales i la manera com s’han abatut sobre l’aire m’han recordat l’escena culminant d’Els ocells d’Alfred Hitchcock. Una metàfora involuntària, però precisa: quan la ciutat perd l’equilibri, fins i tot el que és quotidià pot adquirir un aire inquietant.

2. SMATSA és l’empresa concessionària del servei de neteja i de recollida de residus a Sabadell. El contracte d’SMATSA és el de major import que la corporació municipal té amb una empresa privada on hi treballen 400 persones. L’Ajuntament hi ha destinat 200 milions en 15 anys. Per tant, és material sensible, sobretot perquè l’adjudicació d’aquest servei està judicialitzada des de gairebé el seu inici, ja que forma part d’una peça separada del cas Mercuri. Ahir, el ple municipal va aprovar-ne la pròrroga del servei per tres anys més amb el pretext que no s’havien pogut preparar encara les bases que han de regir per la futura concessió, d’acord amb el nou model de recollida de residus i neteja que l’Ajuntament vol implementar. Crec que, a les alçades de la pel·lícula en què ens trobem, ningú no dubta que a Sabadell hi ha, en general, un bon servei de neteja i que la recollida de residus funciona amb molta eficiència. Però que això sigui així no és excusa per justificar la pròrroga del servei en el fet que per part dels tècnics municipals no s’ha disposat de prou temps per preparar les bases concursals. Des d’aquest punt de vista, té raó l’oposició quan diu al Govern que ha “tingut 15 anys de temps per pensar el nou model”, i possiblement també la té quan afirma que des del Govern es vol “tirar la pilota endavant i que passin les eleccions [municipals] com sigui”. I és que el cas Mercuri, malgrat el pas dels anys, continua condicionant la vida política municipal. En definitiva, la pròrroga d’SMATSA no és només una decisió administrativa: és la constatació d’un problema de governança que Sabadell arrossega des de fa massa temps. Quan un contracte essencial es manté en pròrroga perquè no s’han pogut definir a temps les bases del futur model, el que queda en evidència no és el servei –que funciona– sinó la capacitat de planificar-lo, revisar-lo i orientar-lo cap al futur. I és aquí on el cas Mercuri continua operant com una inèrcia silenciosa: no determina les decisions, però les condiciona, les fa més lentes, més prudents, més reactives. La ciutat necessita superar aquesta ombra per poder discutir el model de neteja i recollida amb normalitat institucional, sense que cada moviment estigui sotmès a la càrrega d’un passat que encara pesa més del que es vol admetre.

• Dimecres 29 de juliol de 2026

Els titulars de la jornada:
“El lloguer públic a Espanya és de l’1,7% davant el 8% europeu ” (El Periódico)
“Sánchez insta el PP a desmarcar-se de Vox i unir-se al pacte del clima” (La Vanguardia)
“Dotzenes de milers d’evacuats tornen al contenir-se el foc” (El País)
“L’eutanàsia en rodatge” (El Punt Avui)
“Indult per a Borràs i amnistia per a Serret i la mesa del Parlament” (Ara)

Encara no se sap en quin punt es troba l’expedient disciplinari que el C. E. Sabadell va dir obria a Diego Fuoli arran la seva desafortunada intervenció des del balcó de l’Ajuntament durant la celebració de l’ascens del club a Segona Divisió, el 20 de juny passat. El cert, però, és que el porter no només continua formant part de la plantilla arlequinada, sinó que a més ha disputat part dels partits amistosos de pretemporada. Paral·lelament, ahir vàrem saber que el jutjat d’instrucció de Sabadell havia arxivat provisionalment la denúncia presentada per la Federació d’Associacions Veïnals de Sabadell, que acusava Fuoli d’haver incitat a l’insult contra el president del govern espanyol, Pedro Sánchez. El magistrat retreu la conducta del futbolista, però descarta que constitueixi delicte. Segons el jutge, tot i que Fuoli era conscient de la crida a l’insult que estava fent, no es pot considerar un delicte d’odi, ja que “l’element essencial d’aquest tipus penal és la incitació a la discriminació, l’odi o la violència contra un col·lectiu protegit o vulnerable”. El que va succeir, conclou el jutge en la seva interlocutòria, “va ser inadequat i incorrecte”, però s’emmarca dins la “llibertat sagrada d’expressió”, en especial perquè “les figures públiques estan més sotmeses a la crítica que el ciutadà comú, ampliant-se així els límits de la llibertat d’expressió”. Comptat i debatut, aquest episodi mostra com, en el futbol i en la política, sovint confonem l’exabrupte amb l’odi, i la crítica amb la discriminació. El jutge ha fet la distinció que tocava. I el club, amb el seu silenci, ha fet el que fan molts clubs: protegir el grup, minimitzar el soroll, mirar endavant i aplicar la dita de “qui dia passa, any empeny”.

• Dijous 30 de juliol de 2026

Els titulars de la jornada:
“El TSJC avala la desocupació de l’institut B9 de Badalona” (El Periódico)
“El jutge imputa l’exdirector de la Guàrdia Civil per pressions de l’UCO” (La Vanguardia)
“L’àtic de luxe del Govern d’Ayuso solament és d’ús residencial” (El País)
“El negoci d’estar en forma” (El Punt Avui)
“L’Aràbia Saudita se suma als EUA en la guerra contra l’Iran” (Ara)
“Tintín té un racó més” (Diari de Sabadell)

Després d’un any de negociacions i amb el compte enrere del deteriorament dels dos edificis, la Generalitat ha ofert a l’Ajuntament les cases del carrer Sant Antoni del pintor Esteve Valls Baqué (Sabadell 1910-1994). Primer a canvi de 70.000 euros i, més endavant, de franc però amb condicions. Davant els interrogants i, sobretot, els riscos, l’Ajuntament ha desestimat finalment el “regal”. L’oposició d’esquerres ha emplaçat l’executiu a seguir negociant per recuperar uns immobles que amenacen ruïna, i ha lamentat la manca d’atenció a un casal important en la història de la ciutat. I no li manca raó: la reclamació és legítima –no podem deixar perdre espais que expliquen qui som–, però també és incompleta. Reclamar conservació sense definir funció és fer romanticisme patrimonial. Bé està conservar i mantenir el patrimoni arquitectònic i històric de la ciutat; més bé estaria, però. que, a l’hora de decidir-ne la recuperació o rehabilitació, sabéssim quin ús en farem. La major degradació d’un edifici es produeix quan està mancat de contingut, de serveis que en garanteixin el manteniment i la vida. En cas contrari, reclamar la conservació d’un bé patrimonial és, simplement, un brindis al sol. El patrimoni no es defensa només amb emoció, sinó amb projecte. I és des d’aquest punt de vista que acceptar un immoble ruïnós sense disposar d’un pla d’ús és irresponsable; reclamar-ne la conservació sense definir-ne la funció és incomplet. Sabadell necessita, segur, menys romanticisme patrimonial i més estratègia cultural.

• Divendres 31 de juliol de 2026

Els titulars de la jornada:
“Allau a Ceuta” (El Periódico)
“L’exèrcit es mobilitza a Ceuta per l’entrada massiva d’immigrants” (La Vanguardia)
“Col·lapse a la frontera de Ceuta” (El País)
“El tòrrid termòmetre del Grec” (La República – El Punt Avui)
“Ceuta desbordada” (Ara)

1. Arran dels fets esdevinguts ahir a Ceuta i vistes les reaccions que han generat, qualsevol temptació de fer servir altra volta la immigració com a instrument de pressió és del tot inacceptable. Sense una solució que preservi escrupolosament els drets dels immigrants i, alhora, restableixi el control de la frontera, el risc és adobar el terreny perquè els xenòfobs juguin a la confusió. Espanya pot exhibir l’èxit –que cal preservar– de la darrera regularització d’immigrants que viuen i treballen a casa nostra. El que està passant a Ceuta és una qüestió molt diferent, i el perill és que, a més de forçar el Govern espanyol a modificar les seves posicions diplomàtiques, els fets malbaratin la convivència i esdevinguin combustible per a l’extrema dreta.

2. Populisme o cinisme en estat pur. El Govern d’Ayuso anunciava ahir la venda de l’àtic de luxe de Chamberí, just l’endemà que transcendís la seva compra. El conseller de la presidència embolcallava l’anunci amb un relat de generositat: la venda de l’àtic, sumada a tres immobles més al centre de Madrid, serviria per recaptar 20 milions d’euros destinats als ajuts als damnificats pels incendis que assolen part de la Comunitat. En 24 hores, un refugi privilegiat per a la presidenta es convertia en una ofrena solidària. Així, el que ahir era un caprici institucional avui es ven com un gest altruista. Però aquesta pirueta comunicativa, tan fulminant com transparent, no és caritat: és simplement control de danys. Mentre el relat oficial parla de sacrifici, els fets ho fan de supervivència política.