El meu diari (Març de 2025)

• Dissabte 1 de març de 2025

 Els titulars de la jornada:
“Estàs jugant amb la Tercera Guerra Mundial” (Donald Trump) (El Periódico)
“Violenta ruptura entre Trump i Zelenski a la Casa Blanca” (La Vanguardia)
“Trump humilia a Zelenski” (El País)
“Els papers secrets del cas Puig Antich” (La República – El Punt Avui)
“Trump esbronca Zelenski i l’acusa de jugar amb la III Guerra Mundial” (Ara)
“La compravenda d’obra nova marca un nou rècord” (Diari de Sabadell)

1. És recurrent referir-se al pas accelerat del temps. Però que sigui recurrent el fer-ho, no obvia que es tracti d’una certesa que constatem cada dia que passa. Sense que, com aquell qui diu, ens n’hàgim adonat, encetem el tercer mes d’un any que no ens deixa de donar-nos sorpreses cada dia que passa, sorpreses que en la majoria dels casos no ho són a fi de bé. Però que això sigui així no ens ha de fer caure en el recurs fàcil de la queixa, simplement perquè cada moment té la seva complexitat, la qual cosa fa que no puguem comparar el temps d’ara amb el temps del passat. Tot en la vida té els seus pros i els seus contres i, com deia la meva àvia, és amb aquests bous -aquests pros i contres- que hem de llaurar, que hem de continuar fent camí. Les coses no són fàcils. De fet, no ho han estat mai. Així que millor, més que lamentar-nos de la nostra dissort, és posar fil a l’agulla per intentar que les coses ens vagin, malgrat tots els malgrats, personalment i col·lectivament, el millor possible… per a nosaltres i per a una Europa obligada a reaccionar sense més dilació. Més quan una nova era irromp a una velocitat de vertigen a partir que les potències recorren de forma descarnada a tota mena d’abusos per a afirmar els seus interessos.

2. Ahir assistírem en viu i en directe a l’espectacle dantesc que s’estava escenificant al Saló Oval de la Casa Blanca, protagonitzat pel president dels Estats Units, Donald Trump, i el seu vicepresident, J. D. Vance, dels quals Volodímir Zelenski, n’era la víctima propiciatòria. L’objectiu de la trobada: l’assoliment i ratificació d’un acord entre els EUA i Ucraïna quant a l’explotació de les terres rares. Que el líder ucraïnès acabés per marxar de la Casa Blanca precipitadament, sense signar l’acord, era la mostra més fefaent de les profundes divisions que a hores d’ara es donen entre l’Administració americana i els seus –almenys fins ara– aliats en la guerra desencadenada per Putin amb l’objectiu d’annexionar-se territoris ucraïnesos fronterers amb el seu país. Caldrà veure fins a quin punt és irreversible la ruptura escenificada davant les càmeres de televisió entre Washington i Kíiv i, en qualsevol cas, quines les conseqüències per al futur d’Ucraïna, però també d’Europa. La batussa, protagonitzada per un Trump cada dia més inclinat del costat rus, va desencadenar divisions en el món polític en general però també en el de Washington. Els demòcrates denunciaven l’emboscada del president republicà i el seu equip contra el líder d’un país agredit, no pas agressor. Els republicans, per la seva banda, varen veure un líder ucraïnès “irrespectuós” amb els EUA. La conclusió és clara: No estem assistint només a un allunyament nord-americà d’Europa, a una discrepància d’interessos i de valors, sinó que els europeus hem d’afrontar la disposició dels EUA a causar-nos danys letals, comptant amb l’entesa amb altres potències imperialistes, com és en el cas de la Rússia de Putin. La paradoxa és que el país que des de l’altra banda de l’Atlàntic Nord, amb els seus pros i contres, havia garantit la seguretat de la part del continent amb el qual tenia una aliança, és ara el promotor de polítiques que obren riscos immensos i inimaginables per als europeus. Els EUA, des que Trump n’és el president, s’han convertit en una potència imperialista capritxosa en mans d’uns eixelebrats, que exigeixen ​​submissió, acatament i acceptació i que gestionen el país com si d’un joc es tractés. Una potència que d’altra banda no s’està de votar amb Rússia, Bielorússia i Corea del Nord a l’ONU. Em temo, però, que això és només el principi del que hi ha darrere del que ahir va passar al Saló Oval de la Casa Blanca i que Putin va seguir amb un interès inusitat. Viure per a veure.

3. I per tancar l’entrada d’avui en aquest meu dietari amb una mica més d’ànims, el poema Març de Josep Carner i Puig-Oriol (1884-1970)

¡Oh gran frisament
lluent!
s’acluca l’esguard,
covard…
Ja gosa sortir
el bri,
i ve en l’aire dolç
la pols
que fa, tortejant,
un cant.

Damunt el més pur
futur
que, encara enterrat,
s’esbat,
jo petjo camins
divins,
¡oh dia roent
de vent,
oh núvol espars
de març!

• Diumenge 2 de març de 2025 

Els titulars de la jornada:
“El Mobile consolida el talent digital de BCN” (El Periódico)
“Els exèrcits europeus no estan preparats per a una guerra sense els EUA” (La Vanguardia)
“Zelenski intenta salvar la relació amb Trump recolzat per Europa” (El País)
“L’amnèsia de l’administració atrapa l’empresa” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“Trump-Putin, l’amistat perillosa” (Ara)

1. Carlos Mazón havia de trobar el camí que li permetés escapolir-se del laberint en el qual ell mateix s’ha anat endinsant. I ha escollit el camí de la seva defensa de la via judicial penal, pensant que d’aquesta manera desplaçarà l’al·legat polític que no ha deixat de reclamar-ne la dimissió. Les últimes versions de Mazón sobre què va fer el dia de la dana, no fan més que testimoniar que el president de la Generalitat Valenciana no estava centrat a gestionar, quan aquesta es va produir, la pitjor catàstrofe natural mai viscuda en la història de la Comunitat Valenciana. En aquells moments tràgics, Mazón estava per altres coses –que un dia o altre se sabran–, allunyat i desconnectat del centre de coordinació d’emergències (Cecopi) que és on hauria d’haver estat des del primer moment. És així que, en la seva estratègia, Mazón no li importa reconèixer, quatre mesos després de la catàstrofe, que es va incorporar a la reunió on s’avaluaven danys i es debatien mesures urgents de protecció de la població a prendre, quan la cosa ja no tenia remei. És a dir, quan els pobles estaven negats per l’aigua que baixava incontrolada i que, per aquesta causa, s’havien produït la majoria de les víctimes que la riuada va acabar fent. A Mazón ja no li importa que se’l consideri el pitjor gestor d’una catàstrofe, ni tampoc que se’l consideri un polític que no ha mirat pel seu poble o que se’l tingui per un líder que desmereix el càrrec. Només li interessa allunyar-se del banc dels acusats i que siguin altres que paguin pels possibles errors comesos…

2. Giuliano da Empoli és un assagista polític i novel·lista italià i suís, president fundador de Volta, un grup de reflexió amb seu a Milà, alhora que professor a Sciences Po París. El 2022, va publicar la novel·la, Le Mage du Kremlin, per la qual havia de rebre el Grand Prix du roman de l’Académie française i també l’Honoré de Balzac. D’ell i de la seva primera novel·la manllevo aquesta cita: “Potser, els russos, mai arribin a treure’s del damunt l’etern complex que tenen de bàrbars de l’altre costat de la frontera que s’han de fer perdonar cinc segles de massacres que culminaren amb l’apocalipsi del socialisme real. Occident, però, havia cregut en la fi de la història i ara calcula el cost del seu error”. En aquest context, i com es diu que Henry Kissinger va dir en sengles ocasions: “ser enemic dels EUA és perillós, però ser-ne amic és fatal” i “els EUA no tenen amics, tenen interessos”.

---

• Dilluns 3 de març de 2025

Els titulars de la jornada:
“El Regne Unit i França lideren una coalició per defensar Ucraïna” (El Periódico)
“Londres crea una unió de països per salvar Ucraïna” (La Vanguardia)
“Europa dissenyarà un pla de pau alternatiu del de Trump” (El País)
“Aigua per al país mort de set” (La República – El Punt Avui)
“Pla europeu per a la pau a Ucraïna” (Ara) 

1. Llegeixo amb atenció la transcripció, editada, del discurs que l’analista, economista i professor nord-americà Jeffrey Sachs va pronunciar en el Parlamento Europeo, el 19 de febrer d’enguany. El discurs porta per títol “La geopolítica de la pau” i el marc en el qual el va pronunciar, un acte organitzat per l’exsecretari general adjunt de l’ONU i actual eurodiputat pel partit alemany de l’Aliança Sahra Wagenknecht – Per la raó i la justícia (BSW) Michael von der Schulenburg. En recomano la lectura íntegra que trobareu a https://rafaelpoch.com/2025/02/28/la-geopolitica-de-la-paz/. De moment, però, em quedo amb un paràgraf que, literalment, diu: “El sistema político estadounidense es un sistema de imagen. Es un sistema de manipulación de los medios todos los días. Es un sistema de relaciones públicas. Puedes tener un presidente que básicamente no funciona y mantenerlo en el poder durante dos años y presentarse a la reelección. El problema es que [Biden] tuvo que estar de pie en un escenario durante 90 minutos solo, y ahí se acabó. De no haber sido por ese problema técnico, habría seguido adelante con su candidatura, ya sea que estuviera durmiendo después de las 4 de la tarde o no. Así que esta es la realidad. Todo el mundo la acepta. Es de mala educación decir lo que estoy diciendo porque no decimos la verdad sobre casi nada en este mundo en este momento.” Prou significatiu…

2. Em sembla que n’he parlat en alguna ocasió i per això, si em repeteixo, demano excuses ara. És el cas que vaig tenir ocasió de conèixer i tractar a l’ínclit Miguel Ángel Rodríguez (MAR) a La Moncloa, just quan ell s’estrenava com a cap de Gabinet del president Aznar (1996). Ja en aquella ocasió, vaig percebre que em trobava davant un personatge singular, per dir-ho d’una manera planera i respectuosa a despit que ell no s’ho mereix. El motiu de la visita era parlar de la Fundació Centre Internacional de Premsa de Barcelona (CIPB) que presidia Carles Sentís, de la qual jo n’era el director, ja que el Govern d’Espanya n’era un dels patrons, juntament amb la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona i el Col·legi de Periodistes de Catalunya. Durant la conversa –molt tensa, per cert–, MAR va manifestar sense cap mena d’escrúpol el seu interès a potenciar el CIPB, talment com si es tractés d’un braç del Govern Aznar a Catalunya. Es tractava, va dir sense ambages, que des del CIPB es podia contribuir a l’”espanyolització de Catalunya” (sic). Podeu imaginar la cara d’espant amb la qual vàrem rebre aquestes paraules. El MAR i jo, des de llavors, ens vàrem veure en una nova ocasió. Va ser per anunciar-me que el Govern d’Espanya es retirava del patronat de la Fundació Centre Internacional de Catalunya i per tant deixava de complir amb les obligacions econòmiques que per part del Govern d’Espanya s’havien contret quan Javier Solana exercia com a responsable del Ministerio del Portavoz del Gobierno de España. Explico tot això, perquè avui, al llegir els diaris que en una trobada de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, amb militants del PP, va reiterar el seu missatge d’oposició a la condonació de part del deute del FLA ja, que segons ella, això significava de facto “expulsar Espanya de Catalunya”. El temps passa, però les obsessions de la dreta espanyola de rancio abolengo continuen ben vives. Causalment, MAR exerceix ara de cap de Gabinet d’Ayuso. “Qui ho té al néixer no ho deixa al créixer”, que deia la meva sàvia àvia…

2. El film Anora de Sean Baker s’ha coronat aquesta nit amb cinc de les sis estatuetes a les quals optava (millor pel·lícula, direcció, guió original i muntatge). En els 97 anys d’història dels premis de l’Acadèmia, mai no havia passat que un cineasta s’emportés quatre Oscars en una sola tongada. A banda d’aquest fet, constatar que la gala –excessivament llarga, com sempre– ha passat de puntetes per la punyent actualitat política dels Estats Units. Tot i això, un dels missatges més contundents contra les polítiques de Trump que s’han pogut escoltar ha estat el de Yuval Abraham, codirector de No other land, en recollir l’Oscar a aquest recomanable documental que descriu amb tota la cruesa, l’ocupació de Cisjordània i la destrucció d’habitatges dels palestins per part de l’exèrcit israelià, amb l’excusa que estan edificats en terrenys militars, així com l’actuació permissiva dels colons en l’objectiu de foragitar als palestins de les seves propietats. Tot plegat un programa d’extermini perfectament dissenyat. 

• Dimarts 4 de març de 2025 

Els titulars de la jornada:
“El PSOE i Junts segellen el traspàs d’immigració” (El Periódico)
“La CE allarga el termini a la indústria de l’automòbil per limitar les emissions ” (La Vanguardia)
“Brussel·les llençarà un pla de rearmament amb una injecció multi milionària” (El País)
“Dones com a arma de guerra” (El Punt Avui)
“Junts i PSOE tanquen un acord en immigració” (Ara)
“Festassa a la ciutat” (Diari de Sabadell)

1. Trump optar per posar la directa i llençar-se a una cursa esbojarrada que ningú sap com pot acabar. D’una banda, acaba d’ordenar suspendre –posar en pausa, ha dit– l’ajuda militar dels EUA a Ucraïna. Es tracta de continuar pressionant a Zelenski perquè accepti una pau imposada que el president ucraïnès no està disposat a acceptar. De l’altra, quant al vessant estrictament econòmic, Trump anunciava que avui entren en vigor els aranzels a les importacions de Mèxic i el Canadà. Quant al conflicte amb Ucraïna, una evidència: la coincidència d’interessos, encara que amb visions diverses, de Trump i de Putin per debilitar a una UE que es debat en la urgència de fer un salt en matèria de defensa, després d’haver comprovat que Trump és qualsevol cosa, menys un soci fiable. Pel que fa als aranzels, atenció, perquè la incertesa en relació amb la política comercial que pensa desplegar Trump a partir d’ara, comença a mostrar alguns signes negatius en l’economia nord-americana, tals com la baixada de la borsa.

2. Un efecte colateral de la fatxenderia de Trump, són els nivells d’acceptació que el personatge mereix en les enquestes. A Espanya mateix, sense anar més lluny, més del 40% dels joves enquestats es mostren encantats amb l’actitud autàrquica de Trump. És evident que la democràcia té un problema. I nosaltres amb ella. 

• Dimecres 5 de març de 2025 

Els titulars de la jornada:
“La Generalitat podrà donar permisos de residència i retornar migrants” (El Periódico)
“Catalunya gestionarà la immigració d’acord amb el Govern central” (La Vanguardia)
“Zelenski ofereix a Putin una treva parcial per aire i mar amb intercanvi de presoners” (El País)
“Accelerant el Parc de l’Alba” (El Punt Avui)
“Zelenski s’obre a una treva parcial sota el lideratge de Trump” (Ara) 

1. Llegeixo que els estats àrabs, en una cimera celebrada a El Cairo, han acordat un pla de reconstrucció de Gaza alternatiu a la proposta de Donald Trump que implica despoblar la Franja de Gaza i “desenvolupar” l’enclavament, sota control dels EUA. Contràriament, el pla acordat a El Cairo, d’una banda, preveu que la població palestina de Gaza en cap cas hagi d’abandonar el seu territori si no ho vol i, de l’altra, planifica tres fases per a la reconstrucció de Gaza: mesures provisionals, reconstrucció i governança. Tanmateix, el pla contempla la posada en marxa d’un govern provisional dirigit per tecnòcrates palestins, els quals hauran de reemplaçar Hamàs, i facilitar el retorn de l’Autoritat Palestina a Gaza. Al seu torn, Egipte i Jordània es comprometen a entrenar i desplegar en el territori forces de seguretat palestines. El finançament total de l’operació a cinc anys vista s’avalua en 53.000 milions de dòlars. Un cost que assumirien els estats àrabs. La música sona força bé! Però veurem si la lletra de Trump hi encaixa, que sembla que podria fer-ho. Així i tot, Netanyahu ja s’ha manifestat en contra del pla. En qualsevol cas, tot apunta que d’una manera o altra podria aviat arribar-se a un acord de pau que permetés entrar en el procés d’estabilització de la zona.

2. La UE, si-us-plau-per-força, s’està posant les piles, encara que sigui en qüestions relatives a la defensa de l’espai comunitari. 

• Dijous 6 de març de 2025 

Els titulars de la jornada:
“Barcelona planeja implantar contenidors intel·ligents” (El Periódico)
“La Caixa i Criteria tornen a Catalunya set anys després” (La Vanguardia)
“La Caixa torna a Catalunya” (El País)
“El tramvia és la columna vertebral que ens unirà com a territori” (Rubén Viñuales Elías) (El Punt Avui)
“La Caixa retorna la seu a Catalunya” (Ara)
“Immigració: reptes de futur a la ciutat” (Diari de Sabadell)

1. “No tinc cap coneixement de l’existència d’una denominada operació Catalunya”. Això va assegurar el president estat del Govern espanyol Mariano Rajoy a la comissió que, al Congrés, investiga la guerra bruta contra l’independentisme. Rajoy va negar ser coneixedor res, seguint d’aquesta manera la pauta de quan va ser interrogat com a testimoni al judici del cas Gürtel, l’estiu del 2017, i també a la cambra baixa en una altra comissió d’investigació sobre l’operació Kitchen a finals del 2021. “No puc convertir-me en un comentarista de què fan o de què no fan altres. S’han equivocat d’interlocutor. Jo no pinto res aquí, encara que hi estic molt a gust”, va reblar amb el seu particular i característic estil. Mentir “a sabiendas” –que diuen en castellà– ha estat la tònica de Rajoy en tot moment, sense que aquesta actitud li hagi reportat massa maldecaps. De fet, Rajoy, a hores d’ara, és sens dubte el pitjor i més nefast president que ha tingut el Govern espanyol des de la recuperació de la democràcia. Fins i tot molt pitjor que Aznar… que ja és dir!

2. Trump no va sortir, ni tampoc segurament volia, sortir-se excessivament del guió preestablert. D’aquí que va optar per llegir el seu primer discurs del nou mandat davant les dues cambres del Congrés. Això, però, no va evitar que amanís la seva al·locució amb les habituals exageracions i afirmacions –algunes fora de context– i que no continués amb la dèria de no dir tota la veritat en la majoria de les qüestions que va abordar durant l’hora i mitja llarga de la seva triomfalista intervenció –intensament protestada pels demòcrates– en la que el republicà va insistir en l’agressiva i radical agenda a partir de la qual, i només sis setmanes, ha transformat radicalment el Govern dels EUA, ha colpejat el tauler geopolític mundial i ha sacsejat els mercats amb una guerra comercial. I això que “només hem començat”, va reblar, després de presumir dels seus gairebé 100 decrets i 400 accions executives signades i de repetir les idees que ja va llançar en la seva presa de possessió: bàsicament, que “els EUA han tornat” i que amb ell s’ha iniciat “una edat d’or”. Caldrà que ens anem acostumant als exabruptes, sortides de to, calúmnies, esbroncades i mentides de Trump. La qüestió és, però, saber quant de temps li duraran els bonus dels quals gaudeix. De moment, la seva popularitat ja ha baixat. Donem una mica més de temps al temps?

3. Que la Fundació la Caixa i el seu braç empresarial Criteria –com abans ho havia fet el Banc de Sabadell– hagin acordat tornar a Catalunya després de set anys, és la prova del cotó que indica que el processisme ha periclitat. No pas l’independentisme, que continua ben viu, gaudint del suport d’una part important de la ciutadania. El diàleg i la negociació entre Catalunya i l’Estat torna a ser possible a hores d’ara i cal saber treure’n partit i profit per arribar a nous pactes que reforcin l’autogovern en una perspectiva federalista de l’Estat. Una opció, per cert, que també som uns quants els que l’abonem. 

• Divendres 7 de març de 2025

Els titulars de la jornada:
“Rearmament europeu per l’amenaça russa” (El Periódico)
“La UE assumeix l’objectiu de pagar-se la seva pròpia defensa” (La Vanguardia)
“La UE acorda un gran pla de rearmament per a fer front a Rússia” (El País)
“Més Garreta” (La República – El Punt Avui)
“La UE es bolca en Zelenski i pacta un gran rearmament” (Ara) 

1. Davant les moltes anàlisis que es fan quant al retorn d’entitats a Catalunya –en especial del Banc de Sabadell i de la Fundació la Caixa i Criteria– i de qui ha fet més per aconseguir-ho, del que no hi pot haver cap dubte és, que de la mateixa manera que van ser les condicions que es van donar en iniciar-se el procés l’octubre de 2027 la causa que marxessin de Catalunya un nombre elevat d’empreses, són les condicions que es deriven de l’estabilitat i normalitat que Salvador Illa ha aconseguit en els mesos que porta al capdavant del Govern de Catalunya, les que han aplanat el camí de retorn d’empreses que mai haurien d’haver marxat.

2. Fa dies que s’anuncien unes pluges que a Catalunya no acaben d’arribar. Ara sembla que, definitivament, arribaran aquest cap de setmana i ho faran de manera abundosa, sobretot a les capçaleres dels rius que és allà on més convé que caigui. I és que encara que a voltes en fem oblit, a Catalunya continuem en plena sequera. 

• Dissabte 8 de març de 2025 

Els titulars de la jornada:
“23 arguments per combatre el neomasclisme” (El Periódico)
“L’exèrcit té un pla de compra d’armament de 50.000 ” (La Vanguardia)
“El Govern suma més partides per accelerar la despesa en defensa” (El País)
“Superar barreres” (La República – El Punt Avui)
“Ni un pas enrere” (Ara)
“Al podi de les tecnològiques” (Diari de Sabadell) 

1. En el Dia internacional de la Dona em quedo amb la reflexió de l’escriptora Virginia Woolf, que aquests darrers dies ha protagonitzat un cicle dedicat a ella, organitzat per la Fundació Bosch i Cardellach. Reflexió que diu: “Durant la major part de la història, anònim era una dona” i que al seu torn ha servit per il·lustrar el cartell anunciador dels actes a celebrar a Sabadell.

2. No podia haver començat millor aquest plujós cap de setmana des del punt de vista cultural. I és que anit es varen produir sengles esdeveniments que deixen empremta i que, d’alguna manera, estaven connectats entre ells. El primer, tenia per marc el Museu d’Art, on la família i amics de l’artista plàstic i visual Pep Domènech (1949-2025), li varen retre homenatge i record. Llàstima que la sala de la Casa Turull que acollia l’acte disposés d’un aforament tan reduït que en va dificultar el seguiment per una part dels assistents. Va ser l’escriptor i Premi Nobel de Literatura (1952) François Mauriac (1885-1970) qui va escriure que “la mort no ens roba als éssers que estimem. Al contrari, ens els guarda i els immortalitza en el record. La vida sí que ens els roba moltes vegades”. La ciutat de Sabadell està en deute amb Domènech, com també ho està amb el ceramista Benet Ferrer (1945-2024), un deute que –com es va dir en l’acte– es pot i s’ha de saldar el més aviat possible amb la celebració d’una exposició que ens apropi a la concepció de l’art que atresoraven ambdós personatges. El segon esdeveniment al qual vull fer referència, el concert amb el qual, al Principal, ens varen delectar els components del Trio Fortuny (Joel Bardolet, violí, Pau Codina, violoncel i Marc Heredia, piano) en el marc de la temporada de Música de Cambra de Joventuts Musicals. Un concert del qual en va sobresortir la brillant execució de l’obra de D. Xostakóvitx, Trio amb piano núm. 2, en mi menor, op. 67. Sens dubte “una de les obres més dramàtiques i punyents de tot el segle XX, amb referències a la soledat, la violència, la bogeria i la pèrdua d’un ser estimat”.

3. Una dels compromisos electorals contrets per la dreta i la ultradreta valenciana era convocar un referèndum a totes les escoles de la comunitat per tal que les famílies decidissin si volien per als seus fills classes en castellà o en valencià (i no en tots dos idiomes com fins ara es venia fent). Mazón i Vox imaginaven que aquesta era una operació intel·ligent que permetés treure el valencià de les aules. Però l’operació se’ls ha tornat en contra, ja que la majoria de les famílies participants en la consulta, han apostat pel valencià com a llengua vehicular a l’escola, tant a València com a Castelló. Només a Alacant va guanyar l’opció d’utilitzar el castellà com a llengua vehicular escolar. La conclusió és que si el que volia Mazón –amb la complicitat de Vox– era acabar amb la presència del valencià a les aules, el tret li ha sortit per la culata, aconseguint efectes contraris als que perseguien. En unes altres paraules, Mazón s’ha fet un autogol i ha afegit un element més a la seva ja provada incapacitat política.

4. L’estil de fer política del PP és cada dia més barroer. La darrera mostra la tenim en el vídeo Isla de las Corrupciones creat pels populars amb imatges generades per la IA d’Àbalos, Pedro Sánchez, Begoña Gómez, Álvaro García Ortiz i Francina Armengol ‘emulant’ el programa televisiu Isla de las Tentaciones que té com a escenari la República Dominicana. I ha estat precisament el govern d’aquesta república qui ha mostrat el seu enuig pel fet d’implicar-la en una qüestió de política espanyola. Doncs bé, a partir d’això, el PP ha presentat les seves disculpes davant els mandataris de la República Dominicana, però no pas davant el PSOE que, segons el portaveu del PP al Congrés Miguel Tellado és qui hauria de demanar disculpes a la ciutadania arran de pretesa corrupció que afecta el PSOE. Els comentaris són sobrers… 

• Diumenge 9 de març de 2025 

Els titulars de la jornada:
“Marea feminista” (El Periódico)
“El suport a les polítiques d’igualtat perd força a Espanya” (La Vanguardia)
“Europa assumeix l’allunyament dels EUA i accelera el seu pla militar” (El País)
“Energia elàstica” (El Punt Avui)
“Soc infermera i fa cinc anys que tinc covid” (Ara)

1. Cada dia que passa, Trump ens sorprèn amb alguna cosa més, no necessàriament connexa amb una d’anterior a la qual possiblement revoca o revoca. Així és difícil discernir sobre el perquè de les seves decisions, més enllà de l’evidència que actua sovint deixant-se portar pel seu populisme innat i els consells, pressions i interesso espuris del seu entorn més immediat. Un dels darrers capítols d’aquest “sí però no” de Trump, es començà a escriure divendres passat quan va anunciar la possibilitat d’imposar “sancions i aranzels a Rússia fins que s’assoleixi un alto el foc [a Ucraïna] i un acord final de pau”. Un gir de guió que no deixa de sorprendre després de setmanes i setmanes en què Washington ha fet concessions a Moscou. Tot i que si bé és cert que per molt que Trump digués que Putin volia posar fi a la guerra i que estava disposat a signar un alto el foc, el Kremlin mai no s’ha pronunciat encara en aquest sentit d’una manera clara. “Basant-me en el fet que en aquests moments Rússia està colpejant durament Ucraïna al camp de batalla, estic considerant seriosament sancions bancàries a gran escala, sancions i aranzels contra Rússia fins que s’assoleixi un alto el foc i un acord final de pau. A Rússia i Ucraïna: seieu a la taula ara mateix, abans que sigui massa tard. Gràcies”, escrivia Trump en una breu publicació a Truth Social. Amb el “seieu a la taula ara mateix” el magnat nord-americà pretén, alhora, anivellar els dos mandataris (Putin i Zelenski), talent com si tots dos tinguessin la mateixa responsabilitat sobre la deriva del conflicte, la qual cosa, òbviament, és molt lluny de la realitat.

2. Les malalties, per ser sanades, requereixen sovint molta tranquil·litat o, cosa que és el mateix, poc soroll. Això també passa amb les qüestions relacionades amb la seguretat ciutadana. Escric això perquè fa uns dies, arran d’un cert increment d’actes atemptatoris contra la seguretat ciutadana en un determinat districte sabadellenc, es va anunciar a bombo i plateret que per combatre aquests actes de violència es desplaçaria a la nostra ciutat una unitat de protecció de béns i persones dels Mossos d’Esquadra (els ARRO). L’anunci es va fer coincidint amb el llançament del missatge que a Sabadell no s’havia observat cap augment especial de la delinqüència. Tot un oxímoron, ja que si no ha augmentat la delinqüència la pregunta lògica a fer-se és per què han de venir reforços policials especials. Més hauria valgut que sense fer anuncis de cap mena i davant un possible augment d’actes delictius, des de la Policia Municipal i dels Mossos d’Esquadra s’hagués desplegat el dispositiu corresponent per a fer-hi front. Contràriament, amb l’anunci de l’arribada de l’ARRO no es fa més que donar credibilitat a allò que es vol negar i d’aquesta manera contribuir a l’increment de la sensació d’inseguretat que es vol combatre…

---

• Dilluns 10 de març de 2025 

Els titulars de la jornada:
“Rússia pateix 1.500 morts i ferits diaris a Ucraïna” (El Periódico)
“Sánchez justifica més defensa militar per protegir Europa” (La Vanguardia)
“Espanya participarà en la missió a Ucraïna si aconsegueix garanties” (El País)
“La protecció a la Costa Brava s’emboira” (El Punt Avui)
“Renfe i Adif posen més personal per fer front al caos ferroviari” (Ara)

1. Tanco aquest cap de setmana tal com l’havia començat divendres passat musicalment parlant, ja que ahir vaig assistir a la representació d’Annie, el musical que aquests caps de setmana està omplint l’escenari i la platea del Teatre Sant Vicenç de Sabadell. Un musical que narra la història d’una nena òrfena –Annie– que viu sota la crueltat de la senyoreta Hannighan la qual s’aprofita de la llar d’acolliment que regenta per obtenir-ne uns ridículs ingressos que, tot i això, utilitza per invertir en els seus més plaents vicis. Annie és una nena que havia arribat a la llar d’acollida quan era un bebè, amb la promesa dels seus pares que l’anirien a buscar quan les coses els anessin millor. A despit de la dura vida que Annie viu a la llar d’acollida, al costat dels seus companys i companyes, l’espontaneïtat i l’alegria per la vida inherents al seu caràcter, romanen intactes, sense perdre en cap moment l’esperança de que arribarà un dia en el qual es podrà retrobar amb els seus pares. La contagiosa alegria de viure d’Annie s’encomanarà ben aviat a les seves companyes i companys de la llar, nenes i nens sense família, que acaben per dipositar tota la seva fe i esperança en la motivació que Annie els genera cada dia. Tot plegat explicat en una història commovedora –on la música té un paper essencial– que convida l’espectador a reflexionar sobre la situació dels nens i nenes que es troben en situació de vulnerabilitat. L’equip del Sant Vicenç (format per Maite Ferrer, Gemma Altarriba, Miquel Ribes i Sergi Madriles) –que n’ha fet una magnífica adaptació d’un musical com aquest que té el seu origen en la tira còmica Little Orphan Annie de Harold Gray el 1887, que Charles Strousse i Martin Charnin varen transformar posteriorment en un musical estrenat a Broadway el 1977– fa, amb aquesta obra, un “crit a favor de l’amor i la cura a la infància, un tresor que hem de cuidar, protegir i celebrar per construir un futur millor”. I si avui us parlo d’Annie és –orgull d’avi– també perquè dos dels meus nets formen part de l’elenc encarregat de posar el musical en escena.

2. Des de fa anys, coincidint amb qualsevol avenç en les relacions de Catalunya amb Espanya. que hem d’escoltar el mantra de la dreta espanyola de que “España se rompe”. I mira, ves per on que n’han passat coses els darrers anys, però, de moment, Espanya continua com abans i tot sembla apuntar que així continuarà essent, com a mínim uns quants anys més. Ahir va ser José M. Aznar qui va dir que la qüestió de la delegació de determinats controls (immigració i fronteres) als Mossos d’Esquadra, és un atemptat a la unitat espanyola, molt més greu que no pas el referèndum de l’1-O que, també segons ell, va ser un cop d’Estat.

3. És evident que pel que fa a la xarxa ferroviària de Rodalies, ara estem pagant amb escreix, l’abandó en la qual se l’ha tingut durant tants anys. D’aquí que responsabilitzar al Govern actual de la Generalitat de deixades és com a mínim injust. Davant però la situació de caos viscuda la setmana passada amb incidents de tota mena, el Govern de la Generalitat ha decidit fer front a la situació posant en marxa una unitat de crisi en la qual hi participen Adif i Renfe a més de la Generalitat i el Govern de Madrid. Els treballs que cal fer arran les mancances en inversions (i que ja s’han començat a fer) no resoldran els dèficits acumulats en quatre dies. Així que millor fer front a la situació, informar puntualment a la ciutadania, exigir a l’Estat les inversions que cal fer i després –només després– traspassar la gestió de la xarxa a la Generalitat de Catalunya.

• Dimarts 11 de març de 2025 

Els titulars de la jornada:
“El rearmament europeu atia la concentració del sector” (El Periódico)
“La jutgessa imputa una exconsellera i qüestiona el relat de Mazón” (La Vanguardia)
“Corresponia a les autoritats autonòmiques alertar a la població” (Jutgessa de Catarroja) (El País)
“Trump en mans de magnats digitals” (El Punt Avui)
“La Fiscalia defensa que el Tribunal Suprem amnistiï Puigdemont” (Ara)
“El futur de la cultura popular” (Diari de Sabadell) 

1. En ple debat sobre el rearmament d’Europa, bo deu ser recordar una de les moltes reflexions que el president estat de la Unió Soviètica, Mijail Gorvachov (1931-2022) deixava escrites en el seu llibre, editat el 1987, Perestroika: Nou Pensament per al nostre país i per a tothom: “La seguretat no es pot garantir actualment per mitjans militars, ni per l’ús de les armes, ni per la dissuasió, ni pel constant perfeccionament de l’espasa i l’escut. Els intents d’aconseguir superioritat militar semblen ridículs i absurds”. A això afegeix que aquest “anacronisme” s’ha conservat “gràcies al paper excessiu que els cercles militars juguen en política”. I rematava: “L’únic camí cap a la seguretat és el de les decisions polítiques i del desarmament”. I aquí ho deixo…

2. La jutgessa de Catarroja que investiga les possibles responsabilitats derivades de la gestió de la dana que va afectar València el 19 d’octubre de l’any passat, acaba de deixar en el no-res les múltiples versions muntades pel PP en el seu anhel de tapar com sigui els errors comesos durant aquelles hores crítiques i, tanmateix, deixa a Carlos Mazón entre les potes dels cavalls a un pas del precipici polític. La jutgessa, en el seu auto, responsabilitza el govern autonòmic d’una possible “negligència” –amb el resultat de 228 víctimes mortals– i nega que a l’equip de Mazón els manqués informació rigorosa i suficient des dels organismes de l’Estat. D’altra banda, la jutgessa exculpa l’AEMET i la Conferència Hidrogràfica. Alhora que rebutja que per a la prevenció de la tragèdia hauria estat necessària la declaració d’emergència nacional per part de La Moncloa. La jutgessa valenciana ho té clar. 

• Dimecres 12 de març de 2025 

Els titulars de la jornada:
“Ucraïna accepta una treva i els EUA reprenen la seva ajuda” (El Periódico)
“Els EUA reprenen l’ajuda militar a Kíiv que accepta una treva d’un mes” (La Vanguardia)
“Ucraïna accepta l’alto al foc de 30 dies proposat pels EUA” (El País)
“Ciutats més verdes” (El Punt Avui)
“Ucraïna accepta l’alto el foc total i Trump reprèn l’ajuda militar” (Ara)

1. Aristòtil(384 aC – 322 aC) un dels grans pensadors de la humanitat, deia que la política té per objecte el bé de la polis. L’ètica –seguia– s’ocupa del bé de la persona en tant que individu, sense abandonar-ne la dimensió social. Per a Aristòtil, hauria d’haver-hi molta ètica en la política i molta política en l’ètica. I aquí ho deixo escrit en aquests dies de tantes tribulacions.

2. “En cal que en siguin dos per ballar un tango”. Això és el que va exclamar ahir Donald Trump quan es va conèixer el desenllaç de les vuit hores de reunió entre les delegacions dels EUA i Ucraïna a Yeda (Aràbia Saudita). Ucraïna acceptava un alto el foc de trenta dies a canvi de recuperar l’ajuda militar i de pactar l’explotació del 50% de les anomenades terres rares. La pilota és ara a la teulada del Kremlim. Trump haurà de parlar amb un Putin que, de moment, no sembla massa propici a acceptar el ball…

3. Parlant d’una altra cosa, Trump sembla disposat a convertir la Casa Blanca amb una mena de mercat. Escric això perquè, també ahir, davant la sorpresa de tothom, tot un president dels EUA va dedicar uns minuts a promocionar la marca de cotxe propietat del seu amic Musk, Tesla, que en ben pocs dies ha acumulat una important davallada de vendes i de pèrdua de valor borsari. I tot en una posada en escena increïble als jardins de la Casa Blanca. Sense frens i pel pedregar…

• Dijous 13 de març de 2025

 Els titulars de la jornada:
“El PP frena l’ascens de Vox mentre que l’esquerra no recupera” (El Periódico)
“El Govern central haurà de desempatar sobre l’OPA del BBVA al Sabadell” (La Vanguardia)
“La UE i Canadà responen a Trump amb arancels per 45.000 milions” (El País)
“Tenim un sector comercial que marca diferència amb gairebé tots els municipis de Catalunya” (Sandra Guaita Esteruelas) (El Punt Avui)
“La UE castiga els EUA amb aranzels a marques icòniques” (Ara)
“Cau el nombre de famílies que perceben prestacions socials” (Diari de Sabadell) 

Anit, quarta edició de la gala anual en el decurs de la qual es procedeix a lliurar el guardó del Sabadellenc de l’Any, instituït pel digital iSabadell que lidera i dirigeix Jordi de Arriba. En aquesta ocasió, la persona guardonada ha estat la Maika García, capitana de l’equip femení de waterpolo del Club Natació Sabadell i de la selecció femenina estatal de waterpolo. L’acompanyaven com a finalistes, Aleix Gómez, jugador d’handbol del FC Barcelona i la selecció espanyola masculina; Aleix González, fundador i activista de l’Associació Cultural Can Feu, que promou la rehabilitació de la Torre d’en Feu, declarada Bé Culturals d’Interès Nacional (BCIN); Mirna Lacambra, fundadora i líder dels Amics de l’Òpera de Sabadell, l’Orquestra Simfònica del Vallès i de la Fundació Òpera Catalunya i Dolors Pallàs, pedagoga i presidenta d’Andi, entitat que darrera seu atresora trenta anys de treball per la millora de les condicions de vida de les persones amb discapacitat, amb especial atenció en la síndrome de Down. En el decurs de la gala, austera però altament emotiva, es va presentar un fragment del musical Annie, actualment en escena al Teatre Sant Vicenç, i l’actuació de breakdance del grup del barri de Can Puiggener Fresh-connex, així com de l’orquestra musicosocial Vozes –un projecte que dedica la seva atenció al rescat pedagògic, ocupacional i ètic de la infància i la joventut mitjançant la instrucció i la pràctica col·lectiva de la música (coral i instrumental)– que va acompanyar la veu de la soprano sabadellenca Maria Hinojosa. En resum: una gala que, tant per la seva forma com pel fons i contingut, honora, tal com va dir l’alcaldessa, no només a les persones a les quals se’ls reconeix la seva feina i trajectòria, sinó que també a la ciutat sencera. 

• Divendres 14 de març de 2025

Els titulars de la jornada:
“Només BNG i Podem rebutgen l’augment de despesa en defensa” (El Periódico)
“Putin accepta una treva a Ucraïna si s’afinen les condicions” (La Vanguardia)
“Putin planteja dubtes sobre la treva de Trump i demana ‘una pau a llarg termini’” (El País)
“Vides sesgades” (La República – El Punt Avui)
“Putin recela de la treva que vol Trump” (Ara)

1. Sembla que fos ahir, però justament avui fa cinc anys, entrava en vigor el confinament de la ciutadania dictat pel Govern per mor de la pandèmia desencadenada per la Covid 19. L’endemà mateix d’aquell dia, jo escrivia la primera entrada d’un diari que mai no hauria pensat pogués tenir continuïtat després de la pandèmia, diari que començava així: “No patiu. Soc disciplinat i avui no he sortit a caminar com ho faig cada dia. Em temo que trigaré a poder-ho tornar a fer. A mi, com a tothom, se’ns demana que ens quedem a casa… D’aquí que he decidit que durant els dies que duri el confinament aniré publicant comentaris als quals incorporaré fotografies contingudes en el meu arxiu personal de matinades viscudes. (…) He de dir que el meu confinament ha començat aquesta matinada a les 6, en arribar a casa després de l’odissea que ha significat tornar des de Benalmádena, on hem passat els darrers set dies, i d’haver superat una situació que ens podia haver deixat a terres malaguenyes a la cerca d’un transport que ens permetés tornar abans que tot quedés confinat. Però ara això ja és passat, i de nou som a casa, disposats a fer el que se’ns demana. Per cert, que en el trajecte aeroport del Prat – Sabadell (que hem fet a 2/4 de 5 de la matinada), solament hem trobat cinc cotxes que circulessin en la nostra mateixa direcció. Des de l’entrada de Sabadell a casa (uns 5 km), un sol cotxe i cap vianant. Pel bé de tots, hem de fer cas al que se’ns demana… Quedem-nos a casa… Bon dia a tothom…”. Poques setmanes després que comencés aquell llarg confinament, ens vàrem voler autoconvèncer que aquell virus que havia estat capaç d’aturar el món sencer, ens faria canviar la nostra manera de fer, actuar i veure les coses de forma diferent i, tanmateix, també la dinàmica del món sencer. Poques setmanes després que comencés aquell llarg confinament, ens vàrem voler autoconvèncer que aquell virus que havia estat capaç d’aturar el món sencer, canviaria la nostra manera de fer, actuar i de veure les coses i que, tanmateix, canviaria la dinàmica del món sencer. El cert és, però, que cinc anys després, amb rencança, constatem que vivim en un món cada vegada més insegur, absolutament pendent i dependent de les decisions de governants imprevisibles –com Trump– i de dictadors –com Putin– que juguen a veure qui té més coratge per imposar la llei. Avui, la pandèmia de la covid-19 ens queda volgudament llunyana en el temps, potser per aquesta necessitat inconscient que tenim de girar full i pel fet que vivim altres realitats com les guerres a Ucraïna o a l’Orient Proper, així com el preocupant ressorgiment de l’extrema dreta. És evident que de l’experiència res no n’aprenem.

2. La Moncloa va ser testimoni ahir d’una roda d’encontres de Sánchez amb els representants dels grups parlamentaris, a excepció dels partits integrants del govern de coalició i de Vox. El motiu, tractar de l’estratègia espanyola de seguretat i defensa per la qual Sánchez vol apostar d’acord amb els plans de defensa de la UE. Només el PNV va ser solidari amb els arguments exposats per Sánchez. La resta de partits, llevat BNG i Podemos, no van rebutjar el fons de la qüestió, però si la forma. En la compareixença de després de la roda d’encontres, el president del Govern, va insistir a assegurar que Espanya podia assumir l’augment de la despesa militar fins al 2% del PIB sense que es veiés compromesa la despesa social que és inherent a l’estat del benestar. També argumentà que era l’hora de reforçar, d’una banda, el compromís d’Espanya amb Europa i, de l’altra, de demostrar la solidaritat amb els països nòrdics i de l’Est “que van ser solidaris amb nosaltres durant la pandèmia” i que ara “ens reclamen que ho siguem nosaltres amb ells, davant l’amenaça que representa la Rússia de Putin”. Tot en ‘ordre’ quant als posicionaments d’uns i altres immersos com estan en batalles polítiques que aprofundeixen en la desafecció de la ciutadania amb la política i que fan impossible l’assoliment d’acords d’estat en qüestions crucials. Bo seria que, malgrat no hi està obligat, que Sánchez sotmetés a la consideració del Congrés de Diputats les accions a emprendre i d’aquesta manera coneixeríem el posicionament i el perquè de cadascú davant una qüestió com la de la seguretat europea. Una seguretat que no hauria de passar només per la inversió en armament…

• Dissabte 15 de març de 2025

 Els titulars de la jornada:
“Sánchez mira d’evitar el debat de defensa al Congrés ” (El Periódico)
“Alemanya fa història endeutant-se per pagar armes i infraestructures” (La Vanguardia)
“Alemanya enterra l’austeritat per una despesa massiva en defensa” (El País)
“Desconnexió programada” (La República – El Punt Avui)
“Els lloguers nous baixen un 3,7% als barris amb topall” (Ara)
“El Parc de les Aigües té data” (Diari de Sabadell)

1. Un amic de tota la vida m’ha sorprès, aquest matí, amb la tramesa d’un enllaç a un vídeo publicat al Youtube, recomanant-me el seu visionat. El vídeo en qüestió portava i porta un títol ben explícit que en defineix perfectament el seu contingut: “5 oficios que desaparecieron” (https://www.youtube.com/watch?v=GyPo1A9e0PQ). Així és que només pel títol i coneixent com conec al meu amic amb qui comparteixo encara força estones de xerrada distesa, no m’ha estat difícil imaginar el perquè de la tramesa, atès que un dels oficis desapareguts als quals es fa referència en l’audiovisual, és el de linotipista que, temps era temps, va ser el meu segon ofici professional. El primer havia estat el de tipògraf o caixista. D’aquí que no m’he resistit gens ni mica a visionar el document, en el qual, el narrador, explica de forma ben entenedora, en què consistia i perquè servia l’ofici de linotipista. Mentre visionava el vídeo, no he pogut deixar d’evocar els anys en els quals vaig exercir la professió de linotipista, ni tampoc els tres anys previs de formació que vaig cursar a l’Escola del Treball de Barcelona, d’on vaig sortir amb noves amistats i amb el títol d’oficial industrial en “Artes Gráficas, especialidad linotipista”. Tanmateix he recordat també les moltes pàgines de diaris, revistes i publicacions que durant aquells els anys d’exercici de la professió, vaig tenir l’oportunitat de llegir abans que ningú ho pogués fer, així com la formació i experiència que d’aquestes incomptables pàgines en vaig obtenir i que al cap i a la fi havien de ser una de les bases més sòlides sobre les quals bastiria l’ofici de periodista.

2. Segons l’agència AP, els EUA i Israel estan sondejant la possibilitat que tres països africans (Sudan, Somàlia i l’autoproclamada república de Somalilàndia) acceptin acollir als seus territoris els ciutadans palestins que el president Donald Trump i el primer ministre Benjamín Netanyahu volen expulsar de la Franja de Gaza i qui sap també de Cisjordània. El cínic argument que esgrimeix Trump –i que Israel disfressa amb l’eufemisme d’emigració voluntària– és que Gaza “no és un lloc habitable després de disset mesos de guerra” i que als seus habitants els cal “un lloc millor per viure”… És possible més perversitat?

• Diumenge 16 de març de 2025

 Els titulars de la jornada:
“Vuit incidències al dia en el gran corredor català” (El Periódico)
“La societat catalana es rejoveneix gràcies a la immigració” (La Vanguardia)
“Les esquerdes de la defensa europea” (El País)
“L’OMC fa aigües” (L’econòmic – El Punt Avui)
“València lluita per sortir del fang” (Ara)

1. El titular de portada d’avui de La Vanguardia, és el que em mou a aquest meu comentari. Un titular prou expressiu quant al canvi que s’està produint en el conjunt de la societat catalana que queda corroborat amb aquestes dues dades més: que la majoria de les persones immigrants té menys de quaranta-cinc anys i que una tercera part de la població en edat de treballar a Catalunya, és estrangera. No és la primera vegada que Catalunya acull a un nombre d’immigrants important. Va passar a finals del segle XIX i inicis del XX. Va passar de nou, immediatament després de la Gran Guerra i, va tornar a passar finalitzada la Guerra Civil espanyola. En tots els casos –a despit que les persones immigrants procedien, primer, de la Catalunya interior i, després, successivament, del llevant espanyol i del sud de la península–, ha estat gràcies a les persones arribades a casa nostra que Catalunya ha progressat. És des d’aquest punt de vista que, per l’experiència atresorada, hem d’entendre el corrent migratori actual com una ‘nova’ oportunitat –que cal saber administrar amb polítiques d’acolliment i inclusives efectives– i no pas com un ‘nou’ problema, tal com la dreta extrema, però no només, pretén. Que quedi clar: aquí, a casa nostra, hi cap tothom. I això simplement perquè ningú és sobrer.

2. Mal parafrasejant la dita que diu que no hi ha mal que duri cent anys, vist el que ahir va passar al 30è Congrés d’ERC, no hi ha tranquil·litat que cent dies duri. Ho escric perquè després que el desembre de l’any passat Oriol Junqueras fos elegit de nou president d’ERC amb el 52% dels vots, semblava que les aigües del partit s’haguessin calmat. Però les coses són com són i ahir, la intervenció en el Congrés de Joan Tardà presentant l’informe elaborat per la Comissió de la Veritat per tal d’aclarir les possibles responsabilitats en relació als cartells difamatoris contra els germans Maragall, va desfermar passions i va revifar vells conflictes interns. Escoltant aquest matí a tertulians que analitzaven les causes per les quals l’informe fos presentat durant el Congrés quan ningú ho esperava, i les conseqüències que d’aquest fet se’n poden derivar pels republicans, m’ha passat pel magí que potser tot obeeix a un estudiat pla de l’actual direcció d’ERC per reposicionar-se estratègicament davant els avenços, sobretot quant a transferències de competències de l’Estat a Catalunya, que s’estan produint; transferències que per culminar-les amb èxit cal continuar donant suport al Govern Sánchez o, si ho preferiu, evitar que l’actual Govern de l’Estat sigui defenestrat. Si això fos així, tot plegat seria una jugada win to win, en la que Catalunya guanyaria competències d’autogovern que ara no té, en detriment de l’Estat, mentre que al seu torn, Sánchez estaria assentant les bases d’una Espanya federal. Temps al temps.

---

• Dilluns 17 de març de 2025

Els titulars de la jornada:
“El Govern desencalla el pla per regenerar l’aigua del Besòs” (El Periódico)
“Ofensiva europea per disputar el lideratge del motor a la Xina i els EUA ” (La Vanguardia)
“El Govern estudia un pla de rearmament de més de 3.500 milions per a defensa i indústria” (El País)
“Una xacra que no s’atura” (El Punt Avui)
“Rebuig frontal dels clients del Banc de Sabadell a l’opa” (Ara)

1. Fa ja tres anys que Rússia va envair Ucraïna i que la UE envia a aquest país ajut econòmic i militar. La majoria dels ciutadans de la UE estan d’acord amb aquesta política de solidaritat envers un país subjecte a les ànsies imperialistes de Putin. Tot i això, com estem veient aquests dies, del que es tracta és d’enviar tropes per garantir la seguretat d’Ucraïna en un eventual alto el foc, aleshores el consens s’esquerda. D’aquí que les institucions comunitàries advoquin per plantejar aquest debat, no en termes de rearmament militar, sinó de la seguretat que necessita Europa, ara que els Estats Units han deixat de ser un aliat fiable. A casa nostra, Sánchez intenta esquivar les reticències dels seus socis de govern i parlamentaris plantejant el rearmament com una qüestió de seguretat i de solidaritat amb els països més amenaçats per Rússia.

2. Dissabte passat, més de 50.000 persones es manifestaren a Roma en defensa de la Unió Europea i els seus valors en una iniciativa cívica espontània per reivindicar l’orgull de ser europeus que també hauríem volgut veure aquí. Qui sap si sense ell voler-ho, Trump està aconseguint que aquella UE contra la qual ha blasmat tant, s’afanyi ara a tancar files amb l’objectiu de reactivar-se industrialment i econòmicament i reforçar-se i preservar-se d’atacs exteriors…

•  Dimarts 18 de març de 2025

 Els titulars de la jornada:
“Sabadell estalvia i podria liderar una fusió alternativa al BBVA” (El Periódico)
“El PP avala el pacte de Mazón amb Vox per als pressupostos” (La Vanguardia)
“Mazón s’abraça a l’ideari de Vox per aprovar els pressupostos” (El País)
“Maniobres tèrboles al Mediterrani” (El Punt Avui)
“Els embassaments de les conques internes s’acosten al 50%” (Ara)
“Sabadell ‘freestyle” (Diari de Sabadell)

Núñez Feijóo ja tenia –i té– un problema amb la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso. A aquest problema, des d’ahir, se n’hi ha afegit un altre: el del president de la Comunitat Valenciana, Carlos Mazón, que acaba de signar un acord amb Vox que li ha de permetre aprovar els pressupostos corresponents a aquest any i, tanmateix, blindar-se davant un esdevenidor judicial que no li pintava massa bé. I si Ayuso ja és era i continua essent un vers lliure que li marca a Feijóo la senda a seguir, Mazón, amb el rendiment amb tot l’equip davant de Vox al fer seus els arguments de l’extrema dreta contra la immigració i sobre el “dogmatisme climàtic”, ha posat les coses molt difícils al líder estatal del PP per desmarcar-se de Vox. Feijóo, per la seva feblesa com a líder del PP, es veu obligat ara a fer cor fort davant aliances estratègiques que en res l’afavoreixen en la seva cursa cap a La Moncloa. Fins i tot, Borja Sémper, que sempre havia estat la cara més amable del PP, ha tingut de cedir a Mazón i fer de la necessitat virtut, per no desautoritzar-lo. Tot això passa, a més, quan només queda un mes perquè Mazón faci d’amfitrió de la reunió que els líders del Partit Popular Europeu tenen programada a València. Compte, que venen corbes! Caldrà estar molt atents als esdeveniments!

•  Dimecres 19 de març de 2025

Els titulars de la jornada:
“PSOE i Junts pacten limitar els migrants per a Catalunya” (El Periódico)
“Putin accepta deixar de bombardejar el sector energètic d’Ucraïna” (La Vanguardia)
“Israel trenca l’alto al foc amb una matança a Gaza” (El País)
“Viure en 10m2” (La República – El Punt Avui)
“Primer pacte de mínims de Trump i Putin sobre Ucraïna” (Ara)

1. Escolto la tertúlia de Catalunya Ràdio en la qual es parla del darrer enfrontament entre ERC i Junts que no serà pas l’últim. Ambdues forces polítiques estan més entestades a aprofundir en allò que els separa que no pas en allò que els uneix: avançar cap a la independència de Catalunya. D’entre el guiri-gall de la tertúlia, en sobresurt tornar a parlar de l’independentisme com a un projecte polític. No hi estic gens d’acord. Com no he estat mai d’acord a equiparar sobiranisme amb independentisme. Sembla normal –i els opinadors i tertulians en mitjans de comunicació i en xarxes socials contribueixen a que ho puguin semblar– donar per mimètics dos conceptes políticament complexos, com ho són sobiranisme i independentisme; conceptes que si bé és cert poden anar de bracet, no ho és menys que no necessàriament hi han d’anar ni tampoc que hi vagin. Una persona, un col·lectiu, pot sentir-se sobiranista i creure en la independència, de la mateixa manera que hom pot sentir-se sobiranista i defensar altres models de gestió política, com és el cas de l’opció federalista que propugnen sectors del PSC, dels Comuns o Federalistes d’Esquerres. Sigui com sigui, la diferència/distància conceptual entre sobiranisme i independentisme no és gens fútil i potser per això, en mostrar-los com a sinònims, no fem més que augmentar el grau de confusions conceptuals i terminològiques enmig de les quals ens estem movent des de fa temps i que en res no contribueixen a clarificar les idees i a facilitar la vertebració de projectes polítics d’ampli abast i consens. És d’acord amb aquest meu punt de vista, que la independència no és tampoc en si mateixa cap projecte polític. Perquè ho pugui ser cal que disposar d’un projecte polític que sigui alhora nacional i social o, si ho preferiu, social i nacional. Un projecte prou engrescador amb l’objectiu d’aconseguir una base social suficient que el faci passible. I aquesta és la qüestió. Mentre ERC intenta des de fa temps aprofundir en la definició d’un projecte social i nacional d’ampli abast, Junts continua avantposant la independència per damunt de qualsevol altra cosa: primer, diuen, hem de ser independents i després ja veurem com ens ho fem…

2. En complement de l’entrada anterior, deixeu-me que escrigui que una de les moltes derivades que el processisme ha deixat, tant a la política catalana com a l’espanyola, és l’abús sistemàtic del relat grandiloqüent que tot ho vol abastar i justificar. I això quan hauríem de saber i l’experiència ens demostra, que qualsevol negociació política se centra més en el com que no pas en el què. D’aquí que una part cabdal de qualsevol pacte és qui i com ho anunciarà. Mentre que els socialistes (PSOE i PSC) han après que si cedeixen a la performance abarateixen els costos dels acords, ERC i Junts continuen essent esclaus dels titulars.

3. Israel, ahir va fer saltar pels aires la treva pactada per a Gaza. Ho va fer –per sorpresa i amb el ‘permís’ dels EUA–, amb una onada de bombardejos que va causar 400 víctimes civils i més de 600 ferits. Vist el que està passant a l’Orient Proper, què es pot esperar de les gestions de Donald Trump quan a l’alto el foc a Ucraïna? L’única cosa previsible del president dels EUA, és la seva arbitrarietat.

• Dijous 20 de març de 2025

Els titulars de la jornada:
“Brussel·les llança una estratègia per fabricar armes ‘made in Europe’” (El Periódico)
“Zelenski accepta la treva limitada amb Rússia en la seva conversa amb Trump” (La Vanguardia)
“Israel reprèn les operacions terrestres a la Franja de Gaza” (El País)
“Barcelona, on vas?” (El Punt Avui)
“Von der Leyen proposa compres conjuntes d’armament europeu” (Ara)
“Crisi d’habitatge: menys oferta, preus més alts” (Diari de Sabadell)

1. Alberto Núñez Feijóo renovava ahir al Congrés, el seu temari d’oposició al Govern i a Sánchez. No és pas que l’actualitat no li oferís assumptes força transcendents, com la nova massacre a Gaza, les negociacions sobre la guerra d’Ucraïna, la despesa militar que divideix el Govern, els acords amb Junts per a l’acollida de menors immigrants o el pacte del PP i Vox a València… No. El líder de l’oposició va preferir deixar a banda tot això per cenyir-se a les relacions entre el Govern i el Grup Prisa i presentar-se com a defensor de la llibertat de premsa en oposició a un Govern que “vol controlar la informació pública”. Per si de cas, bo és recordar a Feijóo que, casualment, ara fa un any, el líder del PP no va dir ni piu quan Miguel Ángel Rodríguez, l’ínclit cap de gabinet de la seva companya de partit Isabel Díaz Ayuso, va dedicar-se a esbombar tota mena de notícies falses i divulgar dades personals de redactors d’El País així com amenaçar a elDiario.es de destruir-lo pel sol fet d’haver publicat informacions sobre el frau fiscal confés del nuvi de la presidenta madrilenya.

2. La Junta d’Accionistes del Banc Sabadell (BS) torna a Sabadell. Ho fa en un moment clau per a l’entitat financera immersa com està en plena OPA hostil del BBVA i quan falten pocs dies perquè es conegui el dictamen de la Comissió Nacional del Mercat de la Competència sobre aquesta operació. Si hi ha vistiplau de Competència caldrà analitzar quines són les condicions. Tot i això, la darrera paraula, cas del vistiplau de la CNMC, la tindrà el Govern espanyol. Sigui com sigui, si l’OPA acaba per rebre tots els plàcets (de la CNMC i del Govern), els sabadellencs veuríem com en ben pocs anys, el BBVA s’hauria fet amb les dues entitats locals creditícies i financeres fundades la segona meitat dels segle XIX i que tan útils van ser pel desenvolupament del Sabadell d’aquells dies: la Caixa d’Estalvis (1859) i el Banc de Sabadell (1881). Esperem que això no passi.

•  Divendres 21 de març de 2025

Els titulars de la jornada:
“El frau dispara les parelles de fet un 339% a Catalunya” (El Periódico)
“La majoria de la investidura es fractura amb votacions perdudes” (La Vanguardia)
“La UE aixeca un ‘mur’ davant Rússia i reclama el seu paper a Ucraïna” (El País)
“Volem l’Estatut” (La República – El Punt Avui)
“Illa a Madrid: ‘No li tinguin por a Catalunya’” (Ara)

1. Com si es tractés d’una rebequeria per no haver-los fet cas, el PP i Junts varen decidir votar ahir en contra del projecte de llei de creació de l’Agència Estatal de Salut Pública quan feia uns pocs dies que havien donat el seu vistiplau a la creació. Amb aquesta manera d’entendre la política, no hi ha avenç possible. La politiqueria res no té a veure amb la política. I així continuarem, malauradament, fins que el PP i Junts no entenguin que no tot s’hi val quan es tracta d’anar en contra del Govern. Al cap i a la fi, els que paguen les conseqüències d’aquestes picabaralles sense massa sentit, és el conjunt de la ciutadania.

2. “No diu sempre tot el que pensa, però tot el que diu ho pensa”, ha escrit amb encert el director d’El Periódico, Albert Sáez, avui en la seva columna, ja que aquest és precisament l’estil de Salvador Illa, que mai no diu una frase altisonant, ni tampoc mostra menyspreu per a ningú. És l’estil d’un president que en el temps que porta al capdavant de la Generalitat de Catalunya, ha aconseguit calmar els ànims de tothom i optar per fer política en serio. Per això ahir va voler anar a Madrid i es va presentar davant la societat madrilenya amb un discurs en positiu: “Els demano que no tinguin por de Catalunya” va dir als reunits i va continuar assegurant “que Catalunya no té por de Madrid” i que era l’hora “de restablir la confiança”…

• Dissabte 22 de març de 2025

 Els titulars de la jornada:
“El Barça confia contractes a un empresari sense experiència” (El Periódico)
“Barcelona i Girona tenen aigua garantida per tot el 2025” (La Vanguardia)
“Espanya va enviar a Israel material ‘no letal’ per 50 milions” (El País)
“El primer 155” (La República – El Punt Avui)
“Les polítiques de Trump també posen en perill la recerca a Catalunya” (Ara)
“La taxa de residus, la queixa principal al síndic de Sabadell” (Diari de Sabadell)

 El Grand Continent és una revista que va ser fundada el maig del 2019 a París. De fet, és el primer projecte amb cap i peus capaç per a confegir una publicació escrita que pugui ser llegida amb els principals idiomes europeus. Darrerament, la revista s’ha preguntat què pensen els europeus sobre Trump, Musk, Putin, la guerra i la dissuasió nuclear. Ho ha fet a través de l’Eurobazuca, el primer sondeig d’opinió continental sobre les grans qüestions del nostre temps. Heus aquí el resum dels primers resultats obtinguts:

• La majoria dels europeus enquestats (55%) creu que hi ha un alt risc de conflicte armat en els anys vinents en territori de la Unió Europea.
• La majoria considera que Donald Trump és un “enemic d’Europa” (51%), mentre que el 63% creu que l’elecció de Donald Trump ha fet que el món sigui menys segur. Al seu torn, el 43% considera que el president dels Estats Units té tendències autoritàries, mentre que el 39% creu que es comporta com un dictador.
• Gairebé 8 de cada 10 europeus pensen que Musk no és de fiar (79%), i el 58% dels enquestats es declaren a favor de boicotejar Tesla.
• El 70% dels enquestats opinen que la Unió Europea ha de confiar únicament en les seves pròpies forces per garantir la seguretat i la defensa dels països membres, alhora que confien més en un exèrcit europeu comú (60%) que no pas en el seu exèrcit nacional (19%).
• El 61% dels europeus es declara a favor de confiscar els actius russos congelats i utilitzar-los per al suport d’Ucraïna.
• El 47% dels enquestats creu que Ucraïna hauria d’acceptar signar un tractat de pau, encara que això signifiqués renunciar a la part del seu territori ocupat per Rússia.
• 6 de cada 10 europeus estan a favor del paraigües nuclear francès.

Caldrà estar atents a l’evolució d’aquest estat d’opinió dels europeus.

•  Diumenge 23 de març de 2025

 Els titulars de la jornada:
“Transició verda, ¿amb nuclears o sense?” (El Periódico)
“Els expert demanen planificar ara la xarxa de Rodalies del 2050” (La Vanguardia)
“Donald Trump empeny als EUA cap a una crisi constitucional” (El País)
“Salvem la teca” (L’econòmic – El Punt Avui)
“Resistirà la democràcia nord-americana?” (Ara)

1. De Trump hi ha alguna cosa que no es pot negar: la coherència dels seus objectius. Això és perquè excepte les anades i vingudes en tot allò que té a veure amb els aranzels, en tota la resta està seguint al peu de la lletra el guió de què ara entenem com el trànsit cap a l’iliberalisme o, seguint l’argot, cap a l’“electoralisme autoritari”.

2. Carles Puigdemont no perd passada i ahir es va recrear amb la crítica a un Illa al qual acusa de viure ancorat als interessos de la Moncloa i no pas dels catalans. Ho va fer a compte de la gestió del caos a Rodalies que vivim aquests dies, de la defensa del català o de les polítiques d’immigració. Aniria bé que Puigdemont deixés a banda la seva política erràtica que beneficia a la dreta extrema independentista i que pensés en què va dedicar el temps ell quan va ser president de la Generalitat.

3. Fa ja disset anys que, cada penúltim dissabte de mes, la colla d’amics de Muntanyes Planes ens trobem convocats per l’Àngel Colomer, per compartir caminada, conversa i taula. I ahir no hi va haver impediment, malgrat el temps, per a mantenir viu el costum, això sí, en un matí primaveral en el qual –com toca– hi va haver una mica de tot: aigua, sol, vent. En aquesta ocasió ascendirem al Castell de Sant Martí de Centelles que, al seu torn, ens va servir de teló de fons a l’hora de fer-nos la tradicional fotografia de família.

---

• Dilluns 24 de març de 2025

Els titulars de la jornada:
“L’exèrcit espanyol apresa a comprar, tancs, caces, míssils i munició” (El Periódico)
“Ucraïna i Rússia inicien negociacions indirectes tutelades pels EUA” (La Vanguardia)
“Putin ataca Kíiv en l’inici de la negociació clau per un acord de alto al foc” (El País)
“El traspàs de Rodalies, en bucle” (El Punt Avui)
“Ucraïna: augmenta la fugida d’homes en edat militar” (Ara)

1. Dels vint-i-set estats membres de la Unió Europea, només cinc tenen a hores d’ara governs d’esquerra o de centreesquerra. És una dada que posa en relleu la reculada de les posicions progressistes davant l’embat de l’extrema dreta, de la qual, de vegades, com recentment a Alemanya, ens salvem per molt poc. Potser la causa de tot plegat és que l’esquerra està més preocupada per la construcció de cinturons sanitaris i en el “tu més” que no pas en la construcció d’un discurs clar, coherent i estimulant, adreçat, sobretot, a les generacions joves que dissortadament, en massa casos, se senten atretes per la parafernàlia feixista. Molts professors han vist amb una certa alarma, com l’ideari de l’extrema dreta irrompia en els debats de l’aula estenent les mateixes idees que després s’expressen a les enquestes. Davant aquest estat de coses, una conclusió urgent: sobren discursos falsos en la dreta, en la mesura que manquen discursos sòlids en l’esquerra.

2. A tenir en compte: La guerra comercial empresa per Donald Trump no els està caient massa bé als seus amics, els oligarques tecnològics que conformen l’elit de les persones més acabalades del món. I és que en ben poques setmanes, les deu persones més riques del món han ‘perdut’ 360.000 milions d’euros i Elon Musk és una de les que figura entre les més perjudicades. No tot li va bé a Trump. “Cuida’m Senyor dels meus amics, que dels meus enemics ja en tinc cura jo” resa la dita.

• Dimarts 25 de març de 2025

 Els titulars de la jornada:
“Treball multa l’empresa catalana que modera TikTok” (El Periódico)
“Illa pacta amb ERC abaixar l’IRPF a les rendes inferiors a 33.000 euros” (La Vanguardia)
“Brussel·les demana als europeus que guardin subministres d’emergència” (El País)
“La guerra soterrada” (El Punt Avui)
“L’economia catalana creix més que la de Madrid” (Ara)
“Un març atípicament plujós” (Diari de Sabadell)

1. El Partit Demòcrata nord-americà encara no ha reaccionat arran de la derrota electoral del novembre passat, ni tampoc de l’abrupte inici de la presidència de Trump. D’aquí, que el senador independent per Vermont, Bernie Sanders de vuitanta-tres anys i líder del sector més progressista del partit, ha pres la decisió d’encapçalar l’oposició al trumpisme amb una gira que l’està portant per diverses ciutats nord-americanes sota el clam de “combatre l’oligarquia” i la deriva autoritària que està imposant Trump. A Sanders l’acompanya la congressista Alexandria Ocasio-Cortez, que, amb trenta-cinc anys, està decidida a impulsar la renovació del seu partit i que a hores d’ara és una de les poques esperances que als demòcrates els resten de trobar una persona amb capacitat i ganes de liderar l’oposició al trumpisme.

2. Hamdan Ballal, codirector del documental palestino-israelià No other land guanyador un Oscar que relata la destrucció dels llogarets palestins de la Cisjordània per part dels colons, va ser linxat ahir per israelians armats i encaputxats. I no només això, sinó que quan l’ambulància estava curant a Ballal de les ferides provocades per la pallissa, un grup de soldats de l’exèrcit d’Israel se l’emportaren violentament. Una evidència més de la impunitat enmig de la qual es mouen els colons israelians, sota la mirada indulgent de l’exèrcit israelià. Mentre, la mal anomenada comunitat internacional, continua -continuem- assistint impassibles a aquest nou drama d’extermini d’un poble.

3. No és la primera vegada que el nom de l’alcalde estat de Sabadell, Manuel Bustos, apareix relacionat amb l’anomenada “operació Catalunya” i amb el policia José Manuel Villarejo. Bustos sempre ha negat aquestes connexions. Però ahir dilluns es va obrir un nou capítol de l’operació Catalunya al conèixer el contingut d’alguna de les converses que varen mantenir Villarejo i la llavors número 2 del PP en la qual apareix el nom de Bustos. L’alcalde estat de Sabadell ha desmentit altra volta la seva relació amb la trama a la qual se’l vol vincular. Ho ha fet en el programa el Matí de Catalunya Ràdio que dirigeix el sabadellenc Ricard Ustrell. En el decurs de l’entrevista, Bustos, a banda d’insistir en el fet que res no tenia a veure amb els fets amb els quals se’l vincula, ha reconegut que va ser el seu estil de governança –l’estil Bustos– el que més mal li ha fet pels errors que mai no hauria d’haver comés i que, ara, tantes conseqüències negatives li està comportant, tant a ell –que viu pràcticament confinat a casa, segons ha manifestat– com a la seva família.

•  Dimecres 26 de març de 2025

Els titulars de la jornada:
“Europa invertirà perquè Espanya extregui minerals estratègics” (El Periódico)
“La UE vol que les cases tinguin provisions per a una guerra o catàstrofe” (La Vanguardia)
“Moscou i Kíiv accepten una treva en la xarxa energètica i el mar Negre” (El País)
“Rius i rieres vius” (El Punt Avui)
“Illa demana disculpes per Rodalies i en garanteix el traspàs” (Ara)

1. El madrileny Andrés Salado prendrà el relleu de Xavier Puig al capdavant de l’Orquestra Simfònica del Vallès (OSV). Puig, que a partir de la temporada vinent continuarà vinculat a l’OSV com a director resident, liderava la formació des de 2018. Per la seva banda, Salado compaginarà la seva nova responsabilitat amb la direcció de l’Orquestra Simfònica Nacional de Costa Rica i, segons ha explicat, la seva intenció és apostar per una millora continua de la qualitat artística de la formació sabadellenca tot mantenint i desenvolupant la innovació com a valor fundacional de l’OSV. Salado s’afegirà a la nòmina de directors que han estat al capdavant de l’orquestra des de la seva fundació el 1988 i que són: Albert Argudo (1988-1992), Jordi Mora(1993-1997), Salvador Brotons (1997-2002), Edmon Colomer (2002-2005), David Giménez Carreras (2006-2009), Rubén Gimeno (2009-2016), James Ross (2017-2018) i Xavier Puig (2018-2025). El relleu coincideix amb la posada en marxa d’una la nova etapa de la Fundació Òpera de Catalunya (de la qual l’OSV n’és patrona) sota la direcció artística de Jordi Torrents. Un pas més de l’OSV que molts voldríem es veiés  acompanyat, en efecte, d’un augment de qualitat per a poder assumir reptes interpretatius que ara els són negats i d’aquesta manera ampliar el seu espectre musical i creatiu.

2.Tambors de guerra, restricció de llibertats. “Europa s’ha de preparar per a una potencial guerra, també per a ciberatacs, pandèmies i els terribles efectes de la crisi climàtica”, segons que adverteix la Comissió Europea. Amb un tauler geopolític en ebullició, en plena carrera per al rearmament davant l’amenaça de Rússia, del temor de quedar-nos sense el paraigua de seguretat dels EUA i del creixent nombre de desastres naturals, Brussel·les demana a totes les llars europees que disposin de reserves d’aigua, medicaments, bateries i aliments per a subsistir un mínim de 72 hores. Sonen, doncs, tambors de guerra que al seu torn acaben per crear una atmosfera de vulnerabilitat que facilita avançar en polítiques de rearmament i, de retruc, entrar en una via en la qual, en ares de la seguretat, pugui comportar una restricció quant a les llibertats.

3. Una altra iniciativa de la Comissió Europea és la de treballar per dissenyar un pla amb la finalitat de finançar l’obertura de 47 projectes estratègics d’explotació minera en el conjunt de països de la UE amb l’objectiu d’extreure’n minerals rars. Set d’aquestes explotacions a Espanya. A hores d’ara, aquests minerals s’importen gairebé de forma exclusiva de països del sud del planeta i, sobretot, de la Xina. La iniciativa s’emmarca, al seu torn, en el gir estratègic de la UE després de veure l’impacte econòmic que ha suposat, d’entre altres, la crisi financera de 2008, la pandèmia de la covid-19, la guerra d’Ucraïna i les polítiques proteccionistes de l’administració Trump. Uns esdeveniments a partir dels quals els governants de la UE es van adonar –d’un dia per l’altre– de l’extrema dependència dels 27 de l’exterior. Els anys, però, no passen en va i recuperar el temps perdut durant els anys precedents pel fet de no haver fet la feina que tocava i quan tocava no serà, no serà gens fàcil. En qualsevol cas, tot apunta cap a que la UE s’està posant les piles propiciant un canvi de tendència.

• Dijous 27 de març de 2025

 Els titulars de la jornada:
“Espanya es reforça contra els atacs militars a l’espai” (El Periódico)
“Trump imposa aranzels del 25% als cotxes no fabricats als EUA” (La Vanguardia)
“Sánchez i Feijóo, molt allunyats d’un pacte per a la defensa” (El País)
“El nivell d’eficiència de la policia és altíssim, però no sempre qui la fa la paga” (Fèlix Larrosa) (El Punt Avui)
“Trump anuncia aranzels del 25% pels cotxes no fabricats als Estats Units” (Ara)
“Reunió Farrés-Illa per les inversions pendents” (Diari de Sabadell)

1. El pla que ha posat en marxa la Unió Europea per tal de donar resposta a les impertinències de Trump i a les amenaces de Putin, vol incloure totes les dimensions de la defensa, amb la pretensió d’aconseguir l’autonomia estratègica. Un pla que parteix de la necessitat de cobrir les carències existents i que aspira a deslliurar-se de la dependència dels Estats Units, tant en la seva condició de principal subministrador de material militar com de garant últim de la seguretat dels (fins ara) aliats europeus. L’anunci fet ahir per Pedro Sánchez en seu parlamentària de posar en marxa abans de l’estiu, un pla nacional per al desenvolupament i l’impuls de la tecnologia i la indústria de la seguretat i defensa, és sens dubte un pas en la direcció correcta en l’espera de saber amb quins recursos econòmics estatals i, sobretot, comunitaris es podrà comptar. També, de quins suports parlamentaris podrà refiar-se.

2. Ahir ens deixava el Santi Riera Olivé. Advocat, sindicalista i polític. Persona honesta, d’esquerres, amic entranyable, disposat sempre a donar un cop de mà en tot allò que feia falta. Amb ell, fins que la malaltia que l’ha portat a la mort començà, lentament, a menjar-se la seva salut, vaig compartir moments entranyables, conversa animada, il·lusions, complicitats i, sobretot, ganes de treballar per fer el món una mica millor. Descansa en pau, estimat amic. Els que hem tingut la immensa sort de gaudir de la teva bonhomia i grandesa humana, no et podrem oblidar mai i et tindrem per sempre més com a referent. Les persones que estimem, no moren mai. Només se’ns fan invisibles. Descansa en pau.

• Divendres 28 de març de 2025

 Els titulars de la jornada:
“Junts suma el PP, Vox i Aliança per reprovar Paneque” (El Periódico)
“El sector de l’automòbil preveu danys a Alemanya i els EUA pels aranzels” (La Vanguardia)
“Macron anuncia una força militar europea per a la pau a Ucraïna” (El País)
“El còmic a Catalunya, potent i divers” (La República – El Punt Avui)
“El PSC es manté primer i Aliança es dispara a costa de Junts” (Ara)

1. A Donald Trump, li agrada jugar amb foc. El problema no és que ell es pugui cremar, sinó que tots ens puguem cremar. Ara, enmig de l’escàndol per l’ús de l’aplicació Signal per part de membres del seu Govern per discutir sobre una acció militar, acaba d’anunciar la imposició, a partir del 2 d’abril, aranzels del 25% per ser aplicats a tots els cotxes fabricats fora dels EUA. La mesura suposa una nova sotragada per a l’economia mundial que ja ha provocat caigudes importants en els mercats només al ser anunciada. També en els dels EUA. Amb aquesta política erràtica de Trump, que té a la UE en el punt de mira, està aconseguint sense voler-ho, que tot el món s’alineï a la seva contra.

2. Llegeixo que en un debat celebrat a Barcelona per conèixer què passarà a la Meridiana a causa de les obres de reforma en el tram comprés Felip II i Fabra i Puig, amb afectacions sobre la mobilitat en una de les entrades principals de Barcelona, en l’ambient de la trobada va planar la nova filosofia pública respecte als busos interurbans; filosofia que va ser exposada per una responsable del Departament de Territori, vaticinant que “Els busos interurbans s’endinsaran cada vegada menys a la ciutat”. Cas que prosperi aquesta nova filosofia, els busos interurbans entrarien i sortirien de la ciutat amb més agilitat i s’incrementaria la qualitat del servei així com el nombre d’expedicions. Confesso que la noticia l’he llegit amb especial interès pel fet que, en el cas de la nostra ciutat, sempre he defensat que els autobusos interurbans haurien de deixar de passejar-se per la ciutat. Perquè això sigui possible, la única solució és potenciar les estacions intermodals (ferrocarril, busos interurbans, busos urbans i taxis amb parada en un mateix indret) que redundarien en una millora de la mobilitat. A Sabadell vàrem tenir una oportunitat de fer una d’aquestes estacions intermodals al soterrani de l’avinguda Josep Tarradellas, entre les places d’Espanya i de la Concòrdia entre les quals coincideixen pràcticament totes les línies urbanes d’autobusos, més les dues línies ferroviàries (Renfe i FGC) i l’autobús exprés (línia e1) que en 25 minuts ens connecta amb una l’estació intermodal barcelonina de La Sagrera. Ho vaig explicar amb detall en un article que podeu veure i llegir si cliqueu aquí i que porta data de 4 de juliol de 2019. damunt aquesta adreça:

3. Es veia a venir. Segons el CEO, la dreta extrema independentista creix a Catalunya. Ho fa a costa de Junts. I aquesta no és, precisament, una bona notícia per Catalunya. Faria bé Junts de clarificar quin és el seu pensament polític i deixés de jugar perillosament amb els set escons que disposa al Congrés de Diputats.

• Dissabte 29 de març de 2025

Els titulars de la jornada:
“L’absolució de Dani Alves sacseja la llei del ‘sí és sí’” (El Periódico)
“El salari mínim es deslliura de tributar tan sols enguany” (La Vanguardia)
“Dani Alves absolt de violació perquè la denúncia ‘no és fiable” (El País)
“El país Valencià trau la llengua” (La República – El Punt Avui)
“El TSJC anul·la la condemna per agressió sexual i absol a Alves” (Ara)
“La futbolista més viral” (Diari de Sabadell)

1. Em satisfà enormement que en el breu termini d’uns pocs dies, hagin estat distingides tres entitats del tercer sector sabadellenc: Andi Sabadell, CIPO i Dolors Martínez (Êthos). Ho han estat mitjançant sengles iniciatives ciutadanes promogudes en aquest cas, respectivament, per l’Obra Social d’Smatsa i la Xarxa Onion. La societat mai no valorarà de manera suficient la tasca ingent que a la nostra ciutat porten a terme les entitats del tercer sector, la majoria de les quals, formen part de la Plataforma de l’Associació Vàlua que les uneix i les enforteix. Per tot això és necessàriament bo i de bones persones, reconèixer i celebrar com cal aquestes distincions de l’Obra Social d’Smatsa i de la Xarxa d’Onion –que es venen a unir a d’altres lliurades recentment pel Gremi de Fabricants i la Cambra de Comerç–, que contribueixen a difondre l’abnegada i meritòria tasca que les entitats del tercer sector desenvolupen a la ciutat al servei de la ciutadania i de les persones més vulnerables.

2. En un punt del planeta, hi ha a hores d’ara un personatge que còmodament assegut en una poltrona amb un aperitiu ben dotat al davant, amb un somriure a la boca observa el gran espectacle que li està oferint Trump. Que qui és aquest personatge? Doncs ben fàcil: Vladímir Putin. Un personatge que, ni en els seus millors somnis hauria imaginat poder assistir a un xou com el que estem contemplant aquests dies quan membres de la cúpula militar i de seguretat dels EUA ha estat transmetent en directe, plans de guerra a través d’un xat que ha estat seguit per un periodista que havia estat convidat, talment com si d’una pel·lícula de Torrente es tractés. Per Trump i els seus, el món és com una mena de videojoc. Anem de mal en pitjor…

• Diumenge 30 març de 2025

 Els titulars de la jornada:
“Catalunya llança un pla per captar científics expulsats per Trump” (El Periódico)
“El retorn de Trump propicia l’auge global dels autoritarismes” (La Vanguardia)
“Moviments conservadors es fan fort a la Universitat” (El País)
“Una gana bestial” (L’econòmic – El Punt Avui)
“No tinc por. Jo ja hauria d’estar mort” (Danil Arkhipov) (Ara)

1. L’administració del president nord-americà, Donald Trump, ha reclamat al Govern de Pedro Sánchez que augmenti la despesa espanyola quant a defensa “d’acord amb els seus compromisos amb l’OTAN”. Això ha passat en el decurs del que haurà estat el primer contacte entre els dos executius, després de la tornada del líder republicà a la Casa Blanca el 20 de gener d’enguany. En un comunicat emès per la portaveu del Departament d’Estat nord-americà sobre l’encontre, s’explica que en la conversa també es “va reafirmar la solidesa de l’aliança entre els Estats Units i Espanya”. Vaja! Tota una contradicció (una més), justament quan els EUA ha deixat de ser, per voluntat de Trump, un soci fiable de la UE i, per tant també d’Espanya. El desgavell continua…

---

• Dilluns 31 de març de 2025

 Els titulars de la jornada:
“700 pisos amb okupes, a la venda a Barcelona” (El Periódico)
“La mobilitat a Barcelona, posada a prova per 200 obres simultànies” (La Vanguardia)
“Els EUA i la UE vetllen armes davant la gran batalla dels aranzels” (El País)
“Escoles perdudes” (El Punt Avui)
“Catalunya consumeix un 15% més d’electricitat que la que genera” (Ara)

1. Estic encara emocionat arran de l’espectacle vibrant ple de passió i energia que ahir es va presentar a La Faràndula i al qual vaig tenir el goig de poder assistir. M’estic referint a l’icònic ballet Carmina Burana interpretat per la companyia Factoria de Dansa –amb la col·laboració del Programa d’Alt Rendiment en Dansa–, sota la direcció artística del jove coreògraf rus, Ilya Jivoy. Un ballet inspirat en l’obra mestra musical de Carl Orff, que ens va transportar als assistents i durant una hora, a un món en el qual els ritmes frenètics, les emocions desbordants i els temes universals d’amor, destí i la naturalesa humana s’entrellacen de manera hipnòtica sobre l’escenari, gràcies a l’intens treball que despleguen els ballarins que hi prenen part, amb una posada en escena alhora fascinant i captivadora. He de confessar que desconeixia l’existència de la companyia Factoria de Dansa de Terrassa i, per descomptat, el treball que porten a terme. No em puc estar d’assenyalar que mentre la terrassenca Factoria de Dansa presentava el seu espectacle a Sabadell, la sabadellenca l’Orquestra Simfònica del Vallès oferia un concert a l’auditori de la FactCultural de Terrassa, amb la Primera Simfonia de Gustav Mahler com a plat fort. Un fet que més enllà de ser anecdòtic, cal interpretar com una prova de la capacitat que tenen ambdues ciutats per a impulsar, acollir i mantenir espectacles de gran qualitat. Llàstima que també en l’àmbit de la cultura, Terrassa i Sabadell, Sabadell i Terrassa estiguin tan allunyades…

2. La setmana que avui comença marcarà, segur, un abans i un després a l’economia global per mor del gir proteccionista que Donald Trump està decidit a imprimir al comerç internacional i que si res no canvia es materialitzarà a partir de dimecres vinent –un dimecres batejat per Trump amb l’eufemístic nom del Dia de l’Alliberament–, quan es concretin uns aranzels que tenen expectant la UE i, tanmateix, la resta de països amenaçats. Cada cop més complagut amb la seva capacitat per acovardir un nou ordre basat en la llei de la força, Donald Trump s’ha referit també a aquests aranzels com The Big One, l’expressió que s’utilitza a Califòrnia per referir-se a un terratrèmol devastador que s’assegura es produirà en algun moment o altre. Això és perquè, aquest és l’efecte que pot tenir sobre l’economia mundial la ruptura de les regles del comerç internacional provocada per l’administració Trump, tenint en compte que a més d’infligir un dany econòmic als seus antics aliats i augmentar les tensions geoestratègiques, comportarà també conseqüències per a l’economia nord-americana.