Ara fa una mica més de trenta-tres anys començaren a arribar a la nostra ciutat –també en altres ciutats catalanes– ciutadans i ciutadanes xilens disposats a refer les seves vide slluny del seu país d’origen. Fugien del terror desencadenat per un militar anomenat Augusto Pinochet Ugarte que, l’11 de setembre de 1973, havia decidit mitjançant la violència de les armes, posar punt i final a l’experiència del govern socialista xilè que encapçalava Salvador Allende; un president que havia estat elegit democràticament pel poble xilè amb la confiança que pogués desplegar un projecte de país que estigués al servei de la ciutadania xilena i no pas dels interessos nordamericans. Aquelles xilenes i xilens que arribaren a casa nostra ho varen poder fer gràcies a l’ajut trobat en sabadellenques i sabadellencs que atès el drama que es patia a Xile, no dubtaren en acollir-los. Ara, bastant d’aquelles persones es troben plenament integrades a la nostra ciutat, de la mateixa manera que altres ciutadans i ciutadanes xilens s’han arrelat en d’altres poblacions catalanes que els acolliren. Es consolidava, d’aquesta manera, un altre lligam entre Catalunya i Xile. I és que des de Catalunya se seguia amb expectació els passos que donava Salvador Allende per fer de Xile un país normalitzat en tots els ordres i sentits. De fet, entre el nostre país i Xile ja existia un ampli corrent de relació, de solidaritat i de cooperació. Només va faltar que el cop colpista de Pinochet es portés a terme un 11 de setembre, per reblar encara més la complicitat entre els moviments progressistes d’allà i d’aquí. No cal oblidar, per exemple, els nombroses actes de solidaritat amb Xile que durant la dictadura pinochetista es van fer a la nostra ciutat amb una àmplia participació ciutadana.

Quan Pinochet va donar el cop d’Estat, a casa nostra començàvem tot just a albirar la llum al final de la llarga nit del franquisme que, això no obstant, encara s’havia de perllongar un parell d’anys més. Eren temps de la “dictablanda” en què el règim feixista del general Franco començava a donar mostres de què el final del règim no podia trigar. Sigui com sigui, Franco va morir al llit derrotat només pel “fet biològic” i sense haver d’assumir en vida cap de les responsabilitats d’un règim feixista forjat mitjançant una guerra civil que, al seu torn, es va desencadenar per una revolta militar contra la República espanyola. De fet Pinochet va prendre com a model, la dictadura del general Franco al qual professava una gran devoció. Han tingut de passar molts anys abans Xile no ha pogut assistir a la desaparició física del dictador Pinochet que, malgrat tot, tampoc haurà passat pel seu retiment de les resposanbilitats que es derivaren del seu règim de terror. A Pinochet també l’haurà derrotat “el fet biològic” encara que, a diferència de Franco, els darrers anys de Pinochet no hauran estat precisament els d’una jubilació d’or com ell desitjava. N’hauran tingut “la culpa” les accions judicials que contra el dictador va posar en marxa el jutge Garzón. Certament aquesta circumstància no és en cap cas un consol per aquells que varen patir els efectes de la dictadura pinochetista. Sigui com sigui, amb la mort de Pinochet desapareix el darrer símbol del feixisme xilè. En aquesta tesitura, no ens han d’estranyar, doncs, les imatges que la televisió ens ha mostrat de llargues cues de persones que esperen desfilar davant el taüt del dictador. ¿No va passar el mateix a Espanya amb els nostàlgics del règim quan Franco va morir ara fa poc més de 31 anys?

Una darrera i dissortada constatació entorn la desaparició del dictador: la coincidència de la data de la seva mort amb el dia Mundial dels Drets Humans. Trista ironia del destí a l’hora d’unir per sempre més aquesta commemoració de record a les persones perseguides amb la mort d’una persona que es va distingir per saltar-se tots i cadascun dels més elementals drets de la persona i que darrera seu atresora milers de persones mortes, torturades i desaparegudes.

Publicat a Diari de Sabadell, el 14 de desembre de 2006