Tant parlar de l’efecte 2000 i, gairebé sense adonar-nos-en, ja l’hem superat i ara som els europeus els que ens trobem abocats a un altre efecte, de conseqüències encara no avaluables. Però que ningú no s’espanti ja que, en aquest cas, es tracta dels efectes d’un efecte que canviarà -canvia ja- les nostres vides positivament. I és que l’efecte de l’Euro com a moneda única dels ciutadans de la majoria dels països de la Unió Europea i, de retruc, dels d’altres estats que, com en el cas d’Andorra, es troben supeditats a les anades i tornades de l’economia dels quinze.

L’Euro, en ell mateix, és la moneda reconeguda i acceptada per la majoria d’estats de la Unió. No obstant i això, més enllà del símbol físic d’unió entre els que aposten per la construcció d’un gran espai comú europeu, l’Euro marcarà el futur de les nostres vides. Quant d’aquí justament dos anys l’Euro es trobi dins les nostres butxaques i s’emporti per endavant pessetes, francs, lires, escuts, corones…, els estats que l’han adoptat, deixaran de tutelar -de fet ja ho fan fet- la seva política monetària. D’aquesta manera, a la cessions per part dels estats sobre el control fronterer i la defensa de l’espai comú, s’hi afegeix ara la pèrdua del control monetari i, és així com tres poders que clàssicament ajudaven a definir un estat (fronteres, defensa i moneda), són a mans d’una entitat superior, la Unió Europea.

Els manuals d’economia i de ciència política s’hauran de referir a, partir d’ara, a un abans i un després de l’Euro. I quan l’Euro, d’aquí dos anys, circuli físicament, s’haurà consolidat un altre decisiu pas cap a la confluència política entre els estats de la Unió Europea i, també, cap un futur solidari i indestriable entre ells. A partir de llavors, la Unió haurà de fer front a dos nous desafiaments: d’una banda assegurar l’equilibri, en tots els ordres i sentits, entre els països membres i les seves regions; de l’altra liderar la posada en marxa de polítiques de cooperació i d’ajut envers els països del seu entorn menys afavorits. Polítiques que hauran de procurar avançar cap l’establiment d’una redistribució solidària, justa i harmònica dels recursos que es generen en el món ric. La decisió de començar a caminar en aquesta direcció seria, indubtablement, la millor contribució i legat que els dirigents de la Unió Europea i nosaltres mateixos podríem deixar a les generacions futures.

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 7 de gener de 2000