estat-dalarma.jpg

El Partit Popular (PP), empès pels aires demoscòpics que els són electoralment favorables, està muntat damunt d’un cavall que en la seva carrera a voltes desbocada, els podria portar a qualsevol lloc menys en la direcció que més convindria. En efecte, les anàlisis demoscòpiques apunten que el PP està en condicions d’aconseguir el seu objectiu de conquerir La Moncloa i per assolir-lo, el genet que regna el cavall, ha dictat com a norma oposar-se a qualsevol decisió que el govern socialista pugui prendre. L’estratègia del PP és diàfana: cal mantenir viu l’estat de crispació i amb el soroll mediàtic que aquest estat genera tapar les misèries que es deriven dels casos de corrupció que envolten alguns dels seus alts càrrecs. El PP no s’adona que la política de terra cremada que ara practica se’ls pot girar un dia a la contra. En aquest context, l’actitud del PP en ocasió del darrer i greu problema que ha patit el nostre país a causa de l’abandonament dels seus llocs de treball per part dels controladors del trànsit aeri, ha seguit un camí erràtic estratègicament diferent a l’habitual. Així, en un primer moment els populars varen aplicar l’esquema preestablert de criticar les mesures adoptades pel govern per reconduir el conflicte. En adonar-se, però, de qui era la reacció de l’opinió ciutadana, Mariano Rajoy es va haver d’afegir més tard a la cohort dels que es mostraven favorables a les mesures adoptades pel govern. D’aquesta manera, sense explicitar-ho, Rajoy esmenava la plana  dels seus que ja s’havien pronunciat. Clar que els altaveus mediàtics de la dreta més ultramuntana continuaven fent la seva i si ara no podien criticar la solució aplicada pel govern, devia ser qüestió de centrar l’atenció en el problema per difondre un missatge unívoc: amb un govern del PP això no hauria passat. Caldrà recordar als desmemoriats que quan el PP governava, el llavors ministre de Foment Francisco Álvarez Cascos, per evitar-se conflictes, va plegar-se a les exigències –que no reivindicacions– dels controladors. Des d’aquell moment, si no abans, el PP passava a formar part del problema al qual el govern socialista ha tingut de donar solució.

El caos provocat pels controladors del trànsit aeri no té justificació. I la ciutadania així ho ha entès. La única responsabilitat dels fets desencadenats que van ocasionar que milers de ciutadanes i de ciutadans quedessin atrapats en els aeroports, recau sobre un col•lectiu professional privilegiat que, per haver-se cregut indispensable van pensar-se també invencible. I es van equivocar. Es van oblidar que en democràcia, la defensa dels drets personals o col•lectius s’exerceix d’acord amb les regles de joc i no pas vulnerant-les a conveniència. I qui la fa que la pagui. D’aquí que ara sigui el moment en què els controladors han d’assumir les conseqüències que de la seva actitud irresponsable se’n han derivat. La ciutadania espera que el pes de la llei caigui sobre els que van liderar una revolta que només el govern, amb la declaració de l’estat d’alarma per a la normalització d’un servei públic essencial, va poder reconduir.

Vistos els esdeveniments, ningú no hauria de voler treure profit de la situació viscuda aquest cap de setmana que passarà a la història pel fet que milers de ciutadanes i de ciutadans van ser hostatges d’un col•lectiu professional que sabia disposava d’un poder inusual i que va decidir utilitzar-lo fins les darreres conseqüències. No hi ha tampoc cap raó que assisteixi ara al col•lectiu de controladors. Amb la seva actitud les van malversar. D’aquí que ningú no entendria que continués existint un col•lectiu de funcionaris públics amb unes condicions laborals i salarials excepcionals. Però a la ciutadania també li serà difícil de comprendre com ha estat possible que successius governs –també el socialista en temps de Magdalena Álvarez—  s’haguessin plegat fins ara a les pressions dels controladors.

Publicat a Diari de Sabadell, el dijous 9 de desembre de 2010