De tant en tant es reobre el debat entorn el paper dels mitjans audiovisuals de titularitat pública i els interessos als quals haurien de servir. Es tracta, però, d’un debat recurrent que pels molts punts de vista i interessos que hi conflueixen, no s’acaba de concloure mai i encara menys amb èxit. En especial a Espanya en què titularitat i control de mitjans audiovisuals públics —estatals, nacionals i autonòmics—, es troba sota el rígid control dels governs corresponents i que, a diferència d’altres països com França o el Regne Unit, hi conviuen un elevat nombre de mitjans audiovisuals de titularitat pública.
El debat i la qüestió no són de fàcil solució pel fet que, almenys a Espanya i a despit de les sovintejades promeses, els canals de titularitat pública incrementen dia rere dia el seu deute i no per això canvien la seva actitud de servir interessos partidistes abans que generals. És el lògic resultat d’una política d’ulls clucs que quan s’escaigué no va atrevir-se apostar pel futur i posar sobre la taula un debat seriós que aconduís a l’endegament del procés que compaginés la coexistència d’una televisió pública d’àmbit estatal i de les televisions públiques d’àmbit autonòmic, sense que això comportés l’increment substancial de les aportacions públiques. En desaprofitar l’ocasió, el resultat és el que coneixem: Espanya disposa d’una estructura televisiva de deu canals de titularitat pública; dos d’àmbit estatal i vuit més, concentrats en només cinc de les disset comunitats autonòmiques.
Com no fa massa assegurava el degà dels Estudis de Comunicació Audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, Josep Gifreu, davant una comissió del Parlament de Catalunya, tots aquests mals només tenen remei en un model de mitjans audiovisuals públics de dependència civil. Això és, amb uns mitjans de titularitat pública que funcionin al marge de les cojuntures polítiques de cada moment. Un model que garantiria, d’altra banda, les sinèrgies necessàries per tal de rendibilitzar el mercat audiovisual, amb un projecte de televisió pública basat en la coherència i en la defensa i enfortiment dels valors de la democràcia i de la solidaritat.
Si en l’àmbit audiovisual públic espanyol es continua aplicant el principi de qui dia passa any empeny, acabarà passant com en el cas francès: Arribarà un moment en què l’estructura pública dels mitjans audiovisuals serà econòmicament insostenible. Llavors la iniciativa privada haurà de prendre’n el relleu, i la condició de servei públic dels mitjans audiovisuals quedarà sotmès a les lògiques estratègies dels grups multimèdia que se’n facin càrrec.
Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 20 de novembre de 1998
Comentaris recents