Itàlia s’enfronta a un futur polític transcendent tant per a ella mateixa com per la resta d’Europa. Les eleccions del 13 de maig han de marcar les pautes del comportament polític d’un país que gairebé mai, des la II Guerra Mundial, no ha aconseguit consolidar governs amb suports estables suficients. D’entre altres raons pel fet que l’estructura de partits polítics que presenta el país alpí, ha impedit vertebrar coalicions de govern suficientment fermes, amb un comportament ètic fora de tot dubte. Quan va aparèixer l’Olivo –com a proposta renovada i imaginativa amb voluntat d’articular les forces progressistes– es va obrir la porta a l’esperança. Però l’alegria va durar poc i, després del seu èxit electoral, no van trigar a aparèixer els desencontres entre els socis de la coalició; uns desencontres que han aflebit la coalició, provocant l’aparició d’altres nous grups polítics que compten amb la força del prestigi d’uns personatges però amb limitades possibilitats electorals.

Davant aquest panorama poc engrescador per als electors italians progressistes, l’omnipotent, incombustible i –si ens atenem a les causes i sentències judicials–, corrupte Silvio Berlusconi, disposa de bones opcions ja que, a més d’aglutinar el vot de la dreta, acabarà traient profit de la dispersió del vot de centre i de centre-esquerra. I ja se sap que en el país dels cecs, el borni n’és el rei. O, allò que és el mateix, en el país de la dispersió de vots, aquell que és capaç d’aglutinar-ne un més que els altres, n’acaba essent el rei. La dreta alpina, pragmàtica com sempre, no deixarà escapar aquesta oportunitat, menys quant, al seu favor compta amb recursos i amb “habilitats” de tota mena.

D’aquesta manera Itàlia continuarà, dissortadament, constituint l’exemple que no s’ha d’imitar. Una vegada més, si Berlusconi se’n surt, es posarà negre sobre blanc que no és la dreta qui guanya a les opcions progressistes si no, més aviat, és el centre-esquerra –incapaç d’imposar-se a allò que els separà per trobar el què els uneix– qui s’acaba derrotant ell mateix. Tot plegat propiciant, alhora, que personatges de trajectòria i de prestigi reconegut –com és el cas de l’excomisaria europea Emma Bonino o de l’exjutge Antonio di Pietro– siguin escombrats pràcticament del panorama polític. I, allò que encara és pitjor, que amb ells es perdi una nova esperança de regeneració política i de recuperació de la confiança en la política que tant Itàlia com Europa precisen.

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 8 de maig de 2001