La creixent conscienciació quant a l’aplicació en la nostra vida diària de criteris de sostenibilitat, ha comportat, d’entre moltes d’altres iniciatives individuals i col·lectives, la recuperació i popularització de l’ús de la bicicleta com a mitjà ideal de transport urbà. De fet, mesures com els serveis de bicing implantats en moltes ciutats així com la creació de carrils bicis en la majoria d’elles, han contribuït a la popularització de l’ús de la bicicleta i d’altres enginys propers a ella de tipologia diversa. Clar que al costat de les indubtables avantatges que en tots els sentits la bicicleta ens aporta, també se’n deriven alguns inconvenients que solament poden ser resolts a partir del respecte que els ciclistes han de tenir envers les normes de circulació, però també envers els vianants que, en moltes ocasions i amb raó, se senten agredits per usuaris incívics de la bicicleta i/o derivats, que es mouen sense escrúpols ni mesura per allà on millor els sembla i els convé.
Des de fa anys sóc usuari habitual de la bicicleta, encara que l’ús que d’aquest mitjà jo en faig estigui vinculat pràcticament només al lleure. És a dir que utilitzo la bicicleta per recórrer els rodals de la nostra ciutat, acompanyat d’amics amb els que comparteixo aquesta afició. Clar també que des de fa molts més anys, sóc un vianant més que es mou per la ciutat a peu, al que li plau sortir a caminar i/o a practicar el senderisme. Així és que amb aquesta meva doble condició d’usuari de la bicicleta i de vianant i senderista, penso estar en bones condicions per comprendre les reivindicacions dels uns i dels altres. És des d’aquest punt de vista que crec que el conflicte principal que es dóna entre ciclistes i vianants es deriva del fet que quan utilitzem la bicicleta no ens recordem massa de quan exercim de vianants o de senderistes i a l’inrevés. Clar que aquesta mena de conflicte no és aliè al què es dóna, per exemple, entre conductors, ciclistes i vianants o, si molt m’apureu, entre propietaris de gossos i no propietaris d’aquests animals domèstics.
El cas és que a ningú no li plau que quan camina o passeja tranquil·lament per les places, pels carrers de la ciutat o pels camins del seus entorn immers en les seves cabòries i pensaments, topar-se sobtadament, amb un o diversos ciclistes que consideren que ells són els primers i que fan cas omís a les que haurien de ser les seves obligacions com a conductors de vehicles en espais compartits. D’aquesta manera, sovintegen els ciclistes (els biciclistes, com en dèiem a Sabadell) que es valen de la força que els dóna la màquina per damunt del vianant o del passejant que davant la seva presència se sent desprotegit. Una situació que de manera semblant es dóna tanmateix en el cas dels gossos sense fermar, amb el pretext habitual dels seus propietaris si els crides l’atenció, de que l’animal no és perillós…
No es tracta de reportar casos de conflictes viscuts entre vianants i ciclistes o entre ciclistes i gossos desfermats. Qui més qui menys els haurà patit en pròpia pell. Més aviat es tracta de prendre consciència del fet que les ciutats han estat pensades pels vehicles i poc pels vianants. Cert és que, com escrivia al començar, que s’han anat implantant carrils bici en l’àmbit urbà malgrat que, a voltes, aquests carrils no tenen la continuïtat que haurien de tenir. O que, com també passa, els carrils bici no són respectats per aquells mateixos vianants que es queixen quan un ciclista no circula per on ho hauria de fer, potser perquè tampoc no li queda cap més remei si no vol jugar-se el físic.
La solució en aquest conflicte d’interessos només pot venir a partir d’entendre que els anomenats espais d’ús compartit (siguin carrers, places o camins), la preferència l’ha de tenir sempre el vianant…
Publicat a Diari de Sabadell, el 12 de maig de 2016
Un bon article que hauríem de llegir de tant en tant per no oblidar el civisme.
Bicicletes. Fantàstiques sempre i quan no se’t tirin a sobre cada dos x tres. Quan camines tranquil·lament per camins te’ls trobes a sobre sense posar-se cap timbre. Als meus temps sempre portavem un timbre a la bici. Esporàdicament troves algú que porta un picarol x avisar, la qual cosa s’agraiex.
Semblança en la convivència diària: Cadascú va a la seva bola. No vull dir tothom, perà quasi!
Ara mateix és la llei de la selva, només cal viure o passeijar a diari prop de la franja marítima, un dia hi ha urbans que els indiquen que han de circular pel carril bici….si que el tenen…i els 29 dies restants ningú ho controla, per aquests carrers i per tot el centre, a demés comptem amb una àmplia modalitat: patins, mono-patí, dues rodes amb motoret, carret amb dos turistes estirats per un “maxaca” i un llag etc. que és digne de contemplar, però sobretot no us despisteu ni un segon perquè correu el perill de ser atropellats per alguns d’ells, aquí no es mira ni edat ni sexe, en fi, tot un carnaval de ciutat pel que fa a mobilitat…sobretot SOSTENIBLE!!!
Gràcies Joan per la bona reflexió.
Isabel O.
“Biciclistes”. Joan: Tornes a expressar-te en el més genuí sabadellès. Ja tardes. Per a mi pots començar a recopilar les més nostrades paraules quan vulguis. Repeteixo… estàs tardant!