La bicicleta. Un enginy mecànic de dues rodes i de motor ecològic que, arran els exigents dictats de la moda esportiva, des de fa uns anys ha tornat a fer-se popular després de molt temps d’estar condemnada al més pregon dels ostracismes. De bicicletes, quan jo era petit, només n’hi havia de dues classes: les que nomenàvem normals (de ciutat) i les bones (de carreres) i de dues menes: de dona i d’home. Les de carreres –les “Chinellis”– eren el nostre somni. Avui, de bicicletes, n’hi ha de moltes menes i de més tipus i models encara: de ciutat, mixtes, “mountain bike”, cross, carreres… Bicicletes diferents per a gustos personals.

Es el signe dels temps en què, gràcies a les exigències de la societat de consum, moltes són les coses que, en essència, són com abans però que ara es presenten mitjançant sofisticats embalatges de disseny. Coses pensades per a satisfer els gustos més exigents. La diferència amb les d’abans rau en el pretès cost, el qual, també degudament posat al dia, és més elevat del compte.

Que no ens enredin. Que no ens ofereixin productes obsolets i caducs, degudament tractats per experts de màrqueting i amb embolcalls sovint llaminers. Que no ens facin beure a galet.

I si abans eren inofensives bicicletes allò que ens volien vendre, compte i que ara ningú no ens vulgui “vendre la moto”. La que sigui i com sigui.

Publicat a El 9 Nou, el 5 de juny de 1996