tv2.jpg 

Recents declaracions dels presidents del Parlament i de la Generalitat de Catalunya apuntaven cap una mateixa direcció: la necessitat de retornar la confiança de la ciutadania en la política i de posar en marxa mesures que hi ajudessin. Sota aquestes premisses, la ciutadania espera fets. No pas perquè no confiï en les voluntats manifestades per les màximes autoritats de la política catalana, sinó perquè mentre Benach i Montilla feien  aquestes declaracions de principis, la guerra soterrada entre partits, acusant-se els uns als altres amb allò del “tu encara més”, continuava. Només cal sinó escoltar alguns polítics que s’entesten en mantenir el ventilador engegat per embolicar encara més la troca. Fan acusacions que en la majoria dels casos són pura demagògia i que en d’altres resulten fins i tot perillosos per l’estabilitat democràtica. Encara tindrà raó el president Pujol quan fa unes setmanes, en el programa Àgora, afirmava en ser preguntat per la corrupció i pel finançament irregular de partits polítics que “si entrem en això, prendrem molt de mal (…) i com que podríem dir que aquest va donar tant a tal i aquest tant a tal (…) [encara que] tots els casos són diferents però tots farien una mica de ferum”. Per cert unes declaracions a les quals ben poca atenció s’ha prestat, atès que per haver-les fet qui les va fer haurien d’haver estat objecte d’atenció especial a la vegada que demanar a Pujol que expliqués tot el què ell pugui saber en relació a finançaments irregulars.

En aquest context sobta més encara que hi hagi qui aprofitant l’avinentesa de l’aigua revoltada, miri cap a una altra banda i imparteixi lliçons de moralitat i d’ètica política, precisament quan la moralitat i l’ètica del partit al qual es representa està en el terreny del dubte. I això deu passar perquè a la dreta només se li exigeix que els seus comportaments siguin legals, mentre que a l’esquerra se li exigeix que a més de legals siguin ètics. Dues formes de veure les coses que es posen de manifest, per exemple, en les sentències judicials absolutòries conegudes fins ara, malgrat els molts indicis de corrupció, en el cas Gürtel i en els costos electorals que per Pérez Touriño va tenir la utilització d’un Audi d’alta gamma quan era president del govern gallec. Sigui com sigui, haurem de concloure que a les alçades que som, ningú no està net de culpa ni tampoc en condicions de donar lliçons de bones pràctiques. D’aquí que deu ser hora que més enllà de discursos ampul•losos es posi fil a l’agulla. I que mentre els tribunals de justícia fan la feina que els correspon, els partits polítics s’han arremangar i posar mans a la feina, que vol dir: reformar la llei electoral, elaborar codis ètics i de bones pràctiques, transparentitzar el finançament dels partits polítics i la gestió de les institucions que ens governen… Això sense oblidar que per acabar amb pràctiques corruptes s’ha d’acabar amb la corrupció. Amb unes altres paraules: tant corrupte és qui corromp com qui es deixa corrompre.

Tot plegat perquè ens cal continuar confiant en la política i en els polítics, en les persones que practiquen aquest malgrat tot noble ofici que, en qualsevol cas, el fan indigne aquells pocs que se’n aprofiten i que l’acaben embrutant. Necessitem continuar confiant en els partits polítics perquè són ells la base del funcionament del nostre sistema democràtic. I si els polítics i els partits no fan la feina, a la ciutadania ens queda el dret a no votar-los i a manifestar el nostre desacord amb ells a través del vot en blanc. És a dir del vot que manifesta la confiança en el sistema democràtic però que es mostra crític amb l’actuació dels partits polítics.

Publicat a Diari de Sabadell, 12 de novembre de 2009