Els fets ens superen dia rere dia, i així, encara no ens acabem d’empassar un gripau, que n’hi ha un altre que espera el seu torn. Estem desorientats. I és que amb això de la crisi tot sembla haver perdut el nord mentre els conceptes es desordenen i fins i tot es confonen. El problema no està en saber on som –que també—, sinó cap on anem. D’aquí que el vell aforisme africà que sentencia que “si no sabem cap on anem, preocupem-nos almenys de saber d’on venim” adquireixi avui plena entitat. I és que només passats uns mesos des que vàrem elegir els nostres representants a les Corts generals estatals, ens adonem que els que ara governen ens portaven enredats i que les mesures que decideixen i apliquen, no havien estat ni tan sols insinuades durant la campanya electoral. Amb perplexitat assistim a l’espectacle que allò que era blanc ha virat a negre, ratificant el principi dubtós de que en política, el no més radical és l’avantsala del si més absolut.
Clar que en la vall de llàgrimes que habitem tot acaba per tenir una explicació, per increïble que aquesta pugui arribar a ser. Tot i això ha de ser molt difícil justificar que el govern popular de Mariano Rajoy no només acabi per fer allò que va dir que mai no faria, sinó que també fa allò que quan els socialistes governaven assegurava era –deien– tan nefast per a l’economia espanyola. ¿Recorden el Mariano Rajoy repetia una i mil vegades des dels escons de l’oposició que un augment dels impostos portava més atur i recessió? ¿Recorden amb la fermesa que Esteban González Pons, Soraya Sáenz de Santamaria o Maria Dolores de Cospedal afirmaven que el PP era l’únic partit que defensava els interessos dels treballadors i acusaven a Rodríguez Zapatero d’aprovar mesures que en comptes de fomentar l’ocupació afavorien la destrucció de llocs de treball? Doncs ja veuen què ens està passant. Els impostos s’apugen amb “nocturnitat i alevosia”; el president del govern no té cap mena d’escrúpol per sentenciar en la seva primera compareixença davant el Congrés dels Diputats des que va ser elegit, que l’atur continuarà creixent i que l’economia continuarà pel pendent; des del govern s’anuncia i s’aplica una reforma laboral “agressiva” –en profètiques paraules del ministre Luis de Guindos–, que s’emporta per endavant conquestes laborals consolidades i deixa als treballadors i a les treballadores en situació dèbil davant el risc que els siguin imposades retallades salarials “a la carta” o acomiadaments “low cost”. I al costat de tot això ¿on són les mesures reactivadores de l’economia i de suport als emprenedors?
Clar que el PP fa el què fa perquè està trobant aliats en aquesta seva política neoliberal. Els troba en les entitats patronals a les que el govern els fa la feina bruta. Els troba en forces polítiques que, com en el cas de CiU, admeten que les mesures adoptades són en la bona direcció. Des d’Europa, des dels mercats, arriben també missatges i benediccions a aquestes polítiques. Potser perquè els mercats se senten reconfortats, de moment, per les polítiques que aposten per fer recaure el pes de la crisi sobre els que menys poder i oportunitats tenen. Una medicina que s’està aplicant amb duresa als grecs i que ja veiem com els està anant.
No sabem cap on anem… I com que no sabem cap on anem, hora deu ser de mirar d’on venim. Serà llavors quan ens adonarem que anem enrere en el temps i que retornem a anys pretèrits, quan els drets laborals i sindicals dels treballadors i de les treballadores eren una entelèquia.
Publicat a Diari de Sabadell, el 16 de febrer de 2012
Per molt que no ho diguessin a la campanya electoral, tots sabíem el que passaria: pujada d’impostos, acomiadaments fàcils i contractes fràgils. El que hagi votat al PP pensant que això no passaria, o és que són uns ingenus o és que no entenen res.
O què podiem esperar d’aquesta gent que només sap dir mentides? Cada dia espanta més tot plegat…
Cap on hauríem d’anar? Jo crec que cap a una Europa federal, que cregui en els valors de la llibertat, igualtat i fraternitat, que aposti cap a un creixement en el sentit de les energies renovables i de tot allò que faciliti la vida a les persones i també del decreixement en les falses necessitats induïdes pel capitalisme consumista. Una Europa que aposti per acabar amb els paradisos fiscals i l’economia especulativa, que iniciï un procés de construcció d’una governança mundial democràtica dialogant amb Amèrica i els països emergents…Hem de pensar en clau europea, des de Catalunya, o des d’Espanya només, no ens en sortirem. Per tant, suposo que el que cal fer és marcar el camí cap a aquesta Europa diferent i, a la vegada, mobilitzar-nos, aquí, a Grècia i a Alemanya, i resistir tot el que poguem, tot esperant, recuperar forces.
Però algú amb dos dits de front va pensar que això no passaria?
Però a més, què hagues passat si qualsevol de les messures que esta aplcant el PP ho hagués provat de fer el govern anterior? Quina s’hagués “armat”!!!
Com és possible, si el desencadenant de tota la crisi es la caiguda del sistema econòmic, i els treballadors no tenim res a veure amb això perquè totes les mesures van contra els pobres treballadors que no saben fer res més que treballar i mirar d’arribar a final de mes?
Qui va permetre que tres messos abans de la seva caiguda el Lemman Brothers segons els seus auditors, encara tenia tota la solvència? I perquè el van deixar caure? I així estaríem hores i hores; però som tant curts que només sabem donar la culpa als politics. Potser ara ens haurem adonat que els que realment manen són “LOS MERCADOS” o sigui com sempre els bitllets.
Disculpeu qualsevol errada, només he anat dos anys a escola dels 9 als 11 però no m’agrada quedar-me amb l’envoltori. Prefereixo sempre veure què hi ha dins i treuren l’entrellat. Sinó pensem com són les coses i com podrien ser no podem fer res per la democracia, i seguirem sense adonar-nos de res. Hauríem de fer servir una mica mes el cap.
Hola Joan. Estic veient el teu bloc d’avui i tens molta raó que no sabem cap on anem o ens porten. I em recordo de fa ja molts anys, que el què ha proposat el govern del PP, la patronal fa anys que ho perseguien fer. O sigui que tornem, segons em deia el meu pare abans de la República i ja ha plogut molt des de llavors. No crec que es resolgui l’atur, sinó que anirà en augment i per tant el pais no anirà endavant. Esperem que les esmenes que es faran al Parlament ho arreglin una mica a partir de veure com la gent respon. En fi, ja veurem què faran els politics, que és la seva tasca. Que el poble es recordi a l’hora d’anar a votar.
Jo diria que el PP les engalta a qui se les deixa engaltar. Com abans el PSOE. Però és que sembla la cançó de l’enfadós:
Primer, ningú no hauria de fer cas del que diuen els polítics en campanya. Tothom té l’obligació responsable de seguir dia a dia l’acció política de sigui el partit que sigui. Sobrarien les campanyes i les seves despeses, tot i que no es bellugaria l’economia dels publicites, clar.
Segon, els polítics del nostre país no tenen res a fer per a redreçar l’economia, perquè són hostatges del anomenats mercats financers. Abans Zapatero, ara Rajoy; a Catalunya, Montilla, primer, Mas, ara. Tots estan esperant el que dicten els missatgers principals, Merkel, number one, i Sarkozy, number two. I dic missatgers, perquè ells també esperen els dictats dels seus amos financers, els amos de tothom.
No tinc la solució, evidentment, però, per provoca diria, com el Sergi: decreixement. Sí, renúncia a l’acceleració per destrossar el Planeta, que és la conseqüència de l’essència del pervers capitalisme; pas als països emergents i als no desenvolupats; fluxe migratori negatiu. Tornada als anys 50 i 60 amb l’emigració espanyola.
Com que la base que donaria suport a la recuperació econòmica és la indústria i, enlloc de crear, la poca que tenim es destrueix, es deslocalitza, doncs més gent a la cúa de l’atur, Fogasas, etc… perquè un país de serveis només i de un minço sector primari i subvencionat no té cap futur.
Si, estem perplexes. No fa pas tant s’afirmava que hi havia dos coses que no anirien mai enrera: el preu dels pisos i els avanços en condicions laborals. Ara només cal que falli la llei de la gravetat! Tots volant, cap a on?
En un del col•loquis matinals de TV3 algú va sentenciar “les esquerres només pensen en administrar la despesa i les dretes en produir diners”. Jo em pregunto, no els podríem posar junts a governar amb la mediació d’algú assenyat que equilibrés aquestes “forces” i vigilés que l’aigüera no se’n porti més aigua (diners) dels que raja la aixeta?
El PP està fent el que sabíem que faria. I encara s’està retenint. Quan se senti més valent, ja ho veurem.
Algú va dir, parlant dels alemanys i dels nazis, que no hi ha pobles dolents, si més no, persones dolentes i a nosaltres ens surten unes quantes generació rere generació.
Quan canviarem les regles del joc per fer que tot vagi com cal?
Gràcies, Joan, per les teves valoracions. Ens ajudes a veure-ho clar.
Miquel