Habitual és –quan ens és donat assistir a una conversa en la qual hi participen persones que sumen algunes dècades en les seves vides i que avaluen tal com les coses ens van–, poder escoltar allò de “no sé pas on anirem a parar!” o “quan jo era jove, tot això no passava”. La memòria de les persones és tant curta com limitada és la nostra existència i la nostra tendència natural és suposar que el què no hem viscut, mai no ha esdevingut i que forma part d’una virtualitat històrica només constatable a través dels llibres i de les mostres que de temps pretèrits han perdurat fins els nostres dies. El què passa també, és que les persones magnifiquem els records de la nostra infantesa i joventut i, per contra, no recordem què fèiem  quan érem més joves. D’aquesta manera acabem pensant que la joventut és cada vegada pitjor i que nosaltres érem millors que no pas els joves d’avui. Però res no és del tot cert com tampoc no ho és aquesta percepció. Tot plegat perquè analitzem les coses en funció de com els assumptes ens van i observem la realitat des de l’atalaia de l’experiència assolida al llarg dels anys.

Per tot això o, si ho voleu, per una mica de tot això, a mesura que posem anys a les nostres vides, tot adquireix una gran relativitat i acabem descobrint que res no és blanc ni tampoc negre del tot; que la gamma de grisos que hi ha entre el blanc i el negre és immensa i que pràcticament tot és possible i res no ens acabar sorprenent. Com, per exemple, que un exrei, com Simeon de Bulgària, pugui ara, gràcies a les urnes, convertir-se en el primer monàrquic i monarca d’ofici que presidirà un govern republicà en un estat que ha fet de la República la seva forma de governar-se. Si l’experiència es consolida, haurem de dir altra volta, que res ja no és com abans i que no sabem pas on anirem a parar quan un rei –que havia estat derrocat i enviat a l’exili–, torna al seu país, se sotmet a la sentència de les urnes, guanya les eleccions i passa a dirigir els destins del país del qual abans n’havia estat rei. Però la història és dinàmica i que quelcom no hagi estat mai, no vol dir que no pugui esdevenir ni tampoc que allò que passa  sigui millor o pitjor del què abans passava.

I és que, ben mirat, un dels principals problemes que pesen damunt la nostra societat, és la manifesta incapacitat dels poders governamentals de fer front a noves situacions i nous conflictes. I davant qualsevol contestació, s’apliquen vells i caducats remeis repressius que, com a molt, no faran més que dissimular una ferida que mai no acabaran de curar i que, per contra, poden arribar a infectar. Els temps no passen en va i els problemes i les circumstàncies de cada dia són sempre diferents. La única manera de poder fer front a problemes nous no passa per quedar-nos en l’anècdota de les formes que presenten sinó que s’imposa anar al fons de la causa que els motiva. En d’altres paraules: davant noves situacions ja no podem exclamar allò de què no sabem on anirem a parar. Cal analitzar-les correctament, conèixer què és el què passa i descobrir-ne el perquè. Per dir-ho clar i català: davant fenòmens com els dels okupas o de les manifestacions antiglobalització, la solució no passa per enviar la policia i reprimir les manifestacions d’ambdós col·lectius. Més aviat cal fer front a la situació mitjançant el diàleg, aïllant els violents que es volen aprofitar d’aquests moviments i que els embruten i, per damunt de tot, trobar i aplicar polítiques encaminades a resoldre el problema de fons que la denúncia d’aquests i d’altres col·lectius posa de manifest: els valors que imperen en aquesta nostra societat que cada vegada és més egoista, injusta i insolidària.

Publicat a Diari de Sabadell, el 26 de juliol de 2001