Un dels recursos més habituals quan es tracta de trencar el gel entre dues persones que no es coneixen o que es coneixen poc, és parlar del temps que fa. Això no obstant, durant l’hivern que ara acabem de deixar enrere, aquest recurs haurà estat utilitzat amb escreix i no pas, precisament, solament per trencar el gel d’una conversa sinó per preguntar-se i preguntar-nos que està passant amb el temps i com és que el tenim tan revoltat.  Possiblement això haurà estat així, almenys en part, perquè certament només les persones que portem al damunt l’esquena més de mitja dotzena de dècades recordem que els hiverns, quant nosaltres érem petits, eren com el què acabem de passar. Fred, neu, vent, gel… eren les constants dels mesos d’hivern en què les estufes i les llars de foc esdevenien els únics recursos a l’abast per refer-se una mica de les inclemències del temps. Clar que llavors ni teníem mòbils, ni internet existia, ni ens havíem de desplaçar d’un punt a l’altre de la nostra geografia per anar a treballar…

D’aquesta manera sabíem el temps que feia al nostre tros, però difícilment coneixíem el que feia a d’altres indrets. I en moments d’adversitats climatològiques i de col•lapses pel gel i la neu, capejàvem el temporal –i mai més ben usada aquesta expressió— de la millor manera que podíem, convençuts que en un, dos o tres dies les coses havien de millorar i tornar a la calma.

Ara, per contra, qualsevol situació excepcional que el temps ens depara, fa que ens mostrem entre neguitosos i angoixats. Hem perdut la capacitat que teníem d’acceptar que les adversitats climatològiques podien limitar els nostres moviments i que en cas que ara ens els limitin considerem que el pare Estat ens ha de venir a resoldre la situació si deixats portar per la nostra impaciència fem allò que abans no féiem: sortir al carrer com si res no passés. Estem o ens hem acostumat massa bé i això s’ha notat especialment en aquest darrer i rigorós hivern en què el temps s’ha comportat com sempre es comporta. És a dir, d’una manera esbojarrada i sempre impredictible. ¿Aprendre’m la lliçó i davant les adversitats –siguin climàtiques o no–  evitarem perdre la calma, la compostura i la serenitat? Les urgències, ni ara ni abans, no han estat mai bones conselleres.

Que tinguem una molt bona primavera de quinzè aniversari…

Publicat al Butlletí de la Coral Cants al Vent, el març de 2010