¿Quantes vegades no hem sentit parlar de l’eròtica del poder i també quantes vegades no ens hem preguntat què s’hi amagava darrera aquest concepte i quin era el seu origen? Però, si ens atenem a allò que està passant aquests dies en la política catalana, aquests interrogants deixaran des d’ara de tenir sentit. Solament cal fixar-se si no, com han anat les relacions entre els partits polítics a Catalunya després de les eleccions autonòmiques i, en especial, les que s’han establert entre Convergència i Unió (CiU) i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i entre convergents i el Partit Popular (PP) tant en el moment d’elegir el president del Parlament com en el d’investir el president del govern de la Generalitat de Catalunya. Unes relacions d’encontres i desencontres, que s’han anat explicat talment com si d’una història d’amors i desamors es tractés. Carod Rovira, per exemple, per tal de justificar el vot en contra d’ERC a Joan Rigol (CiU) com a nou president del Parlament de Catalunya, assegurava que a despit que Pujol “els havia promès fidelitat, al final havia decidit fugir amb l’amant”, referint-se al pacte implícit entre convergents i populars que va possibilitar l’elecció del president del Parlament per l’estret marge d’un sol vot. I encara, no fa massa dies, en les negociacions encaminades a assegurar la investidura de Pujol com a president de la Generalitat de Catalunya, davant els contactes entre CiU i ERC, Alberto Fernández Díaz (PP), afirmava que “seguien les relacions secretes entre convergents i republicans mirant des de darrera la porta” i que en cas que ambdues forces nacionalistes arribessin a un acord, el PP abandonaria a Pujol pel fet que se sentirien menystinguts, talment com l’esposa a la qual el marit li és infidel. Caldrà saber si els metafòrics missatges que s’han adreçat als ciutadans per explicar els encontres i desencontres entre formacions polítiques, s’hauran entès per part dels ciutadans. En qualsevol cas, el llenguatge utilitzat ha servit per explicar, gràficament, unes relacions temperamentals i tempestuoses entre els principals protagonistes polítics i, talment com si d’un vodevil es tractés, les entrades i sortides d’escena dels actors en una obra en què, això no obstant, tot estava escrit. Jordi Pujol torna a ser president de la Generalitat de Catalunya gràcies a la fidelitat del PP i el mirar cap a una altra banda per part d’ERC. I és que la política continua fent estranys companys de llit…

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 27 de novembre de 1999