Tot se’ns ensorra! Resulta que la piscina olímpica municipal sabadellenca es troba sota sospita i en perill d’enfronsament. L’aluminosi n’amenaça el seu futur. Així, la piscina que havia estat orgull d’aquella l’ampul·losa “ciudad piloto del deporte español” de temps del franquisme, és a punt d’emportar-se per endavant, dies pretèrits de glòria ciutadana. I és res ja no és com era!…, que dirien uns pocs. I sort n’hi ha!…, hi afegirien molts més. I és que abans, quan es construïen equipaments -que per cert era un fet excepcional-, l’aparença i l’aparador n’eren factors fonamentals. I és que darrera l’aparador res no hi havia i el cartró-pedra tot ho envaïa disposat a lluir, a través de l’inoblidable “No-do”, en les pantalles dels cinemes i fer força goig el dia en què les autoritats —civils, eclesiàstiques i militars, per suposat!— n’havien de presidir la inauguració.

És clar que ben mirat, no està pas malament que se’ns ensorrin les coses velles i caduques. D’aquesta manera, fins i tot els melangiosos del passat, s’acabaran adonant que mai temps passats foren millors. Bo és recordar-ho ara quan el nostre país es veu sotmès als tics de  “caudillismes” de nova factura que pensàvem havien periclitat. Algú —si és que pot—, hauria d’explicar el perquè de les coses que fa uns anys eren d’una forma i ara en són d’una altra. Com, sense anar més lluny, que se’n ha fet de les lliçons d’ètica, de respecte a les institucions, a la ciutadania i a la democràcia que, amb veu ben forta, eren impartides pels que avui governen l’estat quan eren a l’oposició. Però que vagin en compte!, ja que l’aluminosi mai no perdona i acaba posant al descobert el llautó.

Publicat a El 9 Nou, el 18 de febrer de 1999