Dibuix de Ferreres publicat a El Periódico, el 16 de juliol de 2013
Fa uns anys, quan s’apropaven les vacances estiuenques, l’activitat política es relaxava i els mitjans de comunicació recorrien als serpents d’estiu (notícies irrellevants, o fins i tot increïbles) per complir amb el seu deure d’informar. Les coses, però, ja no són com abans. I això no només pels canvis produïts en l’àmbit de la comunicació, sinó que també pels de la corrupció política que planen sobre partits de l’Estat i de Catalunya, i que com les tempestes d’estiu tendeixen a expandir-se cada minut que passa.
Així la ciutadania assisteix perplexa a l’espectacle que ofereixen els partits implicats en presumptes casos de corrupció que abans d’acarar la situació miren de treure’s el mort de sobre com poden. No s’adonen que si no s’assumeixen responsabilitats es contribueix a què el fangar s’estengui amb la col·laboració, d’una banda, d’una administració de justícia que és ràpida a l’hora d’imputar però lenta a l’hora de jutjar i sentenciar sovint amb resolucions que permeten que culpables confessos entrin -si és que finalment hi entren- i surtin de la presó amb estratagemes legals només a l’abast dels poderosos. De l’altra, amb la col·laboració hipòcrita d’opinadors i opinadores de tota mena que segons el cas del qual es tracti, carreguen més o menys els neulers amb el bast pretext de que no tots els casos de corrupció són iguals ni s’han de tractar de la mateixa manera.
Cal proclamar-ho sense embuts: amb la corrupció política no es pot ser parcial, i menys encara caure en el parany de suposar, per exemple, que el cas Bárcenas és més greu que no pas el cas dels ERO’s a Andalusia, o que el cas Palau de la Música Catalana a casa nostra. El cas Bàrcenas no és cap atac al PP ni a Espanya, de la mateixa manera que el cas dels ERO’s no és cap atac al PSOE ni a la democràcia. Tampoc el cas Palau de la Música és un atac a CiU ni a Catalunya. Tots els casos de corrupció política tenen un mateix rerefons: el d’uns comportaments malèvols a partir dels quals persones corruptes es lucren emparades per les estructures del partit de torn. Si amb la corrupció política s’ha arribat fins aquí és també pel cinisme de les formacions polítiques, tant capaces d’identificar la palla en l’ull aliè com de negar l’existència de la biga en l’ull propi. I mentre no dubten a condemnar al contrari i exigir-ne dimissions, res no fan per acarar la corrupció que a casa seva tenen. Recorden el cas Filesa? Va ser el primer cas de finançament irregular d’un partit (el PSC) posat al descobert per un assalariat de Filesa al qual no se li va renovar el contracte de treball. Tots els partits van aprofitar el cas per desacreditar al PSC. Res no van fer però per posar fil a l’agulla a la llei de finançament dels partits polítics que fos garantia de transparència plena de les finances de les organitzacions polítiques. Diuen els castellans “de aquellos polvos esos lodos”.
I avui, a despit de la magnitud dels escàndols que tenim damunt la taula amb el cas Bárcenas al capdavant, continuem instal·lats en l’espera que els partits decideixin fer net. Prefereixen deixar passar el temps i que les estratagemes judicials els acabin resolent la papereta, com va passar amb els vestits del cas Gürtel. Rajoy es refia d’una recuperació econòmica per tapar el seu calvari particular del cas Bárcenas, i Mas s’empara en el procés sobiranista i en el maltracta fiscal en el que Madrid ens té, per desplaçar el cas Palau de l’òrbita de CiU. Però als uns i als altres el temps se’ls acaba, i la ciutadania està farta de tanta martingala. Pel bé de la democràcia, cal que a les responsabilitats penals que dels casos Bárcenas, ERO’s i Palau se’n puguin derivar s’hi uneixin les d’ordre polític que per conveniència o per incompetència, per acció o per omissió, no es poden justificar ni amagar darrera cap bandera…
Publicat a Diari de Sabadell, el 18 de juliol de 2013
Estic completament d’acord amb tu Joan. La gent del carrer n’està massa farta, el problema esdevé quan comencen a dir que ja no els interessa aquests temes perquè ja estan cansats de veure dia si i dia també picabaralles, nous casos de corrupció, com s’allarga tot sense aclarir res, etc. i passen olímpicament. “Tots són iguals” i “tot és política”, aquestes dues frases sembla que els eximeixi de profunditzar amb el que està passant.
Totalment d’acord, Joan. Felicitats per aquest nou article!
Jordi
Felicitats Joan per la reflexió.
“Ay, pena, penita, pena” o la imperfecció (llacunes) de la democràcia. O de la preparació democràtica de la nostra societat, o… hi podríam donar voltes i voltes per intel·lectualitzar el fenòmen, però tot per no llençar un “macagun…”.
Putada de majoria absoluta a Espanya, martingala de pactes desvergonyants a Catalunya… i “narinán, narinán” que encara falta molt per les eleccions properes. “Encara falten dies per les properes eleccions -pensen els polítics corruptes- deixem passar el cicló que ja tindrem temps d’apaivagar el temporal”. Dos anys i mig encara a Espanya!!! I a Catalunya encara més, si no salta la llebre de l’estel·lada i munta un bon pollastre.
I mira, Joan, serà política ficció el supòsit de que els amos europeus li puguin dir al Rajoy que aguanti tot i la terrible tempesta, perquè si ell abandonés el barco, la inestabilitat política seria tal que els compromisos amb ells. els qui tiben dels fils dels titelles, se’n podrien anar en orris?
Mira, dec tenir mal dia, però…
És clar que els partits polítics han estat eina imprescindible per a la democràcia, quan eren espai de participació, quan eren un actiu social de primer ordre, quan eren…
Perquè ara representen, malauradament, el principal entrebanc al sistema democràtic que, després de la dictadura, van saber i poder establir.
N’hi ha que no són a la llista negra dels esquitxats, però tot fa pensar que si no hi són és perquè no han pogut tastar prou poder.
Tenim encara una institució en la que la societat encara voldria creure-hi: els Parlament. De fet, és en els parlaments a on els ciutadans dipositen la sobirania popular.
Penso que el Parlament, a més de seguir procediments reglats de funcionament, podrien tenir iniciativa pròpia, ni que sigui per omplir el buit de vertigen que avui patim i que és aquest “ordre polític” que reclama tant encertadament Joan Brunet.
Per exemple, per començar, proposant una llei de finançament de partits, requerint les senyories a salvaguardar el bé comú de la democràcia.
Que no sigui que a algú se li acudeixi mai pretendre salvar la societat i el futur a cop de dictar per la força. I és que, a còpia de tanta indecència manifesta, l’ofici de polític ha acabat essent quelcom vergonyant.
Joan, totalment d’acord i m’agrada llegir els teus articles, crec que són molt encertats. Sols falta que els que tenen de prendre decisions els llegeixin i intentin aplicar-los, perquè si continuen així la desafecció política i social serà exponencial. Ja fa molt de temps que els poders globals ens porten a pensar sols en nosaltres mateixos i prou! Els governants estan tan enxampats que no tenen capacitat de sortir-ne? El que posaves fa uns dies sobre la votació al Parlament de Catalunya sobre el dret a l’autodeterminació d’alguns pobles, deu ésser un exemple clar d’incapacitat col•lectiva! Lamentablement el que nosaltres votem de forma directa (parlamentaris) estan sotmesos a les directrius sense cap mena de fissura dels caps dels partits. Han de defensar els ideals i els programes polítics sota els quals es presenten, però això esta bastant llunya de la disciplina de vot. Una disciplina quasi dictatorial!