Dibuix de Ferreres publicat a El Periódico, el 16 de juliol de 2013

Fa uns anys, quan s’apropaven les vacances estiuenques, l’activitat política es relaxava i els mitjans de comunicació recorrien als serpents d’estiu (notícies irrellevants, o fins i tot increïbles) per complir amb el seu deure d’informar. Les coses, però, ja no són com abans. I això no només pels canvis produïts en l’àmbit de la comunicació, sinó que també pels de la corrupció política que planen sobre partits de l’Estat i de Catalunya, i que com les tempestes d’estiu tendeixen a expandir-se cada minut que passa.

Així la ciutadania assisteix perplexa a l’espectacle que ofereixen els partits implicats en presumptes casos de corrupció que abans d’acarar la situació miren de treure’s el mort de sobre com poden. No s’adonen que si no s’assumeixen responsabilitats es contribueix a què el fangar s’estengui amb la col·laboració, d’una banda, d’una administració de justícia que és ràpida a l’hora d’imputar però lenta a l’hora de jutjar i sentenciar sovint amb resolucions que permeten que culpables confessos entrin -si és que finalment hi entren- i surtin de la presó amb estratagemes legals només a l’abast dels poderosos. De l’altra, amb la col·laboració hipòcrita d’opinadors i opinadores de tota mena que segons el cas del qual es tracti, carreguen més o menys els neulers amb el bast pretext de que no tots els casos de corrupció són iguals ni s’han de tractar de la mateixa manera.

Cal proclamar-ho sense embuts: amb la corrupció política no es pot ser parcial, i menys encara caure en el parany de suposar, per exemple, que el cas Bárcenas és més greu que no pas el cas dels ERO’s a Andalusia, o que el cas Palau de la Música Catalana a casa nostra. El cas Bàrcenas no és cap atac al PP ni a Espanya, de la mateixa manera que el cas dels ERO’s no és cap atac al PSOE ni a la democràcia. Tampoc el cas Palau de la Música és un atac a CiU ni a Catalunya. Tots els casos de corrupció política tenen un mateix rerefons: el d’uns comportaments malèvols a partir dels quals persones corruptes es lucren  emparades per les estructures del partit de torn. Si amb la corrupció política s’ha arribat fins aquí és també pel cinisme de les formacions polítiques, tant capaces d’identificar la palla en l’ull aliè com de negar l’existència de la biga en l’ull propi. I mentre no dubten a condemnar al contrari i exigir-ne dimissions, res no fan per acarar la corrupció que a casa seva tenen. Recorden el cas Filesa? Va ser el primer cas de finançament irregular d’un partit (el PSC) posat al descobert per un assalariat de Filesa al qual no se li va renovar el contracte de treball. Tots els partits van aprofitar el cas per desacreditar al PSC. Res no van fer però per posar fil a l’agulla a la llei de finançament dels partits polítics que fos garantia de transparència plena de les finances de les organitzacions polítiques. Diuen els castellans “de aquellos polvos esos lodos”.

I avui, a despit de la magnitud dels escàndols que tenim damunt la taula amb el cas Bárcenas al capdavant, continuem instal·lats en l’espera que els partits decideixin fer net. Prefereixen deixar passar el temps i que les estratagemes judicials els acabin resolent la papereta, com va passar amb els vestits del cas Gürtel. Rajoy es refia d’una recuperació econòmica per tapar el seu calvari particular del cas Bárcenas, i Mas s’empara en el procés sobiranista i en el maltracta fiscal en el que Madrid ens té, per desplaçar el cas Palau de l’òrbita de CiU. Però als uns i als altres el temps se’ls acaba, i la ciutadania està farta de tanta martingala. Pel bé de la democràcia, cal que a les responsabilitats penals que dels casos Bárcenas, ERO’s i Palau se’n puguin derivar s’hi uneixin les d’ordre polític que per conveniència o per incompetència, per acció o per omissió, no es poden justificar ni amagar darrera cap bandera…

Publicat a Diari de Sabadell, el 18 de juliol de 2013