La qüestió no és baladí. Tot plegat perquè el fons del debat que té posat en el seu punt de mira el recentment elegit president del Tribunal Constitucional Francisco Pérez Cobos, no s’hauria de centrar tant en la seva demostrada anterior militància al PP com en el fet d’haver amagat informació precisa pel què fa a la seva trajectòria professional que presenta un recorregut força vinculat a l’ideari dels populars. Sabem que les persones som amos dels nostres silencis, però esclaus de les nostres paraules. Sabem també que les persones basem els nostres posicionaments en les experiències (educatives, formatives, polítiques, culturals…) que al llarg de la vida anem atresorant. D’aquesta manera no ha de ser necessàriament transcendent el fet d’haver militat en una formació política concreta abans d’exercir un càrrec que, com en el cas de pertinença al Tribunal Constitucional, se suposa ha de mantenir la seva independència plena dels poders legislatiu i executiu. Els fets demostren que hi ha persones que són més papistes que el papa, i que quan ocupen un càrrec, malgrat no tinguin ni se’ls pugui demostrar cap relació directa de militància o de carnet amb un partit polític, les seves actuacions es troben més a prop de servir els plantejaments ideològics del partit que els ha proposat pel càrrec que no pas a la comunitat a la qual se suposa es deuen. Contràriament, hi ha persones que ocupen o han ocupat alts càrrecs institucionals, i que a despit se’ls pugui demostrar afiliació i/o proximitat a una opció política determinada, la seva actuació es caracteritza per no sotmetre’s als designis de qui els ha proposat i per l’exercici del càrrec que ocupen amb honestedat i honorabilitat. Tanmateix, en ambdós casos, el “pecat” més greu en el qual es pot incórrer és el d’amagar o manipular informació curricular que tard o d’hora es coneixerà, i que al ser descoberta no només posarà en qüestió l’honorabilitat de la persona afectada sinó que, per extensió, també el bon fer de la institució de la qual es forma part.

Parlem sovint de la urgència en acarar mesures que condueixin a la necessària regeneració de la nostra democràcia. Clar que mentre parlem de regeneració democràtica també constatem que els que més hi han d’estar compromesos –partits i agents polítics fonamentalment– prefereixen amagar allò que a ulls de tothom és evident, i mantenir-se reclosos en els respectius quarters en l’espera que arribin temps menys atzarosos. No s’adonen o no es volen adonar que pels seus fets i per les seves incoherències la ciutadania els va coneixent.

Ahir compareixia el president Artur Mas davant la Comissió d’Afers Institucionals del Parlament de Catalunya per donar explicacions en relació al cas Palau de la Música Catalana i possible finançament irregular de CDC. Avui, obligat per les circumstàncies del cas Bárcenas, davant el parlament espanyol ho fa el president del govern, Mariano Rajoy. Altra vegada, ambdós mandataris coincidiran –encara que certament amb estils ben diferenciats- en un mateix moment i també en un mateix doble fons discursiu: d’una banda amb la insistència de que mentre no es demostri el contrari, res no tenen a veure amb els casos de corrupció amb els quals se’ls relaciona; de l’altra, que ells són els capdavanters en quant a transparència, i els crítics més radicals en quant a corrupció… Per aquests viaranys discursius que coneixem sobradament, no farem més que continuar en el pedregar de la tergiversació de la realitat. Això sí, pel camí quedaran compromisos i promeses incomplertes. També responsabilitats que mai no s’assumiran.

Mentre, al carrer, la ciutadania empeny abonant somnis i il·lusions no necessàriament coincidents ni en la seva dimensió ni en el seu recorregut, i que per això mateix són susceptibles de ser instrumentalitzats a conveniència.

Anem en compte!

Bones vacances a tothom!

Publicat a Diari de Sabadell, el 1r d’agost de 2013