Fa uns mesos, la defensora del lector d’El País publicava una de les seves habituals peces dominicals, que manllevant un títol literari d’actualitat, titulava “Políticos que no aman a los periodistas”. Amb la peça, Milagros Pérez Oliva feia un repàs a l’estat de les relacions que es donaven entre polítics i periodistes. Al marge del factor oportunitat –que era i que continua essent evident— la defensora del lector assegurava que en els darrers temps les relacions entre polítics i periodistes havien passat de ser “tenses, però respectuoses” a un estadi en el qual cada cop hi havia més polítics que menystenien a periodistes. Afegia que amb això no es feia més que vulnerar els principis més elementals de respecte envers la tasca d’uns professionals –els periodistes— que es basa en el dret a preguntar i a obtenir respostes… i en què les preguntes no són mai indiscretes i, per contra, sí que ho poden ser les respostes. D’altra banda, la defensora del lector no establia en el seu comentari cap línia de separació entre periodistes que treballen en mitjans de titularitat pública i els que ho fan en mitjans privats. Un matís molt important aquest pel fet que mentre les empreses titulars de mitjans de comunicació privats es regeixen per una indubtable voluntat de servei públic, també ho fan en la defensa dels legítims interessos de les seves respectives propietats que, al cap i a la fi, per això mantenen aquests mitjans. Per contra, els mitjans de comunicació de titularitat pública, a més que han de complir amb la seva missió principal de servei a la ciutadania, tenen el deure de promoure i de fomentar el pluralisme i els valors de la democràcia. I contra el què passa amb els privats, l’actuació dels mitjans públics està sotmesa al control dels òrgans de representació ciutadana que en cada cas s’han establert.
Arribats a aquest punt, bo és assenyalar que les discrepàncies que es donen entre partits polítics i línies editorials dels mitjans de comunicació (públics o privats), no s’haurien de resoldre mai per la via de carregar contra els missatgers; és a dir qüestionar la professionalitat de les persones que ens ells hi treballen. D’aquí que a vegades, per allò de la proximitat, sigui més fàcil “posar-se” amb el periodista que no pas amb el mitjà. A periodistes i a polítics els uneixen algunes coses com, per exemple, el compartir molts moments de les “seves vides”. Segurament per això, els periodistes poden veure’s sotmesos a voltes a pressions, a vegades molt subtils, que no faciliten la seva tasca. I és que encara hi ha qui confon informació amb propaganda política i mitjans de comunicació en altaveus obligats dels missatges propis emesos en rodes informatives.
Quelcom d’això ha acabat passant després de l’entrevista que la directora de TV3, Mònica Terribas, va fer al president de la Generalitat de Catalunya fa deu dies. Una entrevista que ha desencadenat un fals debat entorn la procedència o no de les preguntes que Terribas va formular al president i de l’estil utilitzat per formular-les. Un estil personal que, dit sigui de passada, Terribas ha utilitzat des de sempre. A partir d’aquestes circumstàncies els exabruptes adreçats a Terribas que desqualifiquen als que els han escrit i no pas ella.
Des de l’àmbit de la política hi ha tendència a jutjar la tasca dels periodistes més que no pas la pròpia. No descarto que també passi a l’inrevés. Sigui com sigui, en cap cas això pot servir d’excusa que justifiqui errar en la crítica. Són els mitjans i no pas els periodistes, els que imposen les seves línies editorials. I si no agrada allò que els mitjans diuen o escriuen, sempre hi ha la possibilitat d’utilitzar vies de comunicació més directes per establir contacte àgil i fluït amb la ciutadania i, en definitiva, amb els electors als quals es vol arribar.
Publicat a Diari de Sabadell, el 25 de març de 2010
Joan, bon dia
He llegit amb molt d’interès el teu comentari/article insertat en el teu bloc, si més no perquè entre els periodistes aquestes qüestions ens interessen i convé que hi reflexionem.
És veritat que hi ha una tendència a ‘matar al missatger’, en alguns casos fins i tot de manera barroera. Ho concretes en la polèmica i els comentaris a la entrevista que li va fer la M.Terribas al president de la Generalitat. Li he donat moltres voltes a aquesta qüestió, i crec que sovint es deixa de banda un matís important: opinar sobre la feina dels professionals de la informació mai pot ser sinònim de ‘matar al missatger’. Com a qualsevol activitat pública, nosaltres estem sotmesos a la crítica i no ens hauria d’estranyar. Sobre la entrevista a la que et refereixes hi pot haver disparitat d’opinions (excloc les desqualificacions personals, que són inadmisibles) i nosaltres ens hem de poder defensar. Forma part de la nostra feina i les diferents formes d’acostar-se a la realitat, amb rigor, serietat i honestedat, són una garantia de pluralisme. El periodisme no és una ciència exacta, per sort, i els ciutadans ho agreeixen. És més, el periodisme plural, amb disparitat d’opinions i manifestacions, és sinònim de bona salut democràtica.
Anem al cas concret: la entrevista a TV-3 i la polsaguera conseqüent. Des del meu punt de vista, va ser una mala entrevista. Destaco, en primer lloc, les limitacions comunicatives de l’entrevistat i com tú molt bé dius ‘qui no vulgui pols que no vagi a l’era’. Hi ha altres maneres de comunicar-se amb la ciutadania i altres formats televisius si m’apures. Sabia al que s’exposava i no entenc quina necessitat tenia en la elecció del format. Els socialistes tenen un problema greu pel que fa a la política comunicativa.
L’argument de que l’entrevistadora és així i, per tant, no la canviarem és cert. Pero a partir d’aquí, rebutjo l’actitud d’aquells professionals a qui els supera l’afany de protagonisme. I en aquest cas, en alguns moments vaig tenir la sensació de que es tractava d’un combat de boxa. De boxa, i sense estil. La Terribas, com molts altres professionals, té un problema, i no és la seva agressivitat, que és un a qüestio menor, sinó que no es prepara les entrevistes, que és guia pels titulars i deixa de banda la lletra menuda. Tapa amb la agressivitat les seves pròpies mancances. És un estil, cert, però la qualitat final és ressenteix.
El meu dubte és si plantejar aquesta reflexió de manera descarnada ( és com qualificar a un estudiant amb un cinc quan ell està convençut erròniament que es mereix una matrícula) és pot fer, sense que se m’acusi, com es pot interpretar del comunicat del CPC, que exerceixo una pressió inaceptable que pot arribar a distorsionar el dret a la informació.
I a partir d’aquí et podria treure altres exemples, com la polèmica, carai sempre vinculada als mitjans públics!, de justificar amb ‘criteris professionals’ cobertures informatives manifestament millorables.
Acabo. Ens cal un punt de modèstia, que no significa claudicació. No ens hauria de fer por la crítica, a la que hauriem de respondre no amb arguments defensius sinó amb el treball, el rigor i l’exigència, virtuts que massa sovint trobo faltar. La feina dels periodistes no la limita les crítiques com les que hi ha hagut aquests dies, sinó les condicions laborals del molts professionals i la convicció de que hem passat de viure en un món en que se’ns respectava perquè ens havíem guanyat l’espai que ens toca d’acord amb la nostra feina a viure en l’infernal món de la selva.
Joan
Crec que aquí hi ha varies coses a matisar.
1. Els periodistes tenen la feina d’informar. Molts d’ells s’han passat al comentari, i alguns pocs diuen el què volen sense cap tipus de mirament ni conseqüència. – En principi, crec que s’hauria d’establir un codi ètic/moral dins del que és el món periodístic i també en altres esferes. El que vull dir és que es pugui parar a gent de dir el que li surt pel forro i puguin els diaris i medis digitals boicotejar-los (llegeix, per exemple, Sostres). Aquest tipus de gent són els que donen mala fama al periodisme.
2. Han hagut crítiques a la Terribes que, malauradament, han sigut verdaders insults. – No vaig veure la entrevista però si que m’he llegit els comentaris. Un atac? No el deixava parlar? i algun altre l’ha insultat. La majoria de polítics coneixen als periodistes i la seva forma de fer entrevistes i, si no ho saben, gràcies a internet es pot esbrinar. La crítica “constructiva” es bona, ara d’això a passar a l’insult es un altre cosa. És per això que he dit que aquest codi hauria d’estar en altres esferes doncs ja ens trobem amb gent pública (polítics i no) que no saben mesurar les seves paraules i fan verdadera pena. Però el que trobo denigrant es que surti en alguns diaris com a gran titular, com a gran noticia i amb això no només ho dic pel tema Terribes.
3. Els polítics volen ara “apropar-se” al votant mitjançant internet (ie: blocs, facebook, twitter, etc. etc.) on poden donar les seves opinions sense estar contrarestat per cap periodista. – He de dir que he llegit alguns blocs de polítics i els he fet algun comentari però també he vist que no donen cap marge fora de les seves opinions. Difícil treure’n l’aigua clara enviant missatges quan no hi estas d’acord. Em fa molta gràcia que a la meva pàgina de Facebook em repeteixin si vull ser amiga de’n Montilla. No ho vull ser. En Montilla es un polític i les seves opinions les vull llegir en els diaris, vull llegir entrevistes que puguin contrarestar el que diu. Per això la feina del periodista es molt important. Ha de donar la informació. Les xarxes socials, els nostres blocs, etc. son perquè el poble pugui opinar i són els polítics que les/els haurien de llegir.
Apa noi, avui he quedat descansada amb aquest comentari, el que no se si he sabut posar els meus pensaments correctament sobre paper. Si creus que no s’ha de publicar perquè no he sabut fer, no em sabrà greu.
Petonets.
Una vegada més gràcies pels vostres comentaris/reflexions. La del Joan, com sempre, oportuna i clarificadora. Hi estic d’acord i entenc que complementa força la meva peça d’avui, especialment quant a algunes qüestions que per raó d’espai jo hi passava de puntetes.
La Imma, que no és periodista però si una bona observadora de la realitat, expressa –i bé– com ella veu la jugada. I és que com que ella llegeix i consulta molts materials, disposa d’informació suficient a l’hora de formar-se una opinió. No Imma, no ho he fet mai i no ho penso fer. Els comentaris de les persones que m’escriuen són sempre publicables i a més penso que s’han de publicar. Em siguin o no favorables. Des d’aquest punt de vista no serè jo mai qui actui de censor de ningú sempre que no falti al respecte a les persones, a les institucions i als principis bàsics de la democràcia i de les llibertats.
Joan el que et vull dir es que hi ha prou confiança perquè si algun dia en un dels meus comentaris penses: “Imma això fa pena, no hi ha qui t’entengui”, tens total llibertat en no publicar-lo.