Quan ha començat el compte enrera abans l’Euro no sigui moneda de circulació única en onze dels quinze països de la Unió Europea (UE), encara hi ha qui no s’ha adonat dels canvis que de la circulació física de la moneda única se’n derivaran. I no pas precisament per aquest fet que, en sí mateix, és prou important i transcendent, sinó per les conseqüències que l’ús d’una moneda comuna comportarà tant en l’àmbit econòmic com també en el polític i social. Normalment, només es pren consciència d’un fet quan es viu en pròpia pell. D’aquesta manera, una cosa és parlar d’una moneda físicament encara inexistent, que es veu reflectida en uns dígits al costat dels imports en pessetes o en francs, i una altra ben diferent, que pessetes i francs deixin de tenir curs legal i que els bitllets i les monedes de l’Euro ocupin el seu lloc en les nostres butxaques. Quan arribi el 2002, els ciutadans europeus s’adonaran que no es pot entendre que puguin prendre’s decisions sense que tots els òrgans institucionals comunitaris de representació (poders legislatius i executius) siguin elegits per sufragi universal.

Curt i ras. La UE pateix encara els efectes d’un cert dèficit democràtic en el funcionament d’algunes de les seves institucions. Així, mentre el Parlament Europeu (el poder legislatiu) és elegit de forma universal, no passa el mateix amb la Comissió Europea; una Comissió que és el resultat d’un fins ara necessari equilibri entre Estats que poc tenen a veure amb la composició real del Parlament, el qual, al seu torn i per aquesta mateixa raó, disposa d’una escàs poder de control sobre l’actuació de la Comissió i la dels seus membres.

Quan la UE ha consolidat la seva unió territorial —amb la desaparició de les fronteres internes i amb la lliure circulació de ciutadans i mercaderies—, quan s’ha dotat d’una moneda única i avança -malgrat que lentament- en qüestions de justícia interior i de defensa exterior comuna, és quan comença a ser inajornable endegar el camí que ha de portar a la resolució del dèficit democràtic expressat i que es concreta en la manca d’un govern representatiu de tots els europeus, capaç d’actuar sense tuteles, a partir dels interessos generals dels ciutadans de la Unió i no pas, només, dels interessos dels governs dels països membres. Correspondrà llavors als ciutadans, dictaminar sobre la seva gestió periòdicament i al Parlament Europeu exercir les tasques del control del dia a dia. Mentre això no passi, malgrat reconèixer els progressos operats a l’àmbit de la UE, continuarà existint un cap de corda sense lligar.

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 12 de febrer de 1999