L’actualitat m’obliga a dividir el meu comentari en dues parts que malgrat són distants quant al fons, tenen en comú el fet que ens parlen de sengles finals d’etapa.
‘Diari de Sabadell’. Aquesta ‘peça’ que vostès estan llegint veu la llum pública just el dia en el que finalitza l’etapa actual del nostre popular ‘patufet’. Una mala noticia a la que, això no obstant, en segueix una altra de bona: el ‘Diari’ no mor amb l’edició d’avui, sinó que es trasmuda cap a l’aixopluc d’un nou port que l’acollirà i des del qual encetarà una altra singladura que no saben pas com desitjo es vegi curulla d’oportunitats i d’encerts. La ciutat no es podia quedar sense un mitjà de comunicació escrit com el ‘Diari de Sabadell’ que ha estat, és i serà un referent de consulta obligada per a totes aquelles persones que vulguin apropar-se al que han sigut les darreres 4 dècades de vida ciutadana. Del ‘Diari de Sabadell’ que avui clou etapa se’n pot escriure molt i, com passa en tots els ordres de la vida, segur que també se’n poden dir moltes coses… algunes de bones i d’altres potser no tant. Però d’allò que no en tinc cap dubte és que amb tots els seus encerts i amb totes les seves falles, al ‘Diari’ i als professionals que l’han fet possible els ha guiat la voluntat de prestar un bon servei a la ciutat i a la ciutadania. Clar que no sóc jo la persona més indicada per a fer balanç de la trajectòria de ‘Diari de Sabadell’, si més no perquè amb les meves col·laboracions setmanals durant 25 anys –i més de 1.200 articles publicats, la majoria dels quals estan recollits en el meu blog (http://joanbrunetmauri.cat) des d’on continuaré opinant setmanalment–, he contribuït a escriure l’etapa que avui acaba. Adéu ‘Diari de Sabadell’…, benvingut ‘Diari de Sabadell’!
‘Processisme’. Vivim a Catalunya un moment polític molt delicat al qual hem arribat després d’un seguit de fets que per ser sobradament coneguts m’estalvio d’enumerar i de relatar. Mentre escoltava amb atenció dissabte passat els parlaments dels presidents dels grups polítics presents a la cambra catalana en ocasió de la que havia de ser segona part del debat d’investidura de Jordi Turull, tenia la percepció de que l’amplada i la profunditat de la trinxera que separa els dos blocs entorn els quals Catalunya es troba avui dividida és pràcticament insalvable si no canvien moltes actituds. Va ser Jean-Paul Sartre qui va dir que una cosa era fer política i que una altra ben diferent jugar a fer política. I a aquestes alçades tinc la convicció que des de fa temps s’ha estat jugant a fer política sense tenir massa en compte les conseqüències de les decisions que unilateralment s’anaven adoptant, tant des de l’Estat com també des de Catalunya.
Però les coses són com són i si avui tenim alguna certesa (que ja és difícil), és que hem arribat a un final d’etapa de la que Espanya en sortirà molt tocada…, però Catalunya també. L’opció escollida per Rajoy de judicialitzar la política catalana (per cert sense massa debats ni oposició des del parlamentarisme espanyol) s’ha demostrat desastrosa i ha dinamitat els pocs ponts de diàleg que existien entre Barcelona i Madrid. Mentre, a Catalunya, hem viscut i vivim immersos en un estat d’exaltació emocional que ens porta, segons el dia i els fets, de les eufòries a les depressions i de les depressions a les eufòries sense solució de continuïtat.
Amb la sessió fallida d’investidura de fa una setmana tanmateix es certificava el final del ‘processisme’ marcat per la “democràcia que ens han suspès”, en encertades paraules del president del Parlament Roger Torrent. Clar que en això de democràcia potser tampoc ningú no estigui en la millor disposició de donar-ne lliçons. ¿Sabran a partir d’ara els nostres polítics estar a l’alçada que el moment requereix i encetar una etapa presidida pel diàleg, la negociació i el pacte tant aquí com allà? Ens sobren les paraules i ens manquen projectes i estratègies que comptin amb l’aval d’un molt ampli espectre de la ciutadania.
Publicat a Diari de Sabadell, el 29 de març de 2018
Relacionat amb la primera part d’aquesta entrada, podeu escoltar la meva opinió sobre el paper de la premsa local i comarcal emesa per Ràdio Sabadell avui a el programa ‘El matí’.
Moltes FELICITATS per aquest article de comiat del nostre DS. FELICITATS també pels 25 anys de dedicació al Diari.