Vivim temps convulsos. Temps d’incoherències polítiques entre allò que es diu que es farà i allò que s’acaba fent. Ha tingut de ser per efecte de la crisi que poséssim negre sobre blanc algunes de les mancances democràtiques que patim. En aquest context de dubtes, d’incerteses, i de desconfiances generalitzades acabem adonant-nos com unes mateixes paraules, uns mateixos conceptes són usades des del món de la política per a justificar posicions i punts de vista divergents davant d’uns fets semblants. Per a mostra dos botons.

Primer botó. Diumenge passat, el conseller de la presidència Francesc Homs, en una entrevista a El Periódico, al ser preguntat en relació a si el secretari general de CDC Oriol Pujol hauria de replantejar-se els seus càrrecs i responsabilitats en el partit o en el Parlament si era imputat en l’anomenat cas de les ITV, responia: “Això ho ha de decidir ell [Oriol Pujol], però jo crec que no, perquè sóc conscient del què significa la paraula imputat” (?). L’endemà, el president Mas, en referència al cas Lloret de Mar (operació Clotilde), afirmava que “els casos de corrupció no existeixen fins que no es demostren”. En una setmana en la que s’ha conegut la sentència judicial del cas Pallerols, així com un nou cas de possible corrupció a Lloret de Mar, en una setmana en la que el jutge ha aixecat parcialment el secret del sumari del cas Mercuri, les opinions en relació a cadascun d’aquests afers continuen essent diametralment divergents en funció de qui les expressi.

Segon botó. Reivindiquem el dret a decidir com a col•lectivitat, com a poble. Un dret que en democràcia no hauria de merèixer la més mínima discussió pel sol fet que el dret a decidir és en ell mateix consubstancial amb el bon funcionament del sistema democràtic. Escoltar el què la ciutadania reclama per donar-hi resposta és només una bona mostra d’una pràctica política al servei de la ciutadania. A partir de la defensa del dret a decidir en relació al nostre futur, hem de reivindicar també l’exercici d’aquest mateix dret en d’altres  moments en les que l’opinió de la ciutadania és cabdal. Si reivindiquem el dret a decidir sobre el futur com a país, per què no l’hem de reivindicar quan toca decidir sobre d’altres  iniciatives polítiques que ens afecten molt directament? Per què no hem d’exigir, per exemple, el dret a ser consultats quan des dels governs es prenen decisions que comporten canvis substancials en quant a polítiques socials, canvis que no havien estat ni anunciats ni tampoc formaven part dels programes electorals? O per què no exigir-lo també quan es plantegen grans projectes infraestructurals amb un fort impacte mediambiental? O per què no reclamar-lo en forma d’exigència de llistes electorals obertes que permetin elegir aquelles persones que cada elector o electora consideri que són més idònies per defensar els seus interessos? Una manera de profunditzar en la democràcia i de regenerar-la és, d’entre moltes d’altres possibles mesures, canviar l’actual llei electoral amb la finalitat d’adaptar-la als temps actuals. Una llei electoral que tanmateix tingui en compte la limitació de permanència en l’exercici d’un càrrec electe, així com l’elecció directa dels nostres representants, encara que només sigui en part.

Si avui, a l’estil de com ho feia fa anys el setmanari humorístic “Hermano Lobo”, tinguéssim de formular preguntes d’actualitat al llop, les d’aquesta setmana podrien ser ben bé aquestes: ¿Quant deixaran d’aparèixer nous casos de possible corrupció? ¿Quant convindrem que quan es reivindica l’exercici d’un dret, l’exercici aquest dret s’ha de fer extensiu a d’altres possibles supòsits? Clar que també en aquest cas, un escèptic udol del llop seria la resposta comuna per a ambdues preguntes…

Publicat a Diari de Sabadell, el 31 de gener de 2013