Un dels atavismes que acompanyen a l’ésser humà és la por a l’altre. La por a allò que és diferent. De fet aquest deu ser un comportament relacionat més amb la nostra part més irracional que no pas amb la part racional. D’aquí que les circumstàncies que s’estan donant en alguns indrets en relació a persones nouvingudes, es deuen poder explicar en part per aquesta por atàvica, alimentada i engreixada ara amb argumentacions fàcils i demagògiques. Unes circumstàncies que, per simple coincidència, no fan més que fer créixer les actituds xenòfobes. Per dir-ho sense ambages: el què està passant a Vic –que es visualitza en un fals debat entorn als cens de les persones immigrades–, és només la punta de l’iceberg d’una qüestió que presenta unes arrels molt més profundes. D’una situació preexistent, gens fàcil de resoldre, com ho és la integració de les persones nouvingudes i que ara es revifa arran la crisi econòmica i que en el cas concret de Vic es capitalitza per una força xenòfoba com ho és Plataforma per Catalunya; un partit d’extrema dreta que a la capital d’Osona és la segona força política i que està liderada per un personatge que ha orquestrat i sumat al seu favor el sentiment atàvic al qual em referia, el de les persones que no accepten que els nou arribats tinguin drets de la mateixa manera que han de tenir obligacions i d’aquelles altres amb actituds xenòfobes. Si anéssim al fons d’aquesta suma de rebutjos, qui sap si acabaríem per descobrir que una part de les persones que els assumeixen són fills d’un anterior corrent migratòria que també, encara que fos en un altre context i dimensió, va patir les conseqüències d’un cert rebuig social. I quan això passava, Vic comptava escassament amb 20 mil habitants i Sabadell en tenia escassament 60 mil. Avui Vic ratlla els 40 mil i Sabadell supera els 200 mil habitants.
Davant tot plegat ens hauríem de formular un seguit de preguntes. Per exemple, com pot ser que mentre el vent de l’economia ens era favorable, no es qüestionava que les persones nouvingudes fessin les feines que ningú no volia fer i que a més les fessin en unes condicions sovint precàries. Només quan les coses es posen difícils és quan també apareixen amb contundència totes les problemàtiques que es deriven de no haver actuat quan tocava. Què fer, doncs? Qualsevol cosa menys clandestinitzar la immigració, fer-la aparentment invisible. Qualsevol cosa menys caure en els paranys que planta l’extrema dreta contra els nouvinguts; uns paranys en els quals poden caure els partits democràtics per allò de no perdre quota electoral, convençuts que podran barrar el pas als extremismes. I això sense adonar-se que, també segur que sense voler-ho, acabaran fent el joc precisament als que sostenen actituds marcadament racistes i xenòfobes. Qualsevol cosa menys limitar-se a dir que cal canviar la llei sense que mai no s’acabi d’explicar en quin sentit cal fer-ho.
La societat, els darrers anys, ha canviat molt. I ho ha fet perquè el món també ha canviat i s’ha fet global. Mai més res tornarà a ser com abans d’aquesta globalització. Habitem doncs un món que ha d’entendre que allò que ens val per al comerç i per a les inversions econòmiques ha de valer per la mobilitat de les persones. Sí. Ja ho sabem. Això no és gens fàcil. Però sense polítiques de cooperació envers països emergents, sense apostes decidides a favor de polítiques actives d’integració, no trobarem camins que sumin i que marxin el la direcció correcta. En cap cas, però, la solució al repte que tenim plantejat ha de passar per l’oblit i per mirar cap a una altra banda. D’entre d’altres raons pel fet que les persones immigrants mai no seran uns éssers que apareixeran puntualment a les vuit del matí o quan toqui per fer les feines que nosaltres no volem fer i que desapareixeran tan bon punt la seva llarga i a vegades molt dura jornada laboral acabi.
Publicat a Diari de Sabadell, el 21 de gener de 2010
Al llarg de l’història ens trobem amb que, en el moment que hi ha crisi, els primers que reben son els immigrants i les forces polítiques que sorgeixen son d’extrema dreta. Crec que el problema més gran es l’econòmic. Ahir mateix, a la pelu, la perruquera em deia d’una immigrant amb 4 fills que estava cobrant 1.400 euros al mes de subsidi + 200 euros pel pis, amb escola i menjador gratuïts. “Saps quantes hores he de treballar per cobrar aquest import? No és just” em va dir. Aquí es on sorgeixen les enveges i les reaccions xenòfobes. No crec que sigui tant la por a l’altre. Més aviat la por a perdre una estabilitat econòmica, una feina, uns impostos que han de cobrir les necessitats d’aquests que no tenen recursos.
Com sempre, plau de llegir el to pacívol dels teus escrits… I jo et pregunto: perquè els immigrants espanyols d’antany a Europa no podien fer estada al país sense contracte de treball (hi anaven a fer de minyones…) i ací els acollim pel sol fet de venir? No sóc, de bon tros xenòfoba. El meu besavi va venir de Calasparra a fer el metro amb cinc filles… Què fem si la productivitat del país la dóna la mà d’obra i no el talent? Si els governs no primen les idees i tan sols tenim toxana i turisme i els ajuntaments no tenen prou recursos per atendre les necessitats dels seus habitants que tributen (si ho fan) principalment a l’Estat? No se on rau la solució, però efectivament la mamella no dóna per tant…
Imma: Deu ser la suma de totplegat…
Anna: En aquesta ocasió no puc estar gens d’acord amb el què escrius. Les situacions que expliques res tenena veure amb els temps actuals. Ho volem tot globalitzat i neguem que le spersones es moguin. A més, quan les necessitem, les expolotem i quan no les necessitem les denostem… No ser solidaris i cooperatius de veritat, contribueix a què les persones que res no tenen s’ho juguin tot per intentar sobreviure…
Gràcies en qualsevol cas a totes dues per la vostra fidelitat de cada setmana i comentaris. Un fet que m’honora…
M’ha agradat aquest article sobre Vic i la polèmica sobre la immigració. Hi estic molt d’acord i justament aquest migdia li comentava al meu fill això de la desconfiança de la gent envers els nouvinguts, sigui en un pais, una escala de veïns o a la feina (i sense distinció de races, religions ni sexes). Qui no s’ha sentit més vigilat del compte en una nova feina o en una nova casa? I si a sobre ens trobem amb fonamentalismes creuats (cristians i musulmans), ja la tenim muntada.