En temps de dificultats costa potser encara més d’entendre la tendència que es dona de posar damunt la taula nous projectes polítics amb els quals comparèixer davant la ciutadania. Dilluns passat s’apuntava la possibilitat que un nou projecte polític, encapçalat en aquesta ocasió per Montserrat Nebrera, prengués cos a Catalunya de cara a les properes eleccions. Qui sap si la reacció de Nebrera al deixar el Partit Popular posa de relleu que quan ella va ingressar a les files populars de la mà de Josep Piqué, estava convençuda que se li reservaven alts designis dins el partit que mai no es van acabar de complir. I és que quan Nebrera va aterrar al PPC hi havia un cert convenciment que la nouvinguda seria com una mena de talismà que permetés renovar el partit i capturar no-sé-quants-vots. Però no va ser així. Piqué va fer mutis pel foro i les aspiracions de Nebrera no van trigar a topar amb l’aparell de sempre i Alicia Sánchez-Camacho va acabar per tallar-li les ales. Davant això la rebotada de Nebrera ha estat contundent. Ha escrit un llibre –que no deixa precisament en bon lloc els populars– i ha anunciat la seva intenció de liderar un nou projecte polític lliberal i conservador. A aquest pas, la dreta catalana pot acabar disposant de més ofertes polítiques que no pas l’esquerra mateixa, on les sopes de lletres acostumen a ser més habituals. I si el març de 2006 naixia Ciutadans de Catalunya, ara se sumarà a la nòmina política un nou projecte. Això sense tenir en compte que la Unió Progrés i Democràcia de Rosa Díez té la intenció de presentar-se a eleccions per fer-se un lloc també al Parlament de Catalunya.

Clar que si la dreta veu com el risc de diversificació de la seva oferta política creix amb propostes on els matisos són difícils de captar per l’electorat en la majoria dels casos, l’esquerra no es queda pas enrere. D’aquesta manera és molt possible que en les properes eleccions autonòmiques i municipals es compti amb la presència d’una nova formació política: el Reagrupament que neix d’una escissió d’ERC liderada per Joan Carretero. Un personatge, aquest darrer, que havia estat alcalde de Puigcerdà i conseller de Governació i d’Administracions Públiques de la Generalitat de Catalunya en el primer govern tripartit presidit per Pasqual Maragall. Amb la proposta sobiranista de Carretero seran dos els projectes polítics que a Catalunya es disputaran l’electorat independentista. Així –i com aquell qui diu gairebé sense adonar-se’n i per descomptat sense voler-ho–, les noves formacions polítiques poder acabar afavorint els partits que tradicionalment disposen d’un suport electoral major gràcies als efectes de la Llei de Hont que regeix a l’hora d’adjudicar els escons. Una Llei que castiga ostensiblement les opcions minoritàries i premia amb escreix a les que obtenen més vots.

Per dir-ho clar i català: el projecte polític que encapçalarà Nebrera i la possible compareixença electoral del partit de Rosa Díaz, acabarà perjudicant el PPC d’Alicia Sánchez-Camacho que fins ara era la única oferta política de la dreta espanyola i a qui, previsiblement, les noves ofertes restaran vots. De la mateixa manera, per l’esquerra, el fet que Joan Carretero encapçali un projecte polític vinculat a l’independentisme català acabarà per restar vots a l’ERC que lidera Puigcercós. El més preocupant, però, és que en tots aquest casos de nous projectes polítics, hauran estat els protagonismes personals de qui lidera cadascun dels projectes els que s’hauran imposat a les idees i al pragmatisme que sempre hauria de presidir la política.

Sigui com sigui, mentre l’oferta política s’incrementi i no es modifiqui l’actual llei electoral, les formacions amb menys suport ho tindran malament per fer-se amb un nombre raonable d’escons. Per contra, contribuiran en principi, a augmentar les possibilitats i les expectatives electorals del partit o de la coalició que disposi d’un electorat més ampli i més fidel. I si acceptem que una de les bases sobre les quals la democràcia se sustenta és la de l’alternança en l’exercici del poder, difícil serà que per aquest camí d’augmentar ofertes polítiques, aquesta alternança sigui  possible.

Publicat a Diari de Sabadell, el 22 d’octubre de 2009