Ningú no pot dubtar que personalment estic a favor del dret de vaga. Només faltaria que a aquestes alçades, això no fos així! D’aquí que el què escriuré a partir d’ara caldrà interpretar-ho des del meu respecte més profund a aquest dret irrenunciable que ens assisteix als treballadors. De la mateixa manera respecto, malgrat que la Constitució espanyola de 1978 no ho reconegui explícitament, el dret al tancament patronal: és a dir al locaut. Si més no per allò que sí estableix la Constitució, en el seu article 37.2, al reconèixer “el dret dels treballadors i dels empresaris a adoptar mesures de conflicte col•lectiu”. El lector es preguntarà perquè he fet aquesta disquisició-defensa del locaut. La resposta no és menys clara: perquè la vaga dels transportistes que va quedar ajornada dilluns, si ens atenem a la tipologia dels seus promotors i segons el què també opinen diversos especialistes en dret laboral, era, tècnicament, un locaut i no pas una vaga.
Tot i aquestes consideracions preliminars que ens podrien portar molt enllà, poques observacions hi hauria a fer a la convocatòria de la vaga/locaut que una part dels transportistes van convocar reivindicant l’adopció de mesures governamentals que apaivaguessin els efectes que l’alt preu dels combustibles ocasiona al món del transport i, en especial, exigien la introducció del concepte de tarifa mínima en el transport. Una reivindicació, aquesta darrera, impossible d’aplicar per contravenir la legislació comunitària. Sabem que les mobilitzacions són, a vegades, la darrera mesura de pressió per aconseguir que una reivindicació es transformi en fet o, si més no, que la ciutadania sàpiga dels problemes que afecten a un determinat col•lectiu. Però en la vaga/locaut dels transportistes de la setmana passada, en comptes de limitar-se a fer sentir la seva veu en defensa dels seus interessos legítims, els seus promotors van optar per portar les coses a un punt extrem que vulnerava la llibertat d’altres transportistes disposats a treballar i que ocasionava una situació susceptible de produir un col•lapse al país i causar, com així va ser, danys quantiosos a tercers que sense tenir res a veure amb el sector, veieren com havien de pagar amb escreix l’actitud irresponsable dels mal anomenats piquets informatius.
Una vaga pot arribar a ser ben vista en ocasions i, fins i tot, pot comptar amb la complicitat de la ciutadania. Mai, però, una vaga serà ben vista si a la ciutadania se li acaben ocasionant més problemes dels justificables. És llavors quan hi haurà moltes persones que es rebel•laran i que no trigaran a posicionar-se en contra dels vaguistes. Més encara si les seves reivindicacions reclamen impossibles. D’aquí que els transportistes convocants de l’aturada indefinida de la setmana passada, es veiessin pràcticament obligats a “suspendre” la seva acció de protesta indefinida adduint que no volien “causar més perjudicis a la ciutadania” ni a la “malparada economia del sector”. La reflexió immediata és fàcil: No podien haver pensat això quan els semblava que tot era vàlid en el seu objectiu primer de paralitzar el país, fos com fos? Ara toca preguntar-nos potser pels costos econòmics i socials que s’han derivat de l’actitud irresponsable dels transportistes i esbrinar qui se’n hauria de fer càrrec. A França, els transportistes varen convocar dilluns una vaga. Però per portar-la a terme, varen tenir en compte fins i tot els horaris dels exàmens de l’estudiantat, per tal de no perjudicar-los. Res a veure amb el què aquí va passar la setmana passada.
Publicat a Diari de Sabadell, el 19 de juny de 2008
Comentaris recents