Ho feia confessar Santiago Rusiñol, a un dels seus personatges teatrals: “si tens la raó crida; però si no la tinguessis crida més encara”. Un principi del qual sovint en fan bandera alguns personatges de la vida quotidiana, disposats a amagar les seves misèries mitjançant la vella tècnica de posar al descobert les dels altres. D’exemples no en manquen. Alguns anecdòtics i d’altres transcendents, a despit que en tots casos igualment deplorables. En la categoria dels més anecdòtics, podria col·locar-se els casos de corrupció en l’àmbit de la política que, quan són posats al descobert, són negats amb contundència. En la categoria dels casos  transcendents i, fins i tot de conseqüències més tràgiques, podria col·locar-se la crisi dels Balcans; una crisi en la solució de la qual s’està dividint l’estat d’opinió dels ciutadans, arran del fet que els causants inicials de la situació, es volen presentar ara com a víctimes. En d’altres paraules. Després de veure com ha anat evolucionant el conflicte, algunes veus es comencen a aixecar exigint el final de la intervenció militar aliada sobre Iugoslàvia. S’obliden que l’arrel del conflicte es troba en un personatge, anomenat Milosevic, el qual, durant anys i anys, ha fet el què ha volgut, sense que ningú no digués res –o ben poc– i la majoria mirés cap a una altra banda.

Però que ningú no s’enganyi. Milosevic no ha tingut mai la raó a favor seu, malgrat fos elegit –com ho va ser Hitler– democràticament. És i ha estat un gran cínic i ha usat la força del terror i el soroll de les armes, a l’hora de desplegar el seu maquiavèlic pla genocida per tal d’acabar amb les ètnies que considera no són dignes de la seva causa. A Milosevic, ara que la guerra s’ha desfermat, li assisteix, això no obstant, una única raó. La de veure com la destrucció s’apodera del seu país i els aliats causen lamentables “danys col·laterals”. Amb això, però, no n’hi ha prou per aturar les accions de la comunitat internacional sobre els territoris iugoslaus. Cal una rendició incondicional d’ell i dels seus. Perquè, com ha demostrat a bastament, una cosa és el que el  Milosevic diu que farà i l’altra la que fa. I el seu pervers pla de neteja ètnica solament s’aturarà quan ell i els seus seguidors siguin detinguts i lliurats a un tribunal internacional.

Mentre això no passi, ningú no hauria de dubtar en relació a allò que cal fer. A despit dels eufemístics danys col·laterals –¿o és que algú ha pensat mai que la guerra pugui ser una cosa neta?– que el conflicte comporta. Perquè deixar les coses a mig acabar és fer el joc a Milosevic i una fera ferida és sempre més perillosa. La única solució pels Balcans passa per acabar amb el problema. Pel bé dels iugoslaus. Pel bé de tots plegats. Qualsevol altra sortida seria més que lamentable i ningú no la comprendria…

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 16 de maig de 1999