Tornar de vacances. Tornar a la realitat de cada dia. La ciutat se’ns presenta com sempre. Com abans de les vacances. Amb les mateixes amabilitats i amb les mateixes dureses conseqüència de la incivitat d’uns pocs cada vegada més nombrosos. Els que hauran tingut ocasió de conèixer altres latituds menys desenvolupades que la nostra, hauran disposat de l’ocasió de reflexionar entorn els avantatges que a nosaltres ens assisteixen i que a d’altres els manquen amb escreix.

I és que ens ho mirem com vulgueu, el cert és que gran part de la societat europea pertanyem al món privilegiat, ric i poderós. Un món que, al seu torn, no acaba de ser suficientment solidari amb la resta de ciutadans del planeta als quals tot, o pràcticament tot els continua faltant. Un món que és pobre i que no disposa d’oportunitats arran el nostre egoisme desmesurat.

Mentre, a Johannesburg, els dirigents de més de dos centenars de països intenten concloure una cimera impossible. Ho fan, com dissortadament sempre, amb bones paraules i promeses buides de contingut. I és que encara hi ha massa països no disposats a renunciar a res i a continuar utilitzant a part del planeta com autèntic pati traster de l’opulència. No ens acabem de creure que els ciutadans del planeta viatgem tots en un mateix vaixell; un vaixell que comença a fer aigües. Potser perquè, també metafòricament parlant, no ens volem acabar d’adonar que el pa de la prepotència que avui alimenta a uns quants, no fa més que anunciar-nos la imminència de la fam mediombiental que legarem a generacions futures.

Publicat a El 9 Punt, el 5 de setembre de 2002.