Era molt tard i tornava casa. Havia anat a sopar a casa d’uns amics a Moià i m’havia entretingut massa. Les hores ens havien passat sense adonar-nos-en. Hauria estat millor quedar-m’hi a dormir. Ells hi varen insistir. Però em calia tornar a Sabadell aquella mateixa nit ja que l’endemà m’esperava un dia ple de feina. L’aire fresquet que entrava per la finestreta del cotxe em mantenia suficientment despert per no atemptar ni contra la meva integritat ni contra la dels altres. El trànsit era ben escàs a aquelles hores primerenques del nou dia que s’endevinava radiant. A l’alçada de Sant Feliu de Codines, després d’unes corbes, vaig notar que les parpelles em pesaven anormalment. Era signe evident de què començava a tenir son i la conducció es feia perillosa. Davant la simptomatologia no vaig dubtar ni un instant. En un racó de la sinuosa carretera hi havia un lloc que em semblava fet expressament per a poder-m’hi parar. Vaig posar l’intermitent i mig minut més tard em trobava aparcat fora de la carretera…

No vaig tardar gens en quedar profundament adormit. El cansament que portava a sobre era considerable i l’experiència em deia que quan em venia una passió de son era millor no oposar-hi resistència i deixar-me abraçar pels braços de Morfeo. Ho podia fer sense perill ara que m’havia parat i situat el meu vehicle fora de la via. Devia fer ben poc que dormia quan el melodiós cant d’un desconegut ocell em va fer obrir els ulls. Davant meu s’obria una meravellosa vista a cavall del Vallès Oriental i l’Occidental. Endebades feia memòria però no recordava haver gaudit mai de la vista que ara se’m oferia des d’un observatori tan privilegiat com ho era el punt en el qual em trobava. L’alba comença­va a despuntar. En l’horitzó es retallaven el massís de Sant Llorenç del Munt i els Cingles del Bertí i del Montseny. Al fons es podien veure les dues torres que donaven entrada al Port Olímpic de Barcelona i, encara darrera seu, el mar. La transparència de l’aire feia que qualsevol punt distant punt pogués veure’s amb una inhabitual nitidesa. Als meus peus, un reguitzell de petites llumetes, situaven perfectament les poblacions i les urbanitzacions que tenia a l’abast.

Sota mateix d’on jo era discorrien les aigües clares de la Riera de Sant Feliu de Codines. Uns metres més enllà, uns petits gorgs entorn els quals hi havia taules i cadires disposades per a rebre visitants. Més endavant, seguint la direc­ció de la carretera que conduïa a Caldes de Montbui, uns senyals indicaven el trencall per accedir al polèmic Quart Cinturó, les obres de la qual feia ben poc havien acabat. El seu traçat havia estat, finalment, curosament estudiat i el respecte pel medi ambient la norma a l’hora de concretar-lo. En els punts més delicats, la B-40 travessava els paratges prote­gits soterradament. No és que tothom estigués absolutament d’acord amb les solucions que s’havien adoptat, però si que hi havia una certa coincidència d’opinió en el sentit que s’havia fet un important esforç per tal de minimitzar l’impacte de l’obra sobre el patrimoni medioambiental. Fins i tot s’havia aprofitat les obres de la B-40 per a obrir itineraris de natura que transcorrien per indrets ben poc coneguts i que ara sovintejaven escoles i persones de diversa edat que volien conèixer les riqueses naturals que els Vallès encara atresora.

Estava gaudint d’aquesta impressionant vista i recordant la lluita i les reivindicacions que havien obligat a prendre mesures per a ser el màxim de curós amb l’entorn, quan un clàxon va fer que obrís el ulls i girés el cap. Just a la meva dreta, un parell de fars m’encegaven. Un home gesticulava mentre, rítmicament, feia sonar el clàxon del seu cotxe. Tenia raó. Resulta que m’havia parat al bell mig de l’entrada d’un camí. Vaig demanar disculpes i el conductor del vehicle al que impedia el pas, va acceptar les meves excuses sense més complicacions. Fins i tot vàrem aprofitar el moment per a fer petar la xerrada. Minuts més tard, després d’acomiadar-nos, em trobava camí de Sabadell. Ara ja ben despert i en forma després de la becaina que acabava de fer. Ja era pràcticament clar, quan vaig posar la clau al pany i entrava a casa…

Publicat a Diari de Sabadell, el 14 d’agots de 1997