Això de col·laborar en un periòdic que sembla creure en el Vallès Occidental, té avantatges. Als columnistes ens queda el recurs d’alimentar el morbo que es desprèn de la rivalitat Sabadell-Terrassa; una rivalitat que, encara que més anecdòtica que real, sempre és en el rerafons en una i altra ciutats. Com va passar, per exemple, en la presentació, a finals de juny, del llibre El Banc de Terrassa en el marc de la decadència bancària catalana (1881-1924) del qual Adrià Royes n’és autor. Resulta que el Banc de Terrassa va néixer –així es va fer notar en aquell acte–, una setmana abans que el Banc de Sabadell i, al cap d’una quarantena d’anys ambdós bancs es van veure immersos en una profunda crisi que va portar a què, l’any 1924, el Banc de Terrassa fes fallida.

Allò que no es va explicar en la presentació del llibre, és que mentre el Banc de Terrassa se’n anava en orris, el Banc de Sabadell travessava un mal moment que també el va portar fins a les portes de la desaparició. Però mentre el Banc de Terrassa havia buscat la seva salvació en el Banc d’Espanya, el de Sabadell apostava per buscar-la entre els sabadellencs mateixos que, l’any 1926, aportaven, cadascun d’ells, una pesseta. Un ajut que va permetre salvar l’entitat d’una fallida segura. I avui, setanta i escaig anys més tard d’aquelles vicissituds, el Banc de Sabadell és l’únic banc català i una de les entitats financeres més prestigioses; una entitat que, d’altra banda, passeja el nom de Sabadell arreu del món. No està pas malament.

Publicat a El 9 Nou, el 5 d’agost de 1999